Anna de la Gran Bretanya
Anna de Gran Bretanya i Irlanda (Londres, 1665 - 1 d'agost de 1714[a]) fou reina de Gran Bretanya i Irlanda des de l'any 1701 fins a la seva mort el 1714. Fou l'última sobirana de la Casa dels Stuart, ja que a la seva mort sense descendència la corona recaigué en un príncep de la casa dels Hannover.
Biografia
[modifica]Nascuda a Londres el dia 6 de febrer de 1665, era filla del rei Jaume II d'Anglaterra i de lady Anna Hyde. Anna era neta per via paterna del rei Carles I d'Anglaterra i de la princesa Enriqueta de França; per via materna ho era d'Eduard Hyde i de lady Frances Aylesbury.
El primer fill de Jaume i Anna Hyde, Charles, va néixer l'octubre de 1660 però va morir set mesos després, i el van seguir set fills: Maria, Jaume, Anna, Charles, Edgar, Henrietta i Catherine. Tots els seus fills i dues de les seves filles van morir en la infància.[1] El juny de 1671, l'únic fill supervivent d'Anna, Edgar, va morir de causes naturals, seguit per Catherine al desembre, deixant Maria i Anna com a hereves del duc de York.[2]
El dia 28 de juliol del 1683 contragué matrimoni amb el príncep Jordi de Dinamarca al Palau de Saint James de Londres. Jordi era fill del rei Frederic III de Dinamarca i de la duquessa Sofia Amàlia de Brunsvic-Lüneburg i, com a príncep d'un país protestant, fou considerat un espòs ideal per a una princesa britànica. La parella tingué dinou fills, cap dels quals sobrevisqué els seus pares[3] i dels quals només un passà dels dos anys de vida:
- SAR el príncep Guillem d'Anglaterra, nat a Londres el 1689 i mort el 1700.
El juny del 1688, assegurant la successió catòlica del seu pare, ara casat amb Maria de Mòdena va néixer el seu fill Jaume.[4] En cas de no haver nascut Jaume el tron hauria passat a la seva filla protestant Maria, educada en l'Església d'Anglaterra.
Reina d'Anglaterra i Escòcia
[modifica]Va succeir el seu cunyat, el rei Guillem, quan aquest va morir el 1702 i fou coronada el dia de sant Jordi.[5] Durant el seu regnat es produí la unió entre el regne d'Anglaterra i el regne d'Escòcia per formar el Regne Unit de la Gran Bretanya.[6] Encara que era molt religiosa i els seus punts de vista coincidien amb els del Partit Tory, Anna va tenir com a consellera la seva amiga Sarah Churchill, que era membre del Partit Whig i va acceptar que el seu país participés en la Guerra de Successió Espanyola en suport del bàndol austriacista. El 1708 es va enemistar amb aquesta dama[7] i va fomentar la relació amb Abigail Masham, Baronesa Masham (de soltera Hill), una dama de caràcter submís que li donava la raó en tot.[8]
Va morir l'1 d'agost del 1714 després de mesos de malaltia.[9] Anna fou sepultada al costat del seu marit i fills, en una capella de l'Abadia de Westminster. La següent en la successió, Sofia havia mort el 28 de maig d'aquell any, i el tron va passar al seu fill, Jordi de Hannover, segons l'establert a la llei de successió del 1701.
Notes
[modifica]- ↑ Equivalent al 10 d'agost del calendari britànic
Referències
[modifica]- ↑ Weir, Alison. Britain's Royal Families: The Complete Genealogy (en anglès). London: Vintage Books, 2008, p. 259-260. ISBN 978-0-0995-3973-5.
- ↑ Waller, Maureen. Ungrateful Daughters: The Stuart Princesses who Stole Their Father's Crown (en anglès). London: Hodder & Stoughton, 2002, p. 49-50. ISBN 0-3123-0711-X.
- ↑ MATA, Jordi. «Anna d'Anglaterra, la reina bleda». Els protagonistes del drama. Avui, 11 setembre 2003, p. 6.
- ↑ Van der Kiste, John. William and Mary (en anglès). Stroud, Gloucestershire: Sutton Publishing, 2003, p. 90, 94-95. ISBN 0-7509-3048-9.
- ↑ Gregg, 2014, p. 154.
- ↑ Somerset, 2012, p. 212.
- ↑ Field, 2002, p. 211.
- ↑ Gregg, 2014, p. 234.
- ↑ Gregg, 2014, p. 374.
Bibliografia
[modifica]- Field, Ophelia. The Favourite: Sarah, Duchess of Marlborough. Hodder and Stoughton, 2002. ISBN 0-340-76808-8.
- Gregg, Edard. Queen Anne. Yale University Press, 2014.
- Somerset, Anne. Queen Anne: The Politics of Passion. HarperCollins, 2012. ISBN 978-0-00-720376-5.