Carles VI de França
.svg)
Carles VI de França (francès: Charles VI) (París, 3 de desembre de 1368 - París, 21 d'octubre de 1422) el Ben Estimat o el Boig, fou rei de França (1380-1422).
Biografia
[modifica]Carles VI va néixer a París, a la residència reial de l' Hôtel Saint-Pol, el 3 de desembre de 1368, fill del rei Carles V de la Casa de Valois i de Joana de Borbó. [1] Com a fill gran del rei, Carles era hereu al tron francès i ostentava el títol de Delfí de França . En aquell moment, la regió del Dofinat estava sota el domini francès efectiu, però l'emperador Carles IV encara la considerava part del Regne de Borgonya (Arles) dins del Sacre Imperi Romanogermànic, i per tant es va fer un acord el 1378, nomenant el jove príncep francès Carles com a vicari imperial de Borgonya, però només de tota la vida.[2] Per línia paterna era net de Joan II de França i Bonna de Luxemburg, i per línia materna del duc Pere I de Borbó i Isabel de Valois.
A la mort del seu pare el 16 de setembre de 1380, Carles va heretar el tron de França. La seva coronació va tenir lloc el 4 de novembre a la catedral de Reims.[3] Carles només tenia onze anys quan va ser coronat rei. Durant la seva minoria d'edat, França va ser governada pels oncles de Carles com a regents. Tot i que l' edat de majoria reial era de 14 anys (l'"edat de responsabilitat" segons el dret canònic catòlic romà), Carles tenia 21 anys quan va posar fi formalment a la regència.
Els regents eren Felip el Temerari, duc de Borgonya, Lluís I, duc d'Anjou, i Joan, duc de Berry –tots germans de Carles V– juntament amb Lluís II, duc de Borbó, oncle matern de Carles VI. Felip va assumir el paper dominant durant la regència. Lluís d'Anjou lluitava pel seu dret al Regne de Nàpols després de 1382, i va morir el 1384; Joan de Berry només estava preocupat pels seus interessos al Llenguadoc,[4] i no era particularment entusiasta de la política reial; i Lluís de Borbó era una figura en gran part poc important, a causa de la seva personalitat excèntrica (que mostrava signes de malaltia mental ) i el seu estatus relativament baix (provenia d'una branca menor del llinatge reial).
Durant la regència, els recursos financers del regne, acumulats minuciosament per Carles V, van ser malgastats en benefici personal dels ducs, els interessos dels quals eren sovint divergents o fins i tot oposats. La nova administració reial va prendre mesures per centralitzar el poder usurpant el control dels càrrecs polítics i reimposant diversos impostos impopulars. Aquesta última política va representar una reversió de la decisió de Carles V al llit de mort de derogar-los, i va conduir a revoltes fiscals, conegudes com la Harelle.[5] Els ducs també van participar en la captura de l'estat; per exemple, la batalla de Roosebeke (1382) es va lliurar únicament en benefici de Felip.
Núpcies i descendents
[modifica]El 17 de juliol de 1385 es casà a Amiens amb Elisabet de Baviera, filla d'Esteve III de Baviera i Taddea Visconti. D'aquesta unió nasqueren:
- el príncep Carles de França (1386), delfí de Viennois
- la princesa Joana de França (1388-1390)
- la princesa Isabel de Valois (1389-1409), casada el 1396 amb Ricard II d'Anglaterra i el 1406 amb el duc Carles I d'Orleans[6]
- la princesa Joana de Valois (1391-1433), casada el 1397 amb el duc Joan VI de Bretanya
- el príncep Carles de França (1392-1401), delfí de Viennois
- la princesa Maria de França (1393-1438), abadessa[7]
- la princesa Miquela de Valois (1395-1422), casada el 1409 amb el duc Felip III de Borgonya[8]
- el príncep Lluís de Valois (1397-1415), delfí de Viennois[9]
- el príncep Joan de Torena (1398-1417), delfí de Viennois, casat el 1415 amb la comtessa Jacqueline d'Hainault[10]
- la princesa Caterina de Valois (1401-1437), casada el 1420 amb Enric V d'Anglaterra i el 1429 amb Owen Tudor[10]
- el príncep Carles VII de França (1403-1461), rei de França[10]
- la princesa Felipa de Valois (1407)
Ascens a la corona
[modifica]A la mort del seu pare el 1380 fou coronat rei a la catedral de Reims a l'edat de 12 anys. Com el seu pare, l'inici del regnat fou emprès amb energia. La seva minoria d'edat comportà lluites internes franceses pel poder entre els seus parents, els ducs d'Anjou, Borgonya, Berry i Borbó. El 1388 amb l'ajuda del seu germà Lluís I d'Orleans va eludir la regència del seu oncle, el duc Felip II de Borgonya.
Els primers èxits de Carles VI amb els Marmouset com a consellers seus es van dissipar ràpidament com a resultat dels episodis de psicosi que va experimentar des dels seus vint anys. La malaltia mental pot haver-se transmès durant diverses generacions a través de la seva mare, Joana de Borbó, amb síndrome d'esquizofrènia familiar.[11] La veritable causa de la seva malaltia no es coneix. Des del desenvolupament de la psiquiatria moderna a finals del segle XIX, generalment s'ha assumit que Carles havia patit esquizofrènia,[12] però al llarg dels anys hi ha teories alternatives que inclouen psicosi maníacodepressiva,[13][14] sarcoïdosi familiar que causa neurosarcoïdosi,[15] intoxicació greu per arsènic, [16] encefalopatia induïda per tifus,[17] porfíria,[18] i altres. El tifus podria explicar la seva placa o erupcions cutànies juntament amb els seus atacs de deliri.[19] Tot i que els seus súbdits encara l'anomenaven Carles l'Estimat, també va ser conegut com a Carles el Boig .
El 1392 va patir un greu atac de bogeria, malaltia que ja havien mostrat la seva mare i ascendents maternals, per la qual cosa va caure sota el poder del seu germà Lluís I d'Orleans i oncle Felip II de Borgonya.
Els contemporanis van informar que Carles semblava tenir "febre" per començar la campanya i que el seu discurs va ser inconnexo. Va partir amb un exèrcit l'1 de juliol de 1392. El progrés de l'exèrcit va ser lent, cosa que va portar Carles a un frenesí d'impaciència. Mentre el rei i la seva escorta viatjaven pel bosc prop de Le Mans en un calorós matí d'agost, un leprós descalç vestit amb draps es va precipitar cap al cavall del rei i li va agafar les brides. "No cavalquis més, noble rei!", va cridar: "Torna enrere! Ets traït!". Els escortes del rei van apallissar l'home però no el van arrestar, i va seguir la processó durant mitja hora, repetint els seus crits.[20]
Lluís d'Orleans va morir assassinat el 1407 per ordres de Joan I de Borgonya, fill de Felip II de Borgonya al qual havia succeït el 1404. A partir d'aquell moment tota França estigué dividida en dos partits: els Armagnac, partidaris del duc d'Orleans, i els Borgonyons, partidaris del duc de Borgonya.
Guerra dels Cent Anys
[modifica]El rei Enric V d'Anglaterra, casat amb la germana de Carles VI, es va aliar amb els Borgonyons i continuà amb la Guerra dels Cent Anys. El 25 d'octubre de 1415 derrotà l'exèrcit francès a la batalla d'Azincourt.
El 21 de maig de 1420, Enric V i Carles VI van signar el Tractat de Troyes, que nomenava Enric successor de Carles i estipulava que els hereus d'Enric el succeirien al tron de França. Desheretava el delfí Carles, que aleshores només tenia 17 anys. El tractat també prometia la filla de Carles VI, Caterina de Valois, amb Enric. Desheretar el delfí a favor d'Enric va ser un acte flagrant contra els interessos de l'aristocràcia francesa, recolzada pel duc de Borgonya. El delfí, que s'havia declarat regent del seu pare quan el duc de Borgonya va envair París i va capturar el rei, havia establert una cort a Bourges. El 1421, la propaganda borgonyona va donar a entendre que el jove Carles era il·legítim.[21]
Al mateix temps (1421), l'emperador Segimon va nomenar un noble prominent Lluís II de Chalon-Arlay com a vicari imperial del Regne de Borgonya (Arles), amb l'esperança de restaurar certa autoritat imperial sobre la regió, incloent-hi el Dofinat, el Viennois i la Provença, intentant així suprimir els interessos francesos i les creixents ambicions del poderós duc borgonyó Felip el Bo, però l'intent va fracassar.[22]
El 22 d'octubre de 1422 morí Carles VI a París, a l'Hôtel Saint-Pol. Va ser enterrat a la basílica de Saint Denis, on la seva dona Isabeau s'hi reuniria després de la seva mort el setembre de 1435. Mentre Enric V d'Anglaterra morí dos mesos abans. A partir d'aquell moment foren proclamats reis de França Enric VI d'Anglaterra i Carles VII de França. El 1429, Joana d'Arc va conduir les seves forces a la victòria contra els anglesos i el va portar a ser coronat a la catedral de Reims com a rei Carles VII el 17 de juliol de 1429. Va ser conegut com a "Carles el Victoriós" i va aconseguir restaurar la línia francesa al tron de França derrotant els anglesos el 1450.[23]
-
Couronnement de Charles VI à Reims (Coronació de Carles VI a Reims). Miniatura del segle xiv -
Carles VI de França
Referències
[modifica]- ↑ Roux, 2009.
- ↑ Wilson, 2016, p. 197-198.
- ↑ Sumption, 2009, p. 397.
- ↑ Vaughan, 40–41
- ↑ Sumption, 2009, p. 441-43.
- ↑ Jeffrey Hamilton, The Plantagenets: History of a Dynasty, (Continuum, 2010), 205.
- ↑ Gibbons, 1996, p. 221.
- ↑ Jonathan Sumption, Cursed Kings: The Hundred Years War IV, (Faber and Faber Ltd., 2015), 103.
- ↑ Lebailly, 2005, p. 357.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 Barker, 2009, p. xxi.
- ↑ Earenfight, 2013, p. 196.
- ↑ Henneman, John Bell The American Historical Review, 93, 5, 01-12-1988, pàg. 1310–1311. DOI: 10.1086/ahr/93.5.1310. ISSN: 0002-8762.
- ↑ Appiani, F. J. (en anglès) Acta Psychiatrica Scandinavica, 132, 6, 12-2015, pàg. 499–500. DOI: 10.1111/acps.12516. PMID: 26696385.
- ↑ Bourgeois, M. L.; Haustgen, T. Annales Médico-psychologiques, revue psychiatrique, 161, 5, 01-07-2003, pàg. 370–376. DOI: 10.1016/S0003-4487(03)00109-4. ISSN: 0003-4487.
- ↑ Ashrafian, Hutan Sarcoidosis, Vasculitis, and Diffuse Lung Diseases, 33, 4, 23-12-2016, pàg. 416–417. ISSN: 2532-179X. PMID: 28079856.
- ↑ Turner, Matthew D. (en anglès) Cureus, 14, 12, 14-12-2022. DOI: 10.7759/cureus.32535. ISSN: 2168-8184. PMC: 9839940. PMID: 36654647 [Consulta: free].
- ↑ Ashrafian, Hutan (en anglès) Sarcoidosis, Vasculitis and Diffuse Lung Diseases, 33, 4, 23-12-2016, pàg. 416–417. ISSN: 2532-179X. PMID: 28079856.
- ↑ Dayan, Franck E. «Porphyrins: One Ring in the Colors of Life» (en anglès). American Scientist, 06-02-2017. [Consulta: 21 maig 2025].
- ↑ Ashrafian, Hutan (en anglès) Sarcoidosis, Vasculitis and Diffuse Lung Diseases, 33, 4, 23-12-2016, pàg. 416–417. ISSN: 2532-179X. PMID: 28079856.
- ↑ W. H. Jervis, A History of France: from the Earliest Times to the Fall of the Second Empire in 1870, (London: John Murray, 1884), 228, §5; Jean Juvenal des Ursins, Histoire de Charles VI, Roy de France, (Paris: A. Desrez, 1841), 377; Michaud, J. F and L. G., Biographie universelle, ancienne et moderne, 85 vols., (Paris: L. G. Michaud, 1813), 8:114 sub Charles VI.
- ↑ R.C. Famiglietti, Royal Intrigue: Crisis at the Court of Charles VI, 1392–1420, New York, 1986, Chapter X.
- ↑ Vaughan, 2002, p. 68.
- ↑ Chartier, Jean, Chronique de Charles VII, Roi de France, publié avec notes par Vallet de Viriville, Paris 1858
Bibliografia
[modifica]- Adams, Tracy. Christine de Pizan and the Fight for France. Penn State University Press, 2014.
- Autrand, Françoise. Charles V le Sage (en francès). Paris: Fayard, 1994.
- Barker, Juliet. Conquest: The English Kingdom of France, 1417-1450. Harvard University Press, 2009. ISBN 978-0-674-06560-4.
- Denieul-Cormier, Anne. Wise and Foolish Kings: The First House of Valois, 1328–1498. Doubleday, 1980.
- Earenfight, Theresa. Queenship in Medieval Europe. Palgrave Macmillan, 2013.
- Famiglietti, R.C.. Royal Intrigue: Crisis at the Court of Charles VI, 1392–1420. AMS Press, 1986.
- Famiglietti, R.C.. Tales of the Marriage Bed from Medieval France (1300–1500). Picardy Press, 1992.
- Gaude-Ferragu, Murielle. Queenship in Medieval France, 1300–1500. Palgrave Macmillan, 2016.
- Gibbons, Rachel. «The Piety of Isabeau of Bavaria, Queen of France, 1385-1422». A: Courts, Counties and the Capital in the Later Middle Ages. St Martin's Press, 1996, p. 205-224. ISBN 978-0-7509-1149-8.
- Henneman, John Bell. Royal taxation in Fourteenth Century France, The Development of War Financing 1322–1356. Princeton University Press, 1971. DOI 10.1515/9781400869435. ISBN 978-1-4008-6943-5.
- Lebailly, Emilie «Le dauphin Louis, duc de Guyenne, et les arts précieux (1409–1415)» (en french). Bulletin Monumental, vol. 163; 4, 4, 2005, pàg. 357–374. DOI: 10.3406/bulmo.2005.1578.
- Roux, Simone. Paris in the Middle Ages. University of Pennsylvania Press, 2009.
- Sumption, Jonathan. The Hundred Years War: Divided Houses. III. University of Pennsylvania Press, 2009.
- Vaughan, Robert. Philip the Good: The Apogee of Burgundy. 2nd. Woodbridge: The Boydell Press, 2002. ISBN 978-0-85115-917-1.
- de Viriville, Vallet «Odette ou Odinette de Champdivers Était-elle fille d'un Marchand de Chevaux? Notes historiques sur ce personnage» (en french). Bibliothèque de l'École des chartes. Librairie Droz, vol. 5, 1859, pàg. 171–81.
- Wilson, Peter. Heart of Europe: A History of the Holy Roman Empire. Cambridge: Harvard University Press, 2016. ISBN 978-0-674-91592-3.
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Regne de França - merovingis - carolingis - Capets - Valois - borbons - Bonaparte | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||