Conquesta carolíngia de Catalunya

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Battle icon gladii.svgConquesta carolíngia de la Catalunya Vella
Data 759-809
Localitat Al-Tagr al-Ala
Resultat Avanç de la frontera fins al Llobregat.
Establiment de la Marca Hispànica
Bàndols
Regne Franc
Vascons[1]
Rebels musulmans[2]
Comtat de Barcelona
Comtat d'Urgell
Emirat de Qúrtuba
Vascons
Comandants en cap
Carlemany
Lluís el Pietós
Abd-ar-Rahman ibn al-Hàkam
Bernardo del Carpio
Comandants
Sulayman al-Arabí
Abu Tawr
Hruodland
Ingobert
Berà
Ademar de Narbona
Borrell I d'Osona
Matruh ibn Sulayman
Muawiya ibn al-Hàkam
Hussayn ibn Yahya al-Ansarí
Història de Catalunya
Història de Catalunya
Formació geològica
Prehistòria
Període iber
Període romà
Període visigòtic
Edat mitjana
Conquesta omeia
Dominació musulmana
Conquesta carolíngia
Comtats catalans
Feudalisme a Catalunya
Corona d'Aragó
Compromís de Casp
Dinastia Trastàmara
Guerra civil catalana
Edat moderna
Dinastia dels Habsburg (Àustries)
Tractat dels Pirineus
Guerra de Successió Espanyola
Decrets de Nova Planta
Dinastia Borbó
Història contemporània
Guerra del Francès
Primera restauració borbònica
Casal de Savoia
Primera República Espanyola
Segona restauració borbònica
Segle XX
Mancomunitat de Catalunya
Govern provisional de Catalunya
Generalitat republicana
Legislatures: 1a - 2a
Guerra civil a Catalunya
Franquisme
Tercera restauració
Govern provisional
Comunitat autònoma
Legislatures: 1a - 2a - 3a - 4a - 5a - 6a -

7a - 8a - 9a - 10a - 11a

Cronologia de la Història de Catalunya
Història militar de Catalunya
Jaciments arqueològics de Catalunya
Llista de presidents de la Generalitat
Mapa de tots els punts
OSM, Google, Bing
Descarrega format KML

La conquesta carolíngia de Catalunya, tot i que no es pot parlar de Catalunya en sentit estricte fins uns quants segles més tard, va començar el 759 al Rosselló[3] amb la conquesta d'Arbuna després d'un setge de set anys[4] que significà la fi del valiat d'Arbuna. Aquesta expedició militar representa una part de la Reconquesta, en què la historiografia hispànica vol pretendre la “recuperació” dels territoris dominats pels visigots (cristians) que foren arrabassats durant la conquesta omeia d'Hispània.

Campanya del 778[modifica | modifica el codi]

El 777[5] els governants iemenites d'Al-Tagr al-Ala, enfrontats al sirià Abd ar-Rahman I, l'emir omeia de Còrdova, es van revoltar i van aliar-se amb Carlemany, qui va acceptar l'oferta dels representants musulmans de Girona, Barcelona i Wasqa, que en la Dieta de Paderborn van oferir els seus territoris a canvi de suport militar. La revolta fou desmantellada, i la fallida campanya contra Saraqusta va acabar amb la mort de Sulayman ibn Yaqdhan al-Kalbí al-Arabí a mans del seu antic aliat Hussayn ibn Yahya al-Ansarí[6] i la derrota dels francs a la Batalla de Roncesvalls.

La presa de Girona[modifica | modifica el codi]

El 785 les mateixes elits locals que havien capitulat davant dels musulmans, lliuraren la ciutat de Djarunda, que estava governada pel valí de Madinat Barshiluna, Matruh ibn Sulayman,[7] a les tropes de Carlemany, que no va intervenir en la campanya.[8] Amb la conquesta de Girona la primera marca va establir els seus límits a la Tordera.[9]

La presa de Girona provocà diverses expedicions musulmanes al territori perdut, entre elles la del 793 dirigida per Abd-al-Màlik ibn Abd-al-Wàhid ibn Mughith, en la qual s'assetjà Girona i Narbona, vencent Guillem I de Tolosa a la Batalla d'Orbieu.[10] A continuació es retirà a la Cerdanya.

Guerra civil a l'emirat a la mort d'Hixam I[modifica | modifica el codi]

A la mort d'Hixam I, l'Emirat de Còrdova estava en ple conflicte, ja que el seu fill Al-Hàkam I estava lluitant contra les pretensions dels seus oncles Sulaymán i Abd-Al·lah ibn Abd-ar-Rahman,[11] que es van rebel·lar a la mort d'Hixam I, i el 798, Guillem de Tolosa, qui en nom de Lluís el Pietós coordinaria les operacions convocant la Dieta de Tolosa a la qual van assistir ambaixadors d'Alfons II d'Astúries i Bahlul Ibn Marzuq[5] per definir els atacs a la frontera d'al-Tagr al-Ala.

La conquesta de Barcelona[modifica | modifica el codi]

El 800, Lluís el Piadós va dirigir-se a Barcelona, ja que el valí Sadun al-Ruayni, que havia estat molt compromès en la revolta d'Abd-Al·lah ibn Abd-ar-Rahman[5] havia ofert la ciutat als carolingis, però es va desdir, i per protegir el flanc de l'atac a la ciutat,[12] l'exèrcit va atacar Larida i Wasqa.,[13] i es provocà una revolta a Pamplona que acabà amb la sobirania musulmana.

A la tardor del 800, ja assetjada Barcelona amb tropes d'Aquitània, Bascònia, Borgonya i Gòtia[14] i diversa maquinària de setge, el Sadun al-Ruayni,[5] en va fugir per demanar ajuda, i va ser capturat. El capitost musulmà Harun, emparentat amb alguns nobles gots de la ciutat, va assumir el govern interí. Després d'un setge llarg, la fam va fer que els habitants de la Barcelona musulmana, el 3 d'abril del 801, obrissin les portes a les tropes de l'exèrcit cristià de Lluís el Pietós, comandat pel duc Guillem de Tolosa. Els carolingis la convertiren en la capital del Comtat de Barcelona i la incorporaren a la Marca Hispànica. Berà, fill de Guillem de Tolosa, va ésser nomenat primer comte de la ciutat. En aquesta expedició també es conquerí el Castell de Terrassa, el nucli de població més important després de Barcelona[15] i que dominava el Vallès.

La frontera del Llobregat fou fortament reforçada, i posteriorment es van fer tres intents fallits de conquesta de Turtuixa, el 804, 807 i 808, i Wasqa els anys 807 i 812, mentre Al-Hàkam I intentava el 801 recuperar Pamplona sent derrotat a la batalla de Conchas de Arganzón.[16]

L'avanç fins a l'Ebre[modifica | modifica el codi]

La primera expedició per dur la frontera fins a l'Ebre va ser dirigida per Lluís el Pietós, i va arribar a Tarragona destruint alguns llogarets. Quan Al-Hàkam I va saber de l'atac, va manar l'infant Abd-ar-Rahman ibn al-Hàkam que aplegués les tropes de Saraqusta amb les del valí de Balansiya i fes front a l'invasor.[17] Els francs es van dividir en un lloc anomenat Santa Columba, en dos cossos d'exèrcit. Un estava manat pel mateix Lluís, que va marxar cap a Tortosa, i l'altre estava manat per Berà, Ademar de Narbona i Borrell I d'Osona, cobrint el flanc occidental i havia d'atacar Tortosa des del sud. La secció de Berà va passar l'Ebre prop de la confluència amb el Cinca i arribà a Vila-Rubea, però els atacs dels musulmans els obligaren a retirar-se, a punt de ser aniquilats a un punt anomenat Vallis Ibana, potser Vallibona, prop de Morella. Van poder reunir-se amb Lluís, que mentrestant va estar assetjant Tortosa durant vuit dies sense cap resultat, i tots junts es van retirar cap al nord.

Carlemany va enviar al seu llegat, Ingobert, a Tolosa perquè fos oficialment enviat pel seu fill Lluís el Pietós en una nova expedició al sud de Barcelona. Ingobert va seguir la mateixa tàctica del 804 i va dividir l'exèrcit; el cos que manava ell va marxar contra Tortosa i l'altre cos, manat per Berà i Ademar de Narbona, l'havia de rodejar i atacar pel sud. Segons l'Astrònom, cronista oficial dels francs, a la seva «Vita Hludovici», en creuar les forces de Berà el riu d'amagat amb unes barques preparades, els cavalls ho van fer nedant i les seves defecacions arrossegades pel corrent van ser detectades a Tortosa. El valí d'aquesta ciutat va atacar Berà i Ademar, que van aconseguir escapolir-se amb poques baixes i reunir-se amb l'exèrcit d'Ingobert, però ambdós es van haver de retirar.

Final de l'expansió[modifica | modifica el codi]

La derrota franca a la batalla de Pancorbo va provocar una revolta dels vascons contra l'hegemonia franca que va establir Ènnec I de Pamplona com a rei de Pamplona.[18] Aquest fet[19] i els fracassos de les temptatives de dur la frontera a l'Ebre amb els atacs a Turtusha van aturar la invasió carolíngia.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Els vascons es posicionaren a favor dels francs l'any 800, quan després d'una revolta mor el valí
  2. Valiat de Barshiluna i Valiat de Wasqa
  3. Bolòs i Masclans, Jordi. Els orígens medievals del paisatge català. 1a ed.. Institut d'Estudis Catalans, 2004, p.30. ISBN 84-7283-745-9. 
  4. Hernàndez Cardona, Francesc Xavier. Història militar de Catalunya, vol. I, dels íbers als carolingis. 1a ed.. Rafael Dalmau Editor, 2001, p.145. ISBN 84-232-0639-4. 
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 Suárez Fernández, Luis. Historia de España Antigua y media (en castellà). Ediciones Rialp, p.168-188. ISBN 978-84-321-1882-1. 
  6. Millàs i Vallicrosa, Josep Maria. Textos dels historiadors àrabs referents a la Catalunya carolíngia. Institut d'Estudis Catalans, 1987, p.28. ISBN 84-7283-117-5. 
  7. Segons Antoni Rovira i Virgili, el governador Mohamet és un personatge llegendari
  8. Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya, volum II. Edicions Pàtria, 1920, p. 442-446. 
  9. Coll i Alentorn, Miquel. La Marxa Cap a la Independència de Catalunya (877-988). Barcelona: Llibres d’Avui, 1989. 
  10. (anglès) William W. Kibler i Grover A. Zinn, Medieval France, Guillaume d'Orange Cycle, p. 427-43
  11. d'Abadal i de Vinyals, Ramon. El domini carolingi a Catalunya (en català). Institut d'Estudis Catalans, 1986, p.86-92. ISBN 84-7283-082-9. 
  12. (castellà) David Agustí, Historia Breve de Barcelona, p.50
  13. Soldevila i Zubiburu, Ferran. Història de Catalunya, Volum 1 (en català). 2a ed.. Alpha, 1962, p.40. 
  14. Cronicó de Moissac
  15. Antonio Moro i García, Reflexions sobre la reconstrucció del recinte emmurallat de la vila de Terrassa aks segles XIII-XVI dins l'actual trama urbana
  16. Martínez Díez, Gonzalo. El condado de Castilla, 711-1038 (en castellà). Marcial Pons Historia, p.116-117. ISBN 8495379945. 
  17. Antonio Conde, José. Historia de la dominación de los Arabes en España (en castellà). Juan Oliveres, 1844, p.247. 
  18. Sánchez Albornoz, Claudio. Problemas del Reino de Navarra del siglo IX (en castellà), p.16. 
  19. Aventín, Mercè; Salrach, Josep Maria. Història medieval de Catalunya. 1a ed.. Editorial UOC, 1998, p.27. ISBN 84-8256-631-8. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal de la història militar de Catalunya