Alfons VI de Ribagorça
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1417 Olmedo (Corona de Castella) |
| Mort | 1485 (67/68 anys) Linares (Corona de Castella) |
| Comte de Ribagorça | |
| 1469 – 1485 | |
| Activitat | |
| Ocupació | militar |
| Altres | |
| Títol | Duc de Vilafermosa (1476–1485) Comte de Ribagorça (1469 (Gregorià)–1485 (Gregorià)) |
| Família | Trastámara d'Aragona (en)  |
| Fills | Joan II de Ribagorça, Alfons d'Aragó, Alfons II de Vilafermosa, Ferran d'Aragó i Conejo |
| Pares | Joan el Sense Fe i valor desconegut |
| Germans | Joana d'Aragó i d'Enríquez, Elionor I de Navarra, Blanca II de Navarra, Ferran el Catòlic, Carles de Viana i Joan d'Aragó |
 | |
Alfons VI de Ribagorça o Alfons d'Aragó i d'Escobar (1417[1] - 1495). Primer duc de Vilafermosa i comte de Ribagorça (1469-1485).
Biografia[modifica]
Fill morganàtic del rei Joan el sense fe i la seva, aparentment, primera esposa Leonor d'Escobar.
Entre 1443[2] i 1454 fou Mestre de l'Orde de Calatrava, el 1449 participà en la primera batalla que se li coneix, a Castella, contra els seus parents els Trastàmara castellans. Durant la guerra Civil navarresa va comandar les tropes de Joan el Sense Fe, vencent en 1451 en la batalla d'Oibar.[3] El 1464 el seu pare creà per a ell el ducat de Vilafermosa, del País Valencià ((castellà) Villahermosa) Entre 1460 i 1470 va lluitar al costat del seu pare, primer a la Guerra civil catalana, lluitant en 1465 a Igualada, Barcelona i l'Empordà,[3] i després contra els remences.
Després de la derrota reialista a la batalla de Viladamat, Joan el Sense Fe va perdre les esperances d'aconseguir una victòria ràpida a la guerra, i amb la caiguda de Sant Martí d'Empuries i poc després el castell de Begur, Girona, defensada per Alfons d'Aragó era l'últim bastió realista a la zona.[4] Joan d'Anjou reforçava la seva autoritat davant les institucions catalanes i va reduir considerablement la intranquil·litat a la ciutat a causa de la crisi econòmica i financera. A mitjans de juny de 1468, Joan d'Anjou va creuar els Pirineus per reclutar un exèrcit de reforç que li permetés apoderar-se de, qui el 23 de maig de 1468 vencé l'host de Ferri II de Lorena, el comte de Vaudemont, que avançava cap a Sant Joan de les Abadesses.[5] Finalment, els reforços del duc de Lorena van portar a la capitulació de Girona l'1 de juny de 1469.
El 1469 és nomenat comte de Ribagorça, succeint al seu germanastre, Ferran el Catòlic.
Família[modifica]
Es va casar amb Leonor de Sotomayor en 1477 i tingué tres fills:
- Ferran (1478-1481), mort de nen.
- Alfons II de Vilafermosa. (1479-Valladolid, 1513), II duc de Vilafermosa
- Marina d'Aragó (1485-Itàlia 1513). Casada amb Robert de Sanseverí, el seu fill Ferran de Sanseverí va succeir al seu oncle Alfons com a III duc de Vilafermosa
Va tenir fills il·legítims:
- amb Maria de Jonqueres:
- Joan II de Ribagorça (1457), comte de Ribagorça
- Elionor.
- amb Estenga Conejo (o Maria Sanchez Conejo):
- amb Catalina de Maldonado
- Enric d'Aragó (? - 1509). Abat de Santa Maria d'Alaó.
| Precedit per: Nova creació |
Duc de Vilafermosa 1464-1485 |
Succeït per: Alfons II de Vilafermosa |
| Precedit per: Ferran el Catòlic |
Comte de Ribagorça 1469-1485 |
Succeït per: Joan II |
Referències[modifica]
- ↑ És poc probable que el primer fill el tingués als 40 anys i es casés amb 60 anys, pel que alguns historiadors pensen que la data de naixement és posterior
- ↑ de Gurrea y Aragón, 1902, p. VI.
- ↑ 3,0 3,1 de Gurrea y Aragón, 1902, p. VII.
- ↑ Vicens Vives, 2003, p. 319-320.
- ↑ Menache, Sophia «Una personificación del ideal caballeresco en el medievo tardío: Don Alonso de Aragón» (en castellà). Historia Medieval. Anales de la Universidad de Alicante, 6, 1987. ISSN: 2695-9747.
Bibliografia[modifica]
- Francisco José Morales Roca. Prelados, abades mitrados, dignidades capitulares y caballeros de las Ordenes Militares habilitados por el brazo eclesiástico en las Cortes del Principado de Cataluña: dinastía de Trastamara y de Austria : siblos XV y XVI (1410-1599). Ediciones Hidalguia, 1999. ISBN 9788489851153., pàg.88 i 90
- de Gurrea y Aragón, Martín. Discursos de medallas y antiguedades. Viuda e Hijos de M. Tello, 1902.