Pi roig

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Pi roig
Pinus sylvestris1.jpg

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Pinophyta
Classe: Pinopsida
Ordre: Pinales
Família: Pinaceae
Gènere: Pinus
Subgènere: Pinus
Espècie: P. sylvestris
Nom binomial
Pinus sylvestris
L.
Distribució del pi roig
Distribució del pi roig

El pi roig (Pinus sylvestris) també conegut com a pi silvestre o rojalet és un arbre del gènere dels pins (Pinus). Pertany a la família de les coníferes. Aquesta conífera, que pot aconseguir els 40 metres d'altura, creix en el nord d'Euràsia. Les referències al color vermell o roig es deu a la seva escorça, d'un vermell pujat en la part alta del tronc, i bru-vermellosa en la part inferior.[1]

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Els cons i llavors - MHNT

Fa de 20 a 40 m d'altura per uns 5 metres de circumferència, arribant a créixer 6 metres d'alt en 10 anys. La seva capçada és de forma cònica de jove per després d'adult passar a ser irregular, ampla i deprimida, de jove presenta un tronc vestit que d'adult passa a ser nu. Té el tronc recte i prim, i de vegades nuós i recargolat, la capçada allargada i ampla, i amb forma de para-sol. Té l'escorça esquerdada de color vermell metàl·lic. Té les acícules agrupades de dos en dos, de color verd blavós, recargolades. Fan de 3 a 7 mm de longitud. Les pinya són de color fosc groguenc de 3 a 6 cm de llarg i de 2 a 3,5 cm de gruix.

Floreix de maig a juny i la pinya madura a la tardor de l'any següent, si bé pot quedar a l'arbre un o dos anys. Aquesta pinya té de 3 a 8 mm de llarg i es troba unida a les branques per un peduncle curt. No és una pinya totalment simètrica i les apòfisis de les escates poden estar més corbades en la part externa. La llavor no és fèrtil amb normalitat fins als 40 anys.

Les fulles són simples, agrupades de dues a dues, aciculars, rígides, punxants, curtes, de 3 a 7 cm de longitud, de secció semicircular, arrodonides en el dors, finalment dentades. Les flors o estròbils femenins són cons de forma oblonga, de color castany, apòfisi poc sortint, desproveït d'umb espinós, petits, de 3 a 6 cm de llarg, reunits en grups de 2 a 3, ja que amb prou feines maduren. Els pinyons, que són les llavors, són diminuts, dotats d'un ala.

Suporta ple sol, no així amb l'ombra; s'adapta a tot tipus de sòl menys als anegats però sí als humits, mentre més fèrtils i profunds major és el desenvolupament, resisteix la sequera. No tolera la contaminació i no viu molt temps en competència amb altres espècies que el superin en altura. Resisteixen hiverns molt freds.

Subespècies i varietats[modifica | modifica el codi]

  • Pinus sylvestris subsp. nevadensis (Christ.) Rivas Mart., A.Asensi, Molero Mesa & F.Valle → Localització: Sierra Nevada (Espanya)
  • Pinus sylvestris var. catalaunica Gaussen → Localització: Catalunya
  • Pinus sylvestris var. hamata → Localització: península dels Balcans i nord de Turquía.
  • Pinus sylvestris var. iberica Svoboda → Localització: Sierra de Guadarrama (Espanya)
  • Pinus sylvestris var. lapponica → Localització: Finlàndia, Noruega, Suècia i nord de Rússia.
  • Pinus sylvestris var. mongolica → Localització: Mongòlia, nord-oest de Xina i sud de Sibèria
  • Pinus sylvestris var. sylvestris → Localització: Escòcia, est de la península Ibèrica, al llarg del nord d'Àsia fins a la costa del Pacífic.
  • Pinus sylvestris var. pyrenaica Svoboda → Localització: Pirineus

Distribució[modifica | modifica el codi]

Pi roig a França.
Pineda de Pinus sylvestris a la Sierra de Guadarrama.

La seva distribució el porta per tota Euràsia entre el paral·lel 37º a Sierra Nevada (Espanya) fins al 70º a Escandinàvia. Pel que fa a la longitud prolifera natural des de Galícia fins a la costa sud de Iacútia. Els millors i més extensos boscos estan a Sibèria, Bielorússia, Polònia i Alemanya. Carl von Linné li va posar l'epítet sylvestris perquè és l'únic pi que creix de forma natural a Suècia, d'on provenia aquest cèlebre botànic.[2]

El pi roig no és exigent pel que fa al tipus de sòls i si bé prefereix formacions arenoses, profundes i fresques, també viu en calcàries inclòs en terrenys amb presència de guix. Principalment el trobem en cambisòls tant d'origen silícic com bàsic (sòls amb un horitzó càmbic o d'alteració), encara que pot sobreviure inclòs en terrenys torbosos i molt humits.

Prefereix àrees amb precipitacions superiors als 600 mm anuals encara que viu bé en zones amb precipitacions de fins a 400 mm, si bé una part les ha de rebre a l'estiu. No és exigent pel que fa a la humitat relativa però sí que ho és pel que fa a la humitat del sòl. És resistent a gelades, vents i nevades, així com a oscil·lacions elevades del cicle tèrmic anual, fet que li permet viure als boscos de Sibèria amb oscil·lacions de fins a 70º. El pi roig té un temperament robust, de llum, colonitzant bé els terrenys sense arbrat i creixent malament a l'ombra d'altres espècies.

Les masses de pi roig de la península Ibèrica constitueixen el límit sud-occidental de la seva àrea de distribució mundial, amb nuclis d'extensió limitada i gran valor biogeogràfic. Exemples d'aquestes poblacions marginals són les localitzades a Sierra Nevada i Sierra de Baza, Serralada Cantàbrica (Pineda de Lillo i Velilla del Río Carrión) i Sierra de Gredos. Els estudis paleobotànics realitzats en aquestes muntanyes no solament reconeixen l'origen natural d'aquestes formacions sinó que també registren una disminució important de l'àrea de distribució dels pins montans (incloent també a P. nigra i P. uncinata) durant els últims mil·lennis.

En totes les turberes de muntanya i alta muntanya d'Astúries i Cantàbria (Alsa-Molledo) apareixen registres polínics d'importància almenys fins a l'Edat Mitjana, la qual cosa demostra la presència de pinedes d'entitat, que van ser cremades i talades durant l'Edat Moderna. En dates històriques molt recents, s'ha extingit a Cantàbria i Astúries. A Cantàbria apareixen troncs subactuals (restes de troncs de pins antics) a Campoo de Yuso i Herbosa, la qual cosa demostra el seu caràcter autòcton i òptim per a aquestes àrees forestals. A Astúries existien a principis del segle XX a la vora del llac Somiedo i a Cantàbria a les comarques de Campoo, Alto Nansa i Liébana, els pisos altitudinals on gairebé han desaparegut arrasats pel foc i les tales antigues. Al Parc Natural de Redes (Astúries), es presenten peus aïllats en el seu pis superior.

Diversos autors han plantejat el col·lapse del gall fer cantàbric com a conseqüència a mitjà termini de l'eradicació de les masses autòctones de pi silvestre de la Serralada Cantàbrica, en resultar subòptims els boscos caducifolis i exposar-li a majors riscos naturals a aquestes tetraònides per la seva escassa cobertura foliar. Les repoblacions efectuades des del segle XIX han buscat canviar aquesta destrucció antiga, amb alguns assoliments importants.

Distribució del pi roig a nivell de Catalunya.
  •  Pinedes de pi roig

El pi roig a Catalunya[modifica | modifica el codi]

A Catalunya se'n poden trobar extenses pinedes al Berguedà, al Solsonès, a l'Alt Urgell, al Ripollès, al Pallars Sobirà, al Pallars Jussà, a l'Alta Ribagorça, a la Cerdanya i a la Garrotxa. També hi ha petites pinedes de pi roig al Bages, al Vallès Oriental, a la Noguera, al Pla de l'Estany i alguns exemplars anecdòtics a la Segarra i a l'Anoia. Actualment es calcula que ocupa un 20% de la superfície de Catalunya, ja que n'hi ha 240 milions. Es el segon pi amb més exemplars a Catalunya, després del pi blanc (pinus halepensis).

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Pinus sylvestris» (en anglès). Catalogue of life. [Consulta: 27-12-12].
  2. Manuals de gestió d'hàbitats. Diputació de Barcelona

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Forrest, G. I. 1980. Genotypic variation among native Scots Pine populations in Scotland based on monoterpene analysis. Forestry 53: 101-128.
  • Forrest, G. I. 1982. Relationship of some European Scots Pine populations to native Scottish woodlands based on monoterpene analysis. Forestry 55: 19-37.
  • Kinloch, B. B., R. D. Westfall & G. I. Forrest 1986. Caledonian Scots Pine: origins and genetic structure. New Phytologist 104: 703-729.
  • Langlet, O. 1959. A cline or not a cline - a question of Scots Pine. Silvae Genetica 8: 13-22.
  • Pravdin, L. F. 1964. Sosna obyknovennaya. Izdatelstvo Naúka, Moscou [Translated Israel progr. scient. transl., Jerusalem, as Scots Pine, 1969].
  • Prus-Glowacki, W. & B. R. Stephan 1994. Genetic variation of Pinus sylvestris from Spain in relation to other European populations. Silvae Genetica 43: 7-14.
  • Steven, H. M. & A. Carlisle 1959. The native pinewoods of Scotland.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]