Torba

Torba

La torba és un material vegetal fibrós de color negre o marronós format en un medi anaeròbic i saturat d'aigua. S'origina a partir de l'acumulació i descomposició de material vegetal en una torbera, on la descomposició i humificació de la matèria orgànica és molt lenta, i es tracta del primer estadi geològic de la formació del carbó. Conté aproximadament un 60% de carboni, un 35% d'oxigen i un 5% d'hidrogen.

L'ecosistema de la torba, o torberes, cobreix en total uns 3.7 milions de quilòmetres quadrats i és el més eficient captador de carboni al planeta. Les plantes de torbera capturen CO₂ alliberat naturalment de la torba, mantenint un equilibri. En les torberes naturals, la "taxa anual de producció de biomassa és superior a la taxa de descomposició", però es necessiten "milers d'anys per a les torbisses per desenvolupar els dipòsits de 1.5 a 2.3 m, que és la profunditat mitjana de les torberes nòrdiques".

A tot el món, la torba cobreix un 3% de la superfície de la Terra, però emmagatzema més d'un terç del carboni del sòl. Les torberes nòrdiques o boreals emmagatzemen al voltant de 415 gigatones de carboni, que significa unes 46 vegades les emissions de CO₂ globals del 2019. Globalment, les torberes emmagatzemen fins a 550 gigatones de carboni, representant el 42% de tot el carboni del sòl i superant el carboni emmagatzemat en tots els altres tipus de vegetació, inclosos els boscos del món.

Procés de formació de la torba

L'origen de tots els tipus de carbó, i, per tant, també de la torba, és la descomposició per via anaeròbica de les restes vegetals enterrades pels sediments. A la part més superficial, on aquests residus vegetals estan afectats per la descomposició anaeròbica, la lignina i la cel·lulosa, que formen part dels teixits vegetals, es transformen en torba. Es considera que la torba és un carbó cenozoic o, dit d'una altra manera, un carbó actual. En el transcurs del temps, aquesta mateixa torba, a través de l'enfonsament provocat pel conjunt de canvis fisicoquímics que pateixen els sediments des que es dipositen fins que formen una roca coherent, quedarà més compactada i escalfada, i es transformarà en lignit.

Tipus de torba

Es poden classificar en dos grups:

• Oligotròfica: el material de base és la molsa del gènere Sphagnum, que es transforma en un producte de pH molt àcid, per sota de 4,5, i pobre en cendres i en nitrogen. Es forma a les anomenades torberes altes de climes freds i plujosos. La preferida en horticultura és la de Finlàndia.
• Mesotròfica o mollera: no es forma amb Sphagnum, sinó amb altres materials, com la gramínia Carex. Es forma en torberes baixes o aiguamolls de clima més càlid. El producte resultant és de pH neutre, ric en cendres i en lignina, i pràcticament no té aplicació en horticultura.

Usos

• Combustible: limitada a les regions amb torberes aprofitables i consumida "in situ" per exemple a Irlanda o Escòcia, on aquest material s'utilitza per assecar els ingredients del whisky, cosa que li dona més bona aroma.

• 
• 
• 

• Jaç dels animals estabulats: també només en llocs amb torberes.
• Horticultura: les característiques principals són la gran capacitat de retenció d'aigua, una porositat adequada, manca de llavors de males herbes i estabilitat. El seu baix pH permet el conreu de plantes acidòfiles i es pot modificar amb una barreja. Es pot utilitzar sola o barrejada amb altres substrats, com la perlita, la vermiculita, sorra, etc. En estat fresc aconsegueix fins a un 98%  d'humitat, però una vegada dessecada pot usar-se com combustible. La torba també s'usa en jardineria per a millorar sòls per la seva capacitat de retenció d'aigua. És més freqüent l'ús de torbes rosses en conreu sense sòl, pel fet que les negres tenen una ventilació deficient i uns continguts elevats en sals solubles. Les torbes rosses tenen un bon nivell de retenció d'aigua i de ventilació, però són molt variables quant a la seva composició, ja que depèn del seu origen. La inestabilitat de la seva estructura i la seva alta capacitat d'intercanvi catiònic interfereixen en la nutrició vegetal, en presentar un pH que oscil·la entre 3,5 i 8,5. S'empra en la producció ornamental i de plàntules. A Suècia, els agricultors utilitzen la torba seca per a absorbir els excrements del bestiar que passa l'hivern a l'interior. La propietat més important de la torba és que reté la humitat en el sòl dels tests quan està sec i impedeix que l'excés d'aigua mat les arrels quan està humit. La torba pot emmagatzemar nutrients encara que no és fèrtil en si mateixa - és polielectrolítica amb una alta capacitat d'intercanvi iònic a causa de la seva lignina oxidada. Des de 2003, el Real Jardí Botànic de Kew (Royal Botanic Gardens) (Anglaterra) desaconsella la torba com a esmena del sòl. Encara que les mescles de terra per a tests sense torba a base d'escorça estan augmentant, sobretot al Regne Unit, la torba continua sent una matèria primera important per a l'horticultura en altres països europeus, el Canadà i parts dels Estats Units.
• Construcció: en regions on la fusta és escassa s'ha utilitzat per construir edificacions. A Islàndia, per exemple, es feia servir a l'Edat Mitjana per construir cases.

• Aquaris d'aigua dolça: La torba s'utilitza a vegades en aquaris d'aigua dolça. És més freqüent en sistemes fluvials d'aigües toves o negres, com els que imiten la conca del riu Amazones. A més de ser de textura tova i, per tant, adequada per a espècies demersals (que viuen en el fons) com el silur Corydoras, se sap que la torba té altres funcions beneficioses en els aquaris d'aigua dolça. Estova l'aigua en actuar com a bescanviador d'ions; també conté substàncies beneficioses per a les plantes i per a la salut reproductiva dels peixos. La torba pot impedir el creixement d'algues i matar microorganismes. La torba sol tenyir l'aigua de groc o marró a causa de la lixiviació dels tanins.

• Balneoteràpia: La torba s'utilitza molt en balneoteràpia (banys per a tractar malalties). Molts tractaments balnearis tradicionals inclouen la torba com a part dels peloides. Aquests tractaments de salut tenen una llarga tradició en països europeus com Polònia, la República Txeca, Alemanya i Àustria. Alguns d'aquests antics balnearis daten del segle xviii segueixen actius en l'actualitat. Els tipus més comuns d'aplicació de la torba en balneoteràpia són els llots de torba, els cataplasmes i els banys en suspensió.

• En l'elaboració del whisky: La torba negra s'utilitza en algunes zones d'Escòcia per a l'assecatge dels ingredients del whisky, al qual dona una aroma única. Són sòls carbonosos que s'han format com a resultat d'una descomposició lliure d'oxigen de les plantes mortes. La torba natural és àcida i conté molta aigua. Posseeix compostos químics que s'usen per al tractament de la pell. Oscil·la entre els 5 i els 8 graus Celsius de temperatura.

• 
  Vista frontal d'una casa islandesa feta amb torba
• 
  Vista posterior
• 
  Passadís central

Distribució geogràfica de les torberes

En un article àmpliament citat, Joosten i Clarke (2002) van descriure les torberes com el més estès de tots els tipus d'aiguamolls del món, representant entre el 50 i el 70% dels aiguamolls mundials. Cobreixen més de 4 milions de km² o el 3% de la superfície terrestre i d'aigua dolça del planeta. En aquests ecosistemes es troba un terç del carboni del sòl del món i el 10% dels recursos mundials d'aigua dolça. Aquests ecosistemes es caracteritzen per la capacitat única d'acumular i emmagatzemar matèria orgànica morta de Sphagnum i moltes altres espècies no musgoses, en forma de torba, en condicions de saturació d'aigua gairebé permanent. Les torberes estan adaptades a les condicions extremes d'alt contingut d'aigua i sota contingut d'oxigen, d'elements tòxics i baixa disponibilitat de nutrients per a les plantes. La composició química de l'aigua varia d'alcalina a àcida. Les torberes són presents en tots els continents, des de les zones tropicals fins a les boreals i àrtiques, des del nivell de la mar fins a les condicions alpines.

PEATMAP és un shapefile SIG que mostra la distribució de les torberes a tot el món.

Una estimació més recent d'un mapa mundial de torberes millorat, PEATMAP, basat en un metaanálisis d'informació geoespacial a escala mundial, regional i nacional, situa la cobertura mundial lleugerament per sobre dels inventaris anteriors de torberes en 4,23 milions de quilòmetres quadrats (1,63 milions de milles quadrades), aproximadament el 2,84% de la superfície terrestre mundial. A Europa, les torberes s'estenen per uns 515.000 km². Prop del 60% dels aiguamolls del món estan formats per torba.

Els dipòsits de torba es troben en molts llocs del món, inclosos el nord d'Europa i Amèrica del Nord. Els dipòsits de torba nord-americans es troben principalment al Canadà i el nord dels Estats Units. Algunes de les majors torberes del món són les terres baixes de Sibèria Occidental, les terres baixes de la badia de Hudson i la vall del riu Mackenzie. Hi ha menys torba en l'hemisferi sud, en part perquè hi ha menys terra. Dit això, la major torbera tropical del món es troba a l'Àfrica (República Democràtica del Congo). A més, el vast Erm de Magallanes a Sud-amèrica (Patagònia meridional/Terra del Foc) és un extens paisatge dominat per la torba. La torba es troba a Nova Zelanda, Kerguelen, les illes Malvines i Indonèsia (Kalimantan -Sungai Putri, Danau Siawan, Sungai Tolak-, Rasau Jaya -Kalimantan Occidental- i Sumatra). Indonèsia té més torberes tropicals i manglars que qualsevol altre país del món, però perd 100.000 hectàrees d'aiguamolls a l'any.

Al voltant del 7% de totes les torberes s'han explotat per a l'agricultura i la silvicultura. En determinades condicions, la torba es convertirà en carbó de lignit al llarg de períodes geològics de temps.

Torberes a Espanya

Una de les millors torberes d'Espanya es troba en el nord de Galícia, a la Serra d'O Xistral. En el Parc Nacional de Tablas de Daimiel (Castella-la Manxa) en 2009 es va declarar un incendi «subterrani» a causa de l'autocombustió de la torba dels terrenys secs, abans inundats.

Referències

Viccionari