Alguerès

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Dialectes del català

L'alguerès (o alguerés) és la variant del català que es parla a la ciutat de l'Alguer, al nord-oest de l'illa de Sardenya. Ha estat reconegut com a llengua minoritària per la República italiana i per la Regió Autònoma de Sardenya.

Els invasors catalans, procedents del camp de Tarragona, van repoblar l'Alguer després d'expulsar-ne la població sarda el 1354. El català va ésser reemplaçat pel castellà com a llengua oficial després de la Guerra de Successió a la primeria del segle XVIII, i després per l'italià. A la dècada del 1990 vora 65% de la població de l'Alguer entenia el català alguerès, i 30% el parlava. Prop de 50% dels habitants de l'Alguer també entenen el sard, sobre tot el seu dialecte logudorès i el sasserès (de transició entre el sard i el cors).

L'alguerès es classifica generalment en el grup de dialectes catalans orientals, però de fet comporta una barreja d’elements orientals i occidentals, que fan difícil la inclusió del català de Sardenya en qualsevol dels dos blocs convencionals. Aquest fenomen de coexistència d’ambdós tipus d’elements ha estat observada per diversos autors, i ha donat lloc, en els últims anys, a diverses postures sobre l’adscripció del català de Sardenya a un grup o l'altre. Per a Jordi Carbonell pesen més les aportacions de procedència oriental: “La predominança d’immigrants procedents de les comarques de l’est del Principat determinarà que el català parlat i escrit a Sardenya tingui sobretot les característiques dialectals del català oriental, sense excloure, però, trets d’altres dialectes catalans i, naturalment, fortes interferències del sard”. En canvi, per Rafael Caria, en estudiar els documents algueresos dels segles xvi i xvii, assenyala que el lèxic, les formes verbals i la morfosintaxi són fonamentalment “de procedència occidental-valenciana, i si volem més aviat valenciana”, sense excloure el pes del català centre-oriental i baleàric. El mateix autor afirma que “l’alguerès modern al principi nasqué com a híbrid de les quatre grans varietats dialectals (català central, valencià, rossellonès i, baleàric) entre el final del segle xv i el principi del xvi; una mena d’estàndard resultat de la natural mútua influència entre les susdites varietats geolingüístiques catalanes [...] els quals passaren de la transliteració dels textos en grafia italiana a un alguerès «normatiu» gràcies a la benèfica influència cultural dels ambients de L’IEC, d’Òmnium Cultural de Catalunya i de lo Rat Penat de València (quan era lo Rat Penat de les «Normes de Castelló»)."[1] Destaca les relacions comercials amb València, particularment en els segles xv i xvi. Es pronuncia per una col·locació eclèctica o intermèdia de l’alguerés dins el diasistema català, amb característiques que el configuren com un dialecte prou singular de la llengua catalana. Eduard Blanca Ferrer destaca la “prevalència de balearismes i valencianismes”, producte de la diversa procedència dels colonitzadors de Sardenya: “la fusió d’elements lingüístics diversos degué crear un anivellament de les particularitats més notables dels parlars d’origen, donant forma a un sistema lingüístic particularíssim.” En observar l’especial posició del català de Sardenya respecte dels dos diasistemes catalans (oriental i occidental), troba un gran paral·lelisme entre la situació de l’alguerés actual i la del baleàric: “també aquí naufraguen els intents d’incloure aqueixa àrea dins el domini oriental”, i posa com a exemple del tancament d’o àtona en u, que no afecta totes les localitats del diasistema. També proposa una nova classificació dels dialectes catalans, ja que “la distinció entre oriental i occidental recolza sobre criteris poc homologables i generalitzables”, i que cal basar-se en una tria de criteris, sobretot de caràcter morfosintàctic, més que fonètic: “a parer meu és dins la morfosintaxi on (sic) més s’identifica la tipologia lingüística d’un sistema”. Proposa la inclusió, tant del balear com del català de Sardenya, en una “àrea lateral o aïllada” i deixar de banda per aquests dos diasistemes la distinció oriental-occidental.

Aquest dialecte ha rebut fortes i sempre creixents influències de l'italià, el sard i el castellà. També té bona cosa d'arcaismes, conseqüència del seu aïllament en el contínuum lingüístic català.

Fonètica i fonologia[modifica | modifica el codi]

  • Com la major part del català oriental, neutralitza les "o" i "u" àtones en [u]: "portal">[pultal], "lo">[lu], "los">[lus]: "dolor">[duró];
  • Com tot el català oriental, neutralitza les "e" i "a" àtones, però ho fa en [a] en comptes de [ə]: "persona">[paltsona], "estar">[astà], "alguerès">[algarés]; la E manté el seu so encara en un cert nombre de paraules cultes i semicultes com: delació, delit (però també [dalit], denou, elegant, elecció, emfàtic, enorme, extensió, genial, legal, mesilla, negatiu, percussor, registro (sic), servil, terminal, veritat, etc.
  • La [e] tònica derivada de la E llarga i la I breu llatines, sona tancada com en català occidental: plenu > ple [pré], frigidu > fred [fréd], i no oberta com en oriental. Precisament Badia i Margarit considera aquest criteri més important que el del vocalisme àton per a destriar els parlars occidentals dels orientals.
  • Preserva /v/ com a fonema diferenciat de /b/, com a les Illes Balears, en tarragoní i una part País Valencià.
  • Pronunciació africada de "g" ("gent", "girar") i "j" ("ajudar") com a /dʒ/, com en italià el valencià no apitxat. El fonema fricatiu /ʒ/ existeix també en alguerès en poquíssimes paraules procedents del sard logudorès o del sasserès : "braja" (‘brasa’), "brager" (‘braser’), "brujar" (‘cremar’), i algunes altres. No entra mai en oposició fonològica amb l’africat /dʒ/.
  • Manté el so [ts] de la ç com en català antic després de consonant.
  • Manté la consonant etimològica de ont (llatí 'de ŭnde') i quand (com en valencià i balear) ('on' i 'quan').
  • La r final s'emmudeix : "anar">[anà], "saber">[sabé], "fugir">[fugí], "L'Alguer">[L'Algué], "volar">[vurà] ; afecta els infinitius (cantar, fer, sentir... però no els acabats en -er àton), mots acabats en -dor (pescador), en -er tònic (carrer) i alguns altres (color). En canvi, sona en mots com ésser, militar, doctor, millor, flor. En els plurals de mots com dolor [duró], servidor [salviró] per metàtesi es restitueix la vibrant en forma de l [duróls], [salviróls]).
  • Rotacisme (influència sarda). Mutació de /d/ i /l/ intervocàliques a [r]: "escola">"ascòra", 'Barceloneta' (petita Barcelona): estàndard [bərsəluˈnɛtə], alguerès [baltsaɾuˈneta], vida [vira] (no existeix un mot 'vila' [vira] en alguerès, sinó l'italianisme "vil·la"), "cada">[kara] ("cada" i "cara" són homòfons), "bleda">['bɾeɾa], "roda">['rɔɾa], "codony">[ku'ɾom]. També de /l/ a [r] en grups oclusiva+liquida: "blanc">['bɾaŋk], "plana">['pɾana], "clau">[kɾau], "flor">['fɾɔr], "plaça">['pɾasa], "ungla">['uŋgɾa], "plena">['pɾena]...
  • Conservació de la r final del verbs en infinitiu i de la vibrant [r] en posició final absoluta de mot: por, ver, flor, cor, pur, or, clar, ahir, acer, dur, lleuger, millor…
  • Mutació de /r/ final de síl·laba a lateral [l] (influència sarda): "port">[pɔlt], "sard">[sald], "persona">[pal'tsona], "corda">['kɔlda], "portal">[pul'tal], "Sardenya">[Sal'deɲa], "parlar">[pa'l:a] (aquest darrer com en balear). El possible grup consonàntic resultant [l]+consonant encara se simplifica més fins a [l]; e.g. 'forn' : estàndard [ˈforn], alguerès [ˈfol]; carn > [kaln]> [kal].
  • Despalatalització moderna i no total de consonants laterals i nasals a final de síl·laba (influència sarda): lateral /ʎ/ a [l], nasal /ɲ/ a [n]; e.g 'any': estàndard [ˈaɲ], alguerès [ˈan], fill">[fil], "vell">[vel], "cavall">[caval] (per algunes paraules és arcaisme, per la major part és un fenomen encara en evolució augmentat per la influència de l'italià. Els vells encara conserv(av)en palatals dient paraules com 'cavall', 'any').
  • Elisió de e i a àtones inicials després de la preposició de: "d'anar">[da nà]; "d'escola">[da scòra];
  • Mutació a [i] d'algunes e àtones en contacte amb palatals o seguides de /i/ tònica, com en altres dialectes: "estiu">[istiu], "vestir">[vistí], "llegir">[lligí] (cosa que passa almenys en tot el català oriental).
  • Grup consonàntic "tl" com en balear i valencià: "ametla", "motlo".
  • Nombroses metàtesis: "trende" per "tendre" adj. o téndre (tenir), "caria" per "ca(d)ira", cogrombe, etc.
  • Tendència forta a pronunciar el grup [dr] com a [rr] : fadrí [farrí], pedra [perra], a dintre [adrin'ta] o [arrin'ta], (a)quirdar [(a)ki'rra] o [(a)kir'da] (cridar, també emprat).
  • Pronunciació creixent del diftong en cuit ['kwit] o en vuit ['vwit].

Morfologia i sintaxi[modifica | modifica el codi]

Articles[modifica | modifica el codi]

  • Forma clàssica de l'article determinat masculí: lo/los (pron. lu/lus) i femení la/les (pron. la/las), ara bé després de vocal pot passar a [-l-], [-ls], [-s]) "enviarà’ls hòmens").[2]
  • S'empra "lo" com a article neutre: "lo que me dius" com a la resta del català, així com per a ho: "Lo veig".
  • Formació del plural: alguns antics proparoxítons recuperen la nasal subjacent: un home > dos hòmens, mes un jove > dos joves
  • Plural femení de 'dos' diferenciat: "dues".

Demostratius[modifica | modifica el codi]

Reducció dels tres graus de demostratiu del català medieval a només dos: proximitat (aquest/aqueix intercanviables) i llunyania (aquell, plur. aquellos). "esta" només s'utilitza precedint el mot 'nit'. Per al neutre, les formes això i allò, respectivament.

  • Ús de hi per li (cf. occità).
  • El plural del pronom datiu de 3a persona "li" és "lis" (no és un castellanisme en alguerès, ans un plural analògic, no usat en el llenguatge literari modern, que té un ús dialectal en algunes comarques valencianes i a Menorca). La forma "lis" s'ha aglutinat amb "hi", donant lloc a la forma "lishi".

Possessius[modifica | modifica el codi]

Manté les formes antigues" (la) tua" i "(la) mia" i la innovació "(lo) tou", "(lo) sou"; a més de "(lo) nostro" i "(lo) vostro" serva "nòstron" i "vòstron" (formats a partir de 'nostro' i 'vostro' amb la -n presa per analogia dels possessius 'mon, ton, son'), com en balear de la gent gran del començ del segle XX i també atestat en rossellonès del segle XX.

Com en sard, la plaça normal dels adjectius possessius és després del substantiu: "aquell és lo germà meu", "lo país nostro és un bell país", però també és possible de trobar l'ordre general en català: "lo meu germà", "lo nostro país".

  • Desaparició dels possessius "llur" i "llurs", substituïts per "d’ellos", "d'elles".

Altres elements[modifica | modifica el codi]

  • Ús repartit de hi és i hi ha. Per als noms amb l'article lo/la (determinants) s'empra hi és/hi són: Mira que hi és l’amic tou, Hi és lo pa de ahir, No hi era la gent de l’altra volta, No hi són los companyons meus. Si els noms tenen l'article un/una (indeterminat) o no tenen article, s'usa la forma (dita impersonal) hi ha (també al plural): No hi ha problemes, Hi ha un problema, No hi havia gent, Hi ha quatre gates. Així la mateixa frase es pot dir de dues maneres, segons que es faci servir la construcció amb l'article o sense: No hi és lo menester o No hi ha menester.
  • Diminutiu "utxo, utxa" (com en italià): "ampollutxa" (ampolleta).
  • Quantificadors "tanta" i "quanta" invariables: "tanta coses", "quanta anys". Pot venir d'una analogia amb 'assai' ('molt', vingut de l'italià) i "massa" ('molt'), o bé de la influència de les formes sardes 'tantu', 'tanti', 'cantu', igualment invariables.
  • Ús del quantitatiu" tant" sense intenció comparativa, en el sentit de ‘molt, en gran quantitat’, així com ocorre amb l’italià 'tanto'.
  • Manteniment de "qual" i "quala" per "quin" i "quina"
  • Ús de la preposició per ([pe/pel/per] segons el mot següent). S'empra per a amb mi i tu (Per a mi tens raó; “L’he fet per a tu, però per amb els altres pronoms: per ell/ella, per mosaltros, per vosaltros, per ellos/elles (Per vosaltros és fàcil, Per ellos ja va bé).
  • Ús de la preposició 'a' per al complement directe de persona: "jo coneix (sic) a ton pare"; "veig a mon germà", com en sard i en castellà.
  • Ús repartit de l'adverbi com i com a. S'usa com a amb tots els pronoms personals: Com a mi, com a tu, com a ell, com a nosaltros, etc., "És gran com a tu, Parlen com a mosaltros, Són com a ellos. com a s'empra també abans del verb a l’infinitiu: És com a diure que, a viure és un poc com a morir (viure és un poc com morir).
  • En el comparatiu de superioritat o inferioritat el segon terme de la comparació s'introdueix amb la conjunció 'de' i no pas 'que' : És més gran de tu (aquest tret coincident amb l'italià ja existia en català antic).
  • Ús de la preposició 'contra' amb “de” o sense: "jo vaig contra de tu".
  • Formes plenes des pronoms a l'imperatiu (com en rossellonès, septentrional de transició i balear) : ferma-te (para't o ferma't), atura-te (atura't), acosta-te (acosta't), ambara-te (atura't), segui-se o se segui (cf. balear) (segui's). En les combinacions binàries en què entra el reflexiu se, aquest es col·loca en segon lloc: me se, te se, mos se, vos se; en canvi: se li.

Formes verbals i conjugacions[modifica | modifica el codi]

  • Desinència zero a la primera persona del present de l'indicatiu. "Jo parl" (jo parlo-parle-parli); alguns verbs de la 1a conjugació canvien el morfema de la primera persona per un sufix velar: "envic" (envio), "confic" (confio). Un nombre important de verbs de la conjugació en -ar afegeixen l'infix -eig/etj a la rel de les persones 1, 2, 3 et 6 del present de l'indicatiu i del subjuntiu: (jo) "envidieig", (tu) "esvarieges" [asvarietjas], (ell) obreja [ubretja], (elles) ocupegen [ukupetjan], (jo) "triureig" (bato), (jo) "llaureig" (llauro), (jo) "odieig" (odio)...Aquest fenomen és present també en sasserès i en gallurès.
  • Terminacions –eim i –eis (com en balear) a les persones 4 i 5 des present d’indicatiu dels verbs caure, creure, dir, fer, riure, seure, treure, veure i dur. Així: queim i queis, deim i deis, feim i feis, reim i reis, seim i seis, treim i treis, veim i veis, duim i duis, en lloc de caiem i caieu, diem i dieu, fem i feu, riem i rieu, seiem i seieu, treiem i treieu, veiem i veieu, duem i dueu.
  • Els verbs "anar", "estar" i "fer" afegeixen la flexió àtona -en- redundant a la tercera persona del plural de l'indicatiu. vanen (van), estanen (estan), fanen (fan).
  • Conjugació pura (no incoativa) dels verbs com LLEGIR, FREGIR, VESTIR, TEIXIR, ENGOLIR, (R)ESTRENYIR... : llegir : (jo) 'llig, (tu) lligis, (ell) lligi, (ells) lligin com en valencià (llig, lliges, llig, lligen) i balear: (llig (o llegesc), lliges (llegeixes), llig, lligen.
  • El futur de certs verbs de la segona conjugació insereixen un -gue-: "sigueré" (seré), "tengueré" (tindré), "cogueré" (couré), "digueré (diré).
  • Ús de l’auxiliar "ésser" en els temps composts dels verbs intransitius i a vegades en la conjugació pronominal: sem tornats, se són continuats (però també m'he comprat). També serveix "hi ha": "ésser-hi" per a "haver-hi": hi és una torre gran (hi ha una torre gran), hi eren quatre minyons (hi havia quatre nois).
  • Tant el perfet simple com el perifràstic han estat substituïts pel perfet compost, amb l’auxiliar 'haver' (He mirat) o 'ésser' (Só anat). El perfet perifràstic conservava les formes antigues primitives (o també es pot admetre que aquest perfet perifràstic alguerès era l'antic present perifràstic que havia adquirit el sentit de perfet: vaig/vara, vas/vares, va/vara, anam/vàrem (en present d'indicatiu és 'anem'), anau/vàreu (en present d'indicatiu és 'anau'), van/varen + infinitiu.[3]
  • El passat imperfet conserva la -V- etimològica en totes les conjugacions: 1a -ava, 2a -iva, 3a -iva (en comptes de les formes modernes que només conserven la -V- a la 1a conjugació: 1a -ava, 2a -ia, 3a -ia ) (aquesta característica arcaica la comparteix el Ribagorçà).
  • En el subjuntiu, adopta per al present les formes en -i- pròpies del català oriental:

miri, miris, miri, mirin; cregui, creguis…, així com per a l’imperfet: miressi, miressis, miressi, miressin.

  • Quant als verbs incoatius, l’alguerés ha substituït les antigues formes velars en -esc, -esca, per unes altres de palatals, a l’igual del català central: la 1a pers. sing. pres. indicatiu de patir ha esdevingut pateix, igual que la 3a; el present de subjuntiu conté les formes pateixi, pateixis, pateixi, pateixin.
  • Alguns verbs presenten una forma velaritzada per al futur i per al condicional: volgueré ‘voldré’, pogueré ‘podré’, tengueré ‘tindré’, pogueri(v)a ‘podria’, dongueri(v)a ‘donaria', sigueri(v)a 'seria'.
  • Verbs de 2a conjugació es conjuguen com si eren de la 3a: córrer, créixer, escriure, témer, véncer, etc. han esdevingut corrir, crixir, escrivir, timir, vincir, etc., respectivament, molts dels quals es conjuguen en forma pura. També afecta el gerundi: concurrint (de concórrer).

Aquest fenomen, que es produeix en l’actualitat en diverses zones del domini lingüístic, s’ha originat en verbs de la 2a conjugació com els acabats en -metre (admetre, permetre, ometre…) i altres com batre, interrompre, recórrer, etc., que adopten en el llenguatge col·loquial un infinitiu en -ir per influència dels verbs castellans corresponents (admitir, permitir, omitir, batir, interrumpir, recurrir, etc.), i es conjuguen com si eren de la 3a conjugació, prenent en aquest cas la forma incoativa, més freqüent que la pura. No obstant això, a l'alguerès el canvi no ha pogut òbviament arribar del castellà; sí que és possible que hi ha una influència del sasserés, on aquests verbs són tots del tercer grup: ammitì, palhmitì, umitì, ischudì, interrumpi, ricurrì, etc.

  • El gerundi de "prendre" és "prenint" com en balear i rossellonès.
  • La forma femenina del participi passat de 'beneir' és beneïta i no beneïda.

Lèxic[modifica | modifica el codi]

L'alguerès té un bon nombre de mots que, absents del català central, apareixen tant en els dialectes del català occidental (valencià, català nord-ocidental...) com balears o rossellonès. Molts d'aquests termes corresponen però també amb el sard logudorès, el sasserès o l'italià:

abreviar (abreujar, abreujar), aguardar (esperar), alè (petit moment, estona molt curta), amprar (emprar), altària (alçària), amuntonar (amuntegar; cf. sar. amuntonare, cas. amontonar), apotecaria [buticaria] (farmàcia), arena (sorra; cf. sardo i sasserés arena), assenat /-ada (assenyat /-ada; cf. ita. assennato), banyar (mullar), bogamarí (eriçó de mar, garota), bordell (brogit; cf. sar. burdellu), boriol/juliol (marieta. Juliol també a Vinaròs), calça (mitja), calcigar (trepitjar; cf. sar. catzigare), cinta (cintura, corretja), colgar-se (anar-se'n a jeure; cf. sar. si corcare), cuita (mató, brossat), dar (donar, també emprat), davallar (baixar), espàrec (espàrrec), fadrí (solter), esta nit (anit), fenoll (fonoll), flastomar (renegar; cf. sar. frastimare), forment (pron."froment") (blat; cf. ita. frumento), forqueta (forquilla; cf. ita. forchetta, sar. forchitta), galfó (golfo; cf. Balears, Ribagorça, Andorra, Alt Pallars), gallet (úvula), gonella (faldilla; cf. ita. gonnella, sar. (g)unedda), eixir, ensalada (amanida), iaio/iaia (avi/àvia; cf. sar. iaiu/iaia, sas. giàiu/giàia), llampar (llampegar; cf. sar. lampare), menejar (remenar, revoldre, regirar, menejar i remenejar), morro (llavi; cf. sar. murru, cas. morro), mújol (llissa, llíssera), nàixer (néixer), pardal (ocell de tota mena), poal (galleda), manada (conjunt de coses que s’agafa amb una mà), papallola (papallona), polp (pop), restoll (rostoll), retxa (reixa, reixat), ronya (sarna), saorra (llast; cf. ita. zavorra), servici (servei), síndia (síndria), tondir (tondre; cf. sar. tundire), torcaboca (tovalló), unflar (inflar; cf. sar. unfiare), urçol (mussol de l'ull; cf. cas. orzuelo), ver (vertader, veritable, cert; cf. sar. beru, ita. vero), volta (vegada; cf. ita volta), etc.

Arcaismes[modifica | modifica el codi]

Molts arcaismes s'han conservat o reactivat també per influència o calc de l'italià o del sard i els idiomes environants. Jaume Corbera Pou afirma que "l'arcaisme alguerès" és un mite.

ajunyir, adjunir o adjunyir (ajuntar, afegir; ajunyir: junyir els bous, les mules; adjunir: enganxar l'animal al carro; cf. sar. acciùnghere, ita. aggiungere), almanco (almenys; cf. sar. asumancu, sas. alumancu), arremendar (sargir; cf. ita. rammendare), atristar (entristir; cf. ita rattristare), barreta (barretina, estrenyecaps, serracaps), bastiment (vaixell), bòria (boira), calces curtes (mitjons; cf. ita. calze corte), calcina (calç), camba (cama; cf. sar. camba), campanya (cf. ita. e sar. campagna), campar (estar, viure en un lloc; cf. gal·lurès campà), caparra (caparro, paga i senyal; cf. ita. caparra), cardenera (cadernera; metàtesi), cercapou (cercapous, cercapoals), companyó (company, amic), costera (costa, litoral, riba de mar), costumar (acostumar, que apareix també en els textos algueresos antics), custoir (custodiar; cf. sar costoire), debaix (davall, sota), demana (pregunta, demanda), desset / denou (disset / dinou; però divuit), dit menovell (dit xic), dividir (compartir), donques (doncs, que també s'hi empra; cf. sar. duncas), dotor (doctor ([dutó], a la resta del domini lingüístic és considerat vulgarisme, enfront de la forma culta), emprestar (prestar, deixar), endemés (a més, demés), enlluminar (enllumenar, il·luminar), entendre (sentir/oir o també sentir una olor; cf. sar. intèndere), escur (obscur; cf. sar. iscuru e sas. ischuru), espada (espasa; cf. sar. ispada), espiconar (desarrelar), espolsador (raspall, espalmador), estival (bota; cf. ita. stivale), fontana (font; cf. sar. funtana), gesmí (gessamí, llessamí), gitar (llançar; cf. gal. ghjittà), gotzema (barballó, espígol), (la) hereu (pubilla), potser iglésia [igrézia] (església), lite (litigi, plet; cf. ita. lite), llarg (ampli; cf. ita. largo, sar. largu), lletra (carta; cf. ita. lettera), llong (llarg; cf. sar. longu), (la) llor / (l') allor (llorer; cf. ita. alloro), llumera (llum; cf. cas. lumbrera), maití (matí, d'hora, prest), marra (ungla (de l'àncora), marturiar (martiritzar; cf. ita. martoriare), mastullar (mastegar, ruminar), matalaf (matalàs), matzem (magatzem), mediant (mitjançant; cf. ita, sar. i cas. mediante), menuts (xavalla, monedes menudes), mont (muntanya; cf. sar. monte), modo (mode, manera. Llatinisme suplantat en la llengua estàndard moderna), mos (mossegada; cf. sar. mossu), naril (nariu; en alguerès és masculí com en sard su nare), ningun (cap; possible castellanisme), nu (nus; cf. sar. nuu), onda (ona; cf. ita. i sar. onda), oltra/oltres (que) (ultra; cf. ita. oltre che), orde (ordre, orde), orfen/òrfena (orfe/òrfena), orri (graner; cf. sar. òrriu, cas. hórreo), papagall (papagai; cf. ita. pappagallo), parestatge (prestatge), Pasqua de flors (Pasqua florida o de Resurrecció; cf. sar. Pasca de frores), paviment (terra, sòl; cf. ita. pavimento), perhom (per persona, per cada un; cf. sar. per òmine), plaga (nafra, úlcera, plaga o llaga), porcellana (verdolaga), prest (aviat, prompte, enjorn; cf. ita. presto), primer (de/que) (abans (que/de; cf. ita. prima di), prompt /-a [pl. prompts -es] (prompte -a, preparat -ada; cf. ita. pronto), quarter (barri; cf. ita. quartiere), quiscú/quiascú (cada u, també emprat; cf. ita. ciascuno), remedi (remei; cf. sar. remèdiu), ris (arròs; cf. ita. riso, sar. logudorès risu, però campidanès arrosu), ronya (escombraries, escombralls), ruga (arruga; cf. ita. ruga), salvo /-a (salvat -ada; cf. ita. salvo); salvo de (llevat/tret de), símil (semblant; cf. ita. simile), sol (sols, solament; cf. sar. solu, ita. i cas. solo), sòlit (acostumat; cf. ita solito i també cas., poc freqüent, sólito), sovent (sovint; cf. ita. sovente), subir (sofrir; sotmetre's a una cosa molesta o laboriosa; cf. ita. subire), téndre, mantendre (tenir/tindre, mantenir, però tenir cap, recordar, i tenir a ment, prestar atenció, sardisme o italianisme), tirícia (icterícia, aliacrà, fel sobreeixit), trere (treure), tros (estella), ximinera (xemeneia, llar (de foc), escalfapanxes; cf. sar. giminera), etc.

Creacions o usos propis[modifica | modifica el codi]

acaure (escaure's), a cent anys (en vida tua)! o lo dia de avui lo pugueu conèixer per molts anys! (auguri: que visquis cent anys, per molts (d') anys!; cf. sar. a chent'annos), afinestrar-se (abocar-se a la finestra, mirar per la finestra), aiguasantera (pica d’aigua beneïda a l'església), ajàpido -a (de gust dolent, parlant del menjar), allascar (allunyar), altro (altre; cf. ita. altro), ambarar (aturar), a mos veure (a reveure, a més veure Val.), ampla (allargament d'un riu; petita aigua corrent si bé lenta), àmpriu (ampriu/empriu), aniu (m. o f.) (poltre, pollí), apeixar (pasturar el bestiar a pastura d'altri), apresar (prear, preuar), arraonar (enraonar), arremonir (endreçar, mudar), atuar (mirar fixament, atentament, amb interès; defensar; fer en manera que no passi de mal; atendre, cuidar), avant-d’ahir (abans-d'ahir), avisar (cridar algú), avisar-se (dir-se, que també s'hi empra), balija (maleta, valisa; cf. ita. valigia, sar. baliza; cas. valija), banyerola (banyera), barrino (rosec, idea insistent), bastonaga' (pastenaga), 'berenada (també berena; berenar), bisaio/besaio /-a (besavi /-àvia), bísol (pèsol), bonaüra (bona sort), botar (vomitar), brinyol (bunyol), bròcul (bròquil), bruscalla (serradura, encenalls), calceta (mitjó), calçó (pantaló, calces), carrar (carrejar, carretejar, transportar, traginar amb carro; ribagorçà carriar, reducció de carreiar, variant fonètica de carrejar), carrosser (cotxer), cascavell/cascavel·la (preocupació, idea fixa), comanar (comandar, tenir autoritat; guiar), cosidor (sastre), debaix (celler, planta baixa), diada' (durada d’un dia), 'diure (dir), drins (a ) (dins. dintre : [adrin'ta] o [arrin'ta]), eixugamà (eixugamans, tovallola), empromesa (prometença, exvot), emprometir (prometre), embufar (inflar bufant), en fet (de fet; en efecte), escorja / (d)escorjar (escorça, closca o clovella i escorçar/escorxar), esmorzada (esmorzar), esquerr (esquerre), espligar' (explicar, també emprat però forma en desús; cf. ita spiegare),'estroniar (esternudar), fores de (llevat de), forrellat (forat del pany), fos (fes, tall, forat), fredolenc /-a (bal. fredolec, fredolic -a), grafí (dofí, galfí; cfr. ita. meridional graffinu), iscla (terreny humit vora un riu), jardí (terreny d’arbres fruiters, esp. de cítrics, a l’entorn d’una casa de camp), llimanto/llimàntol (llamàntol), malandra (taca d'oli, de greix, en un teixit o full de paper), maç de flors (pomell, ram de flors), marina (mar (encalmada); mar es manté en locucions i quan és tempestuosa), mare de la mongeta (llimac, mare de caragol), mensil (mesada), massa (molt), mestre de paleta (paleta, mestre de cases), minyonet (nen, nin), núviu (nuvi), ofici (despatx, oficina, bufet; cf. sar. ufìtziu, ita. ufficio), papariu (rosella), pardalar (no parar quieta una persona, anar d'un lloc a l'altre), pebre (pebrot), pebre morisc(o) (pebre coent/picant, pebrina, vitxo), peüta (petjada), pipinera (pollada, pollam; mai­nada, xicalla; menudalla), poal de la ronya (paperera), polpot (tou/panxell/palpís de la cama), porreta (propina), portó (porta gran; porta d'entrada d'un palau, d'una església), pregadoria (pregària), queixal del judici (queixal del seny), refredor (refredat), regitar (gitar), rempel·lar (rebel·lar-se), resto (resta; cf. cas. i ita. resto, sar. restu), saltaflors (carretó lleuger), saludaré (puput), sendedemà/endedemà (endemà, sendemà), simó rimbau (gamarús), sòmiu (somni), sonaiolo (cascavell, esquella, campaneta, sonall), sor (suor), tardada (durada d'una tarda, tarda), tàcola (gralla), timir (témer; cf. sas. timmì, sar. tìmere), tovallol (tovalló; cf. ita. tovagliolo), triure (batre), truncar (trencar; cf. sar. truncare), tretxe (tallerol capnegre), txafareig (safareig, bassa), txatxarar (xerrar; cf. ita. chiacchierare, cas. chacharear), valgia (falcia, mall. valzia, "delichon urbica"), vespre (vespra, vigília), viüd (viudo), xarlot (becut), xamberga (cosa insignificant, de cap valor, de poca importància), xonca (mussol banyut), xotxorombel·la (tombarella, capgirell, capitomba, capbussó o figuereta), etc.

  • Noms de la terra: bardissa (part extrema d’una vinya sembrada de llegum i cereals o plantada d’arbres fruiters), llaurera (camp de blat i altres cereals; sembrat), taular (bancal, taulat), vinya (o vinyeta) (terreny plantat d’arbres fruiters; camp de blat o cereals);
  • Noms del cep, les plantes d’horta i altres: cara de faves (favera), mare de card (base o tija principal de la planta del card);
  • Noms de la indústria i l’aprofitament agrícoles: bigaró (biga llarga i estreta per apuntalar parres), braç (branca d’arbre o de cep), forcàs (estaló, esp. per sostenir o apuntalar branques d’arbres fruiters), plantó (plançó; cf. cas. plantón), paleta (rastell, extrem de l’agullada).
  • Unitats monetàries

un sou = 10 cèntims; dividiners = 15 cent; un rial = 50 cèntims; un me-rial: 25 cèntims (mig rial).

Canvis de significació[modifica | modifica el codi]

Alguns d'aquests canvis es deuen a calcs del sard o de l'italià que coincideixen amb paraules catalanes, altres són paraulas que tenen un significat diferent de l'habitual en la resta de la llengua:

allargar (eixamplar; del sard illargare o de l'italià allargare), amarar (regar), assajar (tastar; de l'italià assaggiare), assetiar (adobar, arranjar, apariar), avançar (sobrar; de l'italià avanzare), banya (salsa generalment de tomàquets, per a condimentar la pasta; del sard bagna), barallar (renyar), barra (galta; barra a L'Alguer també significa barra com en català, queix), bassa (comuna, claveguera), bordell (soroll; del sard burdellu), cridar/(a)quirdar (també vol dir dir(-se)), català (mena d'escarabat), eixancar/eixancat (tort, ranc, coix; de l'italià sciancato), enfadar (preocupar, destobar; del sard infadare), escopina (saliva), escopinada (escopida, escopina), espantar (meravellar; del sard ispantare), forrellat (forat del pany), franc (lira. moneda; del sard francu), gotera (gota), llantió (fanal del carrer), llenya (fusta; de l'italià legna), massa (molt), mongeta (caragol), muntar (pujar), neu (granís; piga), nadal (desembre; del sard nadale; Nadal a L'Alguer té també el seu significat habitual en català), pallós (vanitós; cf. sard pageri/pazeri, de pàgia/paza, palla), pardal (ocell de tota mena), passió (pena, llàstima), ronya (sarna i escombraria), salt (terreny obert; del sard saltu), sombra (fantasma), sumar (alçar, sollevar, pujar), tassa (got; del sard tassa), vermell (pèlroig), xapar (cavar), xisto (sobrenom, malnom).

Paraules manllevades al sard o calcs del sard.[modifica | modifica el codi]

Quan no és indicat d'altra manera, la paraula sarda de la qual deriven és igual (o poc se'n falta).

afores o a fores (fora, al camp; de a foras), agelto (verat o la cavalla), alboni (camp), àndel (aglà), anjoni (anyell/xai; de anzone/angioni), arbre/planta de (com en arbre de pera, perera, o planta de pomata, tomatera; calc del sard àrvure/mata de...), assuconar (espantar), atatar (atipar, assaciar; de athathare/asatzare), atunju (tardor; de atonzu/atongiu), babai i mamai (fam.,oncle i tia), barracoc (albercoc, alguerès antic bercoc; de barracocu), bas/basar (bes/besar; de basu/basare), becu (mascle de les ovelles), bodina (plugim), boinarju (bover), brujar (cremar, abrusar; de abrujare), bucó de farranca (bernat ermità), caminera (camí ramader), canistret (cofa), càriga (figa seca), cavidani (setembre, que també s'hi diu; de cabudanni/cabidanne), coddu (espatlla), corru (banya, corn), crabu (de coll verd) (ànec de coll verd), eba (egua; de ebba), entitirigar (s') (glaçar-se de fred), encapitar (escaure, succeir, trobar; del sard o de l'italià capitare), escurigar (enfosquir; de iscurigare), escutinar (sacsejar), esquirriar (relliscar), estrac (cansat; de istracu), farranca (arpa), fedal (de la mateixa edat, coetani; de fedale), fioto (ramat), forment d'Índia (blat de moro; calc del sard trigu Índia), fufuruges (engrunes), i ello (i doncs), ih! (interjecció que denota manca de sorpresa; assentiment; penediment; el mateix en sard), ísula (illa), ju (jou, parell de bous; de juo), lèpa (ganivet, que se usava fins als primers del 1900), linguir (llepar; de lìnghere), llestr (llest, ràpid; de lestru), llumí (misto; llumì ara es diu també a tota Catalunya; de alluminu), madrigadu [madrigaru] (bestiam que ha parit), marró (aixada de fulla ampla i curta; de marrone), masoni (ramat), mesa (taula, que també s'hi empra com tabla, com en sard), mestre de...(com en mestre de llenya per fuster; calc del sard maistu de...), molendo/murendu i també burricu (ase; de molente i burricu), nadal (desembre), ninar (bressar; de ninnare), nuedu (brau, bou jove), paló (aspre), pessic (d'estendre) (agulla d’estendre; de pìtzighe), pipiolo (flabiol), prunitxa (aranyó), qualsessia (qualsevol/qualsevulga/qualsevulla, també emprat a l'Alguer; de calesisiat), raguina (rel; de raighina), rampó (carràs o penjoll de fruita), rasor (ganivet, cat. antic rasor; de resorja), santandria (novembre), santuaïni (octubre), siddadu [sidáru] (tresor, que és també emprat), síndic (alcalde; de síndigu), sogronju / sogronja (genitors d'un dels nuvis relativament als genitors de l'altre), sua (truja; de sue), suerar (suar; de suerare), tanca (o tanqueta) ‘(erreny clos, de conreu o de pastura, de propietat privada), tenir a ment (recordar; de tènnere a mente o del ita. tenere a mente), ten-te a compte! / teniu-vos a compte! (porteu-vos-hi bé, passin/passen-ho bé!; de tenedi contu / tenide-bos contu), tiligugu (bívia (Chalcides ocellatus)), tita (mamella), Tots los Sants (Tots Sants; de Totu sos Santos), trau (brau), triurar (batre), xicolate (xocolate o xocolata; de tziculate), etc.

Són comuns al sard logudorès o campidanès i sasserès:

abatir (abatre), abijar-se (adonar-se; sar. s'abizare, sas. abizzassi), abbau! (massa), aió! (anem!; sar. i sas. ajò), ajàpido (fat, fada: sense sal; sense sabor; persona estúpida; sar. isàpidu, sas. isgiàpidu), anca (jambe), apetxigós /-a (contagiós /-a; sar. apitzigosu, sas. apizzigosu, cf. ita. appiccicoso, cas. pegajoso), arquilis (cames de darrere dels cavall), atitadores (ploradores), a avís meu [abísu meu] (a parer meu; sar. i sas. abisumeu/a bisu meu), babu (papa; sar. i sas. babbu), bértula (alforja), braja (brasa; sar. braja, sas. brasgia), budroni (carràs, raïm, gotim o penjoll de raïm), calqui (algun; sar. calchi, sas. caschi; també calqui u, algú; sar. calchidunu, sas. caschidunu, ita. qualcuno), campsant (cementiri; sar. i sas. campusantu),cascar (badallar; sar. cascare, sas. caschà), casco (badall; sas caschu, sar. cascu/càschidu), cucumiau (caveca), escudir (picar/pegar; sar. iscùdere, sas. ischudì), finsamenta (fins; sar. fintzamenta, sass. finzamenta), ma! (vocatiu de mare; igual en sard, sasserès i italià), maco /-a (boig/boja; sar. i sas. macu), mandró /-na (mandrós /-a; sar. mandrone, sas. mandroni), mandronia (mandra, peresa; sar. i sas. mandronia), matxoni (guineu; gal. maccioni, sar. i sas. matzoni), mi (mira! per a amenaçar, atreure l'atenció o emfasitzar; el mateix en sard i sasserès), mulioni (remolí), per plaier (per favor, si us plau; calc del sard pro praghere, del sasserès pa piazeri o de l'italià per piacere; també fer un plaier a algú, fer un favor, un servei; fàghere unu praghere, fà un piazeri, fare un piacere respectivament), posar ment (prestar atenció, fer cas; calc del sard pònnere (in) mente o del sas. punì menti), pumata (tomata, tomàquet; sard logudorès pumata, sasserès pummatta, però nuorès i central tamata), tiquirriar (cridar, també s'hi diu aquidrar; sar. tichirriare/tzichirriai, sas, tzikirrià), tiringoni (dragó; sar. tilingone/tzilingioni, sas. tiringoni), trilibiqui [triri'bik] (llagost; sar. tilipirche/tzilipirche, sas. tiribriccu), tritxi-tritxi (mullat, mès amprat banyat; de tricia-tricia), txiu/txia (oncle/tia, introduint un nom com a tractament, es pronuncia[txu, txa] ; sar.tiu/tia o tziu/tzia, sas. tziu/tzia), unjar (aquissar (els gossos), vas (gerro de flors; gerro d’aigua; de sar. i sas. vasu o de l'italià vaso), vistimenta (vestit, vestimenta; sar. (b)estimenta, sas. vesthimenta, cf. cas. vestimenta), quercu (roure blanc; sas. kerchu, sar. chercu), etc.

El dialecte de provinença major dels sardismes, per raons de proximitat, és el logudorès. Entre d'aquest vénen també:

abilastru (buse variable), aburrar (mullar), ambisua (sangonera), arguentolu (gorja), arjola (era del batre, camp de cultiu), bulxoni (cop de puny, punyada), cariasa (cirera, que s'hi usa(va)), corroga (cornella), dona de muru (mostela), escutinar (sacsejar), formígola (pron. "frumígula") (formiga), frailarju/fraliarju (paleta), jua (crinera), latturigu (fr. herbe à verrues), etc.

Són manlleus al sasserès:

abulot (avalot; sas. aburotu, sar. avolotu), acorrir (acórrer; sas. acurrì), aridoni (arbocer), bratzitu (manco, manxol), caldaru (calder), carraixali (carnaval; sas. i gal. carrasciali, mentre sar. carrasegare), cutxu (ca, gos, cotxo en ribagorçà; sas. cucciucciu), mamatita (teta, dida, nodriss)', pivirinu (piga), etc.

Entre els calcs tenim casos on s'ha adaptat la forma dels mots catalans a la forma i al sentit de les paraules sardes, com en floc (de neu) transformat en alguerès en floca, neu, i el verb flocar (nevar), creat a partir del logudorés frocare o del sasserès fiuccà.

Paraules manllevades al genovès (lígur) o parlars itàlics[modifica | modifica el codi]

La migració de gent de Ligúria a l’Alguer començà després de la pesta del 1582[4]. Es tractava sobretot de comerciants que ja coneixien la importància estratègica de la ciutat. A la segona meitat del s. XVII (després de la pesta del 1652) en nucli català era minoritari numèricament (7% de la població) mes mantenia el poder polític i econòmic, cada cop més en competició amb la gent originària de la Ligúria (que era el 20% de la població, del tot naturalitzada i parlava en català): els majors contribuents el 1665 eren dues famílies d'estirp genovesa, els Cavana i els Lavana (A Budruni, obra cit. vol.II, pag.110). Com passava per a la gent sarda, també la gent de la Ligúria per a poder gaudir dels vantatges que l’Alguer podia oferir s'havia de naturalitzar casant-se amb algueresos i parlant 'en pla', en la llengua de la ciutat.

ajajo (arjau: barra del timó), ajerto (it. ‘sgombro’), camalar (portar sacs al coll), gusso (gussi), massacà (mena de pedra emprada en la construcció de les cases fins a la segona guerra mundial), 'saorra (it. ‘zavorra delle barche’), xunco (butzel·lo per a alçar l’antena de les barques de vela llatina).

Sembla manllevada al francès la paraula poma de terra (patata; de pomme de terre, en sard és també patata o pataca).

Mots manllevats del castellà, sovint mitjançant el sard[modifica | modifica el codi]

La presència de castellanismes en l'alguerès actual és més gran del que molts lingüistes havien suposat, segons afirma Francesc Manunta. I segons Blasco Ferrer alguns han entrat a través del sard: legu (després, de seguida, de luego, sar. també luego), pusentu (s.f.; cambra, de aposento, sar. aposentu), feu (lleig, de feo, sar. feu; curiosament, en el sard meridional es manté el catalanisme lègiu).

També tenim, entre altros (quan no és indicat diferentment, la paraula en castellà de la que deriven és igual):

adelfa (baladre), agraviar (agreujar; cf. cat. antic), ànimo (ànim; de ánimo), assustar (espantar; de asustar, cf. sar. asustare), assusto (espant; de asustar, cf. sar. asustare), averiguar (esbrinar), barandilla (barana), bones dies! (bon dia!), bones tardes! (bona tarda!), calentura (febre; cf sar. calentura), carinyar (acariciar; aragonès cariñar), carinyo (carícia; de cariño, cf. sar. carignu), carinyós (afectuós; de cariñoso, cf. sar. carignosu), carrossa (cotxe, auto; de carroza; cf. ita. carrozza), concurrir (concórrer), corro (rotllana), ditxo (dita, refrany; de dicho, cf. sar. dìciu), duenyo (mestre, amo, propietari; de dueño), estropiar (malmetre; de estropear; cf sar. istropiare), gosos (goigs; de gozos, en sard hi ha gosos i també goccius), gravi (greuge, de agravio), potser iglésia (església, de iglesia), judia (fesol o mongeta; de judía), mariposa/maniposa (papallona; cfr. sar. mariposa), potser ningun (cap; de ningún), olvidar (oblidar), raio (llampec, de rayo), remediar (trobar remei; cfr. sar. ita. rimediare), etc.

Termes manllevats o calcats de l'italià[modifica | modifica el codi]

Quan no és indicat d'altra manera, la paraula en italià és igual:

a bastança (bastant; a bastament, alg. assai; de abbastanza), abrutir (embrutar, abrutar: envilir; de abbruttire), aganxar (agafar, enxampar; de agganciare), alhora (aleshores; de allora), allongar (estirar, allargar; de allungare, cf, sar. ilongare), allotjo (allotjament; de alloggio), ansis (ans (al contrari); de anzi), aparir (aparèixer; probable calc de l’italià apparire, cat. ant. aparer), ària (aire; de aria), assai (bastant/gaire), atraç (eina; d'attrezzo), atraçadura (ferramenta, einam, equipament; de attrezzatura), auguris (felicitacions; de auguri), autista (automobilista, xofer, conductor), avanços (sobralles o sobrances del menjar; de avanzi), balestra (ballesta), batent, (picaporta), biada (civada), bigota(beata, missaire; de bigotto /-a), busta (sobre d'un correu), cada tant (de tant en tant; calc de ogni tanto o del sar. donzi tantu), campanyol(o) (pagès, de campagnolo), car/cara (estimat/estimada, que també s'hi diu; de caro/cara o del sard caru/cara), cartolina ((carta) postal; de cartolina), collana (collar), comparir(comparèixer; probable calc de l’italià comparire, cat. ant. comparer), desplaer (tristesa; de dispiacere o del sard dispraghere), desplagut (descontent; de dispiaciuto), destar (desvetllar, suscitar; de destare), disseny (dibuix, de disegno), diventar (esdevenir; de diventare), empenyar(-se) (empenyorar(-se); aplicar-se a, treballar a; engatjar(-se) empenyo/impenyo (empenyorament; tasca; engatjament), eqüilíbrio (equilibri), esparir (desaparèixer; de sparire), endiriç (adreça; de indirizzo), esbocat (bocamoll, xerraire; de sboccato), espaguets (espaguetis), espostar(-se) (desplaçar-se), estratxo (roba de poc valor emprada per a netejar, rentar en terra; vestit de poc valor; persona bastant malalta, maltractada; de straccio), estrega (bruixa, que també s'hi empra; de strega), esvilup(o) (desenvolupament; de sviluppo), farfal·la (papallona; de farfalla), fatxa (cara, faç; de faccia), fermar (aturar, i també en el sentit clàssic i pancatalà de 'lligar; assegurar'; de fermare), fiera (fira), figa d'Índia (figa de moro; de fico d'India), forsis (potser; pot ser italianisme, de forse, o sardisme, de fortzis, o una mescla d'ambdós), fortuna (sort, que també es diu), genitors (pares; de genitori), guadanyar (guanyar), guai (problema), 'impiegat (empleat, emprat; de impiegato), índitxe (dit) índex; de indice), ma (però, mes), jovenot (jove d'11 fins a 17/18 anys; de giovanotto), macel·lar [masalár] (matar el bestiar en un escorxador, ant. masello; maell; de macellare, cf. sar. masellu), macel·laiu [masaláiu] (carnisser, que també es diu (ant. ma(s)eller); de macellaio), magari(potser),país(poble, vila; de paese), parapluja (paraigua; de parapioggia), pascurar (pasturar; de pascolare), pioppo (xop), podestà (batlle, dit a L'Alguer generalment i oficialment síndic; de potestà), polpeta (pilota o pilotilla, bola de picolat, mandonguilla; de polpetta), pranzo (dinar, dit també menjar), professionista (professional), propi/pròpiu/pròpriu (propi; justament, exactament, precisament; realment, vertaderament; de proprio), quindu (doncs, alg. donques), (r)esparmiar/risparmiar (estalviar; de risparmiare), sècol (segle; de secolo o del sar. sèculu), senso (sentit), sense altro (sens dubte), si també no (i fins i tot, encara que; calc de se pure no o del sar. si puru no. cat. si doncs no = Llevat que, tret que), sotamitir/submitir(submetre; de sottomettere), talla (recompensa promesa per a prendre un delinqüent; de taglia), tantes belles coses (que vagi bé), tel (drap; de telo; també tel de bany/marina, tovallola), temperí (trempaplomes; de temperino), txatxerar (xerrar), txau (hola, ep; adéu), la Vèlgine (la Verge o Mare de Déu; de vergine), una volta (una vegada), xapa(xàpol, aixada; de zappa), xapador (pagès; de zappatore), xutxar (xuclar; de ciucciare), etc

Noms dels dies de la setmana[modifica | modifica el codi]

Els noms del dies en alguerès en la seva forma escrita són iguals a aquells en català estàndard.

Escriptura en alguerès Pronunciaciò en alguerès
dilluns "dillunts"
dimarts "dimalts"
dimecres "dimecras"
dijous "dijòus"
divendres "divendras"
dissabte "dissata"
diumenge "dumenja / diumenja"

Noms dels mesos de l'any[modifica | modifica el codi]

Els noms del mesos en alguerés es corresponen generalment amb els noms en català estàndard, hi ha però també quatre noms tipics del alguerès que vénen directament del sard. D'aquests quatre, el nom de cavidani, setembre, és el que es troba en una fase de desús més avançada, mentre que santandria, novembre, i sobretot nadal, desembre, encara són molt vius i usuals en la llengua.[5]

Escriptura en alguerès Pronunciació en alguerès
gener "ʒané"
febrer "frabé"
març "malts"
abril "abril"
maig "mač"
juny "ʒun"
juliol "ʒuriòl"
agost "agost"
cavidani / setembre "cavirani / setembra"
santuaini / octubre "santuaïni / utóbra"
santandria / novembre "santandria / nuvèmbra"
nadal / desembre "naràl / desémbra"

Noms de les estacions[modifica | modifica el codi]

En alguerés existeix el nom verano per a la primavera, del sard beranu, i en canvi de tardor s'usa autunjo, també del sard atongiu.

Escriptura en alguerès Pronunciaciò en alguerès
primavera / verano "primavera / varanu"
estiu "istiu"
autunjo "atunju"
hivern "imvel"

Adagis algueresos[modifica | modifica el codi]

1. A l’arbre caigut, cada u fa feix

L’infeliç és maltractat per tots. 

2. Amor de senyor, aigua en cistella

Vol diure que l’afecte d’un ric és efímer; això és, passa llest com l’aigua que es posa a dins d’una cistella. 

3. Amor nova ne catxa la vella

Els antics amors no s’esborren (El contrari seria: l’amor d’una nova dona esborra el record de la precedent). 
Sin: Allà on hi ha hagut sempre hi queda.
Catxar: fer fora.

4. Ària neta no té por de trons

Qui té la consciència neta no tem càstig.
Ària: aire 

5. Cada cutxo mal encàpita bon os

Es diu, per exemple, de la dona mala que troba un marit bo. 
Sin: Totes les putes tenen sort. 
Cutxo mal: gos dolent; encapitar: escaure, succeir, trobar

6. Cada hortolà vanta lo sou rave

Tothom valora molt les seves coses. 

7. Cada u que tiri al carro d’ell

Que tothom s’espavili. 
Sin: Cadascú procura per a ell i Déu per a tots.

8. Cercar lo pèl a l’ou

Voler trobar faltes on no n’hi ha. 
Sin: Trobar pèls, dificultats, pegues; tenir ganes d’emprenyar.

9. De Nadal a Sant Esteve poc hi vol

Es diu d’una cosa que té poca durada. 
Sin: Durar de Nadal a Sant Esteve.

10. Del bé que te vull, te'n trec un ull

Es diu de qui es professa amic d’algú i al mateix temps li fa mal. També vol dir que l’excés de passió i d’amor pot provocar danys. 

11. Demés dels corros, sense ous

Es diu de qui ha tengut les befes i la pèrdua de tot.
Sin: Ésser cornut i pagar el beure, cornut i fustigat (l’Alguer).
Corros: banyes, corns

12. Dos ulls veuen bé, ma quatre veuen millor

En totes les coses, les precaucions no són mai massa. 
Sin: Hi veuen més quatre ulls que dos.

13. Enrere de un dit no se pot amagar una mà

S’ha de ser moderat en les exageracions perquè no es notin.

14. Enrere del rei se fan les figues

Comentari que es fa a qui diu mal d’algú, no sent-hi aquest present. 
Sin: Les coses s’han de dir a la cara.

15. Entre marit i muller, qui hi posa un dit hi perd una mà

No convé ficar-se en els fets de marit i muller, perquè s’hi perd sempre.

16. Entre sogres i cunyades, una filla és mal casada

Gran veritat. 

17. És més lo so que lo tro

Es diu quan la veu que corre és superior als fets; això és, per exemple, com dir que és molt ric algú que té pocs diners més del normal.
Sin: No n’hi ha per a tant, no és tant com sembla.

18. Fer un fos a l’aigua

Fer una cosa inútilment. 
Sin: Perdre el temps, picar ferro fred.
Fos: fes, tall, forat.
19. Feu bé, que tenguereu mal
Moltes persones són desagraïdes. 
Sin: Fes favors a rucs i te’ls pagaran a coces, dóna la confitura al molendo: te pegarà coces (l’Alguer).
Molendo: ase

20. Gitar cinc i aganxar deu

Es diu de qui és lladre.
Sin: Gitar cinc i aganxar deu (l’Alguer). 
Ex: Aquell gita cinc i pren deu.

21. L’home no se mesura a pams

La sapiència d’un home no es mesura per les seves mides físiques (es diu “no se mesura” ). 
Sin: Es pot ser alt i gros i terrandòs.

22. La cera ve al foc

Tot té fi. 
Sin: Tot ve que s’acaba.

23. La padella no va sense lo mànec

Vol dir que les coses han de ser raonables, adequades i lògiques, cosa que no és una paella sense mànec. Es diu per les coses exagerades.

24. La processó, de ont ixi torna

Vol dir que el mal cau a damunt de qui l’augura; no cal desitjar mal a ningú. 
Sin: Les burles fan com les processons que tornen d’allà on surten (Convé no fer burla dels mals dels altres perquè acaba perjudicat el burler; Girona).
Ex: A –Només teniu 6 punts?, què feu? (jugant a cartes, ho diu el contrari) B –No te’n fotis, mira que les burles fan com les processons, que tornen d’allà on surten (vol dir que encara que estigui guanyant per molt pot acabar perdent; Girona).

25. La verga (vèrtiga) s’endreça de petita.

Els defectes morals s’han de corregir amb temps, ja des de petits. 
Sin: Els vicis no s’han de deixar créixer.

26. Lo bé se’n va i lo molendo resta (arresta) en casa

Es diu especialment de les joves que es casen amb un vell ric. Vol dir que els diners s’acabaran i aleshores la dona es quedarà amb un home inútil.
Molendo: ase (sardisme)

27. Lo cutxo de l’hortolà ni menja ni deixa menjar (o El ca...)

Es diu d’aquell que no fa res de bo i no en deixa fer als altres. 
Sin: Aquest no fa ni deixa fer, ésser com el cutxo de l’hortolà (l’Alguer).
Cutxo: ca, gos 

28. Lo lleó la sang d’altri s’ha menjat, la d’ell mai

Es pot maltractar un foraster, però no un propi parent! 

29. Lo menester treu la vella a corrir

En les necessitats l’home fa actes d’abnegació. 
Sin: La necessitat fa fer moltes coses.

30. Lo que s’usa no se excusa

Si seguim el costum general no ens poden blasmar. 
Sin: Qui fa el que fan els altres no és ni boig ni savi (Girona). 

Adagis trets de dos reculls folklòrics: L’epistolari alguerès de Rossend Serra (L’Alguer: La Celere, 1996, pàgs. 241-260); i L’escola algueresa d’estudis de cultura popular (1778-1908) (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002, pàgs. 166-174).

Ús de l'alguerès[modifica | modifica el codi]

Segons una enquesta d'usos lingüístics a l'Alguer, realitzada per la Generalitat de Catalunya el 2004, el coneixement de l'alguerès és el següent:[6]

  • L'entén: 90,1%
  • El llegeix: 46,5%
  • El parla: 61,3%
  • L'escriu: 13,6%

El 22,4% dels algueresos té l'alguerès com a primera llengua, però en l'ús social i sobretot en el camp escolar predomina l'italià. La percepció que té la població és que l'alguerès es parla més que fa cinc anys, ara bé també es creu que es parlarà menys d'aquí a cinc anys. Respecte al sentiment de pertinença a la comunitat lingüística catalana, un 77,7% es manifesta entre molt i bastant identificat.

L'Alguer té una població de 43.831 habitants (2009). La població de la ciutat va ser substituïda per colons catalans de les comarques del Penedès i el Camp de Tarragona després d'un aixecament popular contra el rei Pere el Cerimoniós. A final de 1354, la població queda molt reduïda per la fam, després de mig any de setge, i els resistents algueresos són expulsats o esclavitzats.

És per això que fins fa relativament poc la llengua majoritària de la ciutat era el català, en la seua varietat algueresa. Des de la fi de la Segona Guerra Mundial, però, la immigració de gent de parla sarda, l'escola, la televisió i els diaris de parla italiana han fet que menys famílies l'hagin transmès als fills. El 2004 els usos lingüístics de la població de l'Alguer eren els següents:[7]

  Primera llengua Llengua habitual
Italià 59,2% 83,0%
Català 22,4% 13,9%
Sard 12,3% 2,8%
Monument a la unitat de la llengua a l'Alguer.
Muralla de l'Alguer

Fins fa relativament poc, la majoria dels habitants de la zona parlaven alguerès, una varietat dialectal del català-amb influències del sard i l'italià. El català va ser reemplaçat pel castellà com a llengua oficial durant el segle XVII, i, al segle XVIII, per l'italià.

El 1990 un 60% de la població local encara entenia l'alguerès parlat, des de fa un temps, poques famílies l'han transmès als fills. Tanmateix, la majoria dels algueresos de més de 30 anys el saben parlar i diferents entitats promouen la llengua i la cultura, com ara Òmnium Cultural, el Centre Maria Montessori i l'Obra Cultural de l'Alguer.

Les últimes dades sociolingüístiques de la Generalitat de Catalunya (2004)[8] reflecteixen que pel 80,7% de la població de l'Alguer la llengua vernacla és l'italià, sent la primera llengua del 59,8% de la població i l'habitual del 83,1%. El català és la primera llengua per al 22,4% de la població però és menys d'un 15% que la té com a llengua habitual o la considera pròpia. La tercera llengua, el sard, mostra un ús més baix.

Des de 1997 la llengua catalana compta amb reconeixement i legislació lingüística específica atorgada pel Consell Regional de Sardenya en la llei de Promozione e valorizzazione della cultura e della lingua della Sardegna. A més, diferents entitats, com ara Òmnium Cultural, el Centre de Recursos Pedagògics Maria Montessori i l'Obra Cultural de l'Alguer, promouen la llengua i cultura pròpies. Recentment, el municipi de l'Alguer ha organitzat cursos intensius als seus empleats. Gràcies a això, ara tots els ciutadans poden adreçar-se en alguerès a l'administració de la ciutat. També s'estan organitzant cursos de llengua per a nens i adults amb el suport de la Generalitat de Catalunya.

El nucli antic de l'Alguer mostra molts trets urbanístics i arquitectònics comuns a les ciutats medievals d'altres zones dels Països Catalans. Les muralles i torres, allà on s'han conservat, són molt característiques de la ciutat.

Els algueresos diuen a la seva ciutat «la Barceloneta» (pronunciat /baɫsaɾuˈneta/), a causa de la seva ascendència barcelonina i de la germanor amb aquesta ciutat. Entre Barcelona i l'Alguer s'organitzen viatges xàrter, generalment durant l'estiu. Des del 5 de febrer de 2004 existeix un servei de vols regulars entre Girona i l'Alguer.

Entre les seves tradicions vives destaca el Cant de la Sibil·la, que segons la tradició es canta la nit de Nadal a l'Alguer, de la mateixa manera que a altres regions de cultura catalana com Mallorca o la ciutat valenciana de Xeraco.[9] En els últims anys hi ha hagut un ressorgiment de la música cantada en la llengua local. Entre els més famosos protagonistes d'aquesta nova onada destaquen artistes com la cantant Franca Masu.

Escriptors algueresos[modifica | modifica el codi]

Músics algueresos[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bosch, Andreu & Armangué, Joan, Una traducció en català de la “Grammatica algherese. Fonologia” de Joan De Giorgio Vitelli, in Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 71, p. 501-531, 1995.
  • Bosch, Andreu, El català de l’Alguer, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2002.
  • Josep Sanna Diccionari català de l'Alguer. 1988; ISBN 84-7129-391-9.
  • Kuen, Heinrich El dialecto de Alguer y su posición en la historia de la lengua catalana, in Anuari de l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura, V, p. 121-177, 1932.
  • Pais, Joan, Gramàtica algueresa, editorial Barcino, Barcelona, 1970.
  • Palomba, Giovanni, Grammatica del dialetto algherese odierno, Obra Cultural de l’Alguer, Alguer, 1906.
  • Scala Luca Català de l'Alguer. Criteris de llengua escrita. Publicacions de l'Abadia de Montserrat 2003 ISBN 978-84-8415-463-1
  • Corbera Pou Jaume Les relacions de Mn. Alcover amb l’Alguer i la col·laboració algueresa al Diccionari Català-Valencià-Balear" (Versió simplificada de la comunicació al Congrés de l’Assoziazione Italiana di Studi Catalani celebrat a Nàpols els 22 a 24 de maig de 2000).

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. El català a l'Alguer: Apunts per a un llibre blanc
  2. Giovanni Fiori, Fenomeni eufonici nel catalano di Alghero, p.16
  3. G. Morosi, "L'odierno dialetto catalano di Alghero", Firenze 1886; citat de nou en De Montoliu, Notes sobre el perfect perifràstic català, Estudis Romànics, 1916
  4. Storia di Alghero, vol. II, A. Budruni, pag. 70
  5. «El català de l'Alguer» (en català). Abadia de Montserrat.
  6. «Enquesta d'usos lingüístics a l'Alguer 2004». [Consulta: 22 juliol 2012].
  7. «Enquesta d'usos lingüístics a l'Alguer: Dades sintètiques» (PDF). Llengua catalana: Dades estadístiques. Generalitat de Catalunya, 2004. [Consulta: 8 gener 2009].
  8. Enquesta d'usos lingüístics a l'Alguer 2004 (en català)
  9. Informació sobre el Cant de la Sibil·la a l'Alguer i a Mallorca

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]