Patuet

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El patuet (en francès pataouète) era la denominació del català parlat a Algèria durant l'administració francesa. D'origen, sobretot, menorquí, alacantí i rossellonès, es va caracteritzar per les influències del francès i de l'àrab i, alhora, va influir en l'argot francès pied-noir. Després de la neteja ètnica que va seguir a la independència d'Algèria, el 1962, la població es va dispersar per França, alguns a la Catalunya del Nord, i una minoria a la província d'Alacant.

L'Associació de Veïns de Fort-de-l'Eau celebra una trobada anual d'algerians descendents de menorquins a la població provençal L'Illa de Sòrga. L'any 2001 alguns participants encara conservaven el parlar patuet.[1]

L'emigració a Algèria[modifica | modifica el codi]

França va ocupar l'Alger, el 1830, i va declarar Algèria com a territori francès el 1848. Ja des dels primers anys es va iniciar un corrent migratori europeu cap a Algèria. Entre els emigrats van destacar, per una banda, els alacantins que es van establir al voltant d'Orà, i per una altra, els menorquins que es van establir al voltant d'Alger, coincidint amb els rossellonesos.[2] El 1889 una llei de naturalització automàtica concedia la ciutadania francesa a tots els estrangers d'origen europeu. El 1896 la població catalanoparlant d'Algèria superava les 60.000 persones i el 1911 superava probablement les 100.000. A partir de la I Guerra Mundial el corrent migratori s'estabilitza, exceptuant un breu període de refugiats de la Guerra Civil Espanyola.

Els emigrants menorquins eren sobretot colons agrícoles que van arribar a ser majoria en algunes poblacions. El 1834 Alger ja tenia una «rue de Mahon». Entre els anys 1830 i 1850 van emigrar de Menorca unes 9.500 persones, quan la població de l'illa era d'uns 39.000 habitants.[3] El 1850, 45 famílies menorquines funden el poble de Fort-de-l'Eau (avui amb el nom arabitzat de Bordj El Kiffan) on es conservà el català durant més de cent anys, i el 1853 Aïn Taia és fundat per 967 menorquins. A les poblacions on són majoria es manté una cohesió social i es mantenen els costums i la llengua que es transmet a fills i néts. Fins i tot els treballadors algerians i francesos a les terres dels menorquins parlaven català.[4] El 1962, amb la independència d'Algèria i els posteriors pogroms anti-europeus, van fugir en massa establint-se principalment al Rosselló i al Llenguadoc.

La comunitat d'origen alacantí provenia de les comarques de l'Alacantí, el Baix Vinalopó, la Marina Alta i la Marina Baixa. Era sobretot temporera i no va mantenir una gran cohesió, però va conservar el parlar propi de la marina alacantina influenciat pel francès i l'àrab, i va arribar a publicar, a la fi del segle xix, uns periòdics amb ortografia francesa: Journal de Cagayous i El Patuet.[2] Segons el cens oficial d'Algèria del 1896, havia 56.000 habitants d'origen alacantí residint-hi. A Orà s'arriba a crear la Xicoteta Alacant, i frases col·loquials com salut i força al canut eren d'ús comú entre la població no catalanoparlant. El 1962, uns 40.000 pied-noirs es va refugiar al País Valencià, majoritàriament en les comarques meridionals, difuminant-se ràpidament les seves peculiaritats.[5]

Entre els emigrants que provenien de França també se'n trobaven de la Catalunya del Nord, alguns d'ells funcionaris, que es van integrar a la comunitat catalanoparlant d'Alger.

El parlar patuet[modifica | modifica el codi]

Les migracions de població catalana i occitana a partir de la conquesta francesa d'Algèria al segle XIX originaren colònies importants de menorquins (maonesos) a Alger i de valencians a Orà. Es coneix amb el nom de patuet el català parlat en aquestes comunitats fins a la segona meitat del segle XX. Aquest ús lingüístic va influir de manera sensible en el francès popular d'Algèria i la població d'origen occità reforçà aquesta influència de manera que en van restar elements clars en el lèxic com, per exemple, aspérer ('esperar'), boutifarre, esclaffer, fartass ('fartàs'), lagagna (oc. laganha), loufa (oc. lofa) o faire figa, i en expressions de procedència indiscutible com la figa ta uela (expressió popular valenciana) o j'ai mal aux osses ('em fan mal els ossos', amb un plural occitanitzant), entre d'altres (Mazzella 2010). El nom patuet és el diminutiu de patuès, del francès patois. El seu ús i el seu abast no és uniforme. Si inicialment designava al català, tant menorquí com alacantí i rossellonès, amb el pas del temps es pot diferenciar el menorquí mantingut sense gaires influències, un parlar de base catalana influït pel francès i l'àrab i d'ortografia francesa, i un argot francès influït pel català i l'italià.

Un exemple de l'ortografia francesa és el rossellonès Jacques Bohé, funcionari a Alger: «La catalane ès oune mignounette achouride, riaïre [...] bastide chimplamèn, mè par cho, bèn gouapète.»[6]

El «maonès» d'Algèria[modifica | modifica el codi]

Els menorquins d'Algèria es designaven a ells mateixos i al seu parlar com «maonès», influït pel gentilici en francès Mahonais aplicat a tota l'illa de Menorca. El «maonès» no es diferenciava gaire del menorquí contemporani. La influència fonètica francesa és similar a la que es pot trobar al Rosselló: la r gutural i certes nasalitzacions. En el lèxic s'utilitzen alguns mots francesos adaptant-ne la pronúncia. Alguns d'aquests mots francesos apareixen com a mots crossa, per exemple, dissons, voilà, alors... El mot idò es fa servir amb el mateix sentit que voilà.[7]

El pataouète[modifica | modifica el codi]

Inicialment el mot francès pataouet o pataouète designava al parlar català d'Algèria. A mitjans del segle xx es va concretar en el parlar dels barris populars d'Alger, una barreja de francès, català, italià i àrab. La bibliografia francesa relaciona la paraula pataouète amb el barri de població europeua de Bab El-Oued, situat al nord de la Casbah d'Alger, pronunciat bablouette o paplouette. El 1905 va sortir el periòdic satíric "Papa-Louette".[8]

Expressions en «pataouète» derivades del català són: faire figua derivat de "fer figa"; faire frissa de "frissar"; a la baballah; bourricot en sentit despectiu; marronner de "marro" en sentit d'enganyar o burlar-se; caguète, indecís; sac à puces, gos; babao, babau; ouèla, "güela".

Testimonis[modifica | modifica el codi]

Jacint Verdaguer aporta el seu testimoni a Excurcions i viatges (1883) on explica que a Alger hom es pot dirigir en català amb la seguretat que li respondran en català d'Alacant o de Maó. Ferran Soldevila, al llibre Què cal saber de Catalunya (1968), explica que el 1923 es podia recórrer bona part del departament d'Alger sense saber parlar més que català.[9] Joan Coromines, a El que s'ha de saber de la llengua catalana, explica que allà el nostre romanç és conegut vulgarment com a patuet, i cita el llibre Pépète et Balthasar, moeurs algériennes de Louis Bertrand.

L'escriptor Albert Camus era de pare francès i mare «maonesa», educat per l'àvia materna nascuda a Sant Lluís. No parlava cap mena de patuet, però l'havia de conèixer i en dóna testimoni a la seva novel·la El primer home (1994) on l'argument és el mateix que Gloses qui tracten de l'asasinat que es va cumetre el dia divuit de matcchs de mil nou-cents nou, é nes terme de Kouba pruvincie d'Alger, de Lluís Teixidó editades el 1909.[10][11]

El grup Al Tall narra en algunes cançons del disc Europ eu! (1994) la història de gent del sud del País Valencià que emigrà a Algèria i amb la independència se n'hagué de tornar.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Marfany, p.37-38.
  2. 2,0 2,1 «Pied-noir». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 21 gener 2012].
  3. Marfany, p.22-23.
  4. Marfany, p.30-32.
  5. Garrido, David «Los valencianos y Argelia, historia de una relación». Levante, 20-03-2005 [Consulta: 21 gener 2012].
  6. Marfany, p.71, citant: Bohé, Jacques. «La Catalane». A: Roussillou. Algèria: Fernandès, 1920-1930?. 
  7. Marfany, p.63-64.
  8. «Pataouète». Le Trésor de la Langue Française informatisé. [Consulta: 26 febrer 2016].
  9. Marfany, p.33-35.
  10. Marfany, p.124-129.
  11. Marfany, p.100-124, citant: Teixidó i Sintes, Lluís. Gloses qui tracten de l'asasinat.... Maó: Bernat Fàbregues, 1909. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]