Català septentrional de transició

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Àrea màxima de la desinència en -i(c) de la primera persona segons Alcover (1929)

S'anomena català septentrional de transició el conjunt de parles del nord del Principat de Catalunya presents a una franja horitzontal que s'estén entre vint i trenta quilòmetres al sud de la frontera amb l'estat francès on es considera convencionalment que s'atura aquesta varietat, és a dir aproximativament des de Cadaqués a la costa gironina fins a l'oest de Martinet a la Cerdanya. Aquesta representa actualment una zona híbrida que conserva certs trets comuns amb el dialecte septentrional però que es veu constantment submergida per la pressió del català central.

De l'empordanès al català septentrional de transició[modifica | modifica el codi]

Les excursions filològiques d'Alcover i de Schädel van permetre d'evidenciar certes característiques peculiars d'aquesta àrea. A conseqüència, a la seva divisió dialectal del català (1919), Pere Barnils batejà aquesta zona amb el nom "empordanès". Antoni Griera el 1930 el denominà "català de Girona" i fou finalment Joan Coromines qui li donà, el 1958, el seu nom actual.

Les darreres edicions dels Parlars catalans de Joan Veny situen aquesta varietat a dintre del català central. Montserrat Adam Aulinas va evidenciar a la seva tesi El català septentrional de transició: nova visió des de la morfologia la reculada de les peculiaritats d'aquesta àrea.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]