Valencià central

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Dialectes del català

El valencià central (conegut popularment com a valencià apitxat)[1] és un subdialecte del valencià que es parla a les comarques del Camp de Morvedre, L'Horta, el Camp de Túria i la major part de la Ribera Alta. També es parla parcialment a les ciutats de Gandia, Onda, El Forcall i Xàtiva. Dins de la zona del valencià apitxat hi ha un illot no apitxat format pels municipis de Catadau i Alfarb.[2] Aquest dialecte conserva certes característiques clàssiques que s'han perdut en la resta de l'àmbit lingüístic.

Denominació del valencià central[modifica]

El valencià parlat a les comarques centrals valencianes és conegut popularment com a apitxat[1]. Aquesta denominació ha sigut criticada per diversos autors com ara Jordi Colomina, Vicent Beltran Calvo i Carles Segura-Llopis, ja que és un terme pejoratiu, anecdòtic (fa referència exclusivament a l'ensordiment de les sibilants sonores), i no és encertat per a referir-se a un objecte localitzat geogràficament, complementant els parlars veïns anomenats septentrional i meridional. A més critiquen que el terme apitxat és incorrecte etimològicament per derivar de pitjar ('prémer').[3]

Hi ha, a més, autors que classifiquen el valencià central com un subdialecte diferent de l'apitxat, valent-se del mètode dialectomètric en compte de l'agrupament per isoglosses.[4]

Origen i consideracions sobre el valencià apitxat[modifica]

La majoria dels autors han afirmat que aquest dialecte ha incorporat una sèrie de trets lingüístics associats al desenvolupament de la fonètica del castellà-aragonés, molt present des de la fundació del Regne de València, especialment a la zona de la capital valenciana. Tot i això, l'apitxat no hauria de considerar-se mai un dialecte empobrit o de menys vàlua que qualsevol altre parlar, ja que conserva moltes característiques del català tradicional que s'han perdut en la resta dels dialectes catalans, en concret el paradigma complet del pretèrit perfet simple (aní, anares, anà, etc.) o la pronúncia clara dels grups consonàntics -lt (/molt/), -nt (/tant/) i -mp (/camp/). Cal tindre en compte que el terme apitxat només implica la inexistència de dos fonemes, ni /z/ ni /dʒ/, i que la resta de constituents lingüístics d'aquest dialecte són ben dignes del bon català. Si etiquetem l'apitxat d'empobrit hauríem de considerar pobres tots aquells dialectes que manquen d'algun dels fonemes històrics del català (i la majoria dels dialectes han perdut algun fonema al llarg de la seua evolució). El català barceloní, per exemple, no té /v/ labiodental i també sol ensordir les grafies <tg> i <tj> (metge > ['metʃe], platja > ['platʃa]), però ningú dubta de la vàlua lingüística d'aquest dialecte ni el qualifica d'empobrit. La mateixa consideració és la que hauríem de tenir en compte a l'hora d'observar i valorar les característiques del valencià apitxat o, millor dit, central.

Diversos autors (P. Barnils, À. López, D. Recasens, J. Colomina) han aportat evidència que l'ensordiment de les sibilants no és una interferència castellanoaragonesa, sinó un procés intern que, de fet, no és exclusiu d'aquest dialecte, sinó que també ha afectat el català barceloní en posició intervocàlica (barc. metxa, fetxa per metge i fetge).

Característiques del valencià central[modifica]

Subdialectes del valencià
Fonètica[modifica]
  • Ensordiment de les alveolars i palatals sonores, com ara en casa, tretze i metge ['kasa, 'tretse, 'metʃe].
  • Neutralització de b/v en /b/, que no és exclusiva d'aquesta àrea i ara se sent també a bona part del valencià septentrional com a expansió de l'àrea betacista de Catalunya.
  • Pronunciació oberta de les os tòniques en la conjugació dels verbs cobrar i sobrar (jo cobre > [jo kɔbre], això sobra > [ajʃɔ sɔbra]) igual que al Baix Vinalopó i a la Plana.[5]
  • Obertura més tancada de les vocals obertes [ɔ] i [ɛ] que la resta de dialectes valencians. D'aquesta manera, l'obertura d'aquestes vocals s'assembla més a la del català nord-occidental.[cal citació]
  • Diftongació, comuna en tot el valencià, de la o inicial àtona (quan es constitueix en síl·laba) per au: aulor (olor), aufegar (ofegar), aubrir (obrir).
  • Emmudiment de la d situada entre la vocal a i una altra vocal: cadira > caira, abadejo > abaejo, i sobretot en les paraules acabades en -ada: cremada > cremà. Aquesta tendència s'estén fins i tot entre paraules: a dormir! > a ormir![6]
  • Reforçament vocàlic de les plosives finals. Segons aquesta regla, les paraules nit, crec o prop s'articulen amb una vocal final breu de tipus central, [ĕ], i sovint una geminació de la consonant: nit > ['nittĕ], crec > ['krekkĕ], prop > ['prɔppĕ]. Els altres valencians solen associar aqueix tret amb els parlants de la zona central.
  • En l'actualitat, avanç de diverses tendències fonètiques, en concret el ieisme, que fa sonar i semiconsonant la ll palatal lateral: llet > iet, vall > bai. També se sent en alguns parlants l'aspiració de la /s/ implosiva, que és realitzada glotal [h], sovint amb geminació de la consonant anterior: vesprada > [beh'ppra], has posat > ['ahpoˌsat], escolta > [ah'kolta]. Aquesta aspiració de /s/ sembla una continuació de la mateixa característica dels parlars castellans de la meitat sud de la península i s'emmarca dins una tendència general del castellà popular actual. En zones de l'Horta Sud (Silla, Alcàsser), la /s/ també s'aspira entre vocals: mosatros > [mo'hatros], un fenomen poc freqüent en castellà i que pareix autòcton en aquests parlars.
Morfologia[modifica]
  • Conservació, com en tot el valencià, de les formes arcaiques del plural amb n original llatina, com ara hòmens ['ɔmens] o jóvens ['tʃobens], tret compartit amb altres dialectes del català occidental, encara que en l'apitxat s'estén a moltes més paraules: ràvens, orígens, màrgens, etc.
  • Manteniment de la forma arcaica de plural també en la paraula reixos, plural de reix (rei) derivada del llatí rex i que conserva encara la x original, encara que la forma singular ha adoptat l'estàndard del català, rei. Aquest plural es pot trobar també en altres regions de València i Lleida.
  • Ús més extens que en altres parlars valencians dels possessius àtons davant de substantius que designen relacions de parentiu: sa filla, mos néts, ta germana, sa cosina.[7]
  • Conservació, amb notable vitalitat, del perfet simple de forma plena (aní, anares, anà, anàrem, anàreu, anaren),[8] si bé aqueix paradigma també existeix, més limitadament, en zones del centre i del sud del País Valencià (Vall d'Albaida, Vall de Novelda, Camp d'Elx)[9] i a bona part de les illes d'Eivissa i Mallorca.
  • Manteniment de les desinències clàssiques -am i -au de les persones primera i segona del plural del present de subjuntiu i de l'imperatiu en les conjugacions segona i tercera (batam, digau, vullgam, etc.) que en els altres dialectes s'han substituït per les formes anàlogues -em i -eu (batem, digueu, vullguem, etc.).
  • Com passa al valencià del nord, al català occidental i al balear, perdura l'ús dels pronoms febles en forma plena: me diuen Pep, se troba malament, te portaré ara.
  • Ús de la preposició ad, variant col·loquial de la preposició a, davant de certes paraules començades per a o e, especialment els demostratius i els pronoms forts de tercera persona[10][11] (p. ex., El regal és per ad ell) anàlogament a l'italià o al català central, on la preposició a passa a amb, tal vegada com a hipercorrecció de la característica anterior.
  • Formes velaritzades o palatalitzades en formes d'alguns verbs de la 2a conjugació. Així, en la 4a i 5a persones del present d'indicatiu es donen les formes caiguem (en valencià estàndard, caiem o caem) i caigueu (en valencià estàndard, caieu o caeu); vegem (en valencià estàndard, veiem o veem) i vegeu (en valencià estàndard, veiem o veeu); i en els gerundis es donen les formes caiguent (en valencià estàndard, caient o caent), vegent (en valencià estàndard, veient o veent).[12] La velarització o palatalització en eixes formes es produïx per analogia amb la consonant final de la forma verbal de 1a persona del present d'indicatiu, segons que siga velar (caic) o palatal (veig).
  • Realització dels pronoms plens mos (>nos) i vos amb la forma se quan funcionen com a reflexius: se rentem (resta del valencià mos rentem), s'estudieu (vos estudieu).
  • Ús del sufix -ea en paraules com ara bellea, vellea, pobrea, riquea, rarea, malea, perea, etc.[13]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Beltran i Calvo; Segura i Llopes, 2018, p. 27.
  2. Sanchis i Guarner (1934, 1967). La llengua dels valencians, pàgina 87: "posteriorment vaig observar que dins la Vall d'Alcalà (Ribera Alta de Xúquer) hi ha un illot a Catadau i Alfarb on no es parla apitxat, car conserven la sonoritat la s (de casa, onze) i la j (de pujar, metge) si bé aquesta a Alfarb és sonora però no brunzent, semblant a y africada (pudyar, medye); això confirma la relativa modernitat de la propagació del fenomen; Joan Corominas pel seu compte, va fer la mateixa descoberta."
  3. Beltran i Calvo; Segura i Llopes, 2018, p. 105.
  4. Clua, Este; Lloret, Maria-Rosa. «New tendencies in geographical dialectology». A: New Perspectives on Romance Linguistics: Vol. II: Phonetics, Phonology and Dialectology. Selected papers from the 35th Linguistic Symposium on Romance Languages (LSRL), Austin, Texas, February 2005. Amsterdam: John Benjamins, 2006, p. 40-41. ISBN 9789027247902. 
  5. Giner Monfort, Joan. El parlar de la Safor (Tesi), 2016. Universitat d'Alacant, 2016, p. 56. 
  6. Sanchis i Guarner, Manuel (1934, 1967). La llengua dels valencians, pàgina 85, on s'argumenta que aquest és un tret gairebé general a tot el valencià, com així mateix en els dialectes aragonesos, castellans i murcians limítrofs.
  7. Lacreu i Cuesta, Josep. «Capítol IX (Els possessius)». A: Manual d'ús de l'estàndard oral. PUV, 2012 (10a edició), p. 113 (Col·lecció: Educació. Materials). ISBN 978-84-370-891-4-0. 
  8. Veny, Joan. «2.7.2, Valencià central». A: Dialectologia catalana. Aproximació pràctica als parlars catalans. Universitat de València, p. 291. ISBN 978-84-370-9706-0. 
  9. Sanchis i Guarner, Manuel (1934, 1967). La llengua dels valencians, pàgina 86: "El perfet simple és emprat a la zona valenciana central, a les comarques del Baix Palància, Camp Llíria, Horta de València, Ribera de Xúquer, Horta de Gandia i Vall d'Albaida, i així mateix a l'extrem sud-oest del País, a la Vall de Novelda i al Camp d'Elx.
  10. «Capítol 26, Les preposicions». A: Gramàtica normativa valenciana. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2006, p. 197. ISBN 978-84-482-4422-4. 
  11. «ad». Diccionari normatiu valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua.
  12. «30.2.4.2. Verbs amb i consonàntica en formes del present d'indicatiu». A: Gramàtica normativa valenciana. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, p. 260. ISBN 978-84-482-4422-4. 
  13. «37.5.1 Nominalització». A: Gramàtica normativa valenciana. Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2006, p. 343. ISBN 978-84-482-4422-4. 

Bibliografia[modifica]

Vegeu la categoria Valencià central al Viccionari, amb una llista de mots sobre valencià central.