Català nord-occidental

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de llenguaCatalà nord-occidental
Tipusdialecte del català Modifica el valor a Wikidata
Classificació lingüística
llengua humana
llengües nostràtiques
llengües euroasiàtiques
llengües indoeuropees
llengües itàliques
llengües romàniques
llengües italooccidentals
llengües romàniques occidentals
llengües gal·loibèriques
llengües gal·loromàniques
llengües occitanoromàniques
català
català occidental Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Sistema d'escripturaalfabet llatí Modifica el valor a Wikidata
Codis
Glottologcata1291 Modifica el valor a Wikidata
Linguist Listcat-nor Modifica el valor a Wikidata

El català nord-occidental,[1] també anomenat occidental, és la varietat de la llengua catalana que es parla a les comarques occidentals de Catalunya; l'Alta Ribagorça, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, l'Alt Urgell,la Segarra, la Noguera, el Segrià, l'Urgell, el Pla d'Urgell, les Garrigues, la Ribera d'Ebre i el Priorat, (també es podrien afegir la Terra Alta, el Baix Ebre i el Montsià, com a zona de transició cap al valencià) així com les comarques aragoneses que conformen la Franja catalanoparlant; la Ribagorça aragonesa catalanoparlant, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya.

El català d'Andorra també quedaria dins del bloc nord-occidental, de fet, la frontera nord es traça a partir d'Andorra, segueix el límit polític amb França i encercla la Vall d'Aran, que queda exclosa. La frontera oest, penetra dins d'Aragó i ve marcada per les interferències lingüístiques amb les parles de l'aragonés: els rius Éssera i Isàvena són el límit natural per la part del nord; a partir de Tamarit cap al sud la delimitació entre les llengües és clara i passa per Saidí, Fraga, Maella, Valljunquera i Aiguaviva. Quant a la frontera meridional, les isoglosses es creuen -i assenyalen el pas cap als parlars valencians - i s'estenen cap al sud formant una extensa àrea de transició on conflueixen característiques nord-occidentals i meridionals que arriba fins a terres de la Plana de Castelló.

En sentit estricte el nord-occidental comprèn les conques del Segre (des del límit entre la Cerdanya i l'Urgellet) i de l'Ebre, amb els seus afluents. Popularment se l'anomena erròniament lleidatà a tot el bloc nord-occidental, encara que no coincideixi amb les Terres de Lleida, mentre hi ha qui entén que el lleidatà o nord-occidental estricte, com a un subdialecte més dins del conjunt nord-occidental, és el parlar de les comarques centrals que formen el pla de Lleida i el d'Urgell, que són: el Segrià, l'Urgell, el Pla d'Urgell, les Garrigues, la Noguera i bona part del Baix Cinca.[cal citació]

La zona de transició cap al valencià, que comença ja a les terres de l'Ebre, penetra dins del País Valencià, des dels Ports (i la comarca aragonesa del Matarranya), tot el Maestrat i gran part de l'Alcalatén fins als municipis septentrionals de la Plana Alta.

Tota aquesta àrea de transició presenta una sèrie de característiques fonètiques i lèxiques, que donen pas d'un dialecte a l'altre (com, per exemple, la no palatalització del grup -tl-: batlle), morfosintàctiques (com, per exemple, el manteniment de tres graus de demostratius: est, eix, aquell) i lexicals (com faena per 'feina', endívia per 'escarola', etc.).

Dins del territori de parla nord-occidental es troben una bona part dels documents més antics escrits en llengua catalana. Un dels més antics són les Homilies d'Organyà a l'Alt Urgell del segle xi.

Característiques generals[modifica]

Fonètica[modifica]

  • Vocalisme àton:
    • El vocalisme àton és d'articulació més tensa i de timbre més clar que l'oriental, amb distinció entre a i e (passar [paˈsa], besar [beˈza]), i entre o i u (posar [poˈza], curar [kuˈɾa])
    • Vocals que no segueixen la norma anterior:
      • La a i e inicials de mot es neutralitzen en [a], tot i que no en tot el territori.
      • La o àtona inicial de mot es diftonga en [aw] en part del territori.
      • La a final pot passar a [ɛ] e oberta o [e] e tancada i, més rarament, a [o] o.
      • La a final de la 3a persona del singular de qualsevol temps verbal es pronuncia com [e] e tancada: (ell) torna, tornava: [ˈtorne], [torˈnae]. A part del domini, la a final es pronuncia [ɛ] e oberta: fina [ˈfinɛ]. Se n'exceptua la a dels monosíl·labs àtons, que es manté [a]: la capa [la ˈkapɛ], ma tia [ma ˈtiɛ].
  • Vocalisme tònic:
    • La [e] e tancada del llatí vulgar (procedent d'E llarga o d'I breu llatines) es manté tancada: pera [ˈpeɾɛ], cadena, alé, francés (mentre que en català oriental és e oberta en general: pera [ˈpɛɾə]; o vocal neutra a part de les Balears: pera [ˈpəɾə]).
  • Consonantisme
    • Manca de iodització: es conserven les ll etimològiques com laterals palatals [ʎ].
    • La erra final s'emmudeix: cantar [kanˈta]. Els infinitius sense vibrant simple final ni en combinacions amb pronoms febles fan aparèixer formes característiques: [menˈʒaw] per 'menjar-ho', [aˈnaj] per 'anar-hi'.
    • Betacisme: no hi ha distinció de b i v
    • Africació de la x inicial i postconsonàntica tx : txocolata, gantxo

Morfologia[modifica]

  • Els articles masculins en bona part del domini són lo i los, que alternen amb l i ls (escrits el, els) quan lo o los precedeix vocal, com en català antic.
  • Els pronoms febles presenten la forma plena davant les formes verbals que comencen en consonant: me dutxo, te dic, se pentina. Els pronoms estàndards ens i us passen a mos i vos a tot el territori, com a la resta del valencià.
  • La terminació -es dels plurals es pronuncia [es], amb e tancada
  • La desinència -o de la primera persona de l'indicatiu (jo canto), aquest límit davalla fins a la línia de l'Alcora a Cabanes de l'Arc.
  • Les desinències del present del subjuntiu amb vocal velar -os, -o, -on (que tu cantos, que ell canto, etc.).
  • El pretèrit imperfet de subjuntiu pren els morfemes amb essa sorda: -és o -essa, -esses o -essis, -és o -essa, -éssem o -éssim, -ésseu o -éssiu, -essen o -essin: jo cantés o jo cantessa, tu cantesses o cantessis, etc.
    • Al sud, la isoglossa de l'imperfet de subjuntiu en -ara, -era, -ira (jo cantara, etc.) marca un límit entre Villores i Alcalà de Xivert;

Uns altres trets ocupen una àrea més reduïda, sovint amb caràcter d'arcaisme:

  • Imperfets en -eva, -iva (feva 'feia', voliva 'volia').
  • Desinències -am, -au del present d'indicatiu (parlam, parlau),
  • Manteniment del grup [it] < ct ('lleit' < lacte) i de la palatal [j] en lloc de [ʒ] o [dʒ] ([puˈja] 'pujar' com si fos escrit puià), manca de palatalització de mn, nn ([ˈdan] 'dany').

Lèxic[modifica]

El lèxic ofereix alguns tipus lexicals o valors semàntiques diferencials respecte a l'oriental: espill 'mirall', melic 'llombrígol', xic 'noi', corder 'xai', romer 'romaní', catxap 'conillet', sangartalla 'sargantana', pegar 'encomanar', voler 'estimar', etc., que sovint es retroben en valencià i, a més, presenten paral·lelismes amb el lèxic castellano-aragonès.

S'ha de dir que el lèxic pot variar molt d'un poble a un altre i que no es pot generalitzar excessivament.

Subdialectes[modifica]

Isoglosses fonològiques del català del Matarranya segons Joaquim Rafel i Fontanals (1981)

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. «català». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Enllaços externs[modifica]

Vegeu la categoria Català nord-occidental al Viccionari, amb una llista de mots sobre català nord-occidental.