Mallorquí

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el parlar mallorquí. Si cerqueu el gentilici, vegeu «mallorquins».

El mallorquí és el dialecte català parlat a l'illa de Mallorca, subdialecte del català balear. Es tracta d'un dialecte consecutiu format per colonització des de l'àrea del català central. La seva característica principal, compartida amb els altres subdialectes insulars, inclòs l'alguerès, és l'arcaisme, resultat del fet que el seu territori sigui insular i alhora una àrea lateral. Aquesta posició, però, també ha afavorit l'aparició de dialectalismes actius.

Història[modifica | modifica el codi]

El substrat del català baleàric és diferent del del català continental (pretalaiòtic a totes les illes; talaiòtic, a Mallorca i Menorca; púnic, a Eivissa, els dos darrers procedents de la Mediterrània oriental), però n'han quedat restes minses, limitades a la toponímia. Gairebé no han quedat restes, tampoc, dels superstrats germànic (vàndal) i hel·lènic (de la dominació bizantina). De l'element aràbic en resten molts més topònims que dels substrats i alguns noms comuns, de vegades, però, l'origen d'aquests darrers arabismes no és insular. Al costat dels arabismes hi ha l'element tamazight o berber, cada cop més conegut, procedent de la primera colonització musulmana i de les dominacions almoràvit i almohade, posteriors. Pel que fa a les restes del llatí, l'estadi darrer del qual desaparegué amb l'arabització, són abundants també en la toponímia, sota el nom cada cop més criticat de mossarabismes, la seva revisió n'ha fet minvar el nombre, així com en el lèxic comú, on no sempre és segura llur identificació.

El canvi de la població a Mallorca per la colonització catalana a partir de 1229 representà l'arraconament de la població autòctona capaç de transmetre les restes de les llengües anteriors, no sols en el lèxic comú sinó també en la toponímia. Molts de topònims s'oblidaren o foren substituïts per topònims catalans i en el cas d'altres s'errà en la localització o foren mal transmesos a través de transcripcions en formes llatinitzades. Els trets dialectals del mallorquí són, doncs, la majoria passius, procedents sobretot del català empordanès salat i, una minoria, de les relacions amb els comtats catalans nord-pirinencs, dins la Corona de Mallorca. L'origen d'alguns d'aquests dialectalismes, però, podrien ser les relacions amb les propietats occitanes de la mateixa Corona de Mallorca, sobretot amb Montpeller. Pel que fa als dialectalismes actius, llur estudi n'haurà de determinar l'origen (no s'ha avaluat encara la influència de les colònies italianes medievals a la ciutat de Mallorca).

El coneixement de la formació del dialecte mallorquí depèn, doncs, dels estudis històrics, sobretot a partir de les fonts que informen dels registres orals informals, sobretot llibres de cort reial i de dades i rebudes. Aquestes fonts, i algunes de formals, ens donen notícia de l'existència de trets dialectals desapareguts. L'objecte d'estudi més interessant és l'origen i la cronologia dels dialectalismes actius en el sistema fonètic, cap dels quals té una difusió general a l'illa, però.

Des del punt de vista cronològic també, alguns dialectalismes passius representen estadis medievals de la llengua general o del català oriental, identificats, doncs, amb la llengua clàssica.

De l'existència d'alguns mallorquinismes ja en donà testimoni al s. XV el cronista Pere Joan Carbonell en les seves Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols (c. 1492), al costat de l'existència de formes pròpies d'altres regions, característiques del llenguatge vulgar. Al costat d'aquesta identificació, hi ha, però, testimonis de la consideració de la puresa de la llengua catalana a les Illes Balears, en la Crònica de l'empordanès Ramon Muntaner, i en l'obra del tortosí Cristòfor Despuig Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), el qual l'atribueix a l'aïllament geogràfic.

L'existència de trets dialectals no es reflectí en l'aparició d'un nom específic per a la varietat dialectal. La primera denominació de la llengua catalana amb el gentilici mallorquí apareix en el pròleg de la traducció de les Paradoxes de Ciceró feta per Ferran Valentí. Valentí hi oposa a la universalitat de la llengua llatina el caràcter popular, local i familiar del català, que anomena "vulgar materno e mallorquí segons la ciutat on só nat e criat e nodrit" (1450). "Mallorquí" s'hi refereix, doncs, al català de la ciutat de Mallorca, après per Valentí de sa mare i dels carrers i places. Endemés, a la mateixa obra, Valentí fa una afirmació explícita de la catalanitat del mallorquí Ramon Llull, del valencià Nicolau Quilis, i del barceloní Bernat Metge, que considera d'una mateixa nacionalitat. Els texts posteriors en els quals apareix la denominació mallorquí i lengua mallorquina no presenten trets dialectals, aquestes denominacions són un reflex, doncs, de l'organització administrativa, del títol de Regne de Mallorca; es tracta d'un cas paral·lel al de l'ús de la denominació valencià i llengua valenciana al Regne de València.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

El mallorquí es caracteritza, com tot el baleàric, per usar l'article salat es, sa; es (pronunciat ets davant vocal), ses, en lloc de: el, la, els, les amb la majoria de noms en els registres informals. Hi ha, però, l'excepció de la vila de Pollença, on els articles masculins són u, davant consonant (u nin), l davant vocal (l'ase), en el singular; i els (els ases), en el plural; i els femenins, la (amb la forma elidida l'), les. Després de la preposició amb s'usa la forma so en el singular davant consonant, i sos en el plural; i a Pollença, lo i u en la mateixa posició, i los. En la morfologia nominal, són característics els pronoms forts noltros, voltros (naltrus a Sóller, com a Eivissa; noltrus a Artà, Capdepera i Son Servera, com a Menorca).

El mallorquí també es caracteritza per la conservació de formes verbals arcaiques, desaparegudes a la resta de territoris de parla catalana. Així, a la primera persona del singular del present d'indicatiu no hi ha cap desinència, sinó que s'hi utilitza un morfema zero (jo don en comptes de jo dono), com al català clàssic. Es conserva la vocal temàtica a de la primera conjugació en temps en què s'ha convertit en e en els altres dialectes (cantam, cantau per cantem, canteu; cantàs…, per cantés). En la segona conjugació, en alguns verbs irregulars, es difonen les terminacions -eim, -eis en les persones primera i segona del plural del present d'indicatiu (reim, reis; feim, feis, però no en alguna població com Andratx) denominades formes rizotòniques. També en la segona conjugació, alguns verbs mantenen les arrels velaritzades, mentre que a Eivissa i el continent presenten una palatal, a la primera persona del present d'indicatiu, al present i a l'imperfet de subjuntiu (empenc, empengui, empengués). En la tercera conjugació, en el present d'indicatiu dels verbs incoatius, es conserven les formes amb velar, com a Menorca (partesqui, com partesc). I a tots els verbs de la tercera conjugació, en les persones primera i segona del plural del present de subjuntiu existeixen les desinències iguem, igueu (dormiguem, dormigueu), desconegudes a Eivissa. El mallorquí es caracteritza, a més, dins el baleàric respecte a l'eivissenc, per alguns plurals: ases en lloc o d'àsens; -sts, -scs (trists, boscs). Es perd a la major part de l'illa la vocal neutra de les terminacions femenines ia, ie, ies (gàbia, espècie, gàbies), en són l'excepció els parlars d'Artà, Capdepera i Felanitx. El pronom feble enclític (rere el verb) rep l'accent del verb.

Vocalisme[modifica | modifica el codi]

El dialecte mallorquí es caracteritza per:

  • Gran fidelitat al so neutre, el qual apareix en formes tòniques, a diferència del català continental. Per exemple, "tres" es pronuncia ['tɾəs], i no pas ['tɾɛs].
  • Gran obertura de les vocals "e" i "o". Especial atenció al cas de la O: a diferència del català central, a Mallorca no es tanca en posició àtona.[1] Així doncs, davant el mot "colom", el mallorquí no pronuncia [ku'lom], sinó [ko'lom]. Aquesta característica la comparteix amb el català nord-occidental i el valencià.

Si passem a exemples més concrets, veiem com es manté la vocal neutra tònica del mot ceba, que és tancada en català occidental i oberta en el central. Hi ha l'excepció, però, dels pobles d'Alaró, Lloseta, i Binissalem, on s'ha obert com en el dialecte central. La o àtona es pronuncia sense tancar-se, excepte a Sóller en qualsevol posició i, sols entre els vells, en posició final de paraula a Capdepera, on es neutralitza en [u] com es fa a la resta de dialectes del català oriental. En algunes paraules, però, la o àtona es tanca pertot (cobert, tronyella, rembombori…). Precedint una síl·laba amb i o u, a part de Mallorca la o es tanca (molí, comú); mentre que, a la resta de l'illa, es produeix el fenomen invers: la u s'obre en o (fugir, pronunciat fogir, com a part del català valencià). El mallorquí és diferent, doncs, del menorquí i de l'eivissenc en la pronúncia de la o àtona. Pel que fa a la vocal neutra tònica, representada gràficament per e i è, la pronúncia d'Alaró, Lloseta i Binissalem és com la de la zona de Maó, en el menorquí, i la de Sant Antoni de Portmany, en l'eivissenc.

Consonantisme[modifica | modifica el codi]

En una part de Mallorca, a les consonants oclusives velars en contacte amb un so palatal els corresponen una sèrie de palatals davant les vocals a, i, i les diferents e (tancada, oberta, neutra) (ca, qui, pec, guerra). Aquesta palatalització pot convertir la a en e oberta (gall), i arriba a les màximes conseqüències als parlars sineuer, felanitxer i mariando. La sibilant sonora s de vegades s'emmudeix entre vocals (camisa, rosella, rosegar). En la sèrie de laterals, l'alveolar l en alguns contexts es deslateralitza en u (alba, palpar, alfals). Pel que fa a la palatal, com a la resta de les Balears, es manté ferm el fenomen de la iodització etimològica (ui, paia), encara que n'hi ha excepcions. La semiconsonant i intervocàlica, procedent o no de la iodització, s'emmudeix comarcalment, com al menorquí. En els aplecs consonàntics a interior de paraula, es manté el grup nr sense epèntesi de d (genre, cenra). Els aplecs consonàntics finals nt, lt, mp, nc, ng es mantenen (sant, camp, alt, trenc, sang) sense elidir el darrer element, com en el menorquí i la major part del català valencià. Tant a l'interior de la paraula com en fonètica sintàctica, una consonànt oclusiva davant una de fricativa produeix l'africació d'aquesta («acció», «bec suc», «sap jugar», pronunciats [ətsi'o], ['bət 'suc], ['sat ju'ga]). En els aplecs consonàntics formats entre paraules diferents, es produeixen dissimilacions entre una sibilant alveolar (s, z) i una altra sibilant (ses sabates, es gelat, pronunciat ['sət sə'batəs], ['ət gə'lat]). Les consonants oclusives finals s'assimilen al punt d'articulació d'una consonant següent, amb el resultat d'una geminació de la segona («set carros», «poc peix», «sop tard», pronunciat ['sɛk 'karos], ['pɔp 'peʃ], ['sot 'tard]).

Sintaxi[modifica | modifica el codi]

Es conserva, en retrocés, en la combinació de pronoms febles, l'ordre de complement directe + complement indirecte (el te duc).

També es conserva, en retrocés, l'ús de l'auxiliar ser en comptes d'haver per a crear temps compostos amb el participi de passat en verbs de moviment, en verbs transitius en versió reflexiva i en els verbs copulatius: Som arribat (per He arribat), Ses nines se són vestides (per Ses nines s'han vestit).

Lèxic[modifica | modifica el codi]

El mallorquí es distingeix per l'existència d'una sèrie de geosinònims i pel significat distint d'alguns mots, respecte d'altres zones del català, tant insulars com continentals, encara que també hi ha diferències locals dins Mallorca. L'origen principal d'aquestes diferències, que caracteritzen el mallorquí per l'arcaisme, és l'aïllament lingüístic -i per tant, major conservació del lèxic- provocat per la insularitat geogràfica.

Encara que hi ha alguns caràcters comuns a quasi tot arreu de les Illes Balears, no té una uniformitat total, tal com passa en comparació amb la resta de parlars balears.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Prieto i Vives, Pilar. Fonètica i fonologia: els sons del català (en anglès). Editorial UOC, 2004, p.156. ISBN 8497881397. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]