Sineuer (dialecte)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de llenguaSineuer
Tipusdialecte del català Modifica el valor a Wikidata
Parlants
Autòcton deSineu Modifica el valor a Wikidata
Classificació lingüística
llengües nostràtiques
llengües euroasiàtiques
llengües indoeuropees
llengües itàliques
llengües romàniques
llengües italooccidentals
llengües romàniques occidentals
llengües gal·loibèriques
llengües occitanoromàniques
català
català oriental
català balear
mallorquí Modifica el valor a Wikidata

El sineuer és un subdialecte del català que és part del dialecte mallorquí i del bloc oriental del català, i que es parla a la vila de Sineu. Es caracteritza pel vocalisme, molt afectat per les consonants palatals adjacents.

Fonètica[modifica]

Vocalisme[modifica]

En sineuer, les consonants palatals (la /ɲ/ de canya, la /ʎ/ de callar, la /ʃ/ de caixa i la /ʒ/ de joc), la /k/, la /g/ i les vocals /ɛ/, /e/ i /i/ (també quan no és sil·làbica, com en (jo) deia) modifiquen sistemàticament els sons [a] i [ə] (la vocal neutra) quan els precedeixen. En el cas de la /a/ (que, com en la resta del mallorquí i tot el bloc oriental, només apareix en posició tònica), es tanca en /ɛ/, mentre que la [ə] (que, com en bona part del balear, apareix tant en posició tònica com en posició àtona) s'avança fins a [e][1][2][3][4]. Així doncs, s'obtenen els resultats següents:

  • /a/ esdevé /ɛ/: [ku'ɲɛðə] cunyèda 'cunyada', ['ʎɛmp] llèmp 'llamp', [bə'ʃɛ] baixè 'baixar', ['ʒɛwmə] Jèume 'Jaume', ['kɛzə] quèsa 'casa', ['gɛβi] guèbi 'gàbia', [kɾi'ɛðə] crièda 'criada', [be'ɛtə] beèta 'beata', [tə'ɛðə] taèda 'tallada'.[5]
  • /ə/ tònica esdevé /e/: [bo'ɲet] bonyet, [gə'ʎet] gallet, [pə'ʃet] peixet, [pə'ʒes] pagès, [ri'kezə] riquesa, [əmi'ɣet] amiguet, [miɾəet] mirallet.[5]
  • [ə] tònica esdevé [e]: ['rəɲen] (ells) renyen, ['eʎe] ella, ['baʃen] (ells) baixen, ['puʒen] (ells) pugen, [kepə'ʎɛ] capellà, [əɣe'fa] agafar, [mə'ɾie] Maria, ['kɾeen] (ells) creen, [gi'nɛe] Guinea, ['ʒɔe] joia.

Sembla que és un fenomen que apareix cap al segle XVII i que ja estava consolidat el segle XVIII[6].

Es dóna un fenomen semblant al tancament de la /a/ al parlar tradicional de Palma, en què es pronuncien amb e oberta mots com ['ɟɛʎ] gall, ['cɛzi] quasi, [vi'ɛd͡ʒə] viatge o [di'ɛɾi] diari, però aquí el fenomen no és sistemàtic, i no s'esdevé amb mots com ['camə] cama o [bə'ʃa] baixar. A la vila de Lloret, que era part del municipi de Sineu fins que se n'independitzà el 1922, el fenomen té el mateix abast que a Palma, però no arriba tan enllà com a Sineu[7][8].

Consonantisme[modifica]

Al contrari d'allò que sovint s'ha dit, a Sineu no hi ha palatalització de les oclusives velars davant de vocal anterior i en posició final (com sí que es produeix a Palma, Manacor, Felanitx i les veïnes Lloret i Sant Joan). Malgrat tot, sembla que cal considerar que, antigament, sí que n'hi havia; això explicaria per què es produeixen els fenòmens fonètics dessusdits davant de sons que s'articulen amb el paladar molt tancat però també davant de /k/ i /g/, que són velars i, d'entrada, no hi hauria motiu per què produïssin un tancament de la vocal següent[9][2].

El sineuer, com tot el balear, és un parlar ioditzant. A més, com el menorquí i certes viles de Mallorca com ara Llucmajor, Campos, Sóller i la Pobla d'Huialfàs, enmudeix la /j/ intervocàlica, de manera que mots com cremalló i vermellura sonen cremaó i vermeüra. No obstant això, la /j/, abans de caure, ha tengut temps de produir els fenòmens de tancament vocàlic descrits a la secció del vocalisme; així, palla ha passat pels estadis ['pajə] i ['paje] abans d'esdevenir ['pae][10][11].

Referències[modifica]

  1. Bibiloni, 2016, p. 19, 39, 62, 93.
  2. 2,0 2,1 Veny & Massanell, 2015, p. 201.
  3. Caimari Frau, 1983, p. 37-40.
  4. Puigròs Caldentey i 2001, 108, 110.
  5. 5,0 5,1 Cal tenir en compte que el sineuer, com tot el balear, és un parlar ioditzant, de manera que tallada i mirallet no porten /ʎ/, ans /j/. A més, en sineuer la /j/ entre vocals cau sempre: vegeu la secció sobre el consonantisme.
  6. Caimari Frau, 1983, p. 42-43.
  7. Bibiloni, 2016, p. 14-15, 20.
  8. Puigròs Caldentey i 2001, 108.
  9. Bibiloni, 2016, p. 20, 106.
  10. Bibiloni, 2016, p. 93.
  11. Caimari Frau, 1983, p. 40.

Bibliografia[modifica]