Italià

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Llengua italiana)
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de llenguaItalià
Italiano
Altres denominacions Toscano, Fiorentino, Lingua Italiana, Lingua del sì
Tipus llengua SVO i llengua sil·làbica
Parlants
70 milions principalment a Sud d'Europa
Parlants nadius 63.413.657 (2012)
Rànquing 21
Parlat a Itàlia, Suïssa i altres països d'Europa; també a petites comunitats d'immigrants d'Amèrica.
Oficial a  Itàlia
 Suïssa
 San Marino
 Eslovènia
Ciutat del Vaticà Ciutat del Vaticà
 Eslovènia
Croàcia Ístria (Croàcia)
Unió Europea Unió Europea
Map Italophone World.png
Classificació lingüística
llengües humanes
llengües euroasiàtiques
llengües indoeuropees
llengües itàliques
llengües romàniques
llengües italooccidentals
llengües italoromàniques
llengües italo-romanes centromeridionals
Característiques
Sistema d'escriptura Italian alphabet
Institució de normalització Accademia della Crusca
Estudiat per Italian studies
Nivell de vulnerabilitat 1 segur
Codis
ISO 639-1 it
ISO 639-2 ita
ISO 639-3 ita
SIL ita
Glottolog ital1282
IETF it
Modifica dades a Wikidata

L'italià (italiano italiano (pàg.) o lingua italiana) és una llengua romànica parlada principalment a Europa: Itàlia, Suïssa, San Marino, Ciutat del Vaticà, com a segon idioma a Malta, Eslovènia i Croàcia, i per les minories d'Albània, Crimea, Eritrea, França, Líbia, Mònaco, Montenegro, Romania i Somàlia,[1] i per les comunitats d'expatriats a Europa, a Amèrica i a Austràlia. Molts parlants són bilingües nadius tant de l'italià estandarditzat com d'altres llengües regionals.[2]

D'acord amb les estadístiques de Bolonya de la Unió Europea, l'italià és parlat com a llengua materna per 59 milions de persones a la UE (13% de la població de la UE), principalment a Itàlia, i com a segona llengua per 14 milions (3%).[3] Incloent els parlants italians en els països europeus no comunitaris (com Suïssa i Albània) i en altres continents, el nombre total de parlants és d'uns 85 milions.[4]

A Suïssa, l'italià és una de les tres llengües oficials (el romanx és una llengua nacional, però no és oficial a tot el país[5]); s'estudia i s'aprèn a totes les escoles de la confederació i parlat, com a llengua materna, en els cantons suïssos de Ticino i Grisons (predominantment al Grisons italià) i pels immigrants italians que estan presents en gran nombre als cantons de parla alemanya i francesa. També és la llengua oficial de San Marino, així com l'idioma principal de la Ciutat del Vaticà.[6] És co-oficial a Ístria eslovena i al Comtat d'Ístria de Croàcia. La llengua italiana adoptada per l'Estat després de la unificació d'Itàlia es basa en el toscà, que prèviament era una llengua parlada principalment per la classe alta de la societat florentina.[7] El seu desenvolupament també va ser influenciat per altres llengües italianes i per les llengües germàniques dels invasors postromans.

L'italià és descendent del llatí. A diferència de la majoria de les altres llengües romàniques, l'italià conserva el contrast del llatí entre consonants curtes i consonants llargues. Com en la majoria de llengües romàniques, l'accent és distintiu. Entre les llengües romàniques, l'italià és la més propera al llatí en termes de vocabulari.[8]

L'italià presenta una gran diferenciació dialectal. Per exemple, hi ha dialectes italians molt més diferents entre si que no pas el portuguès i el castellà, al sud; al nord, en alguna part del sud i a Sardenya, s'hi parla italià juntament amb les llengües locals (llombard, piemontès, lígur, català, vènet, francoprovençal, occità, emilià-romanyol, furlà, napolità, sard, sicilià).

Controvèrsia i ocultació[modifica]

Annexionisme invisibilitzat[modifica]

Fins ací, la versió tradicional de la romanística, que coincideix amb l'opinió oficial de l'Estat italià i amb la propaganda nacionalista italiana. De fet, durant moltes dècades la romanística internacional ha tingut constància que aqueixa definició oficial d'italià era propaganda política en sentit literal; però no hi ha fet gaire èmfasi, per motius pragmàtics.

Que l'italià presenti "diferenciació dialectal" interna de grau superior al que distingeix el portuguès de l'espanyol, ja ens problematitza la definició territorial de la llengua. I més encara si es constata que hi ha "diferenciacions dialectals" internes que, de fet, són de grau superior a tot allò que distingeix el català del portuguès.

El cas és que la definició oficialista d'italià és un constructe ideològic produït pel nacionalisme panitalianista en què es basa l'existència de l'Estat italià actual. Des del punt de vista de la ciència lingüística, el domini lingüístic de l'italià, és a dir, el territori on l'italià constitueix la llengua autòctona, és molt més reduït.

D'antuvi, és incontrovertible que totes les parles situades al nord de la línia La Spezia-Rimini s'inscriuen en la Romània Occidental: sonorització de P, T, K llatines intervocàliques en B, D, G; formació del plural afegint -S al singular. Per tant, és impossible que formin part de la llengua italiana, membre prototípic de la Romània Oriental: conservació de P, T, K llatines intervocàliques; formació del plural canviant la vocal final.

Altra mena d'acumulacions d'isoglosses significatives permet dubtar seriosament que les parles del sud itàlic, entorn de Nàpols i de Sicília, puguin ser considerades seriosament com a formant part del mateix sistema lingüístic que l'italià.

Italià i llengües subsumides[modifica]

Així, doncs, en termes generals l'anàlisi lingüística divideix el presumpte domini lingüístic italià en tres grans blocs: septentrional, central i meridional. Només el bloc central pot considerar-se com a lingüísticament italià.

Es debat si les parles del nord constitueixen una única llengua, o bé dues: d'una banda, el padà (o gal·loitàlic), compost per piemontès, llombard, lígur i emilano-romanyol; de l'altra, el vènet. Pel que fa al sud, hi ha motius per a postular l'existència de dues llengües prou caracteritzades: el napolità i el sicilià.

L'italià, doncs, fóra el que queda enmig, i vindria a coincidir amb el terç central de la Península Itàlica (amb Còrsega); és a dir, des del punt de vista administratiu comprendria Còrsega, la Toscana, les Marques centrals, Úmbria, el Laci i els Abruços septentrionals. Tot i això, i de manera força discutible, alguns lingüistes qüestionen, fins i tot, la italianitat del romanesc, parla pròpia de Roma. El cors, en tot cas, és una de les formes d'italià més properes a l'estàndard.

Aproximació a l’italià real[modifica]

La llengua italiana pròpiament dita seria constituïda, doncs, pels grups dialectals i dialectes següents:

Els mecanismes d'ocultació[modifica]

Aquesta realitat, sorprenent per al públic no avesat, s'explica per motius sociolingüístics i polítics de persistència multisecular.

Arran del Renaixement, la parla florentina (Dante, Boccaccio, Petrarca) adquirí un prestigi enorme, i per aquesta via acabà imposant-se a tota la península, i a Sicília, com a llengua de l'alta cultura i de l'administració, i acabà rebent el nom antonomàstic de italià, cosa que permetia jugar amb el terme Itàlia referit al conjunt peninsular: si Nàpols i Llombardia eren Itàlia, l'italià havia d'ésser llur llengua, tant més que la feien servir els administradors i els intel·lectuals (i a penes ningú més, fora del domini lingüístic de l'italià estricte).

A les alçades del Risorgimento, es considerà que tots els territoris on l'italià era la llengua que feia funcions d'estàndard i d'oficialitat eren, alhora, territoris on l'italià era la llengua autòctona, i, per tant, constituïen el domini lingüistic italià. En conseqüència, es considerà que constituïen globalment una única nació caracteritzada per la comunitat de llengua i de cultura.

Sobre aquesta ideologia es construí el projecte d'unificació italiana. En reeixir aquesta, el principi esdevingué ideologia oficial d'Estat. I l'Estat féu tot el possible per dur-lo a la pràctica, tot imposant l'italià com a única llengua concebible i negant la condició de llengua a totes les altres llengües així subsumides.

A les alçades de mitjans segle XX, la política lingüicida de l'Estat havia aconseguit convèncer tots aquests al·lòfons que no parlaven pas llengües diferents de l'italià, sinó mers dialetti inclosos en el marc general de la llengua italiana, els quals hom suposava que ja tenien en l'italià el registre estàndard que els calia.

Situació actual[modifica]

D'ençà mitjans segle XX, s'hi ha aconseguit d'engegar un procés de substitució lingüística en favor de l'italià, que, amb tot, encara es troba en qüestió, perquè encara hi ha milions de parlants d'aqueixes llengües subsumides en l'italià, que la cultura oficial insisteix a menystenir com a mers dialetti italians, fins al punt d'excloure's de les tímida protecció que esbossa la llei de 1999.

Al nord postindustrial, la situació sociolingüistica de les llengües autòctones (padà, vènet) és especialment dura. Al sud, però, napolità i sicilià semblen resistir amb especial vigor la substitució tendencial, per via d'ús restringidament col·loquial.

El cas del cors[modifica]

El reconeixement tendencial de l'estatus de llengua per al cors és un subproducte de tot plegat que il·lumina força sobre la Realpolitik i els jocs político-sociolingüístics. Resulta especialment simptomàtic que, malgrat tanta persistència irredemptista --ni que sigui en noves formes--, l'Estat italià s'oblidi sempre del cors, la parla més anàloga a l'antonomàstic toscà; i és que enfrontar-se amb l'Estat francès és qüestió delicada. Quant a l'Estat francès, no té cap intenció de reconèixer que ocupa territori italòfon. Els nacionalistes corsos, finalment, eviten afirmar la italianitat de llur llengua per a evitar majors complicacions internacionals, a banda de constar-los que l'Estat italià se'n desentén. O sigui: que el cors (italià prototípic) és una llengua diferent de l'italià, mentre que el padà (més similar al francès, al rètic o al català que no a l'italià) és un conglomerat de dialectes italians prototípics.

L'"italià exterior"[modifica]

Quant als presumptes italòfons externs a l'Estat italià, històricament, en el millor dels casos, han estat al·lòfons que –per les vies que hem vist-- tenien interioritzada la curiosa idea que l'italià era el registre culte de llur parla espontània. Així, els dialectes “italians” de l'Estat francès, de San Marino, de la Suïssa “italiana”, són variants zonals de la llengua padana; els d'Eslovènia i Croàcia, formes de furlà o, sobretot, de vènet; els “italians” de la diàspora, distanciats de l'Estat italià a temps, o bé perden llur llengua o bé conserven la que tenien, i no és l'italià en tres quarts dels casos; l'italià de Malta –país de llengua semítica-- ha estat sempre virtual; la presència de l'italià a Somàlia i a Eritrea és una mer subproducte colonial; e così via. Amb aquesta mena de materials es bastí tot l'edifici de l'irredemptisme italià.

És cert, però, que l'italià és la llengua autòctona del Vaticà: és situat en plena Roma.

Història[modifica]

Orígens[modifica]

La llengua italiana estàndard té un origen poètic i literari al segle XII, i la moderna llengua estàndard ha estat en gran part determinada per esdeveniments relativament recents. No obstant això, l'italià com a llengua utilitzada a la península italiana té una història més llarga. De fet, els textos més antics que sobreviuen que sens dubte es poden qualificar d'italià (o més exactament, vernacle, a diferència del seu predecessor, el llatí vulgar) són fórmules legals conegudes com els Placiti cassinesi del ducat de Benevent; aquests daten del 960-963, tot i que l'Endevinalla veronesa conté una forma tardana del llatí vulgar que pot ser vista com una molt primerenc dialecte italià.[10] El que vindria a ser considerat com l'italià es va formalitzar per primera vegada al segle XIV a través de les obres de l'escriptor de la Toscana Dante Alighieri, que escrivia en el seu natal dialecte florentí. Els poemes èpics del Dante, coneguts en conjunt com la Commedia, els quals un altre poeta toscà Giovanni Boccaccio posteriorment va marcar amb el títol divina, van ser llegits a tota Itàlia i el seu dialecte escrit es va convertir en la "norma canònica" que tots els italians educats (cultes) podien entendre. Dante encara es reconeix com l'estandarditzador de la llengua italiana, i per tant el dialecte de Florència es va convertir en la base del que es convertiria en l'idioma oficial d'Itàlia.

L'italià era sovint una llengua oficial dels diversos estats italians anteriors a la unificació, que lentament usurpà el lloc del llatí, fins i tot quan eren governats per potències estrangeres (com els espanyols al Regne de Nàpols, o els austríacs al Regne Llombardovènet), tot i que les masses parlaven llengües i dialectes vernacles principalment. L'italià també va ser un dels molts idiomes reconeguts en l'Imperi austrohongarès.

Itàlia sempre ha tingut un dialecte distintiu de cada ciutat, perquè les ciutats, fins fa poc, eren considerades com a ciutats-estat. Aquests dialectes ara tenen considerables variants. Atès que el derivat de la Toscana va arribar a ser usat en tot Itàlia, les característiques de la parla local es van adoptar de forma natural, i van produir diverses versions regionals de l'italià. Les diferències més característiques, per exemple, entre el romà i el milanès són la geminació de les consonants inicials i la pronunciació de la "e" tònica i de la "s" en alguns casos: per exemple, Va bene "bé", "va bé", "tot correcte": es pronuncia [va bːɛne] per un romà (i per a qualsevol parlant estàndard), [va bene] per un milanès (i per qualsevol parlant el dialecte nadiu del qual es trobi al nord de la Línia Massa-Senigallia); a casa és [a ˈkːasa] per al romà i estàndard, [a ˈkaza] per al milanès i en general al nord.

En contrast amb la llengua italiana del Nord, els dialectes i llengües del sud d'Itàlia romangueren en gran mesura al marge de les influències franco-occitanes introduïdes a Itàlia, principalment pels bards de França, durant l'edat mitjana, però, després de la conquesta normanda d'Itàlia Meridional, Sicília es va convertir en la primera terra italiana a adoptar estats d'ànim occitans lírics (i paraules) en la poesia. Fins i tot en el cas de la llengua del nord d'Itàlia, però, els estudiosos tenen cura de no exagerar els efectes dels estrangers en els desenvolupaments indígenes naturals dels idiomes.

El poder econòmic i el desenvolupament relativament avançat de la Toscana en aquella època (baixa edat mitjana) va donar el seu pes al dialecte, tot i que el vènet va seguir present de manera generalitzada a la vida comercial medieval italiana, i el lígur (o genovès) es van mantenir en ús en el comerç marítim a la riba del Mediterrani. La creixent rellevància política i cultural de Florència durant els períodes de l'ascens del Banc Medici, l'humanisme, i el Renaixement va fer del seu dialecte, o més aviat d'una versió refinada d'aquesta, un estàndard en les arts.

Renaixement[modifica]

Article principal: Renaixement italià

Començant amb el Renaixement, l'italià es va convertir en l'idioma utilitzat en els tribunals de tots els estats de la península. El redescobriment de l'obra de Dante De vulgari eloquentia i un renovat interès per la lingüística al segle XVI, va provocar un debat, que es va estendre per tota Itàlia, sobre els criteris que han de regir la creació d'una llengua italiana literària i parlada moderna. Els estudiosos es van dividir en tres faccions:

  • La purista, dirigida pel venecià Pietro Bembo (que, en el seu Gli Asolani, afirmava que l'idioma només pot basar-se en els grans clàssics de la literatura, com ara Petrarca i una part de Boccaccio). Els puristes pensaven que la Divina Comèdia no era prou digne, ja que utilitza elements de registres no lírics de la llengua.
  • Maquiavel i altres florentins preferien la versió parlada per la gent comuna en els seus propis temps.
  • Els cortesans, com Baldassare Castiglione i Gian Giorgio Trissino, insistien que cada llengua vernacla contribuís a la nova norma.

Una quarta facció afirmava que el millor italià era l'adoptat per la cort papal, que era una barreja de florentí i el dialecte de Roma. Amb el temps, les idees de Bembo van prevaldre, i la fundació de la Accademia della Crusca a Florència (1582-1583), l'òrgan legislatiu oficial de la llengua italiana va portar a la publicació del tom llatí d'Agnolo Monosini Floris Italicae lingue libri novem el 1604, seguit pel primer diccionari italià el 1612.

Edat Moderna[modifica]

Retrat de Caterina Lipparini (1792-1855), qui va crear el paper d'Elisabetta de Donizetti Otto mesi en el seu degut mineral, Nàpols, 1827

Un esdeveniment important que va ajudar a la difusió de la llengua italiana va ser la conquesta i ocupació d'Itàlia per Napoleó a principis del segle XIX (cal recordar que Napoleó era d'ascendència italo-corsa, i que la seva llengua nadiua era el cors). Aquesta conquesta va impulsar la unificació d'Itàlia algunes dècades després va empènyer la llengua italiana a convertir-se en una lingua franca, utilitzada no només entre el clergat, la noblesa i els funcionaris dels tribunals italians, sinó també en el si de la burgesia.

Època contemporània[modifica]

La primera novel·la moderna de la literatura italiana, I promessi sposi (Els promesos), d'Alessandro Manzoni, va definir posteriorment l'estàndard com a "esbandir" el seu milanès "en les aigües de l'Arno" (un riu de Florència), com afirma en el pròleg a la seva edició 1840.

Després de la unificació, un gran nombre de funcionaris i soldats reclutats a tot el país va introduir moltes més paraules i modismes dels seus idiomes d'origen ("ciao" es deriva de la paraula veneciana "s-cia[v]o" (esclau), "panettone" ve del mot llombard "panetton", etc.). Només el 2,5% de la població d'Itàlia podia parlar el llenguatge estandarditzat italià correctament quan la nació es va unificar el 1861.[11]

Classificació[modifica]

L'italià és una llengua romànica, i per tant és un descendent del llatí vulgar. L'italià estàndard es basa en el toscà, especialment en el seu dialecte florentí, i per tant és una llengua italodàlmata, grup al qual pertanyen el sicilià i l'extint dàlmata, entre alguns altres.

A diferència de la majoria de les altres llengües romàniques, l'italià conserva el contrast del llatí entre consonants curtes i consonants llargues. Com en la majoria de llengües romàniques, l'accennt és distintiu. En particular, entre les llengües romàniques, l'italià és la més propera al llatí en termes de vocabulari [8] La similitud lèxica és d'un 89% amb el francès, del 88% amb el català, del 85% amb el sard, del 82% amb el castellà i el portuguès, del 78% amb el retoromànic, i del 77% amb el romanès.[1][12]

Tradicionalment s'ha discutit la posició de l'italià com a llengua, dins de les nombroses classificacions proposades per a les llengües romàniques. La més estesa és la que separa aquest grup de llengües en dues branques:

  1. El vessant occidental, que inclou el gallec/portuguès, l'asturlleonès, el castellà, l'aragonès, el català, l'occità, el francès (entre altres llengües d'oïl), l'arpità, el retoromànic (romanx, ladí i furlà), el gal·loitàlic (llombard, piemontès, emilià-romanyol, lígur), el vènet i el sard.
  2. El vessant oriental, que inclou el romanès (dacoromanès, aromanès, macedoromanès, istroromanès), al costat del grup italodàlmata que inclou l'extint dàlmata; més el sicilià, el napolità[13] i lPlantilla:''"italià" o, més pròpiament, toscà. En aquesta última branca (encara que amb algunes discussions) és on usualment s'inclou l'abrucès.

Fonologia[modifica]

Consonants[modifica]

L'inventari consonàntic de l'italià ve donat per:[14]

Labial Alveolar Palatal Velar
Nasal m n ɲ ŋ
Oclusiva p b t d k ɡ
Africada ts dz
Fricativa f v s z ʃ
Vibrant r
Lateral l ʎ
Aproximant j w

L'italià té un sistema típicament romànic format per 7 vocals amb quatre graus d'obertura, format per /a, ɛ, e, i, ɔ, o u/, més 24 fonemes consonàntics. El so fonètic [ŋ] no el produeix una consonant o una combinació consonàntica com a tal; el so es forma en col·locar la consonant "n" seguida d'una consonant velar, com en català amb els mots "fang", "sang", etc. L'italià com qualsevol llengua al món, posseeix paraules d'origen estranger, la qual cosa representa algunes addicions de sons fonètics; per exemple els dígrafs [ə] i [ø], els quals es troben en paraules com "liseuse" ['lizøz] i "fohn" ['føn]; o el dígraf [y] en paraules com "buvette" [by'vɛt] i "fuseaux" [fy'zo]. Comparada amb altres llengües romàniques, l'italià és altament conservador en fonologia.

Vocals[modifica]

El sistema vocàlic de l'italià estàndard, com es veu aquí davall, és pràcticament igual al del català. Comprèn set fonemes /a, ɛ, e, i, ɔ, o, u/. Aquests set fonemes vocàlics es troben en la síl·laba accentuada (tònica), mentre que a la síl·laba no accentuada es redueixen a cinc /a, e, i, o, u/ (en atonia, l'oposició d'obertura vocàlica és neutralitzada a les vocals mitjanes)[15]

Les vocals de l'italià. Extret de Rogers; d'Arcangeli (2004:119)
Fonemes vocàlics
Anterior Posterior
Tancada i u
Semitancada e o
Semioberta ɛ ɔ
Oberta a

Les vocals col·locades en una síl·laba accentuada oberta (que no vagi seguida d'una consonant pertanyent a la mateixa síl·laba) són sempre llargues, llevat que estiguin al final de les paraules (sciame [ˈʃaː.me]). Segons alguns lingüistes (com Luciano Canepari), fins i tot les vocals en síl·laba tònica tancada serien llargues, però això sovint no es reporta en les transcripcions. Cap al nord, però, on els dialectes no fan geminació, les vocals es pronuncien sovint totes iguals i la diferència de llargada és mínima.

Prosòdia[modifica]

En italià l'accent és mòbil. Les paraules es divideixen en quatre grups, segons quina sigui la síl·laba accentuada:

  • Paraules agudes (en italià tronchi): l'accent recau en l'última síl·laba. Els mots aguts generalment es deriven de la tercera declinació del llatí; les paraules que deriven en general de l'acusatiu singular han patit una caiguda de l'arrel (virtus > ac.virtutem, caiguda de tem a partir de la qual sorgeix l'italià virtù; pietas > ac. pietatem caiguda de tem de la qual en sorgeix pietà). Les paraules d'origen italià inqüestionable, quan no són monosíl·labs truncats o monosíl·labs acabats en vocal i sense accent, serien bisíl·labs i s'escriurien amb accent escrit obligatori: metà, già, etc.
  • Paraules planes: l'accent recau en la penúltima síl·laba. La major part de les paraules en italià tenen l'accent en aquesta síl·laba. En llatí les paraules agudes eren molt poques i no hi havia biesdrúixoles; per aquesta raó la major part de les paraules italianes són planes o esdrúixoles. Exemples: andàre, farìna, cosciènza.
  • Paraules esdrúixoles: accent tònic a l'antepenúltima síl·laba. Exemples: lìmite, aspàragi, bòtola.
  • Biesdrúixoles: accent tònic en la quarta síl·laba. Són rares, i es tracta generalment d'entrades verbals (òccupano, èsitano), de vegades construïdes amb pronom enclític (diménticalo). L'addició de més afixos pronominal pot produir paraules excepcionalment accentuades en la cinquena síl·laba (triesdrúixoles: diménticatelo) o fins i tot en la sisena (quadriesdrúixoles: fàbbricamicelo)[16][17]

Ortografia[modifica]

L'italià té una ortografia prou regular, en què cada lletra o dígraf té una pronunciació fixa, amb excepcions predictibles. Es caracteritza per la conservació de les vocals finals, i per la pronunciació de les consonants geminades (consonants dobles). L'accent tònic es troba normalment en la penúltima síl·laba, però també pot estar en l'última o en l'avantpenúltima.

Algunes regles de pronunciació poden, però, confondre als catalanòfons. Per exemple, la c seguida d'e o i es pronuncia «tx» (IPA //), mentre que davant d'a, o i u es pronuncia /k/. Per tal de mantenir el so /k/ davant de e o i, caldrà afegir una h: chiamo es pronuncia «quiamo» (IPA /'kja.mo/). Per obtenir el so «tx» davant de la resta de vocals s'afegeix una i: ciao es pronuncia "txao" /'tʃao/ (la i no es pronuncia).

De forma anàloga, davant de e o i, la g es pronuncia IPA /ʤ/ com en occità, i semblant al català /ʒ/. Es pronunciarà /g/ (com a gat) davant de la resta de vocals (tal com passa en català). La h i la i es fan servir també per modificar la seva pronunciació.

Les consonants dobles es diferencien de les simples en la pronunciació. Una analogia amb el català és la m d'«immoble».

L'italià utilitza 21 lletres de l'alfabet llatí. En efecte, les lletres k, j, w, x e y es fan servir únicament en paraules d'origen estranger o variants gràfiques d'escriptura, d'ús cada vegada més comú en la comunicació escrita a Internet i els missatges instantanis en telèfons mòbils. Igual que el francès, l'italià ocupa el grup consonàntic gn, per a representar el so del dígraf català ny. Utilitza el grup de lletres gli per fer un so similar al del portuguès lhi, o al català lli.

En el cas de la lletra h, molt poques paraules italianes la tenen de manera isolada, incloent-hi les formes conjugades en present del verb avere (tenir). Normalment apareix en els grups ch i gh, equivalents en català a qu i gu seguits de e o i, respectivament. De forma anàloga, c i g es combinen amb la i davant de a, o, i u, per a obtenir el mateix so que c i g davant de e i i; en aquest cas, la i és muda i només modifica el so de la lletra a la qual precedeix.

En italià, com en francès i en català, es produeixen moltes contraccions, les quals s'indiquen mitjançant un apòstrof ('). Exemple: L'ora ("L'hora"), en lloc de La ora.

L'italià, com el català, utilitza dos accents a l'hora d'escriure: l'accent greu o obert (`), damunt de a, e, i, o, u (à, è, ì, ò, ù), i l'accent agut o tancat (´), només damunt la e (é) en paraules com perché («per què», «perquè») i unes altres conjuncions compostes per preposicions, adverbis i el ché («què»), els quals sempre recauen en la darrera síl·laba. Aquests accents tenen valor fonològic.

Gramàtica[modifica]

Article principal: Gramàtica de l'italià

La gramàtica italiana presenta nombroses similituds amb la francesa, la portuguesa, la castellana o la catalana, amb les quals comparteix la pertinença a la família de les llengües romàniques.

Substantius[modifica]

Els substantius tenen dos gèneres: masculí i femení, així com dos nombres: singular i plural. Les principals terminacions, per gènere i nombre, són:

  • masculí en -o, plural en -i: libro, libri
  • masculí o femení en -e, plural en -i: fiore, fiori; luce, luci
  • masculí en -a, plural en -i: poeta, poeti
  • femení en -a, plural en -e: scala, scale

Són invariables en italià els substantius que acaben en vocal accentuada ( la virtù / li virtù - la virtut / les virtuts), els substantius (gairebé tots d'origen estranger) que acaben en consonant ( il bar / i bar - el bar / els bars), els substantius que acaben en -i no accentuada ( il bikini / i bikini , la crisi / li crisi - el biquini / els bikinis, la crisi / les crisis), i molts altres substantius.

Els substantius que acaben en -a solen ser femenins, mentre que els acabats en -o solen ser masculins, i els que es fineixen en -i poden ser masculins o femenins. El plural es forma en -i quan la paraula acaba en -a o en -i quan la paraula s'acaba en -o o -i . Hi ha, en canvi, una multitud d'excepcions que es deriven dels termes llatins, per exemple: la mano i el seu plural li mani, tots dos femenins.

Hi ha un grup prou nombrós de mots que tenen plurals dobles. Alguns noms masculins en -o, ultra el plural regular en -i, de gènere masculí, en tenen un altre en -a, de gènere femení. En la major part o molts dels casos el plural masculí té un significat figurat, mentre el femení s'usa en sentit propi; però no sempre és així. En absència d'una regla general, l’unica solució és de recórrer al diccionari i examinar els diversos casos un per un.

  • budello ▶ budelli / budella
  • calcagno ▶ calcagni / calcagna
  • cervello ▶ cervelli / cervella
  • corno ▶ corni / corna
  • cuoio ▶ cuoio / cuoia
  • dito ▶ diti / dita
  • filo ▶ fili / fila
  • fondamento ▶ fondamenti / fondamenta
  • labbro ▶ labbri / labbra
  • lenzuolo ▶ lenzuoli / lenzuola
  • muro ▶ muri / mura ('muri' indica la simple obra, considerada separadament: i muri portanti, i muri di collegamenti; El plural femení 'mura' s'usa quand hom es refereix a l’obra de murs en la seva totalitat, com a recinte o muralla: le mura della città, le mura domestiche, le mura di casa.
  • urlo ▶ urli / urla

Hi ha un grup prou nombrós de mots, majoritàriament referents a parts del cos humà, que en singular acaben en -o i són de gènere masculí, mentre que en plural acaben en -a i passen a ser de gènere femení, per exemple: il braccio / li braccia (el braç / els braços) o l'uovo / li uova (l'ou / els ous). Originalment aquests mots tenien gènere neutre en llatí, brachium / brachia i ovum / ova .

Articles[modifica]

Els articles en italià són de dos tipus: indeterminat i determinat. Els primers serveixen per indicar un element genèric d'un tot, mentre els segons, per indicar un element específic d'un tot.

Articles indeterminats:

  • Masculí singular: un, uno (davant de paraules que comencen per z, gn, x, pn, ps o s impura, és a dir, la s seguida per una consonant)
  • femení singular: una, un' (davant de paraules que comencen per vocal)

No hi ha una forma plural única autèntica; per això pot fer ús de l'article partitatu masculí (dei; degli, davant de mots que comencen per z, gn, x, pn, ps, o s impura) o femení (delle).

Articles determinats :

  • Masculí singular: il (es contrau en l' davant de paraules que comencen per vocal), lo (davant de paraules que comencen per z, gn, x, pn, ps, o s impura)
  • femení singular: la (es contrau en l' davant de paraules que comencen per vocal)
  • masculí plural: i, gli (davant de paraules que comencen per z,x, gn, pn, ps, s impura o vocal)
  • femení plural: le

La contracció de gli davant de paraules que comencen per i, i de le davant de paraules que comencen per e («gl'individui», «l'erbe») es considera a hores d'ara arcaica. En el llenguatge burocràtic i legal existeix la tendència a no contraure la davant d'una vocal: «la espressione».

Nota: l'elecció de l'article s'efectua sobre la base de la paraula que segueix, encara si aquesta no és un substantiu, sinó una part del discurs.

Alguns exemples:

il bravo attore l'attore
il bello specchio lo specchio
lo strano comportamento il comportamento
la forte eco l'eco (NB: eco en singular és un substantiu de gènere femení)
i piccoli gnomi gli gnomi
gli stessi problemi i problemi
uno stupido inconveniente un inconveniente
il quasi spento zolfo lo (spento) zolfo
il suo zaino lo zaino
la nostra amica l'amica

A les diferents formes de l'article determinat corresponen altres tantes variants de l'adjectiu demostratiu quello: quello specchio, quel comportamento, etcètera.

Pronoms personals[modifica]

Els pronoms personals subjectes se sobreentenen, llevat que es vulgui insistir en la persona que realitza l'acció.

Singular Plural
1a persona io - jo noi - nosaltres
2a persona (informal) tu - tu voi - vosaltres
2a persona (cortesia) Lei - vostè (molt formal) Voi - vostès
3a persona (literària) egli - ell (animat)
esso - ell (inanimat)
ella - ella (animada)
essa - ella (inanimada)
essi - ells
esse - elles
3a persona (usual) lui - ell
lei - ella
loro - ells/es

Les gramàtiques tradicionals italianes diuen que cal fer servir els pronoms egli (‘ell’), ella (‘ella’), essi (‘ells’) quan fan de subjecte i que cal utilitzar lui (‘ell’), lei (‘ella’) i loro (‘ells’) quan fan de complement. Tanmateix, avui gairebé ningú no fa servir egli, ella i essi com a subjecte. Això ha fet que fins i tot algunes gramàtiques i manuals escolar de la llengua italiana ja utilitzin en tots els casos lui, lei i loro.

Verbs[modifica]

Els verbs es poden conjugar en indicatiu, subjuntiu, condicional i imperatiu. Existeixen també tres formes impersonals: infinitiu, gerundi i participi.

Els verbs es divideixen en tres categories o conjugacions: els verbs en -are, els verbs en -ere i els verbs en -ire.

Alguns verbs, com essere (ésser, estar), són irregulars.

Al «passato prossimo» (pretèrit perfecte) s'utilitza tant el verb essere (ésser) com el verb avere (haver) segons el tipus de verb que acompanyen (de moviment, d'estat, reflexiu. ..). S'utilitza "essere" en alguns verbs intransitius de moviment, tal com també passa en occità, francès (être, avoir) o en alemany (sein, haben). Si s'utilitza el verb essere, el participi concorda en gènere i nombre amb el subjecte. Per exemple: Sono venuto (He vingut) Sono caduti (Han caigut) (en lloc de *Sono caduto)

El «present indicatiu» d'essere (ésser, estar) i avere (haver, tenir) és:

essere avere
io sono ho
tu sei hai
lui/lei è ha
noi siamo abbiamo
voi siete avete
loro sono hanno

Trets evolutius de l'italià[modifica]

  • Geminació dels grups consonàntics ct i pt, del llatí, que passen la consonant doble tt. Exemples: llatí acceptāre 'acceptar' > italià accettare (tot i que hi ha alguna excepció com praticare i els seus derivats), i lat. oct 'vuit' > it. otto. El resultat per a -ct- contrasta amb les llengües romàniques occidentals, incloent les gal·loitàliques del nord d'Itàlia, que en aquesta posició presenten palatalització.
  • Palatalització dels grups consonàntics pl i cl, del llatí, pels grups pi y chi. Exemples: piano 'pla' (del llatí planus), più 'més' (del llatí plus), chiesa 'església' (del llatí ecclesia)
  • Pèrdua de la s final llatina. Ejemplos: Gesù 'Jesús' (del llatí Iesus), Giovanni 'Joan' (del llatí Iohannes).
  • Pèrdua de la i dels diftongs finals llatins. Exemples: impero (del llatí imperium), essenza (del llatí esentia)

Lèxic[modifica]

Varietats de llengües italocentrals, gal·loitàliques i sardes. L'italià fóra constituït per toscà, umbro-lacià, marquesà central, romanesc, sabí i ciociaro, al continent; a les illes, per gal·lurès, sassarès i (fora de mapa) cors
Percentatge de persones que usen la llengua regional en el context familiar l'any 1980, per regions

El lèxic de la llengua italiana és descrit avui per nombrosos diccionaris, fets amb criteris moderns, que inclouen entre 100-150.000 paraules d'ús consolidat.

En el curs dels segles el lèxic de l'italià ha acollit nombrosos manlleus i calcs lingüístics d'altres llengües i cultures.

Manlleus de llengües prellatines[modifica]

Algunes paraules de l'italià deriven de llengües parlades a Itàlia abans de l'adveniment del llatí. Tenen aquest origen, per exemple, persona (provinent de l'etrusc) i bufalo (provinent de l'osco-umbrià). Se suposa que aquestes paraules han entrat en l'italià i en els seus dialectes per mitjà del llatí.

Llatinismes[modifica]

El lèxic italià deriva en part fonamental del llatí, tant del vulgar com del clàssic, aquest darrer pel que fa al lexic científic i filosòfic.

Hel·lenismes[modifica]

Del grec han entrat molts termes científics i religiosos, aquests darrers deguts a la difusió de la Vulgata de la Bíblia: parola (paraula), angelo (àngel), chiesa (església), martire (màrtir), etc.

Hebraïsmes[modifica]

De l'hebreu deriven paraules emprades en els ritus cristians com: sabato (dissabte), osanna, alleluia, pasqua (pasqua, setmana santa) i d'altres com manna.

Arabismes[modifica]

Nombrós el lèxic que prové de paraules àrabs, entre els quals (arancia, limone, spinaci, zucchero), termes comercials i administratius (dogana, fondaco, magazzino, tariffa, sultano, califfo, sceicco, ammiraglio), científics (alchimia, alambicco, elisir), matemàtics (algebra, algoritmo, cifra, zero) i recentment termes come burqa, intifada e kefiah.

Gal·licismes[modifica]

Del francès medieval, o de l'occità, provenen molts termes, per exemple: burro, cugino, giallo, giorno, mangiare, manicaretto, saggio, savio, cavaliere, gonfalone, usbergo, sparviere, levriere, dama, messere, scudiero, lignaggio, liuto, viola, gioiello... ; després de l'edat mitjana els manlleus de l'àrea francesa es redueixen, per reprendre en ocasió de l'ocupació de la Llombardia en el segle XV (maresciallo, batteria, carabina, i també bignè, besciamella, ragù).

En època de les llums i la napoleònica, entraran per exemple: rivoluzione, giacobino, complotto, fanatico, ghigliottina, terrorismo.

En el Vuit-cents entren encara paraules com: casseruola, maionese, paté, menù, ristorante, crêpe, omelette, croissant (cuina); boutique, décolleté, plisse, griffe, prêt-à-porter, fuseaux (moda); boulevard, toilette, sarcasmo, cinema, avanspettacolo, soubrette, boxeur (anglicisme passat al francès), chassis.

Germanismes[modifica]

En gran part d'origen longobard o got, per exemple: guerra, zanna, grinfia, stambecco, sapone, vanga, banda, guardia, elmo, albergo, spola, guercio, stanga.

Iberismes[modifica]

Del castellà, durant l'ocupació dels Habsburg, han entrat en l'italià termes com infante, posata, brio, creanza, lazzarone, etichetta, sfarzo, sussiego, puntiglio, zaino, parata, guerriglia, cacao, ananas, amaca, cioccolata...

Del portuguès deriven paraules com mais, patata, condor, lama, banana, cocco, mandarino (originàriament xinesa), pagoda (originàriament xinesa)... Entre aquestes, moltes tenen origen en els nous referents provinents de la descoberta d'Amèrica.

Anglicismes[modifica]

Països amb una important comunitat d'italoparlants

Entren molts termes relatius al desenvolupament tecnològic i econòmic; molts són manllevats per necessitat o també que no poden ser traduïts amb lemes ja existents: kit, jeans, film, killer, partner, okay, puzzle, scout, spray, west, punk, rock; lèxic financer com budget, marketing, meeting, business, part-time; lèxic informàtic com click, cliccare, computer, formattare, hardware, software, mouse; i lèxic esportiu com goal, corner, cross, assist, baseball, basketball, sponsor, hobby, zoom...

Presència en el món[modifica]

Les estimacions de la Societat de Lingüística Internacional diuen que al món hi ha prop de 66,5 milions de persones que parlen italià, 60 dels quals viuen a Itàlia i 6,5 a l'estranger.

Llengua oficial[modifica]

L'italià és llengua oficial a Itàlia, a San Marino, a la Ciutat del Vaticà (al costat del llatí), a Suïssa (al costat de l'alemany, el francès i el romanx), a tres municipis d'Eslovènia i a la regió d'Ístria, a Croàcia.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Ethnologue report for language code:ita (Italy) – Gordon, Raymond G., Jr. (ed.), 2005. Ethnologue: Languages of the World, Fifteenth edition. Dallas, Tex.: SIL International. Versió en línia
  2. Languages of Italy – Ethnologue – Languages of the World – Copyright 2010 SIL International.
  3. Eurobarometer – Europeans and their languagesPDF (485 KB), febrer del 2006
  4. Italian language Universitat de Leicester
  5. [1]
  6. Legge sulle fonti del diritto del 7 de juny de 1929, les lleis i les regulacions es publicaran en italià Supplemento per le leggi e disposizioni dello Stato della Città del Vaticano disponible a Acta Apostolicae Sedis.
  7. Modern Italian The Italian Language consultat el 16-05-2010
  8. 8,0 8,1 Grimes, Barbara F. Barbara F. Grimes. Ethnologue: Languages of the World. thirteenth. Dallas, Texas: Summer Institute of Linguistics, Academic Pub, octubre 1996. ISBN 1-55671-026-7. 
  9. El marquesà septentrional s'inscriu en el padà (emiliano-romanyol); el marquesà meridional, en el napolità. El terme marquesà, doncs, que no és tradicional sinó atribuït per la dialectologia, no denota cap dialecte clarament definit, sinó merament el 'conjunt de les parles de la regió administrativa de les Marques'.
  10. «History of the Italian language.». [Consulta: 24 setembre 2006].
  11. «Lewis, M. Paul (ed.), 2009. Ethnologue: Languages of the World, Sixteenth edition». Ethnologue.com. [Consulta: 21 abril 2010].
  12. Brincat (2005)
  13. Puntualitzem que el calabrès septentrional forma part del napolità, i el centromeridional del sicilià.
  14. Rogers; d'Arcangeli (2004:117)
  15. Maurizio Dardano i Pietro Trifone, Grammatica italiana, con nozioni di linguistica, ed. Zanichelli, Bologna, 2013 [1995], ISBN 978-88-08-09384-4, p. 26.
  16. Amedeo De Dominicis, entrada Fonologia, a Enciclopedia dell'Italiano, 2010.
  17. Sempre a través de sufixos, al quartet Sì crudo è il gelo, Arrigo Boito ha produït paraules en to de broma accentuades a la setena síl·laba.

Bibliografia[modifica]

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

Viquipèdia
Hi ha una edició en italià
de la Viquipèdia