Melilla

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pel barri de Montevideo, vegeu Melilla (Montevideo)
Ciudad Autónoma de Melilla
Bandera de Melilla Escut de Melilla
(En detall) (En detall)
Localització
Localització de Melilla
Dades indicadores:
Estat
• NUTS
Espanya
ES640 (regió sud)
Capital Ciutat de Melilla
Gentilici melillenc, -a
Superfície
 • Total
 • % Espanya
Posició núm. 19
12,3 km²
0,000026%
Població 
  • Total (2013[1])
  • % Espanya
  • Densitat
Posició núm. 19
83.679 hab.
2,24%
6.803,17 hab/km²
Coordenades 35° 19′ N, 2° 57′ O / 35.317,-2.950Coord.: 35° 19′ N, 2° 57′ O / 35.317,-2.950

Estatut d'Autonomia
 
14 de març de 1995
Organització
Forma de govern
• President autonòmic:

Representació
• Corts Generals
•  •  Congrés
•  •  Senat

parlamentarista
Juan José Imbroda (PP)

 
 
1 diputat
2 senadors
ISO 3166-2 ML
Himne No en té
Web

Melilla (en àrab مليلة, Malila, o, en la pronunciació actual i local, Mlila; en amazic Tamlilt; Rusadir) és una ciutat autònoma d'Espanya situada al nord d'Àfrica. És un enclavament de sobirania espanyola. Hi conviuen quatre religions: cristians, musulmans, jueus i hindús. Té un gran patrimoni del modernisme, només superat pel de Barcelona. A més a més, es pot veure l'únic arc gòtic de tota Àfrica.

Situació política[modifica | modifica el codi]

La Constitució Espanyola de 1978 reconegué Ceuta i Melilla com a ciutats autònomes. L'any 1995 es va aprovar a les Corts Generals (Parlament) un estatut específic, que encara que no els concedeix capacitat legislativa, sí que els permet proposar a les Corts les iniciatives legislatives que considerin oportunes. A diferència de les comunitats autònomes, no té una assemblea legislativa autònoma pròpia. En l'actualitat és objecte de disputa entre el Marroc i Espanya, igual que Ceuta.

Mapa de Melilla

Història[modifica | modifica el codi]

Els orígens de Melilla estan a un enclavament del poble fenici anomenat Rusadir. Va estar dominat per cartaginesos i romans. Després d'un atac dels vàndals, va ser reconstruïda pels bizantins.

Al segle VII la van conquerir els musulmans i li van donar el seu nom actual. El 930 el califa cordovès Abd al-Rahman III, va aconseguir el suport del cap dels berbers Miknasa, Musa ibn Abi l-Afiya (que abans havia servit als fatimites) el qual es va apoderar de la ciutat i hi va construir muralles i es va erigir en un baluard contra els fatimites i un port fàcilment connectat amb l'Àndalus. El descendents del seu fill al-Buri ibn Musa la van tenir com a punt central dels Mikanasa al Magreb fins que el grup fou derrotat i dispersat per l'almoràvit Yússuf ibn Taixfín el 1070, però ja l'havien abandonat almenys tres anys abans, ja queal-Bakri diu que el 1067 la població de la ´ciutat i la seva regió van cridar a un idríssida hammúdida d'Al-Andalus que fou reconegut sobirà. Llavors la ciutat tenia muralles, hammam, mercats i gran mesquita, a més d'una poderosa ciutadella i estava poblada pels Banu Wartadi o Banu Wartada de la tribu Battuya dels sanhadja. Va ser coneguda com a port comercial encara que el port només es podia utilitzar l'estiu, i que recollia les mercaderies que venien des de Sigilmasa i s'estenien per la Mediterrània. Del 1067 al 1080 va restar independent de Fes o de Nakur però en aquest any fou ocupada pel sobirà almoràvit.

El 1141/1142 un contingent almohade que havia sortit de Tamsaman, va assetjar i ocupar la ciutat. Els almohades la van conservar fins al 1272, quan la van perdre davant els marínides. En aquest temps sembla que el tràfic comercial s'havia desplaçat a un altre port de la costa, Ghassasa (Alcudia als portolans de l'àrab al-kudya al-bayda, un malnom que es donava a la ciutat), i havia perdut importància econòmica i militar i tot el segle XIII i els dos segle següents, fou Ghassasa la que va fer funcions de port de Fes i Taza.

El 1490, davant els rumors d'un atac cristià, els habitants la van abandonar; en revenja per aquesta deserció el sultà wattàsida va fer cremar la ciutat. El 17 de setembre de 1497 els castellans comandats per Pere d'Estopinyà[2] van desembarcar-hi i la van ocupar sense resistència. Va servir de base per atacar Ghassasa per terra, que fou capturada l'abril de 1506 que els marroquins van recuperar el 1533 però degut a la proximitat de Melilla ja no va tornar a recuperar importància, i l'activitat comercial va passar a al-Mazimma (moderna al-Hoceima). La fortalesa de Tazuta, a la rodalia, que havia estat la capital wattàsida, va esdevenir el centre de resistència als cristians i sota un santó local capital d'un feu que fou virtualment independent a la caiguda dels wattàsides. Els caps de la guerra santa a Tazuta i també a Midjaw no van parar d'atacar Melilla.

Els pretendents marroquins utilitzaven a vegades Melilla com a refugi o com a suport sobretot amb la dinastia sadita. El 1549 el wattàsida deposat Abu Hassun, es va refugiar a Melilla, titulat rei de Badis; el 1550 va acollir a Mawlay Amar, rei de Debdu, i la seva família. Nasir ibn Abd Allah al-Ghalib Billah va iniciar la guerra contra el seu oncle Ahmad al-Mansur, des de Melilla, el 1595.

Mulay Ismail la va assetjar el 1687 i el 1695, Muhammad ibn Abd Allah el 1774. El 1880 tenia 9.000 habitants. En la guerra de 1893 (incident de Sidi Waryash) fou atacada altre cop. Del 1903 al 1908 va ser teatre de lluites dirigides pel pretendent al-Djilali al-Rugi (er-Roghi) que tenia centre a la kasba de Selwan i lluitava contra el sultà Abd al-Aziz ben al-Hasan, les tropes del qual foren derrotades i no van rebre ajut i es van haver de refugiar a territori espanyol sent després repatriades. A la regió, no gaire lluny es va produir el desastre d'Annual i els combats contra la república del Rif d'Abd al-Krim, que van durar fins al 1921.

A la ciutat es va originar l'aixecament que va desembocar en la guerra civil espanyola el 1936. La ciutat era considerada una "plaça de sobirania" dependent de la província de Màlaga (Ceuta depenia de Cadis). El 1955 tenia 86.500 habitants però en els darrers ha anat perdent població espanyola i l'ha guanyat d'emigrants legals i il·legals marroquins i el 2009 estava per sota dels 80.000 habitants.

Economia[modifica | modifica el codi]

Declarat port franc, Melilla es beneficia del trànsit comercial, amb moltes empreses espanyoles allà instal·lades per obtenir beneficis fiscals. Més d'un 50% de l'activitat empresarial està lligada a l'habitatge. Destaca també el paper de la pesca.

Depèn del Marroc per a abastir-se de béns bàsics. Centenars de persones creuen cada dia la frontera per treballar. El mur de contenció que pretén frenar la immigració il·legal és una font constant de problemes.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Melilla
  1. «Padró municipal a data d'01-01-2013» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 30-12-2013. [Consulta: 06-01-2014].
  2. García Hernán, Enrique; Maffi, Davide. Política, estrategia, organización y guerra en el mar (en castellà). CSIC, 2006, p.743. ISBN 8484832244.