Yússuf ibn Taixfín

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Yússuf ibn Taixfín (o Taixufín o Taixafín)[nota 1] (en àrab يوسف بن تاشفين o يوسف بن تشفين, Yūsuf ibn Tāxfīn (o Tāxufīn o Tāxafīn) o Yūsuf ibn Taxfīn (o Taxufīn o Taxafīn)) va ser un governant almoràvit d'Àfrica del Nord i Al-Àndalus del 1061 al 1106.

Successió al poder[modifica | modifica el codi]

Moneda encunyada durant el seu mandat.

Yússuf ibn Taixfín va nàixer en una família de governants militars vers 1009 o 1010, dins una família berber sanhadja del clan Bani Turgut i sembla que era fosc sinó negre. Fou successor del seu cosí Abu-Bakr ibn Úmar al-Lamtuní, un dels deixebles de Abd-Al·lah ibn Yassín, que fou nomenat general després de la mort del seu germà Yahya ibn Ibrahim. Abu-Bakr el va nomenar cap de l'exèrcit el 1061 i va començar eficaces campanyes militars. Abu-Bakr s'havia casat un parell d'anys abans amb la bella i ambiciosa tunisiana Zaynab bint Ishak al-Nafzawiyya, fill del darrer governant d'Aghmat i vivia en aquesta ciutat on la vida era dura. Fou convençut de fundar una nova capital més al nord i la va establir al lloc de la moderna Marràqueix i el trasllat oficial fou el 7 de maig de 1070; els primers treballs foren construir una kasaba(el Kasr al-hadjar) i un castell de pedra pel tresor, l'harem i les armes. El gener del 1071 va rebre notícies alarmants del desert, i va anar en ajut de la seva tribu deixant el govern del Marroc al seu nebot i cap militar Yússuf, amb seu a la vila en construcció; li va cedir també una gran part de l'exèrcit i la seva dona, que per consell d'ella mateixa, fou repudiada i passat el termini establert a l'islam per la viudetat, es va poder casar amb Yússuf perquè aquest pogués aprofitar la seva experiència dels afers marroquins.

Gestes militars[modifica | modifica el codi]

Yusuf, de vida ascètica i frugal, que vestia de beduí i que no parlava l'àrab (coses que no va canviar durant tota la seva vida), va formar un exèrcit amb mercenaris cristians (Uludj) i tribals saharians dels gudala, lamtuna i masufa, i va ampliar l'imperi, creuant l'Atlas cap a les planes del Marroc, assolint la Mediterrània i capturant de Fes el 1075, Tànger en 1079, Tlemcen i Guercif en 1080, Ceuta en 1083, com així com Alger, Tenes i Orà en 1082-83. Considerat co-fundador de la ciutat de Marràqueix, iniciada en 1070 i convertida per Alí ibn Yússuf en la capital del seu imperi, en lloc de l'antiga capital Aghmāt. Es va convertir en el líder dels almoràvits a la mort d'Abu-Bakr ibn Úmar al-Lamtuní el 1087 per verí de fletxa.

La Batalla d'az-Zallaqah[modifica | modifica el codi]

Article principal: Batalla d'az-Zallaqah

L'any 1086, l'Emir d'Isbiliya, Al Mutamid, que havia posat en marxa una sèrie d'agressius atacs als regnes veïns sorgits de la descomposició del Califat de Còrdova va veure amenaçats els seus dominis per Alfons VI de Castella, que havia conquerit Tulaytula (Toledo) el 1085, veia com s'introduïen les paries, o homenatges, que reforçaven l'economia del regne cristià i posava setge a Saragossa, va demanar ajut als almoràvits, que van desembarcar a al-Yazira al-Jadrā per derrotar els cristians a la batalla d'az-Zal·laqa el 30 de juliol.,[1] però Yússuf va haver de retornar a l'Àfrica per la mort del seu fill.

El setge d'Aledo[modifica | modifica el codi]

Article principal: setge d'Aledo

Yusuf ibn Tashfin, al comandament de les seves tropes, cridat de nou pels emirs peninsulars, desembarcà a Gibraltar el 1088 unint les seves forces als exèrcits dels emirats d'Isbiliya, Màlaqa, Al-Mariyya i Mursiyya. Als peus del castell d'Aledo van establir el campament i van començar a fustigar els cristians per mitjà de maquinària de setge, construïdes per experts artesans arribats des de Mursiyya.

Els dies es succeïen sense aconseguir la rendició dels cristians, la moral dels assetjadors es ressentia i començaven a produir tensions entre ells i el setge es va aixecar.

Invasió d'Al-Àndalus[modifica | modifica el codi]

Quan va tornar a al-Àndalus el 1090 atacà infructuosament Toledo, i en veure la laxitud dels comportaments espiritual i militar com una violació de la llei islàmica, sota els auspicis d'Al-Muqtadi, Califa Abbàssida de Bagdad.[2] va usurpar el poder dels principats musulmans, doncs les ciutats com Isbiliya, Badajoz, al-Mariyya, i Granada s'havia acostumat a les formes extravagants recaptant impostos feixucs sobre la població a mantenir aquest estil de vida i donaven als jueus llibertats i autoritat sense precedents.

Després d'una sèrie de fàtuas i una acurada deliberació, Yusuf va aplicar l'ortodòxia, exiliant a Aghmat als emirs de Granada i Màlaqa, i un any més tard Al-Mutamid de Sevilla patiria el mateix destí, unint tots els dominis musulmans de la península Ibèrica, amb l'excepció de l'Emirat de Saraqusta, al Regne del Marroc amb capital a Marràqueix. Va prendre el títol d'Amir Al-muslimin (príncep dels musulmans), veient-se a si mateix com humil servidor del califa de Bagdad, però per a tots els efectes, se'l considera com el califa de la zona occidental de l'Imperi islàmic. El poder militar dels almoràvits estava en el seu apogeu.

Les forces d'ocupació almoràvit foren en gran mesura cavalleria, amb uns 20.000 genets, que s'anaven unint als supervivents de la batalla d'az-Zallaqa, instal·lant-se a les principals ciutats d'al-Andalus. La infanteria usava arcs i espases, piques i javelines, i anaven protegits amb cuirassa de cuir i escuts, i usaren un fonèvol[3] al Setge d'Aledo.[4] Yusuf va establir bases navals a Cadis, al-Mariyya, i els ports veïns al llarg de la Mediterrània. Ibn-Maymun, el governador d'al-Mariyya, tenia una flota a la seva disposició, i els Banu Ganiya un altre estol a les Illes Balears, resultant en el domini del mediterrani occidental.[5]

Campanya contra El Cid[modifica | modifica el codi]

Article principal: El Cid

Els almoràvits no havien guanyat territori als cristians ni havien pogut capturar Balansiya, una ciutat dividida entre musulmans i cristians, i regida per Yahya Al-Qadir, qua ja havia perdut Tulaytula i retia homenatge als cristians, inclos a El Cid. Després de la conquesta d'Aledo de Muhammad ibn Aisa els almoràvits estaven a les portes de la ciutat controlant Dàniyya, Xàtiva i Al-Yazirat Suquar. València va demostrar ser un obstacle per l'exèrcit almoràvit després dels fracassos consecutius d'Abu Bakr ibn Ibrahim ibn Tashfin i el seu nebot Yússuf Abu Abdullah Muhammad i Abul-Hasan Ali al-Hajj per derrotar El Cid, que s'havia fet amb la ciutat després del govern republicà de Yafar ibn Abd Allah ibn Yahhaf.

En 1097, després del seu quart viatge a al-Andalus, Yússuf va posar-se al capdavant dels exèrcits i atacar Balansiya, sent derrotat a la batalla de Bairén, i dirigint-se a Toledo, vencent a la batalla de Consuegra, en la que moriria Diego Rodríguez (fill del Cid). Yússuf va marxar a Marràqueix tornant el 1099 en un nou esforç per prendre les províncies de Xarq al-Àndalus. El Cid fou ferit de mort per una fletxa en batalla el 10 de juliol de 1099 i la seva esposa, Ximena Díaz amb l'ajut del seu gendre Ramon Berenguer III va mantenir el poder a la ciutat. El 5 de maig de 1102 després d'un setge de set mesos de Yússuf Mazdali ibn Banlunka, van calar foc a la gran mesquita de la ira i va abandonar la ciutat, fugint a Burgos.

Mort[modifica | modifica el codi]

Va morir el setembre del 1006 i fou enterrat a Marràqueix.



Precedit per:
Abu-Bakr ibn Úmar
emir almoràvit
10691106
Succeït per:
Alí ibn Yússuf


Notes[modifica | modifica el codi]

  1. No hi ha acord sobre la vocalització exacta d'aquest nom amazic, la qual cosa explica que l'ancestre d'aquesta família sigui anomenat a voltes Taixufín, a voltes Taixfín, a voltes Taixafín.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Lévi-Provençal, Évariste; García Gómez, Emilio. El Siglo XI en primera persona. Las memorias de Abd-Allah, último rey Zirí de Granada (en castellà). Alianza Editorial, 1980, p. 200. ISBN 8420630578. 
  2. (anglès) Seville, 12th Century
  3. (castellà) Manuel Jesús Ruiz Moreno i Fernando Rebollo García, El trabuco de Cortés
  4. Miguel Aguilar i Montero, L'èpica en les cançons de gesta. Comparativa analítica entre la literatura francesa i hispànica
  5. (alemany) Dominique Sourdel i Bertold Spule, Regierung und Verwaltung des vorderen Orients in islamischer Zeit

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]