Califa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Califa (en àrab خليفة khalīfa, "successor" [del Profeta]) és el títol que designava la màxima autoritat de l'islam, tant a nivell espiritual com polític.[1] Quan encara era vigent, el califa regia el califat, que teòricament comprenia el conjunt del món sota domini islàmic. Aquesta institució perdurà fins a l'any 1924, quan fou abolida per Mustafà Kemal, conegut com a Atatürk, que posà fi a l'existència del darrer califat, el califat otomà.

Com a líders religiosos, els califes havien de garantir la cohesió de la comunitat però no tenien poder per a prescriure cap dogma, car es considerava que la revelació divina era completa i havia estat expressada de forma definitiva pel profeta Muhàmmad. Com a líders polítics, els califes varen perdre progressivament les seves atribucions en favor dels diferents soldans, que foren els governants efectius dels territoris situats sota l'ègida del califa.

La majoria de musulmans pensaven que el califa havia de ser escollit d'entre els millors fidels. El primer va ser Abu-Bakr as-Siddiq, a qui es donà el títol de khalífatu Rasulil·lah (en àrab خليفة رسول اﷲ, "successor del Missatger de Déu"). El regnat dels quatre primers califes (califat dels raixidun) és considerat com l'edat d'or del món islàmic i se'ls anomenà els "califes ben guiats" o els "quatre califes justos". Després d'aquests, amb els omeies, el títol esdevingué hereditari.

Problemes de successió[modifica | modifica el codi]

A la mort de Muhàmmad, l'any 632, aquest no deixà cap norma explícita sobre qui l'havia de succeir. Segons els qui esdevindrien els futurs "sunnites", calia respectar unes exigències per a accedir al califat:

  • El califa havia de ser un àrab i havia de pertànyer a la tribu dels Quraix (a la que pertanyia Muhàmmad).
  • Un consell d'ancians que representés la comunitat islàmica (l'umma) escolliria el successor.
  • El califa tenia com a missió la difusió de la religió.

Així va ser elegit com a successor del Profeta el seu sogre Abu-Bakr.

Segons els qui esdevindrien els futurs "xiïtes", però, Muhàmmad sí que havia designat un successor abans de morir: el seu gendre Alí ibn Abi-Tàlib, casat amb la seva filla Fàtima az-Zahrà. Per als seguidors d'Alí, doncs, aquest i els seus descendents havien de ser els legítims califes. Alí fou triat califa només en quart lloc, però després de la seva elecció esclatà una fitna o guerra civil que donà lloc a la divisió de l'umma en tres blocs: els partidaris d'Alí, en endavant anomenats xiïtes; els partidaris de Muàwiya ibn Abi-Sufyan, el seu oponent i primer califa omeia, que constituirien la majoria de musulmans i amb el temps serien anomenats sunnites; i un tercer grup, els kharigites, oposats tant a uns com a als altres i partidaris de l'elecció del califa entre tots els membres de la comunitat.

Califats[modifica | modifica el codi]

Sorgiren o es crearen els següents califats fins llur abolició el 1924:

A més, l'Imperi Almohade (1145 - 1269), amb capital a Marràqueix, tot i que no fou oficialment un califat ni el seu governant emprà el títol de califa, sí féu ús d'un tractament habitualment associat al califa: el de príncep dels creients (després heretat pel soldà del Marroc, fins avui).

Per una altra banda, Hussein ibn Ali (xerif de la Meca), després de la caiguda de l'Imperi Otomà, i enmig dels debats que recorrien el món islàmic sobre la recuperació de l'abolit califat, utilitzà durant uns anys, fins a la seva mort, el títol de califa.

Teoria i pràctica en la política àrab[modifica | modifica el codi]

Ibn Khaldun, en l'extens pròleg (muqaddima) que posà a la seva Història Universal (Kitab al-ibar) inventarià les constants a les que s'havia subjectat l'evolució del món àrab fins a la seva època, anotant què "quan una dinastia radica de forma sòlida en una família o un clan, quan la monarquia és absoluta i la tribu que li serví de suport per assolir el poder es troba allunyada d'aquest, quan la monarquia és efectivament hereva, es veu freqüentment que els ministres es fan amos del vertader poder.

Això acostuma a ocorre quan el pare deixa per hereu un nen o a un príncep sense caràcter o bé quan un d'aquests és col·locat en el tron per llurs criatures i servidors. És evident que llavors és incapaç de governar i el poder recau en les mans del seu tutor, visir del seu pare, client o contríbul.

Aquest personatge sembla ser el custodi del poder, però avia es veu que l'exerceix de fet i que utilitza les circumstàncies per assegurar llur pròpia autoritat: manté al jove príncep apartat del poble; l'acostuma als luxes i li'n facilita tots els plaers portant-lo a poc a poc a l'abandó de llurs deures i acaba dominant-lo per complet; el convenç de què la funció del rei consisteix a assentar-se en el tron, en prémer les mans dels alts funcionaris, en obligar a que li donin el tractament de ‘senyor' i en gaudir de les mullers de l'harem. El príncep resta convençut de què és el primer ministre el qui ha d'exercir de fet el poder executiu, governar i disposar en totes les prerrogatives reials, tals com el comandament de l'exèrcit, la direcció de les finances o la defensa nacional. I li encarrega tots aquests afers.

Finalment, el ministre adopta el talant del que governa, del que regna efectivament. El poder reial ja li pertany i el conserva per la seva família i els seus propis fills. Tal ha estat el cas dels búyides, dels turcs amb Abu-l-Misk Kàfur, i molts d'altres a l'Orient. El mateix succeí amb Almansor a l'Àndalus.

« Pot donar-se el cas que el príncep tutelat i privat d'autoritat es doni conte de llur situació i intenti emancipar-se. En aquest cas pot retornar el poder reial a llur família i posar fi als abusos del tutor, assassinant-lo o destituint-lo. Però aquest cas és molt rar. En general, quan una dinastia cau sota la tutela dels seus ministres i dels seus clients, continua sotmesa per sempre: és esclava del luxe, de la blanesa i del benestar en què s'han educat els joves prínceps.

Aquests obliden les qualitats virils de l'home, doncs llurs dides i serventes han llimat les arestes dels seu caràcter, els han efeminat: no volen governar, doncs manquen de l'hàbit de l'exercici del poder que és prerrogativa de la superioritat. La seva ambició es limita a satisfer el seu prestigi i a gaudir del plaer i de tots els luxes. D'aquesta forma, lliberts i clients es fan amb el sobirà cada vegada que una família reial arriba al zenit del poder i allunya de si, el clan que l'alçà. Això és el que ocorre amb les dinasties, conforme s'ha vist. Tals són els mals dinàstics quasi sempre incurables: Déu dona llur reialesa a qui vol

»
Alcorà, 2. 247

En efecte, els fundadors d'una dinastia triomfen mercès a la solidaritat que guarden amb els individus de la seva tribu, doncs els llaços de sang els obliguen a seguir-los i s'identifiquen amb els propis interessos del sobirà. Aquesta identificació constant fa viable la supervivència de la dinastia. Però el personatge que assoleix sobreposar-se al rei participa de la ideologia de la tribu que monopolitza el poder o en la que llurs lliberts i clients. Aquesta ideologia és la mateixa de la família reial, depèn d'aquesta i, per tant, no pot alçar-se contra ella. Per això, encara que sigui el més fort, no exerceix descaradament el poder reial i s'acontenta amb els seus fruits, és a dir, amb el poder executiu: prohibeix, autoritza, nua, lliga i deslliga. Així fa la impressió de complir només les ordres del príncep i de què aquest es troba darrere d'elles: evita utilitzar llurs atributs, els emblemes i títols reials i procura restar a cobert de tota sospita aquest respecte, per més que el seu poder sigui il·limitat. S'escuda en la barrera aixecada pel príncep i els seus avantpassats per a posar cot a les exigències de la seva tribu en el moment de la fundació de la dinastia i procura passar per un simple mandatari del sobirà.

Si usurpes aquesta última prerrogativa regia, els partidaris i la tribu del monarca s'irritarien, i s'esforçarien a desbancar-lo, i com ell, de per si, manca d'una ideologia especifica que el permeti regnar, gests massa evidents en aquest sentit l'abocarien al buit. Això és el que li va ocorre a Espanya al fill d'Almansor, Abd-ar-Rahman ibn Muhàmmad: volgué compartir el títol califal amb Hixam II i la seva família, no es volgué acontentar només amb el poder executiu que havien exercit el seu pare i germà, volgué heretar al seu propi califa Hixam II, i els omeies i els curaixites, indignats i furiosos..., es revoltaren: aquests esdeveniments posaren fi a la dinastia de ministres amírides i fou causa de la mort del mateix Hixam II.[2]

Història[modifica | modifica el codi]

La imatge del califa creat pels poetes cortesans i els tractadistes de dret públic de l'època abbàssida és la que ha perdurat, pràcticament incanviable. Es considerà el califat com una institució necessària per la supervivència de l'Islam i al califa com impecable, infal·lible i mantingut dintre de la Llei per la força coercitiva moral d'aquesta. I naixerien els abusos. Només algun esperit fort medieval, com Ibn Khaldun, sotjà la falsedat de la tal doctrina, que en el segle XX posà de manifest l'erudit egipci Alí Abd-al-Raziq (1925), el qual en un moment de crisi per a tots valors tradicionals de l'Islam, el de la supressió del califat per la República Turca, feu observar que ni en el temps dels immediats successors de Mahoma el càrrec en qüestió havia significat el que els integristes pretenien.

Llur estudi, exhaustiu, assenyalà que Mahoma reuní en si, ensems, dues qualitats distintes: la de profeta i la de sobirà. La primera era intransmissible i morí amb ell. I el primer califa ho deixà ben assentat en adoptar el títol de "lloctinent", que això és el que indica la veu àrab en qüestió (i per això el califa del Protectorat espanyol del Marroc tenia com origen de llur autoritat la que li havia delegat el seu sobirà, el sultà del Marroc, amb residència a Rabat). El que resultà clar és que si el primer sobirà Abu-Bakr as-Siddiq s'anomenava lloctinent del lloctinent de l'Enviat de Déu i com aquests títols, conforme anessin corrent els segles, amenaçarien de fer-se interminables, s'optà per tirar endavant i donar a tots llurs successors el mateix títol que havia ostentat Abu-Bakr.

Ara bé, els polítics abbàssides es preocuparen de fer caure el primer genitiu, transformant al seu sobirà en lloctinent de Déu (a la terra). Passà a ser una espècie de Lluís XIV o Innocenci III musulmà. Que els successors de Mahoma no foren apòstols es prova des del moment que determinats musulmans com Sad ibn Ubada es negaren a reconèixer a Abu-Bakr sense caure per això en l'heretgia.

Podria argüir-se que en la vida de Mahoma el civil i el religiós estaven tant estretament lligats que no es podia concebre profecia sense sobirania i que la primera havia restat en entredit davant determinats actes de govern i institucions creades per aquell. Exemple de l'últim seria la instauració del jihad o guerra santa. L'Islam pot subsistir sense necessitat de cap califa ni clergat, doncs és una religió laïcitzant, i que d'entre els monarques successors hi hagué individus de tota mena, des dels pietosos fins als llibertins i despòtics.

Muàwiya I estava interessat en fos jurat com successor el seu fill Yazid. En l'assemblea convocada per això, un dels assistents s'aixecà i va dir: El príncep dels creients és aquest -i assenyalà a Muàwiya-; si mor serà aquest -i assenyalà en Yazid-, i per aquells que no ho acceptin, serà aquest- i desembeinà el sabre.[3]

Ibn Hani[modifica | modifica el codi]

Un dels màxims poetes andalusins fou Ibn Haní, sevillà què, degut a llurs depravades costums o al seu xiisme, tingué d'abandonar la seva pàtria i refugiar-se en la naixent cort fatimita, on va fer les delícies d'Al-Muïzz amb els seus panegírics i va tenir la sort d'assistir a les grans victòries que s'estaven assolint a Egipte. I com a bon poeta memorialista increpà els vençuts amb aquests versos:

« Els abbàssides pregunten: -És que ha estat conquerit Egipte?- Contesta als abbassí: Si, és un fet complert

Xawhar ha deixat enredera Alexandria; la victòria se li ofereix, l'èxit el precedeix

Egipte li ha enviat parlamentaris i ha afegit un pont a les voltes del seu

L'avui, fills d'abbassí, ja no us pertany; us heu quedat sense Egipte i sense moltes ciutats

No parleu més del vostre poder d'èpoques passades; aquest temps ja no existeix, estem en una altra era

Dubteu del nostre exèrcit?. 'Paciència! ¡Espereu!. Aquí hi ha les llances de nostres tropes inacabables

Els cavallers de Déu pugen, brillant, per sobre de la religió i del món, de la mateixa forma que puja l'aurora

Heus ací al fill del profeta, que continua llur venjança: l'home de bé mai l'oblida

Deixeu abeurar els cavalls en l'Eufrates; arribarà, encara que no volgueu, a un torrent o a un riu

És que dubtem de què el sol sigui el sol quan brilla davant nostres ulls sense estar ocult per cap núvol?

I, si bé ho penseu, el sol només és un signe, res més que un signe i una advertència per a vosaltres

¡Vinga! ¡Sigueu espigues que si neguen o vassalls d'un rei que amb llurs mans imparteix la vida i la mort

Veniu a un aiguader els quals pous no s'assequen, a l'igual que les perles que mai s'esgoten

Obeïu a un Imam que sobrepuja als imams de la mateixa manera que les practiques rituals restin en no res davant la caritat

Si el seguiu, és el vostre protector; ell és l'únic entre vosaltres què, descendent de l'Enviat de Déu, va directe a la glòria

Si no, marxeu. Entre vosaltres va a ocórrer quelcom que el temps no confessarà

Les nobles as-sūra, ( سورة). foren revelades pel parent d'Alí o pel vostre llibert?.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . .

És que no veieu que en aquest univers immens no hi resta ni un pam de terra als abbàssides?

El món pertany a la família de Mahoma, i llur dinastia, verge, arrossega la cua del seu vestit de noces

Per a tu, al- Muizz, s'han preparat ofrenes els quals adorns són la poesia, el qual significat és la prosa.

Al- Muizz ha restablert els drets dels aliés; omple de beneficis als seus i molt més els reserva

Ell fortifica la via, la religió i a aquells als quals l'uneixen llaços de sang -quants elogis mereix!-.

El sac del perill i els aliés en l'Orient i Occident i transformà la seva por i terror en tranquil·litat

Cada xiïta avança, orgullós, com si tingues a Siri a la mà i a la Lluna en el rostre[4]

»

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Califa Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. «Califa». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Historia del Mundo, editorial Salvat, volum 5, pàg. 129 (castellà)
  3. (castellà) Historia del Mundo, editorial Salvat, volum 5, pàg. 136.
  4. (castellà) Historia del Mundo, editorial Salvat, volum 5, pàg. 142.