Kairuan

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Patrimoni de la Humanitat  · UNESCO
Kairuan
Barri proper a la gran mesquita de Kairuan
Barri proper a la gran mesquita de Kairuan
Localització Governació de Kairouan
Flag of Tunisia.svg Tunísia
Superfície 68 ha

Tipus Cultural
Criteris (i),(ii),(iii),(v),(vi)
ID 499
Regió * Àfrica
Inscripció 1988 (12a sessió)
Coordenades 36° 25′ 25″ N, 9° 13′ 13″ E / 36.42361°N,9.22028°E / 36.42361; 9.22028
* Segons les regions de la UNESCO.

Kairuan (en àrab, القيروان, al-Qayrawān; en francès, Kairouan) és una ciutat de Tunísia situada a l'interior del país, a 156 km de Tunis i 57 de Sussa. És la tercera ciutat santa de l'islam després de la Meca i Medina, a la qual s'adrecen en pelegrinatge els musulmans. Fou fundada pels àrabs pels volts de l'any 670 i el nom original, al-Qayrawan, deriva del persa Kâravân, en el sentit de "campament" o "lloc de descans" (d'aquí prové també el mot caravanserrall).

És la capital de la governació de Kairouan i capçalera de dues delegacions de la governació (Kairouan Nord i Kairouan Sud).

Plànol de la medina.

La ciutat[modifica | modifica el codi]

Segons el cens oficial del 2004, el municipi té 117.903 habitants (47.000 al cens del 3 de maig del 1966 i 56.000 al cens del 1972). El clima és extrem, amb temperatures properes a zero graus a l'hivern i de 40 graus a l'estiu. El vent sirocco hi bufa uns 21 dies a l'any de mitjana, i la pluja és inferior als 300 mm (en canvi, a l'oest de la governació és de 500 mm).

Les famoses estores de Kairuan

L'embasament d'Oued Zeroud li garanteix l'aigua i el d'Oued Merguellil li evita les inundacions que tant la van afectar el 1969. L'economia es basa en l'olivera i els ametllers pel que fa a l'agricultura; hi ha dues zones industrials al nord, a la carretera que porta a Tunis. La fabricació d'estores i catifes té en aquesta ciutat el centre principal de Tunísia; l'artesanat fora de les estores és reduït. En la seva fabricació, hi treballen unes 5.000 persones, quasi totes dones (les saddaya).

La ciutat es compon de la medina, de carrers estrets i sinuosos, i els barris: a l'oest i nord-oest, els suburbis de Gueblia, Djeblia i Zlass; al sud, entre l'antiga porta dels Pelleters (rebatejada amb la independència com a Bab al-Shuhada, és a dir, 'porta dels Màrtirs') de la medina i l'estació de ferrocarril, hi ha els barris moderns; el barri popular de Sidi Sabnun és a l'oest; un altre barri és el d'Al-Mansurah, que reagrupa 400 cases de persones humils.

Els monuments principals són:

Minaret de la gran mesquita.

Pel seu valor històric i arquitectònic, ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Història[modifica | modifica el codi]

Els conqueridors àrabs que havien entrat per la regió de la Kastiliya, van arribar a la regió de Kammuniya, on s'aixeca avui Kairouan, al segle VII. La fundació de la ciutat s'atribueix tradicionalment a Uqba ibn Nafi, però la fundació es va fer per etapes: després de la Batalla de Safetula (647/648, 27 de l'hègira) que va deixar en mans d'Abd Allah ibn Sad ibn Abi Sarh la Bizacena, és possible que arribessin a la regió de Kayrawan, però es van retirar a canvi d'un tribut bizantí. Ibn Nadjí[1] assenyala que existia una mesquita a Kayrawan dedicada a Abd Allah ibn Sad ibn Abi Sarh. Després van seguir tres campanyes dirigides per Muawiya ibn Hudaydj el 34 (654/655), 41(661/662) i 45 (665), i les tres vegades va arribar a la Kammuniya, i hi establí ja la primera vegada un camp-guarnició (kayrawan) al lloc d'Al-Karn,[2] que encara conservava el 41[3] i el 45.[4] Aquest lloc es deia Al-Karn, que vol dir "Turó" o "Cantó" i era sobre un turonet de 171 metres que avui es diu Batn al-Karn, a uns 12 km al nord-oest de la ciutat.

El 670, el govern d'Ifriqiya li fou retirat a Muawiya ibn Hudaydj i donat a Ukba ibn Nafi, i aquest va voler un emplaçament millor per a la seu del seu govern i de l'exèrcit i va decidir que l'establiria en un altre lloc (el lloc actual): immediatament va fundar una mesquita i una casa de govern (Dar al-Imran), i va fer construccions durant els cinc primers anys del seu govern, sense sortir a cap expedició. En aquest lloc, hi ha constància que ja existien restes d'edificacions romanes o bizantines que es van fer servir per a les noves construccions.

Al seu successor en el govern, Abul Mudhadjir, no li va agradar el lloc triat per Uqba i va cremar la ciutat[5] i la va traslladar a uns 15 km, a la via cap a Tunis, en una regió habitada pels berbers. Aquesta nova capital, trobada als anys setanta, es va dir Takirwan, nom berber; el governador es va acostar a la nació berber modificant la política anterior, cosa que no va agradar al califa, que va tornar a nomenar Uqba com a governador (emir) el 682. Uqba va retornar la capital al seu lloc anterior.

Després la ciutat, amb el nom d'Al-Karn, va continuar existint però sens tenir la condició de capital o seu dels governadors de l'Ifriqiya. No gaire al nord, al lloc d'Al-Asnam, els àrabs van trobar nombroses estàtues (per això el nom Al-Asnam, que vol dir "els ídols") que sens dubte eren estàtues romanes. Al-Bakri al Masalik esmenta que la plaça de la Casa de la Moneda (Suk al-Darb) es va edificar sobre una església; Ibn Abd al-Hakam al Futah, Al-Malikí, Al-Bakrí, Yaqut al-Hamawí a Al-Buldan. Al sud de la ciutat, es va trobar una obra hidràulica dels romans, anomenada Kasr al-Mam ('Castell d'aigua'), que era un aqüeducte que captava les aigües del Mams (modern Hanshir Dwimis, a 33 km a l'oest), que va garantir l'aigua de la ciutat i on es va establir una estació de caravanes.

Uqba va morir en el desastre de Tahuda, al sud de Biskra. El triomfant rei berber Kusayla va arribar a la ciutat i s'hi va establir, i va ser capital del seu efímer regne (684 a 689). La regió i ciutat foren recuperades per Zuhayr ibn Kays al-Balawi i Hassan ibn al-Numam. Va seguir una època de pau.

La mesquita de les Tres Portes.

Vers el 742, els kharigites revoltats, dirigits per Uqasha, van estar a punt d'apoderar-se de la ciutat, però la seva derrota a l'antiga Al-Karn (a 12 km) i a Al-Asnam, a mans del governador Hanzala ibn Safwan, ho va impedir. Però el 140 de l'hègira (757/758) fou ocupada pels kharigites warfadjuma, de tendencia sufrita, i la van dominar un any, i massacraren els elements quraixites de la població (és a dir, l'aristocràcia àrab); el juny o juliol del 758, fou ocupada per l'ibadita Abul Khattab procedent de Trípoli, que hi va deixar com a governador Abd al-Rahman ibn Rustam, que després va fundar la dinastia dels rustúmides a Tahart. L'agost del 761, fou recuperada per Muhammad ibn al-Ashath, enviat pel califa, que la va fortificar (la muralla es va començar el febrer del 762 i es va acabar el setembre o octubre del 763).

El 771, fou atacada per una coalició de berbers kharigites sufrites i berbers ibadites i, després d'un setge que va portar la fam a la ciutat, fou ocupada. Yazim ibn Hatim al-Muhallab, enviat pel califa, la va recuperar el 772 i la va governar fins al 788, anys en els que va dominar la revolta kharigita.

El djund (el nucli militar àrab) es va revoltar algunes vegades en els anys següents, fins que el 810 l'emir aglàbida Ibrahim I va fer desmantellar els murs de la ciutat per haver donar suport a una de les revoltes. El 824, la ciutat va obrir les portes al rebel Mansur al-Tundudhí i llavors l'emir Ziyadat Allah I (817-838) va prendre mesures radicals: va arrasar les muralles fins a un metre sota el sòl. La ciutat ja no es va tornar a revoltar, però mai no fou un suport per la dinastia. Tampoc van acollir bé els fatimites amb els quals va deixar de ser capital.

L'11 d'abril del 912, es va produir un conflicte entre el berbers kutama i els botiguers i hi van haver centenars de morts. Encara que Ubayd-Al·lah va calmar els ànims, els habitants, quan van tenir ocasió, van donar suport a la revolta del kharigita Abu Yazid al-Nukkarí (943-947). Finalment, el van abandonar però no van poder evitar el càstig que els va imposar l'emir Al-Mansur: una vegada derrotat i mort el cap kharigita, va agafar una sèrie de residents a la ciutat i els va fer torturar i executar.

Pati de la mesquita del Barber.

La pujada de la dinastia zírida tampoc va tenir bona acollida i l'emir Al-Muizz (1016-1062) va patir un atemptat a la ciutat quan hi va fer la primera visita oficial (1016) i després es va revoltar (24 de juny del 1016). Els habitants van massacrar tots els que sospitaven que eren xiïtes. La revolta es va estendre a Al-Mansuriya, que fou saquejada. Una vegada amb el control de la ciutat en mans dels zírides, va esclatar una segona revolta (3 de març del 1017). L'emir va lliurar la ciutat a les seves tropes i fou saquejada i centenars de civils van morir; els carrers comercials (kibar al-aswaq) foren cremats.

El 1054, els Banu Hilal la van atacar per primer cop i finalment Al-Muizz la va deixar en les seves mans el 1057 i es va retirar a Mahdia (Mahdiyya).

La ciutat va deixar de jugar un paper important. No es va oposar als hàfsides i no va tenir cap dinastia local, i només va fer un intent contra els almohades dirigits pel riyahida Muhriz ibn Ziyad, que fou derrotat fàcilment el 1161. El 1186/1187 (582 de l'hègira), va venir a la regió l'almohade Al-Mansur per fer front al perill dels mallorquins Banu Ghaniya, i va establir el seu campament a Al Kayrawan abans de marxar cap a Al Hamma, on va prendre l'ofensiva i va compensar les derrotes que el seu exèrcit havia patit. Encara que prop del 1200 la va ocupar Yahya ibn Ghaniya, el 1203 la va perdre i va retornar als almohades i després als hàfsides. El 1283/1284, va afavorir la proclamació de l'usurpador Ibn Abi Umara, que també va obtenir el suport de Sfax (Safakis), Sussa i Mahdia.

Del 1318 al 1324, fou teatre de les lluites entre el soldà Abu Yahya Abu Bakr i Abu Darba. L'abril de 1348, el marínida Abul Hasan, que s'havia apoderat de l'Ifriqiya, fou derrotat a prop de Kayrawan pels àrabs nòmades que van atacar la ciutat; encara que va poder fugir i arribar a Tunis, això va marcar el final del seu poder.

Porta de la medina en una imatge antiga.

El 1534, Khair ed-Din Barba-rossa hi va establir una guarnició al servei del soldà otomà. L'11 de juliol del 1535, els castellans van restaurar als hàfsides deposats per Barba-roja, però no van dominar el sud del país. Kayrawan va quedar en mans d'un marabut, Sidi Arafa, de la tribu dels shabbiya. Un atac hàfsida el 1542 no va reeixir perquè les tropes no van voler lluitar. Finalment, el reis Dragut de Trípoli va ocupar la ciutat el 3 de gener del 1558 i va expulsar els shabbiya. Haydar Pasha en fou nomenat governador. El 1574, aquest governador s'uní a les forces navals de Sinan Pasha, que finalment van deposar la dinastia hàfsida i van obligar els castellans a evacuar el país.

Tunísia va esdevenir un pashalik, el govern del qual fou per a Haydar Pasha, l'antic governador de Kayrawan.

Sota la dinastia de beis muràdites, la regió va caure en oblit. El 1631, Hamuda Pasha va expulsar de la zona els rebels Awlad Said i va instal·lar una guarnició de spahis (udjak) a Kayrawan. En la guerra civil entre Ali Bei i el seu germà Muhammad, la ciutat va prendre partit pel darrer i quan els dos pretendents es van repartir el país, va esdevenir capital dels dominis de Muhammad.

Més tard, fou hostil a Murad Bei (1699-1703) i fou assetjada per aquest, que li va imposar una forta multa (1699). Poc després, fou saquejada per Khalil Bei de Trípoli en compensació pel suport donat al bei de Tunis contra Alger (1700). El 1701, es va ordenar l'evacuació i la destrucció de la ciutat excepte les mesquites i zawiyas, però l'assassinat del bei ho va evitar i el seu successor Ibrahim al-Sharif va afavorir la ciutat, autoritzant el seu repoblament i la seva reconstrucció (1703).

Sota al-Husayn I ibn Ali (1705-1735), fundador de la dinastia husaynita de Tunísia, es van restaurar les mesquites. La ciutat fou lleial a aquesta dinastia. Quan el seu nebot, Ali Pasha (Ali I), es va revoltar, Husayn va fugir a Kayrawan i s'hi va mantenir cinc anys fins que fou capturat i decapitat el 13 de maig del 1740, junt amb quaranta notables locals; les muralles foren destruïdes.

La medina de Kairuan al segle XIX.

Quan va pujar al tron Muhammad I al Rashid, fill d'Husayn, li va tornar a ser lleial i va recuperar el favor de la dinastia; li foren acordades exempcions d'impostos i la vida va millorar notablement. Sota al-Husayn II ibn Mahmud (1824-1835), va tornar la desgràcia, i el bei va imposar a la ciutat una forta multa col·lectiva que la va arruïnar.

De resultes d'això, el 1864 fou un dels focus de la rebel·lió d'Ali ibn Ghadhahum; en aquesta ciutat es van reunir els Zlas (dirigits per Al-Subui ibn Muhamad al-Subui), els Banu Zid, els Hamama i els Frashish, però no van arribar a cap acord.

El 1881, fou un dels principals centres de resistència als francesos. Del 15 al 20 de juny del 1881, es va fer una conferència a la gran mesquita amb totes les tribus, que van decidir demanar ajut al pasha de Trípoli de Líbia, cosa que no va tenir cap efecte i finalment els francesos van entrar a la ciutat el 26 d'octubre del 1881; els Zlas van mantenir un guerrilla limitada per alguns mesos.

El 9 de desembre del 1988, la ciutat fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. La ciutat està agermanada amb Fes (Marroc) des del 25 de gener del 1965, i amb Còrdova (Espanya).

Personatges il·lustres Kairuan[modifica | modifica el codi]

Llista d'alcaldes[modifica | modifica el codi]

Després de la independència del país la ciutat ha tingut els següents alcaldes:

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Ma'alim, Tunis 1962
  2. Futuh, Alger 1948
  3. Bayan de Ibn Idhari
  4. Riyad de Al-Malikí
  5. segons Ibn Idhari al Bayan, i Ibn Nadjí al Ma'alim

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Coord.: 35° 40′ N, 10° 06′ E / 35.667°N,10.100°E / 35.667; 10.100