Kairuan

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de geografia políticaKairuan
القيروان (ar)
رابعة الثلاث (ar) Modifica el valor a Wikidata
View of Kairouan from the Minaret of the Great Mosque - Tunisia - 1899.jpg
Modifica el valor a Wikidata

Localització
 35° 41′ N, 10° 06′ E / 35.68°N,10.1°E / 35.68; 10.1
PaísTunísia
Governacionsgovernació de Kairuan Modifica el valor a Wikidata
Capital de
Població
Total186.653 (2014) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat274.409 hab/km²
Geografia
Superfície68,02 ha Modifica el valor a Wikidata
Altitud68 m Modifica el valor a Wikidata
Dades històriques
FundadorUqba ibn Nafi Modifica el valor a Wikidata
Creació670
Esdeveniment clau
extensions (2010) Modifica el valor a Wikidata
Identificador descriptiu
Codi postal3100 Modifica el valor a Wikidata
Fus horari
Altres

Lloc webcommune-kairouan.gov.tn Modifica el valor a Wikidata
Infotaula d'edifici
Kairuan
TUNISIE KAIROUAN 01.jpg
Barri proper a la gran mesquita de Kairuan
Nom en la llengua original(ar) القيروان
(ar) رابعة الثلاث Modifica el valor a Wikidata
Dades
TipusMunicipalitat de Tunísia Modifica el valor a Wikidata
Construcció670 Modifica el valor a Wikidata
Cronologia
2010 extensions Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Superfície68 ha
Altitud68 m Modifica el valor a Wikidata
Ubicació geogràfica
PaísTunísia
Governacionsgovernació de Kairuan Modifica el valor a Wikidata
Format perMedina of Kairouan (en) Tradueix
Greater Aghlabid Cistern (en) Tradueix
mesquita del Barber
Lesser Aghlabid Cistern (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Patrimoni de la Humanitat Welterbe.svg 
TipusPatrimoni cultural  → ?
Data1988 (12a Sessió), Criteris PH: (i), (ii), (iii), (v) i (vi) Modifica el valor a Wikidata
Extensions2010 Modifica el valor a Wikidata
Identificador499
Lloc component de Patrimoni de la Humanitat
Medina of Kairouan
Data1988

Lloc component de Patrimoni de la Humanitat
mesquita del Barber
Data1988
Monument catalogat de Tunísia
mesquita del Barber
Data13 març 1912

Lloc component de Patrimoni de la Humanitat
Greater Aghlabid Cistern
Data1988

Lloc component de Patrimoni de la Humanitat
Lesser Aghlabid Cistern
Data1988
Activitat
FundadorUqba ibn Nafi Modifica el valor a Wikidata
Lloc webcommune-kairouan.gov.tn Modifica el valor a Wikidata

Kairuan (en àrab: القيروان, al-Qayrawān; en francès: Kairouan) és una ciutat de Tunísia situada a l'interior del país, a 156 km de Tunis i 57 de Sussa. És la tercera ciutat santa de l'Islam després de la Meca i Medina, a la qual s'adrecen en pelegrinatge els musulmans. Fou fundada pels àrabs pels volts de l'any 670 i el nom original, al-Qayrawan, deriva del persa Kâravân, en el sentit de 'campament' o 'lloc de descans' (d'aquí prové també el mot caravanserrall).

És la capital de la governació de Kairoan i capçalera de dues delegacions de la governació (Kairuan Nord i Kairuan Sud).

Plànol de la medina

La ciutat[modifica]

Segons el cens oficial del 2004, el municipi té 117.903 habitants (47.000 al cens del 3 de maig del 1966 i 56.000 al cens del 1972). El clima és extrem, amb temperatures properes a zero graus a l'hivern i de 40 graus a l'estiu. El vent sirocco hi bufa uns 21 dies a l'any de mitjana, i la pluja és inferior als 300 mm (en canvi, a l'oest de la governació és de 500 mm).

Les famoses estores de Kairuan

L'embassament d'Oued Zeroud li garanteix l'aigua i el d'Oued Merguellil li evita les inundacions que tant la van afectar el 1969. L'economia es basa en l'olivera i els ametllers pel que fa a l'agricultura; hi ha dues zones industrials al nord, a la carretera que porta a Tunis. La fabricació d'estores i catifes té en aquesta ciutat el centre principal de Tunísia; l'artesanat fora de les estores és reduït. Hi treballen unes 5.000 persones en la fabricació, quasi totes dones (les saddaya).

La ciutat es compon de la medina, de carrers estrets i sinuosos, i els barris: a l'oest i nord-oest, els suburbis de Gueblia, Djeblia i Zlass; al sud, entre l'antiga porta dels Pelleters (rebatejada amb la independència com a Bab al-Shuhada, és a dir, «porta dels Màrtirs») de la medina i l'estació de ferrocarril, hi ha els barris moderns; el barri popular de Sidi Sabnun és a l'oest; un altre barri és el d'Al-Mansurah, que reagrupa 400 cases de persones humils.

Els monuments principals són:

Minaret de la gran mesquita

Pel seu valor històric i arquitectònic, ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Història[modifica]

Els conqueridors àrabs que havien entrat per la regió de la Qastíliya, van arribar a la regió de Kammuniya, on s'aixeca avui Kairuan, al segle segle vii. La fundació de la ciutat s'atribueix tradicionalment a Uqba ibn Nafi, però la fundació es va fer per etapes: després de la Batalla de Safetula (647/648, 27 de l'hègira) que va deixar en mans d'Abd-Al·lah ibn Sad ibn Abi-Sarh la Bizacena, és possible que arribessin a la regió de Kairuan, però es van retirar a canvi d'un tribut romà d'Orient. Ibn Nadjí[1] assenyala que existia una mesquita a Kairuan dedicada a Abd-Al·lah ibn Sad ibn Abi-Sarh. Després van seguir tres campanyes dirigides per Muawiya ibn Hudaydj el 34 (654/655), 41(661/662) i 45 (665), i les tres vegades va arribar a la Kammuniya, i hi establí ja la primera vegada un camp de guarnició (kayrawan) al lloc d'al-Karn,[2] que encara conservava el 41[3] i el 45.[4] Aquest lloc es deia al-Karn, que vol dir ‘turó’ o ‘cantó’ i era sobre un turonet de 171 metres que avui es diu Batn al-Karn, a uns 12 km al nord-oest de la ciutat.

El 670, el govern d'Ifriqiya li fou retirat a Muàwiya ibn Hudayj i donat a Uqba ibn Nafi, i aquest va voler un emplaçament millor per a la seu del seu govern i de l'exèrcit, i va optar per a un un altre lloc (el lloc actual): immediatament, va fundar una mesquita i una casa de govern (Dar al-Imran), i va fer construccions durant els cinc primers anys del seu govern, sense sortir a cap expedició. En aquest lloc, hi ha constància que ja existien restes d'edificacions romanes o romanes d'Orient que es van fer servir per a les noves construccions.

Al seu successor en el govern, Abu-l-Muhàjir, no li va agradar el lloc triat per Uqba i va cremar la ciutat[5] i la va traslladar a uns 15 km, a la via cap a Tunis, en una regió habitada pels berbers. Aquesta nova capital, trobada als anys setanta, es va dir Takirwan, nom berber; el governador es va acostar a la nació berber modificant la política anterior, cosa que no va agradar al califa, que va tornar a nomenar Uqba com a governador (emir) el 682. Uqba va retornar la capital al seu lloc anterior.

Després la ciutat, amb el nom d'Al-Karn, va continuar existint però sens tenir la condició de capital o seu dels governadors de l'Ifriqiya. No gaire al nord, al lloc d'Al-Asnam, els àrabs van trobar nombroses estàtues (per això el nom Al-Asnam, que vol dir «els ídols»), que sens dubte eren estàtues romanes. Al-Bakri al Masalik esmenta que la plaça de la Seca (Suk al-Darb) es va edificar sobre una església; Ibn Abd al-Hakam al Futah, al-Malikí, al-Bakrí, Yaqut al-Hamawí a Al-Buldan. Al sud de la ciutat, es va trobar una obra hidràulica dels romans, anomenada Kasr al-Mam ('Castell d'aigua'), que era un aqüeducte que captava les aigües del Mams (modern Hanshir Dwimis, a 33 km a l'oest), que va garantir l'aigua de la ciutat i on es va establir una estació de caravanes.

Uqba va morir en el desastre de Tahuda, al sud de Biskra. El triomfant rei berber Kusayla va arribar a la ciutat i s'hi va establir, i va ser capital del seu efímer regne (684 a 689). La regió i ciutat foren recuperades per Zuhayr ibn Qays al-Balawí i Hassan ibn an-Numan. Va seguir una època de pau.

La mesquita de les Tres Portes

Vers el 742, els kharigites revoltats, dirigits per Uqasha, van estar a punt d'apoderar-se de la ciutat, però la seva derrota a l'antiga Al-Karn (a 12 km) i a Al-Asnam, a mans del governador Hàndhala ibn Safwan, ho va impedir. Però el 140 de l'hègira (757/758) fou ocupada pels kharigites warfadjuma, de tendència sufrita, i la van dominar un any, i massacraren els elements quraixites de la població (és a dir, l'aristocràcia àrab); el juny o juliol del 758, fou ocupada per l'ibadita Abul Khattab procedent de Trípoli, que hi va deixar com a governador Abd-ar-Rahman ibn Rústam, que després va fundar la dinastia dels rustúmides a Tahart. L'agost del 761, fou recuperada per Muhammad ibn al-Ashath, enviat pel califa, que la va fortificar (la muralla es va començar el febrer del 762 i es va acabar el setembre o octubre del 763).

El 771, fou atacada per una coalició de berbers kharigites sufrites i berbers ibadites i, després d'un setge que va portar la fam a la ciutat, fou ocupada. Yazim ibn Hàtim al-Muhal·labí, enviat pel califa, la va recuperar el 772 i la va governar fins al 788, anys en els quals va dominar la revolta kharigita.

El djund (el nucli militar àrab) es va revoltar algunes vegades en els anys següents, fins que el 810 l'emir aglàbida Ibrahim I va fer desmantellar els murs de la ciutat per haver donar suport a una de les revoltes. El 824, la ciutat va obrir les portes al rebel Mansur al-Tundudhí i llavors l'emir Ziyadat-Al·lah I (817-838) va prendre mesures radicals: va arrasar les muralles fins a un metre sota el sòl. La ciutat ja no es va tornar a revoltar, però mai no fou un suport per a la dinastia. Tampoc van acollir bé els fatimites, amb els quals va deixar de ser capital.

L'11 d'abril del 912, es va produir un conflicte entre el berbers kutama i els botiguers i hi va haver centenars de morts. Encara que Ubayd-Al·lah va calmar els ànims, els habitants, quan van tenir ocasió, van donar suport a la revolta del kharigita Abu-Yazid an-Nukkarí (943-947). Finalment, el van abandonar, però no van poder evitar el càstig que els va imposar l'emir al-Mansur: una vegada derrotat i mort el cap kharigita, va agafar una sèrie de residents a la ciutat i els va fer torturar i executar.

Pati de la mesquita del Barber

La pujada de la dinastia zírida tampoc va tenir bona acollida i l'emir al-Muïzz (1016-1062) va patir un atemptat a la ciutat quan hi va fer la primera visita oficial (1016) i després es va revoltar (24 de juny del 1016). Els habitants van massacrar tots els que sospitaven que eren xiïtes. La revolta es va estendre a Al-Mansuriya, que fou saquejada. Una vegada amb el control de la ciutat en mans dels zírides, va esclatar una segona revolta (3 de març del 1017). L'emir va lliurar la ciutat a les seves tropes i fou saquejada i centenars de civils van morir; els carrers comercials (kibar al-aswaq) foren cremats.

El 1054, els Banu Hilal la van atacar per primer cop i finalment al-Muïzz la va deixar en les seves mans el 1057 i es va retirar a Mahdia (Mahdiyya).

La ciutat va deixar de jugar un paper important. No es va oposar als hàfsides i no va tenir cap dinastia local, i només va fer un intent contra els almohades dirigits pel riyahida Muhriz ibn Ziyad, que fou derrotat fàcilment el 1161. El 1186/1187 (582 de l'hègira), va venir a la regió l'almohade Al-Mansur per fer front al perill dels mallorquins Banu Ghaniya, i va establir el seu campament a Kairuan abans de marxar cap a Al-Hamma, on va prendre l'ofensiva i va compensar les derrotes que el seu exèrcit havia patit. Encara que prop del 1200 la va ocupar Yahya ibn Ghàniya, el 1203 la va perdre i va retornar als almohades i després als hàfsides. El 1283/1284, va afavorir la proclamació de l'usurpador Ibn Abi-Umara, que també va obtenir el suport de Sfax (Safakis), Sussa i Mahdia.

Del 1318 al 1324, fou teatre de les lluites entre el soldà Abu-Yahya Abu-Bakr i Abu-Darba. L'abril de 1348, el marínida Abu-l-Hàssan, que s'havia apoderat de l'Ifriqiya, fou derrotat a prop de Kairuan pels àrabs nòmades que van atacar la ciutat; encara que va poder fugir i arribar a Tunis, això va marcar el final del seu poder.

Porta de la medina en una imatge antiga

El 1534, Khair ed-Din Barba-roja hi va establir una guarnició al servei del soldà otomà. L'11 de juliol del 1535, els castellans van restaurar als hàfsides deposats per Barba-roja, però no van dominar el sud del país. Kairuan va quedar en mans d'un marabut, Sidi Arafa, de la tribu dels shabbiya. Un atac hàfsida el 1542 no va reeixir perquè les tropes no van voler lluitar. Finalment, el reis Dragut de Trípoli va ocupar la ciutat el 3 de gener del 1558 i va expulsar els shabbiya. Haydar Pasha en fou nomenat governador. El 1574, aquest governador s'uní a les forces navals de Sinan Pasha, que finalment van deposar la dinastia hàfsida i van obligar els castellans a evacuar el país.

Tunísia va esdevenir un pashalik, el govern del qual fou per a Haydar Pasha, l'antic governador de Kairuan.

Sota la dinastia de beis muràdites, la regió va caure en l'oblit. El 1631, Hamuda Pasha va expulsar de la zona els rebels Awlad Said i va instal·lar una guarnició de spahis (udjak) a Kairuan. En la guerra civil entre Ali Bei i el seu germà Muhammad, la ciutat va prendre partit pel darrer i quan els dos pretendents es van repartir el país, va esdevenir capital dels dominis de Muhammad.

Més tard, fou hostil a Murad Bei (1699-1703) i fou assetjada per aquest, que li va imposar una forta multa (1699). Poc després, fou saquejada per Khalil Bei de Trípoli en compensació pel suport donat al bei de Tunis contra Alger (1700). El 1701, es va ordenar l'evacuació i la destrucció de la ciutat excepte les mesquites i zawiyas, però l'assassinat del bei ho va evitar i el seu successor Ibrahim al-Sharif va afavorir la ciutat, autoritzant el seu repoblament i la seva reconstrucció (1703).

Sota al-Husayn I ibn Ali (1705-1735), fundador de la dinastia husaynita de Tunísia, es van restaurar les mesquites. La ciutat fou lleial a aquesta dinastia. Quan el seu nebot, Ali Pasha (Ali I), es va revoltar, Husayn va fugir a Kairuan i s'hi va mantenir cinc anys fins que fou capturat i decapitat el 13 de maig del 1740, junt amb quaranta notables locals; les muralles foren destruïdes.

La medina de Kairuan al segle XIX

Quan va pujar al tron Muhammad I al Rashid, fill d'Husayn, li va tornar a ser lleial i va recuperar el favor de la dinastia; li foren acordades exempcions d'impostos i la vida va millorar notablement. Sota al-Husayn II ibn Mahmud (1824-1835), va tornar la desgràcia, i el bei va imposar a la ciutat una forta multa col·lectiva que la va arruïnar.

De resultes d'això, el 1864 fou un dels focus de la rebel·lió d'Ali ibn Ghadhahum; en aquesta ciutat es van reunir els Zlas (dirigits per Al-Subui ibn Muhamad al-Subui), els Banu Zid, els Hamama i els Frashish, però no van arribar a cap acord.

El 1881, fou un dels principals centres de resistència als francesos. Del 15 al 20 de juny del 1881, es va fer una conferència a la gran mesquita amb totes les tribus, que van decidir demanar ajut al pasha de Trípoli de Líbia, cosa que no va tenir cap efecte i finalment els francesos van entrar a la ciutat el 26 d'octubre del 1881; els Zlas van mantenir un guerrilla limitada per alguns mesos.

El 9 de desembre del 1988, la ciutat fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. La ciutat està agermanada amb Fes (Marroc) des del 25 de gener del 1965, i amb Còrdova (Espanya).

Persones il·lustres de Kairuan[modifica]

Llista d'alcaldes[modifica]

Després de la independència del país la ciutat ha tingut els alcaldes següents:

Notes[modifica]

  1. Ma'alim, Tunis 1962
  2. Futuh, Alger 1948
  3. Bayan de Ibn Idhari
  4. Riyad de Al-Malikí
  5. segons Ibn Idhari al Bayan, i Ibn Nadjí al Ma'alim

Galeria d'imatges[modifica]

Enllaços externs[modifica]