Abu-l-Hàssan Alí

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaAbu-l-Hàssan Alí
Nom original أبو الحسن علي بن عثمان
Dades biogràfiques
Naixement 1297
Fes
Mort 1351 (53/54 anys)
Alt Atles
Sepultura Xal·la
Activitat professional
Ocupació Sobirà
Dades familiars
Pare Abu Sa'id Uthman II
Modifica dades a Wikidata

Abu-l-Hàssan Alí (1297 – 24 de maig de 1351) fou el desè sobirà de la dinastia marínida de Fes. Va succeir el seu pare Abu-Saïd Uthman als 34 anys, el 1331. Amb aquest príncep el regne va arribar al seu màxim desenvolupament econòmic i territorial. Va fer nombroses construccions de mesquites i altres edificis.

El 1333 va conquerir Gibraltar i va derrotar els castellans en un combat naval, posant com a governador de l'Emirat de Gibraltar al seu fill Abd al-Malik Abd al-Wahid[1] però després va patir una derrota a la Batalla del Salado, prop de Tarifa, el 30 d'octubre de 1340[2] i es va retirar, havent de renunciar al domini sobre els territoris musulmans de les dues ribes del Mediterrani.[3] Del 1337 al 1348 va dominar Tlemcen, que va conquerir a l'emir abdalwadita Abu Taixufín I (1318-1337) el 1337 després de tres anys de setge; a la vora de la ciutat es va construir el 1335 Al-Mansura, una verdadera ciutat destinada a allotjar a les tropes que assetjaven Tlemcen. Després del 1337 va rebre l'homenatge nominal del soldà d'Egipte i del "rei del Sudan".

Abul Abbas Ahmed Umar II ben Abu Bakr II emir hàfsida (1346-1347) va succeir a Abu Yahya Abu Bakr II ben Yahya III. Aquest darrer li havia encarregat vigilar i garantir la successió al seu gendre, Abu l-Hasan, l'emir marínida. Però al cap d'uns mesos de govern un germà de l'emir, Abu Hafs ben Abu Bakr II, el va assassinar i es va proclamar al seu lloc. Abul Hasan, al·legant l'encàrrec i la venjança, no va trigar a marxar a Ifriquiya amb un exèrcit el mateix 1347 i va ocupar el país gairebé sense resistència (1348). Llavors ca cometre l'error d'eliminar un impost que els beduïns cobraven als sedentaris i això va provocar una revolta àrab que va causar una seriosa derrota als marroquins prop de Kairouan (1348) que va afectar seriosament el seu prestigi. La rebel·lió fou general i se sumava a la que hi havia a altres llocs del Magrib com Tlemcen amb els abdalwadites, i finalment el desembre de 1349 l'emir marínida va sortir del país en vaixell cap als seus dominis occidentals. Un fill d'Abu Yahya Abu Bakr II ben Yahya III, de nom Al-Fadl Ahmad II ben Abu Bakr II, que era governador de Bona, fou proclamat emir (desembre del 1349).

En el camí de retorn, la flota va patir danys i va ancorar a Alger i es va assebantar que el seu fill Abu-Inan Faris s'havia apoderat del tron marínida. Va intentar sense èxit tornar al poder.

Va morir el 1351 i el seu fill el va fer enterrar a Chela.

Referències[modifica]

  1. Loyn, H. R.. Diccionario Akal de Historia Medieval (en anglès). Akal, 1998, p. 65. ISBN 8446008416. 
  2. Ferrer i Mallol, Maria Teresa. La frontera amb l'Islam en el segle XIV cristians i sarraïns al País Valencià. Editorial CSIC, 1988, p. 148. ISBN 8400068149. 
  3. (castellà) Antonio Torremocha Silva, El fenómeno urbano portuario en el estrecho medieval, a La ciudad en al-andalus y el Magreb

Bibliografia[modifica]