Seca

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Com l'emperador Maximilià I va aprendre l'encunyació, xilografia del segle XVI[1]
Premsa de volant francesa del segle XIX
La seca d'Hamburg (segle XXI), a Rahlstedt

Una seca o casa de la moneda és un taller o fàbrica on es fa l'encunyació de moneda.[2] La paraula seca prové de l'àrab hispànic (dâr as) säkka, que significa (casa de) moneda.[3]

La fabricació de moneda a l'inici va ser un procés artesà. Amb els grecs i romans va evolucionar en alguna forma, però fins al segle XVI i l'invent de les primeres màquines, el procediment no va canviar molt. L'encunyació de moneda era el privilegi del monarca en funcions. La Casa Reial posseïa la seva pròpia seca, que consistia en petits tallers de ferrers i gravadors, tallers ambulants, que viatjaven amb la cort. Els musulmans de la península Ibèrica eren tècnicament més avançats i van influir en el desenvolupament de l'ofici, quan els reis hispans van prendre el poder.

El monarca espanyol Alfons VI va donar el pas en la modernització del procés d'encunyació i va crear dues seques estables a Toledo i Lleó. Les monedes que sortien d'aquests establiments es deien moneda registre o denaris registres i es van fabricar amb un aliatge de plata i coure, anomenada billó, que és una paraula de l'idioma francès billon que significa, lingot. Amb els anys, la plata va ser substituïda per acer o llautó.

Les seques eren poques i, encara que estables, seguien semblant més a un petit taller artesanal que a una fàbrica important de fer diners. Va quedar un procediment força artesanal, fins que el 1553 Antoine Brucher, un calcograf francès va dissenyar el laminador,[4] una màquina accionada per un molí que fabricava làmines de metall d'un gruix constant en fer passar el lingot repetides vegades entre dos cilindres o corrons de metall dur. L'altra era la premsa de volant que aconseguia la força necessària per a l'estampació gràcies a la inèrcia d'un gran volant.

Aquestes màquines, de dimensions considerables, van haver de ser instal·lades en locals més grans que els tradicionals tallers. A partir d'aquests invents, van començar a succeir les millores en el procés. El 1830, l'enginyer suís Jean Pierre Droz va inventar el sistema de virolla partida, amb la qual cosa s'aconseguia encunyar les dues cares de la moneda alhora i també el cantell o vora de la moneda.

Córrer la seca, la Meca i la vall d'Andorra[modifica | modifica el codi]

En català existeix l'expressió «córrer la seca, la Meca i la vall d'Andorra» que vol dir fer un viatge per territoris insospitats. Ja es troba al segle XV en l'obra del metge i poeta valencià Jaume Roig (±1400-1478).[5]

« Lo món cercant
e traspassant
per Ceca y Meca,
la Vila seca
e vall d'Andorra.
»
Jaume Roig, Spill o Llibre de les dones[6]

En castellà i portuguès[7] es diu més aviat «ir de (la) Seca a (la) Meca a Santarem». En tots els casos és poc probable que es tracta de «casa de moneda», ni de La Meca, la ciutat sagrada dels musulmans, però més aviat un joc onomatopeic com n'hi ha molts en les dites populars.[5] Joan Amades l'explica per la presència del Palau Meca a Barcelona, lloc de visita imprescindible prop de La Seca on els mateixos viatjants havien d'anar per canviar moneda.[8] Aquesta explicació a posteriori és poc versemblant.[5] En el Quixot, Miguel de Cervantes posa en boca de Sancho Pancha:

« Y lo que sería mejor y más acertado... fuera el volvernos a nuestro lugar... dejándonos de andar de ceca en meca y de zoca en colodra, como dicen. (castellà) [9] »

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Treitzsaurwein, Marx. Der Weisskunig. Eine Erzehlung von den Thaten Kaiser Maximilians des Ersten. Leipzig: Ed. Leipzig, 1775, reedició 2006. ISBN 3361006015. 
  2. «Seca». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Bruguera i Talleda, Jordi; Fluvià i Figueras, Assumpta. «seca». A: Diccionari etimològic. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996 (2004, 4a edició), p. 829. ISBN 9788441225169. 
  4. Fleischer, Ernst (editor); Skotowe, August. «A Critical Glossary». A: An Appendix to Shakespeare's Dramatic Works (en anglès). Leipzig: Ernst Fleischer, 1826, p. 145. 
  5. 5,0 5,1 5,2 Solsona, Ramon «Entre paraules: "La seca, la meca i la Vall d'Andorra"» (àudio). El matí de Catalunya Ràdio, 29 novembre del 2013.
  6. Valls, Àlvar; Carol, Roser. «Córrer la Seca, la Meca i la vall d'Andorra: uns llocs que no se sap on són». A: Llegendes d'Andorra. volum ! de Contes i llegendes. L'Abadia de Montserrat, 2010, p. 26 ss. ISBN 9788498833409. 
  7. «Ir de seca a meca» (en portuguès). Dicionario informal. Rádio e Televisão Record S.A. [Consulta: octubre 2016].
  8. Cortijo, Dani. «La Seca. Una fàbrica de moneda a Barcelona». Altres Barcelones, 26 gener del 2010. [Consulta: octubre 2016].
  9. Traducció: I el que seria millor i més encertat ... seria tornar al nostre lloc ... i deixar de córrer de seca a meca o de mal en pitjor, com diuen. (Part 1 ª, capítol 18).

Vegeu també[modifica | modifica el codi]


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Seca Modifica l'enllaç a Wikidata