Llautó

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Llautó
Brass.jpg
Dau decoratiu de llautó, al costat de mostres de coure i zinc.
Classificació
Categoria elements natius
Fórmula química Cu3Zn
Propietats
Sistema cristal·lí isomètric
Simetria m3m (4/m 3 2/m) - hexoctaedral
Color groc
Exfoliació no observada
Fractura irregular, desigual
Tenacitat mal·leable
Ratlla groc daurat
Diafanitat opaca
Propietats òptiques isotròpica
Magnetisme paramagnètica
Referències [1]

El llautó és un aliatge de coure i zinc. És considerat un mineral de la classe dels elements natius, també conegut com a α-llautó.

Característiques[modifica | modifica el codi]

La seva fórmula química és Cu3Zn, i cristal·litza en el sistema isomètric. És més dur que el coure, és dúctil i es pot forjar en planxes fines.

Segons la classificació de Nickel-Strunz, el llautó pertany a «01.AB - Metalls i aliatges de metalls, família zinc-coure» juntament amb els següents minerals: cadmi, reni, zinc, titani, danbaïta, zhanghengita, α-llautó, tongxinita i zinccopperita, així com de tres espècies més encara sense nom definitiu.

Llautó artificial[modifica | modifica el codi]

L'aliatge actual es va començar a utilitzar cap al segle XVI.[2] Antigament s'anomenava llautó a qualsevol aliatge de coure, en especial el realitzat amb estany. És possible que el llautó dels temps antics estigués fet amb coure i estany, el que coneixem avui per bronze.

La seva mal·leabilitat varia segons la seva composició i la temperatura, i es pot barrejar amb altres substàncies, fins i tot en quantitats mínimes. Alguns tipus de llautó són mal·leables només en fred, altres només en calent, i alguns no ho són a cap temperatura. Tots els tipus d'aquest aliatge es tornen trencadissos quan s'escalfen a una temperatura pròxima al punt de fusió.

Obtenció[modifica | modifica el codi]

Per obtenir llautó, es barreja el zinc amb el coure en gresols o en un forn de reverber o de cubilot. Els lingots es laminen en fred. Les barres o planxes es poden laminar en barretes o tallar-se en tires susceptibles d'estirar-se per fabricar filferro.

Tipus[modifica | modifica el codi]

N'hi ha de molts tipus, ja que, segons la utilització a què estigui destinat, el llautó té una composició química diferent. Alguns exemples són els següents:

  • Llautó (Cu63/Zn37): 63% de Coure + 37% de Zinc
  • Llautó (Cu70/Zn30): 70% de Coure + 30% de Zinc
  • Llautó de forja:
Cu (Coure): 58,0 - 61,0%
Pb (Plom): 1,5 - 2,5%
Fe (Ferro): 0,30% (màx.)
Altres conjuntament: 0,50% (màx.)
Zn (Zinc): la resta
  • Llautó per a mecanitzat:
Cu (Coure): 57,0 - 59,0%
Pb (Plom): 2,5 - 3,5%
Fe (Ferro): 0,5% (màx.)
Sn (Estany): 0,4% (màx.)
Ni (Níquel): 0,5% (màx.)
Al (Alumini): 0,1% (màx.)
Altres conjuntament: 0,2% (màx.)
Zn (Zinc): la resta

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

  • Plata alemanya, un llautó amb níquel usat a bijuteria, instruments musicals i altres coses

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «α-Brass» (en anglès). Mindat. [Consulta: 5 gener 2016].
  2. Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.25. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 3 desembre 2014]. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llautó Modifica l'enllaç a Wikidata