Expulsió dels moriscos

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Embarcament de moriscos en el Grau de València, per Pere Oromig, uns anys després dels fets.

El decret d'expulsió dels moriscos (1609-1610), promulgat per Felip III, ordenà l'abandonament del territori actualment espanyol de tots els moriscos, aquest decret afectà principalment al Regne de València que va perdre gran part de la seva població.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Immediatament després de la fi de la conquesta castellana del Regne de Granada amb l'entrada dels Reis Catòlics a Granada, encomanen al Cardenal Cisneros convertir als moros pacíficament a la fe cristiana per tal que no s'avalotaren. Aviat començaria a forçar aquesta conversió amb subornaments als representants de les comunitats musulmanes i la crema de llibres, començà amb Alcorans i seguí amb la biblioteca de Granada: llibres de poesia, matemàtiques, ciència, filosofia, història, novel·les, contes, etc. Així, es van cremar milers de llibres en la plaça de la Bibrambla, la més gran de Granada. El nombre de llibres cremats s'estima en un milió. Després d'això el Cardenal Cisneros se centrà en els renegats, categoria que els posà ell mateix als cristians granadins convertits a l'Islam, o per extensió fills o néts de cristians que es convertiren a l'Islam. Cisneros pretenia que aquests tornaren a la fe cristiana i que se sotmeteren a la llei de Castella. Molts moros de l'Albayzin començaren a desconfiar de la garantia de llibertat de culte per part dels cristians, a mesura que la pressió per a convertir-los al cristianisme augmentava. Els moros granadins començaren a demanar la destitució de Cisneros, i com resposta a aquestes queixes, Cisneros empresonà als moros més respectats de Granada, tenint-los pels instigadors dels revoltosos, i amb l'objectiu d'evitar que posaren més entrebancs en els seus plans de proselitisme forçat.

Gravat de L'expulsió dels Moriscos de Vicente Carducho, conservat al Museu del Prado de Madrid.

Tota aquesta situació insostenible provocà el 1500 l'alçament popular de l'Albayzin, que es va estendre per tot el ja desaparegut Regne de Granada. Després de reprimir durament l'alçament al Comtat de Tedilla per part del mateix comte, aquest demanà passar per ganivet a tots els moros que havien participat en les revoltes al que el rei Ferran li contestà: Quan el vostre cavall fa alguna desgràcia no recorregueu a l'espasa per a matar-lo, abans li doneu una palmada a les cuixes, i li tireu la capa sobre els ulls; doncs el meu vot i el de la Reina és que aquests moros es bategen, i si ells no fossen cristians ho seran els seus fills o els seus néts. Així és com es decreta a la pragmàtica del 14 de febrer de 1502 la qual ordenava la conversió o expulsió de tots els musulmans de la Corona de Castella i de la Corona d'Aragó, tret dels xiquets menors de catorze anys i les xiquetes menors de dotze, abans de l'abril del mateix any. Aquesta pragmàtica resultà ser un incompliment dels compromisos signats pels Reis Catòlics amb el rei Boabdill en les Capitulacions per a l'entrega de Granada, en les quals els vencedors castellans garantiren als musulmans granadins la preservació de la seua llengua, religió i costums.

L'expulsió dels moriscos al port de Dénia (Alacant), quadre pintat per Vicent Mestre al segle XVII.

Per tal d'evitar l'exili la majoria de musulmans de la Corona de Castella i la Corona d'Aragó optaren per la conversió al cristianisme, mitjançant el bateig. Al Regne de València, però, van ser escassíssimes les conversions i la pràctica totalitat dels sarraïns continuà practicant la seua religió islàmica. Tanmateix, arran de la Revolta de les Germanies, l'emperador Carles I els va obligar a batejar-se (1525). Front a aquesta imposició, alguns sarraïns es van revoltar a Benaguasil (Camp de Túria), encara que finalment els van batejar a la força (1526). Tot i que deixaven oficialment de ser musulmans, se'ls anomenava moriscos o cristians nous, expressions que en aquella època tenien un caire clarament pejoratiu. La conversió forçada dels antics musulmans i sobretot la por a noves sublevacions va fer que molt prompte es dubtara de la sinceritat de la seua fe. També foren acusats de protegir i ajudar a la pirateria turca.[1] Finalment, Felip III, decretà l'expulsió del territori actualment espanyol a tots els moriscos, el 1609.

Expulsió dels moriscos a la Corona d'Aragó[modifica | modifica el codi]

L'expulsió dels moriscos del Regne de València fou dictada pel lloctinent de València Luis Carrillo de Toledo el 22 de setembre de 1609.[2]

Els preparatius secrets en els dies previs a la publicació de l'avís van consistir en el desembarcament dels 1000 homes del terç de Lombardia, 800 del terç de Sicília, 1700 del terç de Nàpols,[3] i el Batalló de la Milícia Efectiva del Regne de València,[4] dels quals es van destinar 550 soldats de tres companyies del terç de Llombardia i dos del terç de Nàpols al port de Vinaròs a càrrec de Pedro de Toledo, que va distribuir efectius en els ports que calia assegurar i es va fixar la vila d'Onda com a plaça d'armes, a càrrec del mestre de camp Juan de Córdoba.

Els moriscos foren conduïts en llargues columnes fins als ports de Vinaròs, València, Dénia, Xàbia i Alacant, on es va concentrar les flotes de Gènova, comandada per Carlo Doria, Nàpols, per Álvaro de Bazán y Benavides, Sicília i Portugal per Pedro Álvarez de Toledo y Leiva, Espanya, comandada per Luis Carrillo de Toledo, Catalunya, comandada per Ramon d'Oms i de Calders i la de l'Oceà, per Luis Fajardo de Córdoba.[5] Els moriscos s'havien de pagar el passatge i es podien endur els béns.[6]

El 27 de setembre els moriscos començaven a alterar-se i encara no s'havia ocupat la serra d'Espadà, i Pedro de Toledo va ordenar als seus homes, comandats per Juan Maldonado accedir-hi mentre Pere Escrivà va establir dos forts i un altre punt de vigilància amb 50 soldats, bloquejant la serra esperant l'acceptació de l'ordre d'expulsió.[7]

Els primers viatges cap al nord d'Àfrica foren duts a terme amb rapidesa; però corregué el rumor que eren maltractats durant el viatge, àdhuc tirats a mar, i robats i assassinats en arribar a la destinació,[8] fet que provocà l'aixecament, el 20 d'octubre de 1609, d'uns 6000 moriscos, que es refugiaren a la serra d'Espadà i d'uns 2000 a la Mola de Cortes.[5] Davant la poca efectivitat del duc de Sogorb[9] fou enviat Agustín Mexía des de Xàtiva, que s'encarregava de reduir als revoltats de Mola de Cortes. Els revoltats foren finalment reduïts per inanició i l'excepcionalitat del romandre el per cent dels moriscos fou revocada el 9 de gener de 1610.[8]

El gener del 1610 va finalitzar l'operació, havent estat expulsats 116.000 moriscos, 5.000 havien mort, 2.000 havien fugit i uns 500 havien estat enviats a galeres, quedant al territori un màxim de 1000 famílies. El 29 de maig de 1610 s'inicià l'embarcament els moriscs d'Aragó i Catalunya al port dels Alfacs, i fins al 16 de setembre s'embarcaren 38.286 moriscos aragonesos i 3.666 catalans. L'expulsió es donà acabada el 20 de febrer de 1614.[8]

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

Aquest decret va ser especialment dur per a les terres del Regne de València i en general per tota la Corona d'Aragó, ja que la major part de l'economia estava basada en l'explotació agrària per part dels moriscos. Al Regne de València, d'on es van expulsar 135.000 moriscos, moltes terres es van veure completament despoblades, encara que alguns dels moriscos ja s'havien mesclat en els segles de convivència i hagueren evitat l'expulsió a zones més allunyades del control censor, a diverses zones es va haver de dur a terme un segon repoblament (per exemple, a l'Orxa, a la comarca del Comtat). Així, començà la major crisi econòmica, social i cultural dels territoris pertanyents a la Corona d'Aragó.

Els camperols cristians foren explotats pels nobles després de l'expulsió dels moriscos, provocant la Segona Germania a finals de segle, i la revolta dels Maulets durant la Guerra de Successió Espanyola.[10]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Ferran Valls i Planes, Atacs dels pirates berberiscos a les nostres costes durant el segle XVIII Publicat a Aljub n.36
  2. Soldevila i Zubiburu, Ferran. Història de Catalunya. vol.1. Editorial Alpha, 1962, p. 957. 
  3. Lomas Cortés, Manuel. El puerto de Dénia y el destierro morisco (1609-1610) (en castellà). Universitat de València, 2011, p. 57. ISBN 8437082455. 
  4. Lomas Cortés, Manuel. El proceso de expulsión de los moriscos de España (1609-1614) (en castellà). Universitat de València, 2012, p. 154. ISBN 8437088968. 
  5. 5,0 5,1 Lomas Cortés, 2011, p. 70.
  6. Furió, Antoni. Història Del País Valencià. Tres i Quatre, p. 316. ISBN 8475026311. 
  7. «Els últims dies dels moriscos de la serra d’Espadà (I)». Espadàniques, 12/10/2014. [Consulta: 23 novembre 2015].
  8. 8,0 8,1 8,2 «Morisc». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  9. Lomas Cortés, 2011, p. 49.
  10. Giralt i Raventós, Emili. Història agrària dels Països Catalans. vol.3. Edicions Universitat Barcelona, 2008, p. 502. ISBN 8447532844. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Expulsió dels moriscos Modifica l'enllaç a Wikidata