Regència d'Alger
| |||||
|
| |||||
| |||||
.png) Mapa de la Regència d'Alger el 1609. | |||||
| Informació | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Capital | Alger | ||||
| Idioma oficial | Àrab | ||||
| Altres idiomes | Amazic Turc otomà | ||||
| Població | (est.): 1.808: 3,000,000 | ||||
| Període històric | |||||
| Establiment | 1515 de 1515 | ||||
| Invasió d'Alger | 1830 de 1830 | ||||
| Política | |||||
| Forma de govern | Beylerbeylik, Eyalat (1518-1710) Estat vassall (1710-1830) de l'Imperi Otomà | ||||
| Dey | |||||
| • 1517-1518: | Oruç Reis | ||||
| • 1818-1830: | Hussein ibn Hussein | ||||
La Regència d'Alger[a] (turc otomà: ایالت جزاير غرب, Eyalet-i Cezayir-i Garb)[b] és un antic estat del nord d'Àfrica que, entre 1515 i 1830, va precedir conquesta francesa d'Algèria. Situat entre la Regència de Tunis, a l'est, i l'Imperi Xerifià (a partir del 1553) a l'oest (així com les possessions espanyoles i portugueses al nord d'Àfrica), la Regència originalment s'estenia entre La Calle, a l'est, i Trara, a l'oest, i des d'Alger a Biskra,[11] i, després d'expandir-se, fins a les actuals fronteres orientals i occidentals d'Algèria.[12]
El 1515 Oruç Reis es va establir a Djidjelli que va fer servir de base contra els espanyols d'Alger. Sembla que ja tenia algunes ambicions polítiques i va donar gra a les tribus afectades per una fam (cosa que el va fer molt popular) i va intervenir també en els conflictes dels caps amazics. El 22 de gener de 1516 va morir el rei d'Aragó Ferran el Catòlic, això va esperonar que els habitants de l'Alger pensessin a alliberar-se de l'amenaça que suposava la presència castellana i aragonesa al penyal d'Alger (ocupat el 1510): van cridar a Oruç que era a Djidjelli i disposava de canons i vaixells. Oruç va fer matar Salim al-Tumi, emir d'Alger i vassall dels Banu Ziyyad i va agafar el poder a la ciutat;[13] la flota enviada en socors no va aconseguir expulsar els pirates de l'Alger[c] i un desembarcament el dia 30 de setembre dirigit per Diego de Vera va fracassar, i Oruç, consolidat, es va declarar llavors soldà d'Alger.[14] El 1519 la regència, governada per Khair ed-Din Barba-rossa es va incorporar a l'Imperi Otomà.[15]
La Regència estava governada pels «sultans d'Alger», beglerbegis, paixàs, agàs i deys, i estava compost per diversos beilicats (províncies) sota l'autoritat de beis (vassalls): Constantina a l'est, Medea al Beilicat de Titteri[16] i Mazouna, després Mascara i, finalment, Orà, a l'oest. Cada beylik estava dividit en diversos outan (comtats), dirigits pels caïds, que responien davant del bey. Per administrar l'interior del país, l'administració delegava en les tribus anomenades makhzen. Aquestes tribus eren responsables d'assegurar l'ordre i recol·lectar impostos a les regions tributàries del país. Mitjançant aquest sistema, durant tres segles, la Regència d'Alger va estendre la seva autoritat per tot el nord d'Algèria. No obstant, la societat encara estava dividida entre tribus, dominades per germandats o djouads (nobles) locals. Diverses regions del país, no obstant, reconeixien només lleugerament l'autoritat d'Alger. Al llarg de la seva història, es van produir diversos alçaments, confederacions, caps tribals o sultanats als confins de la Regència. Abans del 1830, de les 516 unitats polítiques, un total de 200 principats o tribus estaven considerades com entitats independents, ja que dissentien amb el govern central o es negaven a pagar impostos, representant un 69% del territori.
Els refugiats de l'expulsió dels moriscos (1609-1614) i els seus descendents van participar activament en la pirateria barbaresca i l'esforç militar dels otomans d'Alger contra els espanyols a Orà, Mostaganem, Mascara i Tlemcen.[17]
Conquesta francesa d'Algèria[modifica]
La conquesta d'Algèria per França començà amb el desembarcament de l'exèrcit africà a Sidi-Ferruch el 14 de juny de 1830, comandat pel general Louis Auguste Victor de Ghaisne de Bourmont.[18] Va acabar en part amb la rendició formal de l'emir Abd el-Kader al duc d'Aumale el 23 de desembre de 1847. Aquesta fase inicial de la conquesta va acabar amb la submissió de les tribus d'Algèria a la reialesa i posteriorment amb la creació dels departaments francesos d'Algèria el desembre de 1848. No obstant això, les campanyes de pacificació del territori van continuar tenint lloc durant les dècades següents, i la conquesta del Sàhara no es va completar fins al 1902.
A partir de 1830, la conquesta d'Algèria va anar acompanyada d'una colonització forçada per la necessitat de proveir d'aliments les creixents forces militars: els soldats francesos es van convertir en colons instal·lant i desenvolupant el territori conquerit. Als pioners s'hi van unir posteriorment corsos, alsacians i lorens la regió dels quals va ser annexada per Alemanya el 1870 després de la Guerra francoprussiana, però també un petit nombre de migrants estrangers arribats en onades successives dels països fronterers mediterranis, especialment d'Espanya, però també d'Itàlia i Malta, una possessió britànica des del 1814. També es va animar a alemanys i suïssos a participar en la colonització.
Notes[modifica]
- ↑ En la historiografia relacionada amb la Regència d'Alger, és possible llegir diversos noms com ara "regne d'Alger",[3] "república d'Alger",[4] « State of Algiers »,[5] "estat d'El-Djazair",[6] "regència otomana d'Alger",[5] "Algèria precolonial", "Algèria otomana"[7]... L'historiador algerià Mahfoud Kaddache exposa que « Algèria va ser, primer, una regència, una província-regne de l'Imperi Otomà, i posteriorment un estat amb molta autonomia, gairebé independent, anomenat a vegades regne, a vegades república militar pels historiadors, però encara reconeixent l'autoritat espiritual del califa d'Istambul »[8]
- ↑ Els historiadors francesos Ahmed Koulakssis i Gilbert Meynier van escriure que « és la mateixa paraula, en el marc dels tractats internacionals, que descriuen la ciutat i el país amb el terme Al Jazâ’ir ».[9] Gilbert Meynier afegeix que « fins i tot sija és difícil resseguir el camí de la construcció d'un estat de les restes dels estats hàfsida i zayànida [...] ara parlem de dawla al-Jaza’ir[10] (poder-estat d'Alger)»...
- ↑ el fill de Salim al-Tumi es va refugiar amb els espanyols i va intrigar per una acció contundent dels espanyols sense èxit
Referències[modifica]
- ↑ Salih Özbaran. The Ottoman response to European expansion: studies on Ottoman-Portuguese relations in the Indian Ocean and Ottoman administration in the Arab lands during the sixteenth century. Isis Press, 1994, p. 35. ISBN 978-975-428-066-1 [Consulta: 25 febrer 2013].
- ↑ Andrew C. Hess. The Forgotten Frontier: A History of Sixteenth-Century Ibero-African Frontier. University of Chicago Press, 2010-12-01, p. 253. ISBN 978-0-226-33031-0 [Consulta: 25 febrer 2013].
- ↑ Tassy 1725, pàg. 1, 3, 5, 7, 12, 15 et al
- ↑ Tassy 1725, p. 300 chap. XX
- ↑ 5,0 5,1 Ghalem & Ramaoun 2000, p. 27
- ↑ Kaddache 1998, p. 3
- ↑ Panzac 1995, p. 62
- ↑ Kaddache 1998, p. 233
- ↑ Koulakssis & Meynier 1987, p. 17
- ↑ Meynier 2010, p. 315
- ↑ Collective coordinated by Hassan Ramaoun, L'Algérie : histoire, société et culture, Casbah Editions, 2000, 351 p. (ISBN 9961-64-189-2), p. 27
- ↑ Hélène Blais, « La longue histoire de la délimitation des frontières de l'Algérie », in Abderrahmane Bouchène, Jean-Pierre Peyroulou, Ouanassa Siari Tengour and Sylvie Thénault, Histoire de l'Algérie à la période coloniale : 1830-1962, Éditions La Découverte et Éditions Barzakh, 2012 (ISBN 9782707173263), p. 110-113.
- ↑ de Cervantes, 2010, p. 15.
- ↑ de Sandoval, Prudencio. Historia de la Vida y Hechos del Emperador Carlos V. Maximo, Fortissimo Rey Catholico de Espana, y de las Indias, Islas, y Tierra Firme del Mar Oceano. vol.1. Verdussen, 1681, p. 98.
- ↑ Naylor, Phillip C. North Africa A History from Antiquity to the Present (en anglès). University of Texas Press, 2009, p. 117. ISBN 978-0-292-77878-8.
- ↑ McDougall, James. A History of Algeria (en anglès). Cambridge University Press, 2017, p. 65. ISBN 9781108165747.
- ↑ de Epalza Ferrer, Míkel. Los moriscos antes y después de la expulsión, 1992. ISBN 84-7100-249-3.
- ↑ Lévi-Alvarès, David Eugène. Nuevos elementos de historia general: redactados bajo un plan enteramente nuevo (en castellà). Impr. y Libr. de la Sra. Viuda é Hijos de Mayol, 1850, p. 387.
Bibliografia[modifica]
- de Cervantes, Miguel. "The Bagnios of Algiers" and "The Great Sultana": Two Plays of Captivity (en anglès). University of Pennsylvania Press, 2010. ISBN 0812242092.
- Konstam, Angus. The Barbary Pirates. 15th–17th Centuries. Oxford: Osprey Publishing, 2016. ISBN 978-1-4728-1543-9.