Zenetes

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de grup humàZenetes
Tipus ètnia
Modifica dades a Wikidata
Màxima extensió territorial dels zenetes a l'edat mitjana

Els zenetes, zenates o zanates (en amazic, Iznaten ⵉⵣⵏⴰⵜⴻⵏ; també, modernament, Igzenaten, Ituzinaten o Iznassen ⵉⵣⵏⴰⵙⴻⵏ; en àrab, زناتة, zanata), són un dels grans grups tribals dels amazics. Van dominar el Magrib al segle x i dels segles XIII al XVI. Viuen principalment a Tunísia, Algèria i el Marroc. L'historiador i viatger Ibn Khaldun relata que van ser, juntament amb els masmuda i els sanhadja, amb els que van emigrar d'Egipte en l'antiguitat,[1] una de les tres grans confederacions berbers musulmanes de la Edat Mitjana.[2] Llur estil de vida era parcialment nòmada i parcialment sedentari, constructors de ciutats,[3] i fundadors de diversos regnes a Fezzan, Kairuan i Garama,[4] Djerma, Tlemcen, i fins i tot Sijilmassa i Fes.

El seu idioma, el zenatí, era una varietat del berber. Diversos grups de berberòfons dispersos a través del Magrib conserven en l'actualitat molts vocables i característiques del zenetí. Al nord de la frontera entre Algèria i Marroc a la regió dels Beni Snous, i en nombrosos oasis saharians principalment a la regió del Gourara, i de l'Aurès, així com entre els tuaregs,[5] al Mzab i a Líbia.

Una branca dels zenetes va ser antigament anomenats garamants i vivien a l'actual Fezzan, que tenia per ciutat principal Gadames (Cydamus en llatí).[6] Les altres branques dels zenetes eren transhumants, i a la Numídia constituïen part dels gètuls i antics maures (mauritans). Fins a la irrupció de l'Islam en el segle VII, els zenetes eren principalment "pagans".

Etimologia[modifica | modifica el codi]

Segons el cronista musulmà Ibn Khaldūn, zenata deriva d'un nom propi: Ŷana, freqüentment transcrit Djana (un ancestre berber). Els berbers, per convertir un nom propi en nom genèric, afegeixen una «t» final, constituint la forma singular Djanat i la plural Djanaten.

El fonema «Ŷ» («dj») que s'ubica entre la «y» consonàntica i la «sh» («š») queda substituït per una «z» (ds), donant com a resultat el singular zanat. Seguidament, per freqüència d'ús, s'afegeix una «a» al final peindricar un patronímic mentre que és elidida la primera a amb l'objecte de facilitar la pronunciació, i s'obté la paraula znata.[7]

Història[modifica | modifica el codi]

Medghassen la sepultura dels reis Númides.

Els egipcis van anomenar als berbers que vivien més a prop a ells libu i als qur estaven immediatament darrere d'ells, i s territoris del Magtib Oriental d'on se'ls suposa procedents, els meshwesh. Ibn Khaldūn va considerar al poble dels madghis (o Medghassen) una branca dels botr, i va remuntar el llinatge mític dels zenates fins a Mazigh i Cam, el fill de Noé.[2]

Com vulgui que sigui, la història comprovable d'aquest poble va ser aquella dels nòmades que van efectuar una lenta migració des del Proper Orient fins al Magrib i després, recentment en l'Edat Mitjana, es van dirigir cap al nord, arribant a Espanya. Per il·lustrar-ho només cal seguir la ruta dels luwata (una tribu de la confederació dels zenetes que va posseir un patriarca anomenat Lerna en l'Antiguitat[8]

Els luwata eren nomenats «libus» pels antics egipcis i «lubim» en el llibre bíblic del Gènesi; per la seva banda aquests luwata van donar nom a Líbia (en l'Antiguitat clàssica es va denominar Libya a tot l'actual continent africà). Els Luwata constituïen una gran confederació que va poblar la Cirenaica, la Tripolitània així com la part del Sàhara al sud d'aquestes regions i de la Numidia relacionant-se amb la Getúlia i amb l'antic territori ancestral maure: la Mauretània.

En temps de l'Egipte faraónic sembla que els zenetes llavors s'anomenaven garamants[9] i van resultar rebels als règims de diversos faraons. Amb els seus cavalls i carros de guerra (recordar que fa uns 3000 i fins i tot 2000 anys àdhuc la major part de l'actual desert del Sàhara era una regió esteparia)[10] sembraren el terror a Egipte, Cirenaica i Tripolitània.[11] Pel seu contacte amb la cultura de l'Antic Egipte s'entén que aquests pobles berbers hagin construït nombrosos monuments a Àfrica Septentrional que s'assemblen a les piràmides com s'observa a les tombes de Medghassen o els djeddars.

Per altra banda els tuaregs descendents dels zenates Banū Ifrēn, han deixat pintures rupestres a Hoggar en les que s'hi poden observar als antics garamants amb els seus animals i els seus carros.

La majoria dels zenates derivaven de tres grans tribus berbers: Maghraua, Deyrawa i Banū Ifrēn. Els Banū Ifrēn septentrionals han deixat vestigis al nord d'Algèria com les ruïnes de la ciutat de Tilimeyen a la vall del Saf Saf i a Skikda.[12] El mateix nom d'Àfrica (el que rebia la zona al voltant de Cartago) sembla provenir de la tribu Ifren establerta antigament a l'est de l'actual Magrib.[13] Aquest nom procediria de l'arrel Ifru amb les seves possibles variants: Ifri, Afer, Afar etc.[14] En la Gran Cabília, (les tribus de djurdujra que tenen el nom de Faraussen, corresponen a Petita Cabília d'Ifri), juntament amb els anticsafers i els tuareg d'Hoggar Azguez, tots tindrien lingüísticament els mateixos radicals que indicarien els mateixos ancestrals llinatges ètnics.[15][16]

Roma[modifica | modifica el codi]

En l'època de l'Imperi romà, els iznaten o zenetes, ja mil·lenàriament situats en la Tripolitania, practicaven el comerç i la agricultura encara que també existien importants grups d'ells que eren nòmades. Dominaren gran part de la Numídia quan els seus reis van ser Syphax (Sifax) i Masinissa I. Masinisa va ser integrant de la tribu afer.[17] Sifax es va refugiar entre els garamants després de ser derrotat per Masinissa I.[18] Per la seva part Masinissa intentà annexar la Garamàntica a la Tripolitània, però mai aconseguí sotmetre els habitants de la Cirenaica. Va ser Juba I qui va conquistar aquesta regió i, després de ser derrotat, tots aquests territoris van passar al control romà.[19] Els garamants, al mateix temps que es mantenien majorment nòmades, viatjant en carros tirats per bous, van arribar a obtenir la ciutadania romana en temps de Septimi Sever.[20] Tàcit, en els seus Annals esmenta els cinithii, que vivien al sud de la província d'Àfrica i diu que no eren una simple tribu sinó un poble nombrós.

Septimi Sever va ser un emperador romà amb orígens berbers procedent de la ciutat de Leptis Magna a Tripolitania.[21][22] L'annexió a l'Imperi romà va facilitar que es produïssin nombrosos matrimonis entre antics italians i berbers. Nombroses recerques indiquen que els berbers de Tripolitània, Líbia, Cirenaica, Numídia i la província romana d'Àfrica eren bons conreadors de vinyers i olivera.

Després de la crisi econòmica que va despoblar a la gran ciutat romana de Leptis Magna es van produir nombroses razzies (la paraula razzia té origen berber) per part de les poblacions locals. Posteriorment la província romana d'Àfrica juntament amb gran part de Numídia, Mauritània i Tripolitània cauria en poder dels vàndals en les acaballes de l'Imperi romà d'Occident; per la seva banda els vàndals van ser expulsats pels Banū Ifrēn (també coneguts com Ifuraces o Iforen o Iforas) i altres berbers en el 533.[23]

En l'època del Baix Imperi Romà, els levathae (luwata) es van rebel·lar de manera tan agressiva que els emperadors romans van haver de fer construir un limes per intentar contenir-los. Després de la reconquesta de les províncies africanes efectuada per l'Imperi romà d'Orient (ja Imperi bizantí) en temps de Justinià I aquests Levathae van ser el tema d'una descripció per part de Corripus en la seva obra anomenada "La Johánnida". Allí s'esmenta que llavors els berbers havien passat a utilitzar el camell en lloc del cavall i adoraven Gurzil, un déu amb aspecte de toro i a un déu de la guerra anomenat Sinifer.

Corripus va descriure també a la cèlebre tribu dels Iforas (els antics Banū Ifrēn) que eren aliats i descendents de zenetes que lluitaven contra els bizantins. Els Banū Ifrēn van perdre en els conflictes nombrosos líders sobretot a la regió de l'Aurès (El Gran Aurés que s'estén entre les actuals Algèria i Tunísia). Després d'aquestes lluites els berbers (inclosos els zenetes) van recuperar la seva independència.[24] Els àrabs van anomenar lwatá als Luwata i els va trobar Ibn Battûta a Tànger; aquest en la introducció del relat del seu extens viatge no cessa d'assenyalar que ell era part d'aquesta tribu pel seu llinatge patern. La religiositat dels berbers zenetes era cap al segle VII bastant diversificada, trobant-se cristians, jueus i musulmans.

Poc abans, i àdhuc en el període preislàmic, els zenetes van establir una dinastia que va regnar al Marroc i la Ifriqiya (nom que van donar els àrabs a la regió dels Banū Ifrēn i que corresponia a l'antiga província romana d'Àfrica i, aproximadament, a l'actual Tunísia), agrupant nombroses tribus: la dels Maghraua, Meknassa, Banū Ifrēn, Deyrawa, etc.[25] Els zenetes en tot cas es mantenien principalment nòmades dedicant-se a les activitats ramaderes.

Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

Situació dels regnes zenetes al Nord d'Àfrica

Al segle viii, la majoria dels berbers foren kharigites i van participar en la revolta de Maysara. Al-Masudi, al segle ix, els situa en el segon rang entre 27 grups berbers. Al segle X, al-Bakri diu que dominaven el Magrib central amb nucli a Tlemcen, però també a Tahart i a Sigilmasa (que van dominar des del 976/977). Llavors, el subgrup dels Maghrawa era el que tenia el major poder amb els Ibn Atiya, els Banu Khazar i els Banu Ifran. Abu Yazid, L'Home de l'Ase, era un zeneta que va dirigir la gran revolta contra els fatimites, que tenien el suport dels berbers sanhadja; els zenetes es van desplaçar a l'oest i van estar sovint vinculats als omeies de Còrdova.

A mitjan segle XI, els zenetes van ser substituïts pels sanhadja almoràvits (1150-1147) i després pels masmudes almohades (1130-1269). Els zenetes foren ocasionals aliats dels almoràvits i dels almohades. En l'enfonsament d'aquesta darrera dinastia, els Banu Wasin zenetes van reprendre la iniciativa política amb la dinastia dels abdalwadites de Tlemcen (1248-1554) i els Banu Marin de Fes (1235-1465); tot i ser dues dinasties del mateix origen, es van enfrontar repetidament; un tercer grup zeneta, els Banu Wattas, van formar la dinastia wattàsida a la caiguda dels benimerins. Foren el darrer grup zeneta a tenir el poder.

Els intents àrabs de donar als zenetes origen àrab basant-se en les seves pròpies genealogies no mereix ser considerat, ja que la filiació patrilineal és incompatible amb l'organització social i política dels parentius berbers. No obstant això, fins i tot el berber Ibn Khaldun va contribuir a difondre l'erroni origen àrab dels zenetes; Ibn Khaldun assegurava que parlaven una llengua pròpia dins els berbers; el seu ancestre epònim, segons Ibn Khaldun, fou Madghacen; el mausoleu de Madghacem (del segle i aC), el més antic mausoleu zeneta (a la moderna Algèria, a Madghis, prop de Batna) correspondria a un antic rei númida; eren coneguts per la seva habilitat com a cavallers; la paraula catalana "genet" i la castellana "jinete" deriven de "zeneta".

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Nelson, Harold D. Morocco, a country study. Washington, D.C.: The American University., 1985, p. 14. 
  2. 2,0 2,1 Généalogie des Berbères, segons Ibn Khaldun (recopilada per E. M. Albarnossé)
  3. Le Magrib central à l'époque des Zirides: recherches d'archéologie et d'histoire Par Lucien Golvin, page 33
  4. Algérie De Rozet (Claude Antoine), Ernest Carette
  5. [1]
  6. Gabriel Camps
  7. Ibn Jaldūn, Histoire des Berbères et des dynasties musulmanes de l'Afrique septentrionale, ed. y trad. parcial por William McGuckin de Slane, Alger, 1852-1856
  8. Paul Alphandéry Revue de l'histoire des religions Presses Universitaires de France, 1918.
  9. The Golden Age of the Moor, Ivan Van Sertima
  10. Sur le passé de l'Afrique noire, de Georges Mazenot
  11. Pierre Pinta La Lybie
  12. Histoire des monuments, Victor Piquet
  13. Babington Michell The Berbers, Journal of the Royal African Society, vol. 2, No. 6 (Jan., 1903), pp. 161-194
  14. L'Afrique du Nord dans l'antiquité, par François Decret; M. Fantar
  15. Onoma De International Centre of Onomastics
  16. Mémoires de la Société de geographie de Genève, Volum 1
  17. Le colonat en Afrique sous le Haut-Empire, Jerzy Kolendo
  18. Recueil des notices et mémoires de la Société archéologique de la province... De Société archéologique
  19. Voyages & explorations au Sahara. 1868-1869 De Gerhard Rohlfs
  20. Histoire générale de l'Empire romain, Paul Petit
  21. Histoire de l'Afrique du Nord Tunisie--Algérie--Maroc, Charles André Julien
  22. Mélanges d'archéologie et d'histoire, Ecole française de Rome
  23. Corripus, La Johanide
  24. Corripus, La Johánnida
  25. Els Prolegòmens d'Ibn Khaldun, part 2, p. 160.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Ibn Khaldun, Histoire des Berbères et des dynasties musulmanes de l'Afrique septentrionale, 1852-1856, traducció de William Mac Guckin de Slane, Imprimerie du Gouvernement, Alger, volums I, II i III.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]