Ghiata

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de grup humàGhiata
Tipus grup humà
Geografia
Estat Marroc
Modifica les dades a Wikidata

Els ghiata (també: Ghyata, Rhiata o Rhyata ; en tamazight ⵖⵉⵢⴰⵟⵟⴰ, en àrab : غياثة) són una tribu de parla àrab d'origen berber del nord-est del Marroc, ocupant una àrea que envolta la ciutat de Taza.

Geografia[modifica]

Al llarg de la Carretera Nacional 6 entre Fes i Oujda, el país Ghiata va de Bouhlou fins a Msoun a Taza; controlant així la vall de l'oued Inaouen, o el que s'anomena la bretxa de Taza. El territori al nord de distància a penes, amb prou feines de 2 a 10 km de la llera del riu Inaouen, al sud de la vall, el Ghiata ocupen una gran part de massís de Tazzeka que al costat dels del Beni Ouaraïn.

Aquest territori és molt diversificat, hi ha les verdes valls de l'oued Inaouen, l'oued Dfali i l'oued El Haddar. Però també hi ha un paisatge nu a la plana de Fahama (a l'est de la ciutat de Taza), i també el país prerifeny i el massís Bouchfaâ-Tazekka.

Història[modifica]

Segons l'historiador Ibn Khaldun, a la vetlla de la conquesta musulmana del Magrib, nombroses tribus berbers practicaven el judaisme.[1]

« Una part dels berbers professa el judaisme, religió que havien rebut dels seus poderosos veïns, els jueus de Síria. Entre els jueus berbers es van distingir tribu djeraoua que va viure a l'Aurès i a la qual pertanyia Kahina, la dona que va ser assassinada pels àrabs en el moment de la primera invasió. Les altres tribus jueves eren Nefouça, berbers d'Ifrikia, els Fendelaoua, els Mediouna, els Behloula, els Ghiata i els Fazaz. berbers del Maghreb-al-aqsa [2] »

Amb l'arribada d'Idris I a l'actual Marroc el 788. fou acollit pels auraba a Volúbilis, qui el van convertir en el seu imam el 789/709.[3] Les altres tribus branes, gomeres i tsoul els seguiren, però no pas els butr comme les meknassa, els zouagha i altres.[4]

El sultà Hassan I va decidir castigar els ghiata que es van negar a pagar els subministraments sol·licitats pel sultà. El 20 de juliol de 1876 va enviar les seves tropes contra la fracció dels ghiata Ahel Shekka però va cometre una errada greu. Les seves tropes van patir una emboscada en terrenys difícils, el sultà va perdre les seves dones, el seu equipatge i la major part del seu equipament.[5]

En 1902 els ghiata van donar el seu suport a Jilali ben Driss Al Yousfi Az-Zerhouni, més conegut amb el sobrenom de rogui Bou Hamara o Bu Hmara (l'Home de la burra) proclamat sultà a Taza, assolint una gran victòria sobre l'expedició enviada pel sultà formada per 15.000 homes el 22 de desembre de 1908.[6]

El territori dels ghiata va ser poc a poc ocupat per l'exèrcit francès. Des de 1914, el col de Touaher fou pres i després abandonat, fins que fou ocupat de nou en 1916. El coronel Aubert (ascendit a general més endavant) va dirigir una campanya contra els ghiata de setembre a novembre de 1917 que se saldà amb la submissió de la majoria de la fracció ghiata i el control del corredor de Taza pels francesos.[7] Els ghiata foren sotmesos totalment en 1925 després de la campanya de l'exèrcit colonial anomenada "tâche de Taza"[8]

Fraccions[modifica]

Actualment, la tribu és composta de les fraccions següents :

  • Hel Doula : ocupen les muntanyes de Tazekka, Bab Boudir, Ras el Ma vers el sud de la vila de Taza.
  • Hel Oued : ocupen la vall de l'oued Inaouen a una quinzena de kilòmetres de la sortida oest de Taza més enllà del coll de Touaher.
  • Beni Oujjan : ocupen la zona al sud de de Bab Marzouka.
  • Hel Tahar : concentrats al voltant de la vila de Oued Amlil.
  • Mterkat : ocupen l'est de la vila de Taza (Gueldaman).
  • Beni bouquitoun: ocupen el territori al voltant de la vila de Taza (Sidi Hamou Mftah, Choqqa, Jaâouna, Kardoussa, Asdor…).
  • Bechchiyyin : única fracció dels ghiata que encara parla amazic, degut a la seva situació geogràfica en la meitat de l'Atlas Oriental.

Referències[modifica]

  1. Ibn Khaldoun, Histoire des Berbères et des dynasties musulmanes de l'Afrique septentrionale, traduction de William McGuckin de Slane, éd. Paul Geuthner, Paris, 1978, tome 1, p. 208-209
  2. Ibn Khaldoun, Histoire des Berbères et des dynasties musulmanes de l'Afrique septentrionale, traduction de William McGuckin de Slane, éd. Paul Geuthner, Paris, 1978, tome 1, p. 208-209
  3. ʻAbd al-Laṭīf Aknūsh, Abdelatif Agnouche Histoire politique du Maroc: pouvoir, légitimités, et institutions, Afrique Orient, 1987 - 367 pages
  4. Encyclopédie berbère: Beni Isguen-Bouzeis / [sous la dir. de Gabriel Camps.]
  5. Le Maroc moderne (p. 197-198-199)/ par Jules Erckmann, | Éditeur : Challamel aîné (Paris) Date d'édition : 1885
  6. Mohamed El Moubaraki Marocains du Nord: entre la mémoire et le projet, L'Harmattan, 1989 - 253 pages
  7. La cluse de l'Innaouen, d'après le commandant H. Poirmeur
  8. La Guerre du Riff (p. 16-17-18)/ Victor Barrucand (1864-1934) | Laroche et Dawant (Paris) Date d'édition : 1927