Chleuh

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de grup humàShilha, Shluh o Chleuh
ⵉⵛⵍⵃⵉⵢⵏ (Ichelḥiyen)
COLLECTIE TROPENMUSEUM Berbervrouw in feestkledij uit Tafraoute Zuid-Marokko TMnr 60033850.jpg
Tipus ètnia
Població total 3.224.000 (2016)[1]
Llengua Chelja, àrab marroquí
Religió Islam sunnita, judaisme[2][3][4][5][6][7]
Regions amb poblacions significatives
Marroc Marroc 3.218.000
Algèria Algèria 6.000
Modifica dades a Wikidata

El poble chleuh, shilha o shleuh(en berber : ⵉⵛⵍⵃⵉⵢⵏ, Ichelḥiyen) són un grup ètnic berber. La majoria dels chleuh viu en les Muntanyes atles del Marroc i en la vall de Souss fins a Guelmim, porta del Sahara.[8][9] Els chleuh parlen l'idioma tashelhit amb algunes variants regionals.[10][11][12]

Una dona chleuh amb vestit de núvia tradicional.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

Els chleuhs o shilha, també coneguts com a shluh i shlöh,[8] s'anomenen tradicionalment Shlḥi, endònim que ha evolucionat a chleuhs en francès.[13]

El nom d'aquestes poblacions berbers[14] provindria, segons l'obra Le Maroc inconnu d'Auguste Mouliéras, del berber achluḥ (plurial : ichelḥiyen) qui significa « Trena en jonc, en espart o en palma », degut a la teixidura de les tendes dels nòmades.[15] Després Antoine Meillet i Marcel Cohen,[16] chleuh hauria estat un préstec de l'àrab marroquí : šelḥ, pluriel šlöḥ, nom d'una tribu ; i šölḥa, nom de llur llengua.[17] En francès, chellouh està recollit des de 1866[17] o 1867 al Grand Dictionnaire universel du s.XIXè[18] de Pierre Larousse ; i Chleuh des de 1891[17] a la Grande Encyclopédie[19] de Ferdinand-Camille Dreyfus.

Aquest nom és usat pels parlants àrabs per designat als berbers en general, tot i que ells prefereixen anomenar-se amazigh/imazighin.[20] Segons la BDLP-Maroc, el terme chleuh (nom masculí i femení) designa tota [p]ersona d'origen berber (independentment del seu origen geogràfic i la varietat de dialecte que utilitzin)[21]

Història[modifica | modifica el codi]

Elements d'una dot tradicional chleuh

En l'antiguitat els berbers van comerciar amb els fenicis i cartaginesos en els magatzems comercials i colònies al llarg del litoral nord occidental. Van establir l'antic regne de Mauretània, que va caure sota el domini romà el 33 aC, abans de ser finalment reunificats sota sobirania berber.[22] Durant el segle VII, els omeies islàmics van envair les fortaleses berbers i bizantines al Magrib, apoderant-se de Cartago en 698. Tot i que els omeies controlaren nominalment Marroc en els anys següents, el seu domini era feble a causa de la resistència gerber. El sistema de govern es va ensorrar i va sersubstituït pel califat abbàssida. L'any 789, amb l'aprovació de la gent del lloc, un antic governant omeia va establir el Dinastia Idríssida. Va durar fins 970 i alguns petits estats competiren pel control en els segles següents. Després de 1053, el Marroc va ser governat per una successió de dinasties musulmanes fundades per tribus berbers. Entre aquestes hi havia la dinastia almoràvit (1053-1147), la dinastia almohade (1147-1275), i la dinastia marínida (1213 a 1524). En 1668, una família xerifiana de l'est va assumir el control i va establir l'actual dinastia alauita.[23]

Durant aquest període, molts chleuh es van traslladar a la serralada de l'Atles per evitar l'hegemonia àrab. Els grups berbers que no s'havien retirat a les terres altes es van casar amb els colons. No obstant això, tot i que els chleuh adoptaren poc a poc l'islam, ells i altres berbers de les muntanyes s'han aferrat a la seva llengua tradicional, la cultura i costums religiosos en diversos graus.[24][25] Una petita minoria dels chleuh són cristians o jueus.[22]

Els imperis colonials francès i espanyol es repartiren Marroc el 1904, i la part sud del territori va ser declarada protectorat francès el 1912. L'arabització es va mantenir com a política oficial de l'estat tant durant el període colonial com en els successius governs posteriors a la independència. Amb la difusió de la Primavera Berber en territori chleuh durant la dècada de 1980, van tractar de reafirmar les seves arrels berbers. Això va culminar amb una proposta de nacionalistes chleuh el 2013 per establir un estat independent Souss dins d'una gran federació del Marroc.[22]

Societat[modifica | modifica el codi]

Una família chleuh

Els chleuh viuen principalment a la serralada de l'Atles i a la vall del Souss. Tradicionalment són grangers i també fan de pastors.[26] Alguns són semi-nòmades, cultivant durant la temporada que l'aigua està disponible, i es mou amb els seus ramats durant l'estació seca.[8]

Les comunitats chleuh a les muntanyes del sud-oest del Marroc cooperen entre si en termes de proporcionar drets de pasturatge recíprocs durant els canvis d'estacions, així com durant els períodes de guerra. Aquestes aliances eren re-confirmades per reunions festives anuals, en què una comunitat chleuh convidava les altres comunitats properes i distants.[27]

Idioma[modifica | modifica el codi]

Els chleuh parlen el chelja, un dialecte tashelhiyt. Pertany a la branca berber de les llengües afroasiàtiques .[20][28] La seva llengua també es coneix sovint com a berber Souss.[29][30]

Pel 2014 hi havia al voltant de 4,77 milions de parlants de chelja, constituint el 14.1% de la població del Marroc.[31] El chelja difereix considerablement d'algunes varietats berbers, com la que parlen els tuaregs.[32]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Project, Joshua. «Shilha Southern».
  2. Daniel J. Shroeter, La découverte des Juifs berbères, sur le cite mondeberbere.com (en archive).
  3. Les juifs du Maghreb au s. XIX, sur le site Persée.
  4. Haim Zafrani, Le Judéo-Berbère, sur le cite mondeberbere.com.
  5. M. Elmedlaoui (membre de l'IRCAM), Ahwash et Ahidous des juifs berbères, extrait de l'article « Changement et continuité dans l'Ahwash des Juifs-Berbères ».
  6. (anglès) Simone Monnier Clay Ph.D., Francophonie Juive – Selected Topics in French Literature and Culture, 2007.
  7. Langues Juives du Maroc, sur le site Persée.
  8. 8,0 8,1 8,2 Wolfgang Weissleder. The Nomadic Alternative: Modes and Models of Interaction in the African-Asian Deserts and Steppes. Walter de Gruyter, 1978, p. 11–12. ISBN 978-3-11-081023-3. 
  9. Encyclopædia Britannica 2008, Shluh.
  10. Marian Aguiar. Anthony Appiah and Henry Louis Gates. Encyclopedia of Africa. Oxford University Press, 2010, p. 175. ISBN 978-0-19-533770-9. 
  11. James Stuart Olson. The Peoples of Africa: An Ethnohistorical Dictionary. Greenwood, 1996, p. 91. ISBN 978-0-313-27918-8. 
  12. Marian Aguiar. Anthony Appiah and Henry Louis Gates. Encyclopedia of Africa. Oxford University Press, 2010, p. 106-107. ISBN 978-0-19-533770-9. 
  13. Dalby, Andrew. Dictionary of Languages: The definitive reference to more than 400 languages. Bloomsbury Publishing, 2015, p. 614. ISBN 1408102145 [Consulta: 2 novembre 2016]. 
  14. «Chleuh (sens A)». Centre National de Ressources Textuelles et Lexicales..
  15. Fottorino, Éric. Philippe Rey. Berbères (Plantilla:Unité) (en fr), 25. ISBN 978-2-84876-229-6. OCLC 816607995. 
  16. Meillet, Antoine. Centre national de la recherche scientifique. Les Langues du monde (in-8o [25 cm]) (en fr). 2, 19 agost [nPlantilla:Exp éd.]. , p. 162
  17. 17,0 17,1 17,2 Définitions lexicographiques i étymologiques de « Chleuh » (sens A) du Trésor de la Langue Française Informatisé, al web del Centre National de Ressources Textuelles et Lexicales
  18. Entrada « chellouh », a Larousse, Pierre. Administration du grand Dictionnaire universel. [[Grand dictionnaire universel du XIXe siècle|Grand Dictionnaire universel du Plantilla:S-]] (in-folio) (en fr), 19 agost. , p. 1122 (lire en ligne Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF, consulté le 2 août 2015)
  19. Entrée « Chleuh [ou Chellaha] », dans Dreyfus, Ferdinand-Camille. Henri Lamirault. La Grande Encyclopédie (31 cm) (en fr), 19 agost. , p. 147 (lire en ligne Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF, consulté le 2 août 2015)
  20. 20,0 20,1 John A. Shoup. Ethnic Groups of Africa and the Middle East: An Encyclopedia. ABC-CLIO, 2011, p. 53–54. ISBN 978-1-59884-362-0. 
  21. «Chleuh». [Consulta: 11 décembre 2016].
  22. 22,0 22,1 22,2 James B. Minahan. Encyclopedia of Stateless Nations: Ethnic and National Groups around the World, 2nd Edition. ABC-CLIO, 2016, p. 378–379. ISBN 978-1-61069-954-9. 
  23. Syed Farid Alatas. Applying Ibn Khaldūn: The Recovery of a Lost Tradition in Sociology. Routledge, 2005, p. 82. ISBN 1317594002. 
  24. Douglas Porch. The Conquest of Morocco. Macmillan, 2005, p. 7. ISBN 978-1-4299-9885-7. 
  25. Robert Montagne. Les Berbères et le makhzen dans le sud du Maroc; essai sur la transformation politique des Berbères sédentaires (groupe chleuh) (en french). Paris: F. Alcan, 1963. OCLC 1949564. 
  26. James Stuart Olson. The Peoples of Africa: An Ethnohistorical Dictionary. Greenwood, 1996, p. 523. ISBN 978-0-313-27918-8. 
  27. George Peter Murdock. Culture and Society: Twenty-Four Essays. University of Pittsburgh Press, 15 October 1965, p. 343–344. ISBN 978-0-8229-7406-2. 
  28. Tachelhit, Ethnologue (2007)
  29. Maarten Kossmann. The Arabic Influence on Northern Berber. BRILL Academic, 2013, p. 19-20. ISBN 978-90-04-25309-4. 
  30. MG Kossmann. Alan S. Kaye. Phonologies of Asia and Africa: Including the Caucasus. Eisenbrauns, 1997, p. 461–462. ISBN 978-1-57506-019-4. 
  31. «Recensement général de la Maroc» (en franch). Haut commissariat du Plan. [Consulta: 16 agost 2016].
  32. Joseph R. Applegate (1957), Berber Studies I: Shilha, Middle East Journal, Vol. 11, No. 3 (Summer, 1957), pages 324-327

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • André Adam, La Maison et le Village dans quelques tribus de l'Anti-Atlas : contribution à l'étude de l'habitation chez les Berbères sédentaires du groupe chleuh, Larose, Paris, 1951, 78 p.
  • Amédée Boussard, Tag honja la chleuh (histoire vécue), éd. Baudinière, Paris, 1935, 207 p.
  • René Euloge, Silhouettes du pays Chleuh, Éditions de la Tighermt, Marrakech, 1951, 221 p.
  • Alexis Chottin et Prosper Ricard, Musique et danses berbères du pays Chleuh : études et notations musicales et chorégraphiques, Heugel, Paris, 1933.
  • Lahsen Hira, Parenté et mariage chez les Chleuh (Berbères marocains du Haut-Atlas occidental). Cas d'Idaw-Mhamud, université de Toulouse 2, 1983, 357 p. (thèse de 3e cycle).
  • Léopold-Victor Justinard, Poèmes chleuh recueillis au Sous, librairie E. Leroux, Paris (extrait de La Revue du monde musulman, vol. LX, p. 63-112.
  • Émile Laoust, Contes berbères du Maroc : textes berbères du groupe Beraber-Chleuh (Maroc central, Haut et Anti-Atlas), Larose, Paris, 1949-1950, 2 vol.
  • « Avec les berbères du Maroc », National Geographic, n° 64, janvier 2005.
  • Rachid, Agrour «Contribution à l’étude d’un mot voyageur». Cahiers d'études africaines, avril 2012, pàg. 767-811.
  • Jacques Berque «Structure agraire des groupes Chleuhs du Haut-Atlas Occidental». Bulletin de l'Association de géographes français, 27, 1950, pàg. 116-120. Berque.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]