Masmuda

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de grup humàMasmuda
Tipus ètnia
Geografia
Estat Marroc
Modifica les dades a Wikidata

Masmuda (berber Imasmouden) fou un dels gran grups humans dels berbers de la família dels Baranis (l'altra família eren els butr) de la que formaven part també és sanhadja.[1] Excepte un petit grup a Bône, totes les tribus d'aquest grup vivien al Magreb més occidental des de la Mediterrània en una línia que passava per Badis (Marroc), Meknès i Danat fins a l'Anti Atles, amb tres enclavaments sanhadja a Tànger, a Azemmour i a la vall del Uargla, i amb l'oceà Atlàntic com a límit occidental. Fins al segle xii formaven tres grups: Els gomeres (Ghumara) a la costa Mediterrània, els barghawates de Sebou al Umm Rabi, i els masmudes propis, del Umm Rabi a l'Anti Atles. Els masmudes eren sedentaris. A la part central del país van acabar per desaparèixer en les múltiples guerres que van afectar al Magreb durant segles i foren substituïts per tribus àrabs hilalianes i pels berbers zanates i hawwares (segle XVI) i després per àrabs makilians. Els gomeres eren homogenis excepte un grup anomenats masmudes del estret origen dels andjra actuals.

Distribució geogràfica[modifica]

Els masmudes del sud van sobreviure a les muntanyes (la principal ciutat era Safi) i estaven dividits entre masmudes meridionals de la plana i els de la muntanya, que amb les seves tribus principals es distribueixen així:

  • Masmudes de la plana: Dukkala, Banu Mazgir, Hazmira, Ragraga, Haha
  • Masmudes de la muntanya: Glawa, Aylana, Warika, Hazradja, Assadan, Hintata, Tin Mallall, Sawda o Zawda, Gadmiwa i Ganfisa.

Història[modifica]

El 682 Uqba ibn Nafi va atacar als Masmudes de l'Atles i va lliurar diversos combats però va quedar rodejat a les muntanyes i només es va salvar per l'ajut d'un contingent zenata. Després va atacar Naffis, ocupada per rums (bizantins?) i berbers cristians i tot seguit va anar cap a Igli al Sus que va ocupar. La llegenda explica que va arribar a la costa de l'oceà i que va fer entrar al seu cavall a l'aigua per testimoniar davant Déu que no li quedava més terra per conquerir. Els masmudes van quedar sotmesos, però això només va durar mentre Uqba va ser a la zona. El 707 Mussa ibn Nussayr va haver de reconquerir el Marroc; va ocupar la regió del Draa i Tafilalt i va enviar al seu fill a la conquesta del Sus i els masmudes.

Ubayd-Al·lah ibn al-Habhab as-Salulí fou nomenat governador del Magreb el 734 (fins a 741) i va encarregar al seu fill Ismaïl com adjunt per la regió del Sus. El 735 Ubayd-Al·lah va encarregar a Habib, nét d'Uqba ibn Nafi, una expedició al Sus contra els masmudes i els sanhadja. Una mica més tard Abd-ar-Rahman ibn Habib al-Fihrí fou nomenat governador (747-755) i va ocupar Igli.

El país Masmuda no torna a ser esmentat fins al segle ix. Idris I no va arribar al sud més enllà de la Tamasma i Tadla però Idris II va fer una expedició a Naffis i a la seva mort el 828 el seu fill Abd Allah o Ubayd Allah va obtenir els territoris d'Aghmat, Naffis, Masamida (Masmuda) i Lamta i el Sus. Els seus descendents són esmentats per al-Bakri governant amb capital a Naffis i a Igli; una altra branca idríssida governava al mateix temps el Draa. Amb la decadència idríssida, els masmudes van recuperar la independència al segle x i van ser governats pels seus caps electes o imgharen (singular amghar, en àrab shuyukh. Al-Bakri diu que els imgharen a Aghmat eren nomenats per un any. Al final del segle x els zanates van establir principats al Marroc, a Fes, a Shalla i a Tadla; un principat maghrawa es va establir a Aghmat. No se sap res més dels masmudes. Els almoràvits van sotmetre als masmudes i el 1057 l'almoràvit Abd Allah ibn Yä-Sïn van conquerir Aghmat fugint el maghrawa Lagut ibn Ali cap a Tadla; la seva esposa Zaynab, dels Nafzawa, va acabar sent l'esposa de Yússuf ibn Taixfín. Fins al 1062 Aghmat fou la capital dels almoràvits, i llavors es va fundar Marraqueix. El 1074 Yússuf va donar diversos governs als seus fills i Tamim va rebre Marraqueix, Aghmat, Tadla, Tamasma, el Sus i el país dels Masmuda.[2]

El 1121 es va revoltar Ibn Tumart de la tribu Hargha i li va donar suport Abu Hafs Umar Inti, xeic dels Hintata, i Abd-al-Mumin ibn Alí que va portar a la fundació de la dinastia coneguda com dels almohades. La història dels masmudes fou llavors la dels almohades que havien portat al poder i va durar fins a 1269. A través d'Umar Inti van originar també la dinastia inicialment almohade dels hàfsides (1228-1574).[3]

Després de la derrota dels almohades a la batalla de les Navas de Tolosa (1212) la dinastia va anar perdent el poder a al-Àndalus i va retrocedir al Marroc davant els Banu Marin (Beni Merin) o Marínides (merínides). Els masmudes van recuperar la independència a partir de 1224 quan fou proclamat Abu-Muhàmmad Abd-Al·lah al-Àdil (1224-1227) i es van aliar als àrabs hilalians de la plana. El 1269 els marínides van assolir plenament el poder i els masmudes els van reconèixer però van gaudir d'àmplia autonomia governats per famílies locals notables: els Awlad Yunus els Hintata; els Awlad Sad Allah els Gandmiwa; i els Banu Khattab els Haskura. Més al sud els Banu Yaddar van fundar un principat independent que va existir de 1254 a vers 1340.

A l'inici del segle xvi els país Masmuda estava fragmentat; els xeics dels Hintata dominaven la regió de Marraqueix, sent el més famós Abu Shantuf; al sud del Tansift hi havia le territori de guerrers dels Ragraga, organitzats com a comunitat de guerrers des del segle xiv; un cap religiós, s'havia imposat als Haha i al segle xv el místic al-Djazula era el seu cap. Al territori del Draa va néixer llavors la dinastia Sadita que després de dominar el Sus va imposar la seva autoritat a tot el Marroc, però sense aconseguir sotmetre als muntanyesos de l'Atles i Ahmad al-Mansur (1578–1603) va haver de combatre a Umar ibn Haddu que governava de manera independent sobre els Saksawa, i va arribar a agafar el títol berber de agellid (rei); al Sus i a l'Atles els que manaven eren els caps religiosos locals sent els més forts els dels Haba i els de Tazerwalt (família Ahmad u-Musa).

Fin al temps del sultà alauita Mulay al-Rashid (1666-1672) l'Atles i el Sus no van estar realment sota domini del Marroc, però un segle després (final del segle xviii) al Tazerwalt, el marabut Sidi Hisham, amb seu a Iligh, va erigir un estat independent que va durar fins al 1886. Dins el Marroc els masmudes van desaparèixer de la historia. Quan es va instaurar el protectorat francès els masmudes estaven dividits en tres grups, a l'est sota els Glawa; a l'oest sota Mtugga; i al centre sota els Gundafa. El nom de masmudes es va perdre i els berberòfons del sud porten el nom al segle xx de Shuluh (francès chleuh).

Subtribus[modifica]

L'autor del llibre "Mafakhir al-Barbar" (Els orgulls dels berbers), cita les subtribus dels masmuda:[4]

Referències[modifica]

  1. Nelson, Harold D. Morocco, a country study. Washington, D.C.: The American University, 1985, p. 14. 
  2. La Terre marocaine: Volume 7,Numéros 86 à 97, Google Books.
  3. "Mafakhir Al-Barbar" s.XIV, Auteur original inconnu, publié par Abdelkader Boubaya, Université Hassan II Casablanca page77
  4. Unknown author. كتاب مفاخر البربر. Hassan II university of Casablanca, 1312, p. 172. 

Bibliografia[modifica]

  • Ibn Khaldoun, Histoire des Berbères et des dynasties musulmanes de l'Afrique septentrionale, 1852-1856, traducció de William Mac Guckin de Slane, Imprimerie du Gouvernement, Alger, vol. I, vol. II i vol. III
  • Enciclopèdia de l'Islam, sv. Masmuda, volum VI, 730-733