Conquesta musulmana del Magrib

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Conquesta musulmana del Magrib
Expansió musulmana i Guerres arabobizantines
Data 642 - 711
Localitat Magrib, Àfrica del nord o Ifriquiya
Bàndols
Tribus berbers i el exarcat d'Àfrica Imperi àrab
Forces
Milícies berbers i tropes bizantines comandades pel rei Kusaila, i després per la reina Kahena Exèrcit musulmà comandat per Uqba ibn Nafi, després per Hassan ibn al-Nu'man


La conquesta del Magrib és un procés que s'emmarca dins de l'expansió musulmana dels segles VII i VIII. Aquest procés, malgrat la seva relativa rapidesa, va tenir alts i baixos; després d'un inicial desinterès per part d'Úmar ibn al-Khattab, a la seva mort es va iniciar la conquesta, que va portar com a conseqüència la unió i derrota de les tribus berbers, la pèrdua del ric exarcat de Cartago per a l'Imperi Bizantí, i l'oportunitat per als musulmans de continuar la seva expansió fins a Europa.

Introducció[modifica | modifica el codi]

La història del Magrib no s'inicia amb la conquesta musulmana; ja va conèixer la presència de l'Antiga Roma al litoral del Marroc i de Tunísia, i fins a 200 quilòmetres terra endins el cristianisme es va implantar amb una Església cristiana d'Àfrica molt activa (Sant Agustí, per exemple, era d'origen berber). En el moment de la conquesta àrab, el Magrib era una dependència de l'Imperi bizantí i gairebé autònom, divergent amb la resta de l'Imperi per la interpretació del cristianisme.

La colonització va suposar tensions entre àrabs i berbers, doncs la idea d'un fenomen de conversió i d'aculturació es queda en l'estat d'hipòtesis. Calgué prop d'un segle per apaivagar les tensions polítiques vinculades a la conquesta. La conversió de les tribus no va ocórrer uniformement, i va conèixer resistències, apostasies puntuals, o l'adopció de sincretismes. L'arabització es va dur a terme de manera més lenta encara. Finalment es va dur a bon terme gràcies a una més lenta i tèbia arabització i un procés d'islamització en l'àmbit religiós més sever encara que respectant certs sincretismes i peculiaritats depenent de la tribu i àrea conquerida.

Les poblacions berbers del Magrib van contribuir tant a la brillantor de la cultura musulmana com a la defensa de certs particularismes; existeix així una identitat magribina en el món medieval, per a l'estudi del qual les fonts es fan escasses, sense testimonis directes de l'època de la conquesta, només posteriors, com els d'Ibn Abd-al-Hàkam (± 849) o d'Al-Baladhurí (± 823).

Les etapes de la conquesta musulmana (647-711)[modifica | modifica el codi]

Del desinterès a les primeres exploracions i conquestes (642-661)[modifica | modifica el codi]

En 642, els àrabs estan presents a Barqa i a Trípoli; Egipte és conquerit, i els coptes cristians acullen els Àrabs com alliberadors. Al-Fustat és fundat, que servirà de base posterior a la conquesta.

Omar es nega a annexionar l'exarcat d'Àfrica, que els àrabs traduïen per Ifríqiya, que considera mufarriqa (pèrfida), i s'oposa a tota expedició, però quan mor el 644, Uthman el 647 autoritza les primeres exploracions, encarregant la conquesta a Abd-Al·lah ibn Abi-Sarh, que el 647 va derrotar, a Sufetula, al patrici Gregori, governador bizantí que s'havia fet independent, i que va morir a la Batalla de Safetula.[1] Es va fixar un tribut als bizantins de 300 talents d'or, però a l'interior del país la resistència berber als àrabs els va aconsellar de retirar-se a la Tripolitània. Es van fer diverses expedicions però totes efímeres perquè els vencedors no desitgen instal·lar-se, i es retiren a 648, a canvi d'una compensació pecuniària. Els quedarà una consciència de la gran debilitat de la posició bizantina al Magrib.

Els disturbis que segueixen a la mort de Uthman i el califat d'Ali (656-661) desvien les cobdícies i les energies a la regió, però els bizantins no ho aprofiten per reforçar-se, i al contrari, es guanyen l'enemistat d'una bona part dels cristians de l'Àfrica per mesures fiscals maldestres. En 661, Muawiya accedeix al califat i Ifriqiya serà objecte des de llavors de projectes d'instal·lació Omeies.

El 665 Muàwiya ibn Hudayj va sortir d'Egipte amb 20.000 homes, es va reunir amb les forces de Tripolitània dirigides per Uqba ibn Nafi i van ocupar Djalla a la part central del país i van fer victorioses expedicions a Hadrumetum (Sussa), Hippo Dyarrithus (Bizerta) i Gerba, però no van romandre al país.

De la conquesta de Uqba a les revoltes de Kusaila (670-683)[modifica | modifica el codi]

En 670, l'expedició de Uqba ibn Nafi porta a la fundació de Kairuan, el primer establiment de l'islam a Occident amb la intenció de conquesta i de colonització. Kairuan, alhora, serà una ciutat islàmica, un cap de pont per a noves expedicions i un fita sobre el camí entre Egipte i el Magrib. Uqba rebrà el suport dels primers contingents de conversos (mawlâ/mawali), esclaus nascuts de tribus berbers que ràpidament durien a terme les seves reivindicacions. La ideologia igualitària de l'islam entra perpètuament en contradicció amb la realitat de les estructures tribals àrabs.

El 681 Uqba fou de nou encarregat de continuar la conquesta, i aquesta vegada va fer un passeig triomfal fins a la costa atlàntica. És llegendari que, quan va arribar a l'oceà, a les platges de Massa, es va introduir amb el seu cavall de les onades i va posar a déu com a testimoni que només l'aigua l'impedia seguir conquerint terres per a l'islam. En el seu recorregut, les tribus berbers es van revoltar amb gran violència. No se sap si aquesta expedició tenia com a missió un reconeixement del terreny o era més aviat una batuda. No obstant això, va ocasionar nombrosos aixecaments berbers. A la tornada, la columna de Uqba va ser atacada per un exèrcit que dirigia Kosayla, cap de la tribu berber dels Awraba de la confederació dels Baranis, sent derrotat a la batalla de Biskra, en la que Uqba va morir (serà santificat i la seva tomba serà el primer monument musulmà del Magrib) el 683. Durant l'aixecament berber, que va reunir els berbers, islamitzats o no, i probablement a restes de l'exèrcit bizantí, es va arribar a ocupar Kairuan. Com a principal conseqüència, la ciutat va ser evacuada i els àrabs es van retirar de Ifriqiya.

La conquesta definitiva del-Nu'man (686-702)[modifica | modifica el codi]

A l'Orient, el califat de Abd al-Malik comença a 685-705 i que marcarà la fi provisional dels trastorns polítics en Orient, i sota el que seran portats reformes de l'administració i del poder. Aquest nomena Hassan ibn al-Nu'man governador al Magrib, el qual portarà la reconquesta en 686. El 686 Kusayla fou derrotat i mor per un exèrcit dirigit per Zubayr ibn Kays al-Balawi. La successió de Kusayla fou assolida per una dona excepcional, Dahia (Dihya), coneguda a les fonts àrabs com la Kàhina (la Poetessa), de la confederació dels Djarawa (Jarawa), del gran grup de tribus berbers de Buitr (Butr o Botr) de la regió de l'Aures oriental. Tota Ifríqiya es va revoltar i es va posar al seu costat. La Kàhina és un personatge misteriós, que per uns era pagana (segons Sad Zaghul Abd al-Hamid), per altres jueva (tesí de H. Z. Hirschberg, P. Sebag i altres), i per altres cristiana (M. Talbi, que la fa berber romanitzada). La crisis del califat en aquesta època va retardar la reacció àrab.

Hassan ibn al-Nu'man fou enviat finalment contra la Kàhina i els bizantins que restaven encara a la costa. El 698 la Kàhina i els bizantins foren derrotats. Després d'això els berbers es van convertir a l'islam. Hassan es va establir a Tunis, una ciutat númida propera a Cartago, en lloc de fer-ho a la que havia estat la capital bizantina, Cartago; tanmateix, la capital oficial d'Ifríqiya va restar a Kairuan.

En 701, Kahina és vençuda i morta. Aquesta dona berber, jueva o cristiana, dirigia la revolta dels Berbers chawis, envoltada d'una aura mística. Es farà una icona de la resistència berber. Des 702, l'assentament àrab és suficient en Ifriqiya, com per a realitzar noves conquestes.

En 705, Musa ibn Nusayr es fa el primer governador oficial de l'wilaya de Ifriqiya. Fins a 713, es produeix una fase de control de l'espai, fins a Tànger, el poder es consolida. 711 és la data del terme "oficial" de la conquesta, els primers contingents berbers creuen cap Andalusia, dirigits per Tàriq ibn Ziyad. Desembarcaran al Gibraltar ( Jabal Tariq ). A la fase d'organització militar de la conquesta, va a substituir l'administració d'un territori encara parcialment insubmís, i convertit.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Shillington, Kevin. Encyclopedia of African History. vol.1 (en anglès). CRC Press, 2004, p. 337. ISBN 1579582451.