Quadriga

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Quadriga sobre la Porta de Brandenburg, a Berlín
Auriga grec. Baix relleu de l'últim quart del segle VI aC procedent de Cízic, Museu Arqueològic d'Istanbul.
Fresc mostrant una quadriga. Tomba tràcia prop de Kazanlak ( Bulgària).

Una quadriga (del llatí, quadri-, quatre, i jungere, junyir, unir mitjançant un jou) era un carro impulsat per quatre cavalls en línia. Es feien curses de quàdrigues en els Jocs Olímpics i altres festes sagrades, i es considerava que era el transport dels déus grecs, com s'ha trobat representat en diferents vasos i relleus artístics. Posidó es movia amb una quadriga impulsada per dofins, i Apol·lo es representava habitualment dirigint la seva quadriga pels cels, portant la llum del dia amb ell i dispersant la foscor de la nit.

Posteriorment, el vehicle fou utilitzat pels generals de l'imperi Romà quan entraven victoriosos en una ciutat, pel que es va associar la quadriga al triomf militar. Així, en la cultura occidental, tradicionalment s'ha utilitzat aquest vehicle en els monuments per commemorar les victòries.

Pronunciació[modifica | modifica el codi]

La paraula quadriga és plana en català.[1]

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Pintura rupestre d’una biga garamant (?). Oued Djerat. Algèria.
Article principal: Cursa de carros

Garamants[modifica | modifica el codi]

Les quadrigues de l’època romana clàssica eren carros de curses. En actes puntuals hi podia haver quadrigues cerimonials. Les quadrigues romanes procedien de les gregues, anomenades “tethrippon”.[2][3] Heròdot, en el segle V aC afirmava que els grecs aprengueren dels antics libis a junyir quatre cavalls a un carro. [4][5][6] S’estava referint als garamants. Hi ha més de 500 dibuixos antics, conservats en diverses zones del territori del Sahara, que representen carros dels garamants. La majoria són bigues, amb tirs de dos cavalls. Però n’hi ha alguns que mostren tirs de quatre cavalls.[7][8][9]

  • Hi ha alguna traducció de Heròdot que parla de carros garamants amb quatre cavalls que no s’ajusta amb altres versions. [10][11]
  • Segons Heròdot hi havia un poble a Líbia, els zaueces , les dones dels quals conduïen carros de guerra. [12]

Carros de guerra micènics[modifica | modifica el codi]

Article principal: Exèrcit micènic

Els carros de guerra de l’exèrcit micènic eren amb tir de dos cavalls. La majoria de rodes de les bigues micèniques representades són de quatre radis.[13]

Descripció[modifica | modifica el codi]

Mosaic representant les curses de quadrigues en un circ. Trobat en el Palau Reial Menor de Barcelona. Prop del 350 dC .
Roda de carro de bronze de Stade. Prop del 700 aC .
Detall d’una roda de carro. La clàvia o xaveta, inserida a l’eix, impedeix que la roda surti.

Una quadriga era un carro tirat per quatre cavalls de front. [14][15] Els cavalls anaven junyits en un timó, format per una barra única central, amb dos cavalls a cada banda.

Terminologia romana[modifica | modifica el codi]

Els dos cavalls més propers al timó s’anomenaven “equi iugale” en llatí. Els de les bandes externes s’anomenaven “equi funale”. Des del punt de vista de l’auriga els quatre cavalls eren els següents: “sinisteriore funali”, “sinisteriore iugali”, “dexterior iugali”, “dexterior funali”.[16][17][18] Un dels cavalls més importants era el primer de l’esquerra, el “sinisteriore equus funalis”. En el circ els girs s’efectuaven cap a l’esquerra i calia un cavall que pogués dominar els altres, alentint el pas sense perdre la guia.[19] Segons una altra opinió el cavall més important era el que estava prop del timó a la dreta. [20]

Terminologia grega[modifica | modifica el codi]

La majoria de paraules gregues importants relacionades amb les quadrigues s’han conservat en obres escrites. El terme grec de quadriga és tethrippon. El que correspon a auriga, enioxos. (Amb uns quants sinònims). Els dos cavalls interiors s’anomenaven zygioi i els exteriors seiraphoroi. [21]

Vehicle[modifica | modifica el codi]

El carruatge pròpiament dit es basava en un eix horitzontal, normalment no giratori, amb una roda a cada extrem. Unida sòlidament a l’eix hi havia la llança o timó. La resta de l’estructura estava formada per una plataforma horitzontal (sobre la que l’auriga se situava en posició erguida) i una mena de carenat pel davant i els costats. La parte posterior quedava oberta.

  • Les rodes eren de radis (des de 4 fins a 8 radis). Els radis de fusta unien el cèrcol exterior (també de fusta i reforçat amb una llanda de ferro) amb el botó central de la roda, foradat al mig i fent de coixinet.

Cada roda anava insertada al cap rebaixat (de menor diàmetre) de l’eix i hi havia un pern o una clavilla (clàvia o xaveta), amb una volandera o similar, que impedia que la roda sortís de l’eix cap a l’exterior. La roda no podia anar cap a l’interior per topar amb un diàmetre de l’eix més gran que el forat del botó.[22]

  • El botó de les rodes antigues tenia una amplària molt gran, comparada amb els botons de roda moderns. (Vegeu imatges).
  • Segons una referència moderna algunes quadrigues romanes pesaven només uns 25 quilos.[21]

Representació de quadrigues[modifica | modifica el codi]

Els coneixements actuals sobre les diferents quadrigues antigues no es limiten a les referències literàries. Hi ha monedes, escultures, ceràmica pintada, mosaics, petròglifs i teixits estampats.

Monedes[modifica | modifica el codi]

Ceràmica pintada[modifica | modifica el codi]

Mosaics[modifica | modifica el codi]

A Catalunya hi ha dos mosaics amb representació de quadrigues: el que es va trobar al Palau Reial Menor de Barcelona i el mosaic de Bell-lloc del Pla (Can Birol), a Girona. Altres mosaics importants fora de Catalunya són el de Mèrida, el de la Piazza Armerina a Sicília i el del Museu de Fourvière a Lió.

Sobre els mosaics hi ha una documentació prou notable, amb diversos estudis especialitzats. Generalment hi ha poca informació sobre els aspectes tècnics dels vehicles i els guarniments dels cavalls. Per contra, les llistes dels noms dels aurigues i dels cavalls estàn ben exposades, amb arguments que relacionen les inscripcions de cada mosaic amb les d’altres representacions, dins d’un marc social general de les curses de cavalls i de l’art relacionat. (Vegeu Bibliografia).

Exemple[modifica | modifica el codi]

El mosaic del circ de Barcelona està datat al voltant del 325 dC. Hi ha els noms dels cavalls següents: Eridanvs, Brotocales, Iscolasticvs, Regnator, Famosvs, Pyripinvs, Arpastvs, Evfrata, Evstolvs, Pelops, Lucxvriosvs. Els quatre cavalls guanyadors de la cursa representada foren Eridanvs, Ispvmevs, Pelops i Lucxvriosvs.

Escultura[modifica | modifica el codi]

Teixits[modifica | modifica el codi]

Quadrigues monumentals[modifica | modifica el codi]

El monument d'aquest tipus més famós es troba a Berlín, coronant la porta de Brandemburg. Aquesta escultura fou retirada de Berlín per l'exèrcit de Napoleó, que la va portar a França com a trofeu. Després de la caiguda de Napoleó, l'obra fou tornada a Berlín, on roman actualment.

Una altra quadriga famosa és la de l'Arc de triomf del Carrousel a París, presidint l'entrada als terrenys del Museu del Louvre.

Sembla que totes les quadrigues modernes es basen en la Quadriga triomfal, una escultura grega o romana que és l'única supervivent de l'Edat antiga. Fou erigida originalment en l'Hipòdrom de Constantinoble, i ara es troba a la Basílica de Sant Marc, a Venècia.

Biga i triga[modifica | modifica el codi]

Eren carros semblant a la quadriga però tirats per dos (biga) o tres cavalls (triga).[23]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Guia pràctica de català.
  2. Giovanni Gioviano Pontano. Ioannis Iouiani Pontani ... Opera quae soluta oratione composuit, omnia: in tomos tres digesta: Ioannis Iouiani Pontani, Librorum omnium, quos soluta oratione composuit, tomus secundus cui insunt, De aspiratione, lib. 2. Item, Dialogi festiuissimi, diuersorum argumentorum, nempe Charon. Antonius. Actius. Aegidius. Asinus. De sermone, lib. 6. Belli, quod ferdinandus senior Neapolitanorum rex cum Ioanne Andegauiensium duce gessit, libri totidem, 1538, p. 76–. 
  3. Johann Christian August Heyse. Dr. Joh. Christ. Aug. Heyse's allgemeines verdeutschendes und erklärendes fremdwörterbuch mit bezeichnung der aussprache und betonung der wörter nebst genauer angabe ihrer abstammung und bildung: 12. ausg. Nach den früheren bearbeitungen von dr. K. W. L. Heyse ... neu verbessert und sehr bereichert herausgegeben von dr. C. A. F. Mahn. Hahn, 1859, p. 913–. 
  4. Hassan Akioud. Els amazics: una història silenciada, una llengua viva. Cossetània Edicions, 1 January 2007, p. 21–. ISBN 978-84-9791-254-9. 
  5. Herodotus. Història. Fundació Bernat Metge, 2007. ISBN 978-84-7225-765-8. 
  6. LARCHER. Histoire d ́Hérodote. Charpentier, 1855, p. 384–. 
  7. J. Desmond Clark. The Cambridge History of Africa. Cambridge University Press, 25 February 1982, p. 619–. ISBN 978-0-521-22215-0. 
  8. David J. Mattingly. Tripolitania. Routledge, 2 September 2003, p. 62–. ISBN 978-1-135-78283-2. 
  9. John Wright. A History of Libya. Hurst Publishers, 2012, p. 29–. ISBN 978-1-84904-227-7. 
  10. Herodotus. The Nine Books of the History of Herodotus. Henry Slatter, High Street, 1846, p. 353–. 
  11. Augusto Azzaroli. An Early History of Horsemanship. BRILL, 1 January 1985, p. 62–. ISBN 90-04-07233-0. 
  12. James Talboys Wheeler. An analysis and summary of Herodotus [by J.T. Wheeler]., 1848, p. 111–. 
  13. Bryan Feuer. Mycenaean Civilization: An Annotated Bibliography through 2002, rev. ed.. McFarland, 2 March 2004, p. 250–. ISBN 978-0-7864-1748-3. 
  14. GDLC. Quadriga.
  15. Elio Antonio de Nebrija. Aelii Antonii Nebrissensis Grammaticarum institutionum libri quatuor: nunc denuo ad publicam utilitatem diligentissimè recogniti nec non gotholaunicis explanationibus ac notis illustrati .... Typis Academicis, apud Antoniam viduam Emmanuelis Ibarra, 1757, p. 270–. 
  16. Jean Baptiste Gardin-Dumesnil. Synonymes latins, et leurs différentes significations, avec des exemples tirés des meilleurs auteurs; à l'imitation des synonymes français de l' abbé Girard. a la librairie classique de Marie-Nyon, 1827, p. 231–. 
  17. William Smith. Dictionary of Greek and Roman Antiquities. J. Walton, 1870, p. 379–. 
  18. The Monthly Review. Hurst, Robinson, 1842, p. 513–. 
  19. Penelope. U. Chicago. Circus Maximus.
  20. Caroline Lawrence. The Charioteer of Delphi. Hachette Children's Group, 9 December 2010, p. 172–. ISBN 978-1-4440-0362-8. 
  21. 21,0 21,1 Tim Harris. Sport: Almost Everything You Ever Wanted to Know. Random House, 30 June 2009, p. 557–. ISBN 978-1-4090-7810-4. 
  22. J. H. Crouwel. Chariots and Other Wheeled Vehicles in Iron Age Greece. Allard Pierson Museum, 1992. ISBN 978-90-71211-21-8. 
  23. F. Javier Jiménez Ávila. La toréutica orientalizante en la Península Ibérica. Real Academia de la Historia, 2002, p. 232–. ISBN 9788495983053 [Consulta: 28 gener 2011]. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Bibliografia de mosaics de circs[modifica | modifica el codi]



A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Quadriga Modifica l'enllaç a Wikidata