Basílica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre l'edifici. Vegeu-ne altres significats a «Basilica».
Planta de la basílica de Maxenci (Roma), també coneguda com basílica de Constantí.

Una basílica és una estructura arquitectònica d'origen romà que tenia una funció econòmica i jurídica. El nom té el seu origen en el terme llatí basilica que alhora deriva del grec βασιλική (fonèticament, basiliké) que significa «reial», i que és una el·lipsi de l'expressió completa βασιλική οἰκία (basiliké oikía) que significa «casa reial».[1] L'edifici originalment servia per a les transaccions comercials a gran escala i era també com una mena de jutjat. Els seus orígens són de l'època republicana; un exemple n'era la Basílica Emília (179 aC), dins del Fòrum Romà.

A mesura que avança en el temps es van afegint diversos canvis que esdevindran canònics. Serà la planta que adoptaran els edificis religiosos cristians de l'època paleocristiana (última fase de l'art antic), anomenant "planta basilical" a la planta formada per una nau central, més gran que les laterals, tant d'amplada com d'alçada. Composta per 3 o 5 naus. A la central s'hi poden obrir galeries de finestres. El sostre solia ser pla i en fusta, però això evolucionaria, construint-se en pedra. Té els 2 costats curts plans. A la llarga aquests costats es modificaran i s'afegirà una exedra semicircular a un dels costats. En època de Trajà aquesta "millora" es realitzà als dos costats, com en el cas de la basílica Úlpia (96 dC).

Quan un edifici té aquestes característiques, es parla d'un espai de planta basilical.

La basílica de l'antiga Roma[modifica | modifica el codi]

Basílica Júlia

La basílica per als antics romans era una gran sala construïda al centre de la ciutat per a fer trobades d'homes de negocis i per a instal·lar el tribunal quan calia fer judicis. Generalment eren de planta rectangular i de considerable altura, la sala principal estava voltada per dos ambulatoris separats per fileres de columnes. Aquesta sala polivalent, en cas d'haver-se de fer servir el mateix dia per a més d'una funció, es posava una cortina entre columnes. Encara que estaven al fòrum de la ciutat, envoltades d'edificis, eren molt lluminoses perquè tenien finestres a la part de dalt. De vegades en un extrem hi havia un absis. Aquestes basíliques portaven el nom del seu promotor que podia ser un home ric, un cònsol que volia augmentar el seu prestigi o, en temps de l'imperi, el mateix emperador. La primera fou la basílica Pòrcia. El nom podria no haver-li donat aquest censor sinó els grecs ieràpetres que van anar a Roma demanant justícia i se'ls va atendre aquí. En grec basílica vol dir «la sala del basileu» i basileu és una paraula que s'aplica a la màxima autoritat, ja sigui un rei o, en el cas de la Roma Republicana un cònsol o la persona en qui aquest delegués.[2]

Al Fòrum Romà es van construir les següents basíliques:

La basílica cristiana[modifica | modifica el codi]

Basílica de Santa Sabina a Roma, construïda al segle V

Aquest model d'estructura va ser aprofitat per Constantí com a model per als primers centres de culte cristians que ell mateix va fundar (Sant Pere del Vaticà i Sant Joan del Laterà, a la ciutat de Roma) i així ha perviscut fins a l'actualitat. Això es degué principalment al caràcter assembleari de la litúrgia cristiana i al fet que aquesta mena d'espais permet acollir grans quantitats de persones i estableix la jerarquia que se li escau, amb els fidels distribuïts per la nau (o les naus) i qui presideix la cerimònia situat a l'absis o presbiteri que encapçala el conjunt.

En molts casos, els mateixos edificis romans es varen utilitzar com a recinte religiós oficial per a la celebració de la Litúrgia. Després que l'Imperi Romà es tornés oficialment cristià, el terme es va usar també per referir-se a esglésies, generalment grans o importants, a les quals s'havien atorgat ritus especials i privilegis en matèria de culte. En aquest sentit s'utilitza avui la denominació, tant des del punt de vista arquitectònic, com religiós.

Basílica major i menor[modifica | modifica el codi]

El Papa és l'única persona amb potestat per concedir el títol de basílica a un temple. Només hi ha quatre basíliques amb el rang de basílica major, totes elles situades a la ciutat de Roma: Sant Pere del Vaticà, Sant Joan del Laterà, Santa Maria Major i Sant Pau Extramurs.

Totes les altres basíliques ostenten el rang de basílica menor, i n'hi ha més de 1.500 a tot el món.

Basíliques dels Països Catalans[modifica | modifica el codi]

Basíliques de Catalunya[modifica | modifica el codi]

Historiadors com el Dr. Àngel Fàbrega indiquen que cap a mitjan segle IV Barcelona ja tenia basílica episcopal, corresponent a la Catedral de Santa Eulàlia.[4] A la ciutat de Barcelona hi ha un total de nou basíliques, sis de les quals reberen aquest títol durant el segle XX, i dues més en el segle XXI: la Catedral de Santa Eulàlia (mitjan segle IV), la Mercè (1918), Santa Maria del Mar (1923), Santa Maria del Pi (1926), Sant Josep Oriol (1935), Sant Just i Sant Pastor (1948), el Temple Expiatori del Sagrat Cor del Tibidabo (1961), la Concepció (2009)[4] i el Temple Expiatori de la Sagrada Família, convertit en basílica el 7 de novembre de 2010 coincidint amb la dedicació feta pel papa Benet XVI.

A la resta de Catalunya hi ha 15 basíliques: les catedrals de Tarragona, Terrassa, Tortosa, La Seu d'Urgell, Solsona i Vic. Santa Maria de Castelló d'Empúries, Santa Maria d'Igualada, Santa Maria de Manresa, Santa Maria de Mataró, Santa Maria de Montserrat, Santa Maria de Vilafranca del Penedès, l'Església de Sant Feliu de Girona, Santa Maria de Poblet, Santuari de Núria (des del 2014) i Santa Maria de Valldeflors de Tremp.

Basíliques del País Valencià[modifica | modifica el codi]

A la ciutat de València hi ha tres basíliques: la Catedral de Santa Maria, la Mare de Déu dels Desemparats i Sant Vicent Ferrer.

A la resta del País Valencià hi ha 9 basíliques: les catedrals d'Oriola i Sogorb, Sant Jaume d'Algemesí, Nostra Senyora del Socors d'Asp, la Mare de Déu del Lledó a Castelló de la Plana, Santa Maria d'Elx, Santa Maria de Morella, Sant Pasqual de Vila-real i Santa Maria de Xàtiva.

Basíliques de les Illes Balears[modifica | modifica el codi]

A les Balears només hi ha una església amb el títol de basílica, la Catedral de Mallorca.

Basíliques del Principat d'Andorra[modifica | modifica el codi]

Al Principat d'Andorra, el santuari de Meritxell té, des del 2014, la categoria de basílica menor.

Basíliques de la Catalunya Nord[modifica | modifica el codi]

La Catalunya Nord compta amb la catedral de Sant Joan de Perpinyà considerada basílica.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Diccionario de Arte I. Barcelona: Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.52. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 12 novembre 2014]. 
  2. Samuel Ball Platner, Thomas Ashby, "A topographical dictionary of Ancient Rome", ed.Oxford University Press, 1929, p. 82
  3. Filippo Coarelli, "Guide archéologique de Rome", ed.Hachette, 1998, p. 44
  4. 4,0 4,1 EXPLICACIÓ DEL TÍTOL DE BASÍLICA (IV), FRA VALENTÍ SERRA, caputxí
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Basílica Modifica l'enllaç a Wikidata