Marquesat de Montferrat

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Marquesat de Montferrat
italià: Marchesato del Monferrato

marca del Regne d'Itàlia
Estat del Sacre Imperi Romanogermànic

958 – 1704
de}}}Montferrat de}}}Montferrat
Bandera Escut
Ubicació de Montferrat
La Marca de Montferrat (blau) al 1494
Capital
Idioma oficial italià, monferrino piemontès
Religió catolicisme, judaisme
Moneda cavallotto, ducat, testó[1]

Període històric

alta edat mitjana
 • Establiment 958
 • Donació imperial del territori a Aleram 961
 • Fi de la dinastia Aleramici 1305
 • Domini espanyol 1533
 • Fi de la dinastia Paleòleg i pas al Ducat de Màntua 1536
 • Fi del Ducat de Montferrat 1708
 • Dissolució 1704
Forma de govern marquesat (fins al 1587)
ducat (del 1587 al 1704)
marquès
 • 958-991 Aleram (primer)
 • 1550-1574 Guillem X (darrer marquès)
 • 1665-1708 Ferran Carles (darrer duc)
Localització del Marquesat de Montferrat.
El Marquesat de Montferrat (en vermell) a la fi del segle XV.

El Marquesat de Montferrat va ser un estat del nord-oest d'Itàlia. Durant tota l'edat mitjana va ser un marquesat del Sacre Imperi, i només amb la dominació espanyola va adquirir el títol de ducat, quan l'emperador Maximilià II va ascendir al marquesat a la categoria de ducat que va concedir al aleshores marquès Guillem I Gonzaga, duc de Màntua el 1574. El Ducat de Montferrat es va extingir el 1708 quan Víctor Amadeu II de Savoia el va incorporar al seu regne.

Història[modifica | modifica el codi]

El Marquesat de Montferrat va néixer com una marca de la frontera nord-occidental del Regne d'Itàlia. El 961 l'emperador Otó I va decidir reestructurar la frontera amb França i va dividir la Marca d'Ivrea en diversos marquesats. Per aquest motiu, Otó I va crear la marca de Ligúria Occidental o Marca Aleràmica ja que el seu destinatari va ser el noble Aleram, que ja tenia des del 958 el títol de marquès.[2] A més de la marca de Ligúria Occidental, es van crear a partir de la marca d'Ivrea altres dues marques: la Marca de Ligúria oriental, que va ser lliurada al comte Obert (la marca Obertenga o dels Obertenghi) i que amb el temps va derivar en el Ducat de Milà i en la República de Gènova; i la Marca de Torí (nucli del futur Ducat de Savoia) lliurada al comte Arduí Glaber.

Els descendents d'Aleram són relativament desconeguts, ja que no es disposa de documents antics escrits sobre ells. Aquest obscurantisme canvia amb Renyer o Rainier. Guillem V, fill de Rainier (Renyer), es va casar amb una germana de Conrad III i això va fer augmentar considerablement el prestigi de la família. Guillem es va involucrar en la política italiana de Conrad III, mostrant-se com un actiu líder gibel·lí,[3] i també va estar relacionat amb l'emperador bizantí Manel I Comnè.[4] Guillem V va participar al costat dels seus fills en les croades.[5] Bonifaci de Montferrat va ser el líder de l'quarta croada i va fundar el Regne de Tessalònica.[6] Aquest regne va ser heretat per un fill "grec" de Bonifaci, Demetri.[7] Des de llavors, els marquesos de Montferrat van intentar recuperar aquest regne per als seus dominis, però mai ho aconseguiren.

Al segle XIII, Montferrat va estar dividit entre els partits güelf i gibel·lí, durant els regnats de Bonifaci II i Guillem VII de Montferrat. Van haver de superar llargs anys de guerres contra l'independentisme de les ciutats d'Asti i Alessandria. Amb aquestes lluites, els marquesos de Montferrat es van convertir en la referència d'una nova Lliga Llombarda forjada per lluitar contra la propagació de la influència angevina en el nord d'Itàlia. La capital de Montferrat en aquella època era Chivasso, al centre dels territoris del marquesat.[8]

El 1305, va morir l'últim marquès de Montferrat de la família Aleramici, Joan I de Montferrat i va recollir la successió el fill de la seva germana, Teodor, fill de l'emperador bizantí Andrònic II Paleòleg. La nova dinastia Paleòleg es van mantenir en el poder del marquesat fins al 1533. Aquell any, Montferrat va ser ocupat pels terços espanyols, però l'emperador Cales V va reconèixer la successió a Margarida Paleòleg i al seu marit Frederic II Gonzaga, ja que ella era neboda del darrer marquès que havia mort sense fills.[9] Ferran era duc de Màntua i això va fer que el Marquesat de Montferrat passés a formar part del Ducat de Màntua fins que el 1574, el marquesat va ser elevat a la dignitat de ducat. En els darrers anys el marquesat s'havia transformat profundament, va passar de ser un més del conglomerat d'estats feudals fronterers a ser un petit estat del renaixement italià, dividit en dos territoris separats.

El 1708, durant la guerra de successió espanyola, el Ducat de Montferrat va ser envaït per Víctor Amadeu II de Savoia i va quedant annexionat definitivament als seus territoris.

Governants de Montferrat[modifica | modifica el codi]

Dinastia Aleramici[modifica | modifica el codi]

Dinastia Paleòleg[modifica | modifica el codi]

Dinastia Gonzaga[modifica | modifica el codi]

Escut de Montferrat, de la dinastia Gonzaga.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Ravegnani Morosini, p. 33
  2. Casalis, 1843, p. 30.
  3. Zanichelli, 1937, p. 861.
  4. Zaganelli, 2004, p. 1806.
  5. Rondinini, 2000, p. 113-114.
  6. Runciman, 1978, p. 125.
  7. Treadold, 1997, p. 715.
  8. Maestri, 2007, p. 33.
  9. Tamalio, 2000, p. 338-340.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Casalis, Goffredo. Dizionario geografico storico-statistico-commerciale degli stati di S. M. il Re di Sardegna, Volum 11. Forni, 1843. 
  • Maestri, Roberto. La Chivasso dei Paleologi di Monferrato: atti del convegno, Chivasso, 16 settembre 2006. Circolo culturale I marchesi del Monferrato, 2007. 
  • Rondinini, Gigliol Soldi. Il Monferrato: crocevia politico, economico e culturale tra Mediterraneo e Europa : atti del Convegno internazionale, Ponzone, 9-12 giugno 1998, 2000. 
  • Runciman, Steven. A history of the Crusades. Penguin Books, 1978. 
  • Tamalio, R. Dizionario Biogafico degli Itliani. LVI, 2000. 
  • Treadgold, Warren T. A History of the Byzantine State and Society. Stanford, Califòrnia: Stanford University Press, 1997. 
  • Zanichelli, Nicola. Raccolta degli storici italiani dal cinquencento al millecinquecento, Volum 20, 1937. 
  • Zaganelli, Gioia. Crociate: testi storici e poetici. Mondadori, 2004. 

Coord.: 45° 08′ N, 08° 27′ E / 45.133°N,8.450°E / 45.133; 8.450