Marc Clodi Pupiè Màxim

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simpleicons Interface user-outline.svgPupiè
Pupienus Musei Capitolini MC477.jpg
Bust de Marc Clodi Pupiè Màxim als Museus Capitolins(Roma)
 30è emperador de l'Imperi Romà
22 d'abril – 29 de juliol del 238
Dades biogràfiques
Naixement c. 165/170 [1]
Mort 29 de juliol del 238
Roma, Itàlia
Ocupació polític
Fills
Pares Marc Pupiè Màxim
Clòdia Pulcra
Modifica dades a Wikidata

Marc Clodi Pupiè Màxim (en llatí:Marcus Clodius Pupienus Maximus) fou dels emperadors romans de l'any 238. Va ser escollit pel senat per la seva reputació com a general distingit i cortjós; com que també el tenien per rude en les maneres li van demanar que compartís les funcions d'emperador amb Dècim Celi Balbí, de caràcter més dialogant. El seu càrrec d'emperador només va durar tres mesos, ja que ni ell ni el seu col·lega van poder aplacar l'anarquia que dominava entre els ciutadans romans i l'exèrcit.

Orígens[modifica | modifica el codi]

A la Història Augusta, una obra de dubtosa fiabilitat, es descriu a Pupiè coma a un exemple d'home que havia progressat en el cursus honorum gràcies als seus èxits militars. En aquest llibre es diu que era el fill d'un ferrer, i fou adoptat per una dona de nom Pescennia Marcellina, llavors va començar la seva carrera com a centurió, passant després a ser tribú militar i més tard pretor.[2] En realitat formava part d'una família aristocràtica, tot i que no massa important i possiblement bastant recent.[3] Procedent de la ciutat etrusca de Volterra,[4] s'ha especulat que Pupiè era el fill de Marc Pupiè Màxim, un senador que fou el primer membre de la seva família en formar part del senat, i que va ser l'espòs de Clòdia Pulcra.[5]

Carrera militar i política[modifica | modifica el codi]

La carrera de Pupiè va ser impressionant, va servir en diferents destinacions importants durant el regnat de la Dinastia Severa, a finals del segle II i començaments del III. Entre els càrrecs que va tenir està el de procònsol de les províncies de Bitínia, Acaia i Gàl·lia Narbonensis. Després va ser llegat imperial en una de les províncies de Germània, probablement després del seu càrrec com a cònsol sufecte cap a l'any 207. Durant la seva època de governador, va ser bastant popular i va aconseguir victòries contra els sàrmates i les tribus germàniques.[6]

El 234, durant els darrers anys del regnat de Severus Alexander’s reign, va tornar a ser nomenat cònsol. Aquell mateix any va ser prefecte urbà de Roma i es va guanyar reputació d'home estricte fins al punt que va ser poc estimat per la multitud ciutadana.[7]

Regnat[modifica | modifica el codi]

Quan es va saber la mort de Gordià I i Gordià II (238) i que Maximí el Traci avançava cap a Itàlia al front d'un fort exèrcit, fou nomenat pel senat juntament amb el senador Dècim Celi Balbí, el qual com a reputat home d'estat es quedaria a Roma per dirigir l'administració, i Pupiè, com a reputat general, aniria contra Maximí per combatre sobre el terreny (vers l'abril del 238).[8] Aquesta decisió no va tenir el suport popular i van esclatar aldarulls, que no van parar fins que es va proclamar com a Cèsar a un nét de Gordià, d'uns 13 anys (Gordià III).[9]

Pupiè va poder sortir en direcció a Aquileia contra Maximí i pel camí va reclutar tropes formades per germànics que havien estat al seu servei anteriorment. A Roma van tornar a esclatar lluites civils entre el poble d'un costat i els pretorians que feien costat a Maximí, de l'altre. El poble va assaltar el camp dels pretorians i foren rodejats i es va tallar el subministrament d'aigua; els intents de sortida no van reeixir i una part de la ciutat va patir els efectes de la lluita i fou destruïda pel foc. Quan a l'abril o maig Maximí fou derrotat, les seves forces i les de Pupiè es van unir i el poble romà va acollir la unitat amb joia.[10]

Però això fou de curta volada, Balbí va començar a malfiar de Pupiè, pensava que els germànics reclutats per Pupiè que ara formaven part de la guàrdia pretoriana actuarien contra ell i van acabar vivint en parts separades del palau.[11] A més l'odi entre pretorians i el poble no es va extingir; els pretorians no acceptaven el poder establert pel senat i volien un emperador triat per ells, i el poble no perdonava l'actuació dels pretorians. Un dia que es celebraven els jocs capitolins, es va produir un cop d'estat: un fort cos de soldats es va obrir pas cap a palau, va agafar a Balbí i Pupiè i els va matar després de torturar-los (vers maig del 238).[12]

Matrimoni i descendència[modifica | modifica el codi]

No es coneix el nom de la seva esposa per es coneix el nom d'almenys tres dels seus fills, que van ser:

  • Tiberi Clodi Pupiè Pulcre Màxim, que va ser cònsol sufecte c. 235, i patró de la ciutat de Tibur.[13]
  • Marc Pupiè Africà Màxim, que va ser cònsol el 236 i col·lega de l'emperador Maximí el Traci.
  • Pupiena Sextia Paulina Cetegil·la, que es va casar amb Marcus Ulpius Eubiotus Leurus, cònsol del 230.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Marc Clodi Pupiè Màxim Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Grant, 1985, p. 144.
  2. Historia Augusta: Maximus i Balbinus, 5:1-8
  3. Drinkwater, 2005, p. 32.
  4. Christol, 1997, p. 114.
  5. Settipani, 2000, p. 120.
  6. Carson, 1962, p. 27.
  7. Mackay, 2004, p. 268.
  8. Gibbon, 1901, p. 225.
  9. Drinkwater, 2005, p. 33.
  10. Southern, 2004, p. 67.
  11. Potter, 2004, p. 171.
  12. Canduci, 2010, p. 64-65.
  13. Syme, 1983, p. 194.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Canduci, Alexander. "Triumph & Tragedy: The Rise and Fall of Rome's Immortal Emperors". Pier, 2010. ISBN 978-1-74196-598-8. 
  • Carson, Robert A. G.. Severus Alexander to Balbinus and Pupienus. Trustees of the British Museum, 1962. 
  • Christol, Michel. L'empire romain du IIIe siècle: histoire politique, 1997. 
  • Gibbon, Edward. The Decline and Fall of the Roman Empire. P. Fenelon Collier, 1901. 
  • Grant, Michael. The Roman emperors: a biographical guide to the rulers of imperial Rome, 31 BC-AD 476, 1985. 
  • Drinkwater, John. Maximinus to Diocletian and the crisis, in The Cambridge ancient history: The crisis of empire, A.D. 193-337. Alan K. Bowman, 2005. 
  • Mackay, Christopher S. Ancient Rome: a military and political history, 2004. 
  • Potter, David Stone. The Roman Empire at bay, AD 180-395, 2004. 
  • Settipani, Christian. Continuité gentilice et continuité familiale dans les familles sénatoriales romaines à l'époque impériale: mythe et réalité, 2000. 
  • Southern, Pat. The Roman Empire from Severus to Constantine, 2004. 
  • Syme, Ronald. Historia Augusta papers, 1983.