Dècim Celi Balbí

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simpleicons Interface user-outline.svgBalbí
Balbinus Hermitage.jpg
Bust de Balbí (Museu de l'Ermitage)
 31è emperador de l'Imperi Romà
22 d'abril – 29 de juliol del 238
Dades biogràfiques
Naixement Decimus Caelius Calvinus Balbinus Pius
178
Mort 29 de juliol del 238(als 29 anys)
Roma
Ocupació polític
Modifica dades a Wikidata

Dècim Celi Balbí (en llatí:Decimus Celius Balbinus) fou un senador romà de rang consular, que va ser un dels emperadors de l'any 238, escollit pel senat conjuntament amb Pupiè en substitució dels difunts Gordià I i Gordià II. L'època que li va tocar viure es va caracteritzar per governs febles que, com el seu, van durar poc temps per no tenir tot el suport o bé del poble o de l'exèrcit.

Orígens[modifica | modifica el codi]

Era descendent de Lluci Corneli Balb Major, amic de Gneu Pompeu, Ciceró i Juli Cèsar).[1] Va fer el cursus honorum i va ser governador de diverses províncies. Era conegut com a brillant orador i poeta. Va néixer cap a l'any 178.[2] Era de família patrícia, fill (adoptiu o natural) de Caelius Calvinus, el qual va ser llegat a Capadòcia l'any 184. Va ser un dels sacerdots de Mart anomenats salii.[3]

Carrera política[modifica | modifica el codi]

Va ser cònsol en dues ocasions:[4] La primera com a cònsol sufecte, probablement al voltant de l'any 200; la segona com a cònsol ordinari en època de Caracal·la el 213, per la qual cosa és plausible que gaudís del favor d'aquest emperador.

Ascens al tron[modifica | modifica el codi]

Quan es va saber la mort de Gordià I i Gordià II[5] i que Maximí el Traci avançava cap a Itàlia al front d'un fort exèrcit, fou nomenat pel senat juntament amb el general Pupiè, el primer dels quals, com a reputat home d'estat es quedaria a Roma per dirigir l'administració, i l'altre, com a reputat general, aniria contra Maximí per combatre sobre el terreny (vers abril del 238).[6] Aquesta decisió no va tenir el suport popular i van esclatar aldarulls. Els senadors, reunits al temple de Júpiter Capitolí, foren assaltats per la multitud, que no van parar fins que es va proclamar com a Cèsar a un nét de Gordià I, d'uns 13 anys.[7][8]

Pupiè va poder sortir en direcció a Aquileia contra Maximí però a Roma van tornar a esclatar lluites civils entre el poble d'un costat i els pretorians que fien costat a Maximí, de l'altre. El poble va assaltar el camp dels pretorians i foren rodejats i es va tallar el subministrament d'aigua; els intents de sortida no van reeixir, una part de la ciutat va patir els efectes de la lluita i fou destruïda pel foc.[9] Quan a l'abril Maximí fou derrotat, les seves forces i les de Pupiè es van unir i el poble romà va acollir la unitat amb joia.[10]

Però això fou de curta volada, perquè l'odi entre pretorians i el poble no es va extingir; els pretorians no acceptaven el poder establert pel senat i volien un emperador triat per ells, i el poble no perdonava l'actuació dels pretorians. Un dia que se celebraven els jocs capitolins, es va produir un cop d'estat: un fort cos de soldats es va obrir pas capa palau, va agafar a Balbí i Pupiè i els va matar després de torturar-los (vers el maig del 238).[11]

El sarcòfag de Balbí[modifica | modifica el codi]

Il sarcòfag de Balbí és un exemplar pràcticament únic dels sarcòfags imperials d'aquest període. Balbí havia encomanat la construcció d'un sarcòfag de marbre per allotjar el seu cos i el de la seva esposa, el nom de la qual és desconegut. Fou descobert a prop de la Via Appia i en estat fragmentari, però va ser restaurat. A la tapa del sarcòfag hi ha una escultura que el representa a ell i a la seva esposa en posició mig estirats,recolzats sobre el braç esquerre, ell amb vestimenta militar.[12]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dècim Celi Balbí Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Història Augusta, 7:«familiae vetustissimae, ut ipse dicebat, a Balbo Cornelio Theophane originem ducens, qui per Gnaeum Pompeium civitatem meruerat, cum esset suae patriae nobilissimus idemque historiae scriptor.»
  2. Adkins; Adkins, 1994, p. 26.
  3. Syme, 1971, p. 172.
  4. Herodià, Història de l'Imperi des de la mort de Marc Aureli, en vuit llibres VII,10:4
  5. Història Augusta, 19.1-4
  6. Zòsim, Història Nova, I, 14.2
  7. Herodià, Història de l'Imperi des de la mort de Marc, en vuit llibres VII,10:7-9
  8. Història Augusta, 20.2
  9. Història Augusta, 20.6
  10. Herodià, Història de l'Imperi des de la mort de Marc, en vuit llibres VII,12:6-8
  11. Eutropi, Breviarium ab Urbe condita, IX, 2
  12. Spera, 1999, p. 375.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Adkins, Lesley; Adkins, Roy A. Handbook to Life in Ancient Rome. Nova York: Oxford University Press, 1994. 
  • Birley, Anthony. The Roman Government in Britain. Oxford University Press, 2005. ISBN 978-0-19-925237-4. 
  • Canduci, Alexander. "Triumph & Tragedy: The Rise and Fall of Rome's Immortal Emperors". Pier, 2010. ISBN 978-1-74196-598-8. 
  • Christol, Michel. L'empire romain du IIIe siècle: histoire politique, 1997. 
  • Gibbon, Edward. The Decline and Fall of the Roman Empire. P. Fenelon Collier, 1901. 
  • Grant, Michael. The Roman emperors: a biographical guide to the rulers of imperial Rome, 31 BC-AD 476, 1985. 
  • Drinkwater, John. Maximinus to Diocletian and the crisis, in The Cambridge ancient history: The crisis of empire, A.D. 193-337. Alan K. Bowman, 2005. 
  • Potter, David Stone. The Roman Empire at bay, AD 180-395, 2004. 
  • Spera, Lucrezia. Il paesaggio suburbano di Roma dall'antichità al Medioevo. L'Erma di Bretschneider, 1999. 
  • Southern, Pat. The Roman Empire from Severus to Constantine, 2004. 
  • Syme, Ronald. Emperors and biography: studies in the Historia Augusta, 1971.