Monofisisme
|
El monofisisme va ser un corrent cristològic que considerava que l'única natura de Crist és la divina.[1][2] Va sorgir per primera vegada el segle v i va tenir diferents manifestacions al llarg de la història, una d'aquestes la dels acèfals. Fou condemnat a l'heretgia durant el concili de Calcedònia (451), que assegura que Jesús reuneix en ell una doble natura: la humana (per l'Encarnació) com a fill de la Verge Maria, i la divina com a Fill de Déu, doctrina establerta després de diversos concilis. Igualment s'oposa a l'heretgia oposada, el nestorianisme. Per aquest fet els cristians monofisites són anomenats també precalcedonians.
Hi ha dos corrents bàsics del monofisisme: el primer afirma que la natura humana que tenia Jesús en néixer es va dissoldre dins la divina (defensat per Eutiques de Constantinoble) i el segon no nega la natura humana, però sosté que està absolutament dominada per la divina, ja que la raó divina ha pres el lloc de la ment humana (com explicava, entre d'altres, Apol·linar de Laodicea).[3]
Es va difondre per Egipte, Síria i Armènia. Actualment, formen part de la tradició monofisita l'Església ortodoxa siríaca o jacobita, amb l'Església ortodoxa siriomalankar a l'Índia, l'Església ortodoxa copta, l'Església ortodoxa etíop i l'Església apostòlica armènia, encara que la majoria d'aquestes han canviat el monofisisme pel miafisisme.
Referències[modifica]
- ↑ «monofisisme». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Entrada Monofisisme, Diccionari de la llengua catalana de l'IEC
- ↑ Hindson, Ed; Caner, Ergun. The Popular Encyclopedia of Apologetics: Surveying the Evidence for the Truth of Christianity (en anglès). Harvest House Publishers, 2008, p. 352. ISBN 0736936351.
Bibliografia[modifica]
- W. Frend: The Rise of the Monophysite Movement, Cambridge 1972.
- Die Geschichte des Christentums. Altertum, hrsg. von Jean-Marie Mayeur, Luce Pietri, Andre Vauchez, Bd. 3, Sonderausgabe, Freiburg i. B. 2005, ISBN 3451291002.