Una vida pel tsar

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióUna vida pel tsar / Ivan Susanin
Жизнь за царя.jpg
Cartell de l'òpera en rus
Títol original Zhizn' za tsarya
Forma musical òpera
Compositor Mikhaïl Glinka
Llibretista Georgy Fiodorovich Rosen
Idioma Rus
Creació 1836
Data de publicació segle XIX
Nombre de parts d'una obra d'art Quatre i epíleg
Durada 2,75 hores
Dedicat a Nicolau I
Lloc de la narració Domnino Tradueix, Confederació de Polònia i Lituània i Moscou
Època d'ambientació Període Tumultuós
Personatges
  • Ivan Susanin, un camperol de la localitat de Domnino (baix) - Sängers Ossip Petrow
  • Antonida, la seva filla (soprano) - Mariya Stepanova
  • Vania, fill adoptiu de Susanin (contralt) - Anna Petrova-Vorobyova
  • Bogdan Sobinin, milicià, xicot d'Antonia (tenor) - Lev Leonov
  • Comandant del destacament polonès (baix) - Sergey Baykov
  • Missatger polonès (tenor) - I. Makarov
  • Comandant del destacament rus (baix) - Aleksey Yefremov
Estrena
Estrena 9 de desembre de 1836
Lloc de la primera representació Teatre Bolxoi Kamenny de Sant Petersburg,
Director musical Catterino Cavos
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 12 de gener de 1969 (estrena a Espanya)
Modifica les dades a Wikidata

Una vida pel tsar (en rus: Жизнь за царя, transliterat Zhizn' za tsarya) és una òpera en quatre actes i epíleg de Mikhaïl Glinka, amb llibret de Jegor Fjodorowitsch von Rosen. S'estrenà al Teatre Bolxoi Kamenny de Sant Petersburg el 9 de desembre de 1836. A Catalunya es va estrenar al Liceu de Barcelona el 12 de gener de 1969.[1] Amb aquesta òpera es considera que el compositor va fundar l'òpera nacional russa.[2]

Una vida pel tsar va ser pionera en moltes àrees: la primera òpera en l'idioma rus, la primera òpera en rus que es va realitzar fora de Rússia, i la primera a entrar en el repertori internacional. Glinka va escriure l'òpera poc després d'una llarga estada a Itàlia, i si bé és notable per la incorporació hàbil del compositor de les tradicions populars russes a la partitura, en molts aspectes, té el so d'una òpera del bel canto italià.[3]

De temàtica històrica i èpica, l'obra de Glinka s'endinsa en la vida de l'heroi nacional rus Ivan Susanin que, segons la llegenda, va que va donar la seva per protegir el futur tsar davant l'atac de les tropes invasores del rei polonès Segimon III Vasa, a principis del segle XVII. L'argument reflecteix, d'una banda, l'adhesió del compositor als principis monàrquics i de continuisme tsarista, i de l'altra un sentimentalisme patriòtic generalitzat a la producció de qui alguns experts anomenen el pare del nacionalisme musical rus. No obstant això, l'autor volia titular l'òpera com el personatge principal, Ivan Susanin, però va rebre pressions perquè retés homenatge a la reialesa i finalment va modificar el títol. Altrament, durant l'època soviètica, les autoritats van censurar el títol de l'obra perquè accentuava el protagonisme reial i la van tornar a anomenar com l'heroi nacional.[4]

Origen i context[modifica]

Cap a 1830, mentre a Europa occidental la Revolució Industrial afavoria els principis liberals i modernitzadors proclamats per la Revolució Francesa, Rússia continuava sotmesa al rigor d'un sistema de servitud feudal implantat al segle XV. Durant les campanyes contra Napoleó iniciades el 1812, els oficials de l'exèrcit del tsar Alexandre I, l'home que havia conduït als seus exèrcits des de Moscou a París, s'havien familiaritzat amb moltes idees reformistes europees, i per tant, liberals i perilloses a ulls de la vella noblesa. Alguns oficials somiaven amb una monarquia constitucional, altres amb una república, i molts amb l'emancipació dels serfs, però en morir Alexandre I el 1825, el nou tsar Nicolau I va respondre amb el regnat més autòcrata i despòtic de la història moderna russa. Un període abominable de govern que es va perllongar durant trenta anys d'immobilisme i reacció, i que va tenir els seus moments més representatius en la repressió de la Revolta decabrista de 1825 -quan es van eliminar els militars més favorables a les innovacions en l'estat-, la repressió de l'autonomia de Polònia -un regne constitucional annexionat a l'imperi rus-, i el desastre militar de Crimea -una greu derrota amb la qual Rússia, incapaç de defensar el seu propi territori, perd el seu paper de gendarme d'Europa.[5]

La implantació oficial el 1833 del programa Autocràcia, ortodòxia i nacionalisme com a guia ideològica del règim, i la desconfiança cap al liberalisme, van propiciar que l'aristocràcia, històricament reticent a la cultura russa en una cort que parlava francès, promogués un nou nacionalisme cultural, moviment que aprofitarien nombrosos compositors per mostrar, igual que la resta dels seus compatriotes, una lleialtat il·limitada a l'autoritat inqüestionable del tsar i a les tradicions de l'Església Ortodoxa Russa.[5]

Mikhail Glinka, autor de la música

Les obres de Mikhail Glinka, considerat el fundador de l'escola nacionalista russa d'òpera, van ser les primeres escrites per un compositor rus que foren acceptades fora de Rússia. Berlioz admirava les seves composicions i Liszt les va utilitzar com a base per a diverses de les seves transcripcions per a piano. Fill d'un ric terratinent, va ser educat a Sant Petersburg, on va fer classes de piano amb John Field, i també va estudiar violí i teoria de la música. A més el seu oncle va dirigir una orquestra composta per serfs i això el va impressionar. Per satisfer al seu pare va treballar al Ministeri de Comunicacions de 1824 a 1828, però com que no havia de guanyar-se la vida, i tenia ganes de dedicar-se a la música, va renunciar a aquesta ocupació. Durant aquest període també va fer un aprenentatge amb una companyia d'òpera i com a resultat va entrar en contacte amb les òperes de Rossini.[6]

Va viatjar a Europa Occidental entre 1830 i 1833, i va continuar els estudis de música a Milà, on es va reunir amb Bellini i Donizetti,[6] i una petita etapa a Berlín on va ser alumne del professor Siegfried Dehn. Glinka tornà a Sant Petersburg el 1834 per la mort del seu pare i es va casar el 1835.[7] En aquell moment era un músic professional i cosmopolita, familiaritzat amb la música dels seus contemporanis, com Grétry, Méhul i Cherubini, així com Beethoven.

És en aquest moment que pensa a compondre una gran obra, una òpera, i si és possible basada en un fet nacional. Encara que l'ambient que l'havia influenciat girava al voltant de la música italiana, les cerimònies litúrgiques de l'Església russa i els cants populars de la seva pàtria, ell buscava obsessivament un llenguatge operístic que s'adaptés a les qualitats de l'esperit rus.[7]

De tornada, el 1834, Glinka va contactar amb un grup literari en el qual es trobaven Puixkin i Gogol.[5] La seva primera idea fou adaptar Marina roshcha, una història curta de Vassili Jukovski sobre el passat antic de Moscou. Però fou el mateix Jukovski qui li va proposar utilitzar la història d'Ivan Susanin. Glinka va quedar entusiasmat i de seguida es va posar a compondre al mateix temps que buscava un llibret acceptable. La col·laboració amb el mateix Jukovski, amb Sologub o Kukolnic, varen resultar improductives. Finalment es va optar per l'opció de Jegor Rosen (també anomenat Rozen o Baró Rozen).[7] Per tant, malgrat el seu caràcter nacionalista, Una vida pel tsar té, paradoxalment, un llibret del baró alemany Rosen.

Glinka tenia la intenció originalment d'escriure un oratori, després va canviar per considerar una òpera en tres actes sense molts dels recitatius i cors de la versió final. No obstant això, en la versió final del treball, Una vida pel tsar era una gran òpera amb quatre actes i un epíleg. Glinka descriu el disseny de l'obra final en el seu pla inicial de 1834, un resum escrit del qual havia de tenir lloc a l'òpera i una guia per al llibretista; però, ell mateix va escriure gran part de la música sense tenir encara el llibret. Frustrat amb la lentitud amb què el llibretista Vassili Jukovski escrivia, Glinka es va acostar a Vladímir Sollogub per a què treballés en el llibret. Dos llibretistes més, Nèstor Kúkolnik i el baró George Rosen,[8] també van treballar en el llibret; i, finalment, va ser el baró Rosen qui va completar la tasca. Sobre la base de fragments que queden del llibret de Rosen, sembla que Glinka no n'estava satisfet, i per tant el producte final el va editar ell mateix. En resum, de principi a fi, la concepció de Glinka de l'obra va canviar per complet, fins i tot en el gènere, i el seu llibret va ser muntat per moltes mans. Com a resultat d'això, la coherència musical i dramàtica de la seva òpera va patir.

Una vida pel tsar narra el fet històric de la autoimmolació el 1613 de l'intrèpid camperol Ivan Susanin per impedir que l'exèrcit polonès matés a Miquel I, primer tsar de la Dinastia Romànov recentment elegit amb setze anys per l'Assemblea dels Boiars. Un fet que havia quedat gravat a la memòria popular durant segles i que havia tornat a despertar en la consciència del poble rus amb la Guerra Patriòtica de 1812. En l'òpera, els polonesos apareixen representats com els enemics del poble rus, el que excitava el fanatisme dels assistents en contra de l'independentisme polonès sotmès brutalment tan sols uns anys abans, un públic que durant tota la representació manifestava els seus més baixos instints posats en peu cada vegada que sortien els diabòlics polonesos a escena.[5]

Representacions[modifica]

El teatre Bolxoi Kamenny de Sant Petersburg, on es va estrenar

S'estrenà al Teatre Bolxoi Kamenny de Sant Petersburg el 9 de desembre de 1836, sota la direcció de Catterino Cavos i amb la direcció escènica d'Andrei Roller. Va ser seguida diversos anys més tard amb l'estrena a Moscou el 7 de setembre de 1842 en una nova producció escenificada per Serkov i Shenyang.

Amb l'exaltació del poder del tsar, Glinka enviava un potent missatge antiliberal. Tanmateix, l'òpera va ser molt criticada en els cercles aristocràtics, ja que el protagonisme que el compositor donava al poble pla de la mà d'Ivan Susanin -com es deia abans que Nicolau I assistís a l'assaig general i en fes canviar el nom a canvi d'acceptar la dedicació de Glinka-,[6] el situava com a salvador i garant de la continuïtat dinàstica, el que plantejava la dependència del tsar als seus súbdits.[5]

Nicolau I va donar suport a l'òpera

Inicialment, l'òpera va experimentar el suport popular, però els crítics van condemnar la seva música de qualitat inferior i, després de l'estrena de la segona òpera de Glinka, Ruslan i Liudmila, va argumentar que aquest treball era més important per a la producció de Glinka i el futur de l'òpera russa. L'aristocràcia va rebre l'obra de Glinka amb notable desgrat i va preferir escoltar la música d'autors italians. Però la situació es va redreçar ràpidament. Amb l'ajuda de l'emperador Nicolau I, l'òpera "Una vida pel tsar" durant gairebé vuitanta anys va ser la primera òpera oficial de la monarquia russa.[9]

El suport del tsar Nicolau I va ajudar l'èxit de l'òpera. Alguns fins i tot diuen que la idea de confiar el llibret al baró Rosen, el secretari del tsarévitx, va ser del mateix tsar. Amb la recent revolta dels decabristes a Rússia, la revolució de juliol a França, i la Revolució belga, una òpera que defensa les idees de la Nacionalitat Oficial havia d'obtenir necessàriament el suport tsarista. A més de l'agitació política de l'època, Nicolau I temia una reacció violenta per part del públic sobre les seves estrictes normes de censura. La peça aborda la idea que els ciutadans han de fer sacrificis pel bé del seu país a canvi de la protecció i la felicitat que el mateix país podria proporcionar-los. D'acord amb La Nacionalitat Oficial, el deure religiós, civil i nacional dels ciutadans russos era viure pel tsar. Per totes aquestes raons, el tsar va donar suport a un treball que vincula el benestar del tsar a la felicitat i la seguretat dels seus súbdits.

Per la dècada de 1860, el patriotisme d'Una vida pel tsar, que inicialment havia estat tan atractiu, es comença a considerar ofensiu. Aquest canvi de visió pot haver estat afectat per l'atmosfera política en continu canvi. Una òpera que venerava al tsar no era tan atractiva per a les masses. S'havien fet pocs canvis en relació amb la vida quotidiana dels serfs alliberats, fet que causava malestar i insatisfacció amb el règim tsarista. A mesura que el missatge de l'òpera es va mantenir constant i el poble desitjava distanciar-se de l'actual govern, el públic de l'òpera de Glinka va anar disminuint.

El 1866, gràcies a una representació a Praga, va ser la primera òpera russa que es donava a conèixer a l'estranger.[10]

A mitjan segle XIX, Aleksandr Serov i Vladimir Stassov van revisar Una vida pel tsar així com una altra òpera de Glinka, Ruslan i Liudmila. La seva revisió es va convertir en un debat improvisat entre els dos crítics sobre la importància relativa i la superioritat d'una òpera sobre l'altra. Els debats van continuar més enllà de la mort de Serov el 1871.

Durant l'inici de la Revolució de 1917, en la qual els bolxevics van menysprear molts dels valors i fets de l'anterior història nacional, l'òpera va ser retirada del repertori perquè la idea principal de l'òpera ja no es considerava apropiada per a l'escenari, ja que lloava el tsar. No hi ha cap demanda oficial d'aturada d'actuacions d'Una vida pel tsar, però els comunicats de la premsa soviètica van començar a promoure Ruslan i Liudmila en lloc d'Una vida pel tsar. Van utilitzar escrits i comentaris inicials de Stasov per reforçar l'opinió pública de que Ruslan i Liudmila era l'obra mestra de Glinka i Una vida pel tsar era una obra de transició. Això no obstant, Ruslan i Liudmila no va poder guanyar-se al públic. En canvi, les obres de Glinka van ser eclipsades per les d'altres compositors, com Ivan Dzerjinski, fins al seu ressorgiment del 1939.

Durant l'època soviètica, va haver-hi intents de reviure l'òpera, adaptant-la a les característiques de l'època. Per tant, Ivan Susanin va esdevenir un camperol que ara estava disposat a donar la seva vida per la pàtria soviètica. De tota manera, aquesta versió va ser ràpidament oblidada.[9] Després de la caiguda del govern comunista el 1989, el llibret original va ser restaurat a la circulació general.[6]

Argument[modifica]

Moment de l'òpera, amb Susanin
Osip Petrov com a Susanin a l'estrena del 1836
Fiódor Xaliapin com a Susanin al voltant de 1900
Hans Krämer com a Susanin el 1953

Acte I[modifica]

Poble Domnino (Rússia)

Els habitants del poble rus de Domnino estan de festa, i celebren l'anunci del triomf del seu exèrcit sobre les forces poloneses. Antonida, filla d'Ivan Susanin, té a més l'alegria de presumir que, havent-se acabat la guerra, el seu xicot Sobinin retornarà i així podrà celebrar-se molt aviat el matrimoni concertat entre ells.

Només lvan Susanin està apartat de la gatzara popular, doncs, per un inexplicable pressentiment, tem que els polonesos reprenguin la lluita arribant fins i tot a amenaçar amb el seu exèrcit la gran ciutat de Moscou. Per aquesta raó desaprova la lleugeresa de la seva filla a manifestar-se tan alegre, fer plans tan desproveïts de realitat i l'exhorta a deixar el seu enllaç per millor època. Però les últimes notícies, de les que ha estat portador precisament Sobinin, fan creure que ha estat ja escollit el nou tsar, garantia de la seguretat de pau, i en saber-ho Susanin se serena i, després de donar el seu consentiment a la seva filla per al casament, s'uneix a les expressions de goig general.

Acte II[modifica]

En un jardí davant del palau que ocupa el rei Segimon III de Polònia

Es troben reunits celebrant una festa d'oficials, nobles i dames. Reina el benestar i l'alegre diversió, exterioritzada per bulliciosos balls, que s'interrompen en arribar un missatger que anuncia que el seu exèrcit s'ha vist obligat a retirar-se precipitadament davant la força de les tropes enemigues i que els russos, aprofitant l'eufòria del triomf, han escollit un nou tsar. A la consternació general provocada per tan inesperades notícies, segueixen les manifestacions patriòtiques i el fervent desig d'una ràpida i segura revenja. Tot seguit els militars acorden organitzar una expedició bèl·lica per apoderar-se del nou tsar.

Acte III[modifica]

A casa d'Ivan Susanin

Ivan explica a Vania, un orfe que va recollir i ha educat, els seus sentiments d'amor patri, als quals s'adhereix Vania, que diu que vol enrolar-se en les forces russes i morir per la pàtria si cal. Susanin, la seva filla Antonida, el petit Vania i Sobinin reciten una pregària, i després Sobinin els deixa per anar a unir-se amb els seus companys de treball. De cop la casa es veu envaïda per un nombrós grup de soldats polonesos que exigeixen a Ivan Susanin que els condueixi al lloc on hi ha el recentment nomenat tsar. Encara que Susanin tracta d'oposar-se, en veure's seriosament amenaçat, fingeix estar d'acord amb el que li demanen, i calcula que millor que l'oberta resistència utilitzarà una hàbil trampa.

D'amagat, Susanin aconsegueix encarregar a Vania d'avisar al tsar abans que apunti l'alba, mentre ell es cuida que els polonesos perdin temps conduint-los per senderes extraviats mitjançant el bosc veí. Sense pèrdua de temps, Vania surt a cavall per acomplir l'encàrrec de confiança que ha rebut. Abans de marxar Susanin, amb els seus opressors, aconsella a la seva filla Antonida que no esperi el seu retorn per a la cerimònia de casament, mentre ella tracta de dissuadir-lo de la seva temerària empresa d'oposar-se amb astúcia al desig dels polonesos. Conduït pels soldats polonesos, Susanin surt deixant sola la seva desconsolada filla.

Les amigues de la jove promesa vénen a lliurar-li el vel nupcial que ha d'emprar en la feliç cerimònia anunciada. Poc després arriben els homes del poble, que han sabut de boca de Sobinin la forçada marxa de Susanin amb els polonesos, comprometent-se a alliberar-lo del poder dels enemics de la pàtria.

Arriba a la porta del Monestir que alberga al tsar, el jove Vania, extenuat pel llarg i compromès viatge, ja que, mort de fatiga per la cavalcadura, va haver de fer a peu l'última part del trajecte; quan es refà una mica del seu cansament trasllada als soldats que es troben allà el missatge d'Ivan Susanin.

Acte IV[modifica]

Al bosc

Els polonesos, sota la guia de Susanin, avancen lentament, posseïts per la intensa fatiga que els ha produït tan llarga caminada. Decideixen fer un descans, encenen foc i a la seva empara s'adormen. Ivan Susanin aprofita aquell descans per recapitular el que de forma tan impensada li ha passat, pensa nostàlgicament a la seva estimada família que aviat perdrà el seu empar i protecció, ja que no dubta que els seus enemics, quan s'adonin de la burla a què els ha sotmès per salvaguardar la vida del seu sobirà, acabaran amb ell, es refugia en l'oració que el conforta en aquella tràgica situació.

Apunta el dia i la tempesta desperta als polonesos, que comencen a desconfiar de Susanin i l'increpen perquè compleixi el que li van exigir, i sovintegen les amenaces i els insults. A tots ells valentament planta cara Susanin, que, en comprovar que ja s'ha aixecat el dia calculant que ja haurà arribat el seu missatge al tsar, no té inconvenient a revelar-los la veritat del seu comportament i els seus clars sentiments patriòtics i d'afecció al seu legítim tsar. En assabentar-se del que tan francament proclama Susanin, l'ataquen furiosament fins a aconseguir la seva mort.

Epíleg[modifica]

Plaça del Kremlin a Moscou

Els habitants de la ciutat fan vots per la salvació i llarga vida del tsar. Arriba fins allà el jove sobirà, encarnació de la pàtria perseguida, que davant de Sobinin, Antonida i Vania ressalta l'heroisme de Susanin i és aclamat amb cants triomfals i himnes en comprendre que d'ell depèn la felicitat de la gran Rússia.[11]

Anàlisi musical[modifica]

El principal mèrit de Glinka és haver estat autor de l'òpera La vida pel tsar, veritable pedra fundacional del teatre líric rus, amb la qual va determinar i gairebé va fixar el doble caràcter nacional exigit des de llavors a les obres líriques autòctones, ja que amb ella es comencen a fer servir arguments extrets de la veritable història del país i en la música s'arriba a l'adopció i elevació dels temes folklòrics. En aquest sentit és molt d'admirar el realitzat per Glinka, ja que va obrir la via més genuïna i positiva dins de la història musical de la seva pàtria, i empra la temàtica de pura arrel russa, el que després van fer potser amb més perfecció els seus continuadors o deixebles, si bé reconeixent tots que el fundador de l'escola nacional havia estat ell.[11]

En establir efectivament les bases de l'escola nacionalista russa d'òpera, aquesta magnífica obra té un gran significat històric, a més de ser una composició molt important per si mateixa.[6] A Una vida pel tsar, Glinka va intentar introduir influències russes, com les idees de composició i harmòniques de la música tradicional i els conceptes de Nacionalitat Oficial tal com van ser instituïdes el 1833 com a reacció del tsar Nicolau I a les creixents tensions polítiques a l'Europa Occidental i la Revolució decabrista dins de les fronteres russes.

La partitura és neta, cantabile i de gran dignitat, ja que s'hi observa un sorprenent mestratge en l'ús del cor i l'orquestra, que donen un interessant ambient i un feliç dibuix dels personatges escènics. Són especialment de remarcar les belleses que tanquen els seus amplis passatges corals, sempre impregnades d'un genuí sabor rus, que juntament amb els importants fragments confiats als solistes i la gràcia de les danses del segon acte aconsegueixen la plena acceptació d'aquesta obra primerenca, tant en el sentit de la seva novetat temàtica a la data de la seva estrena, com el de ser la primera obra escènica de Glinka. Amb La vida pel tsar, l'òpera russa va néixer ja adulta.[11]

Es compon de quatre actes i un epíleg en el qual es conjunten tres cors amb l'orquestra, dos grups d'instruments de vent i campanes a l'escenari, avançant-se a celebracions musicals semblants però posteriors de Borodin, Mússorgski i Txaikovski. L'òpera té una estructura similar a la de les òperes italianes, amb recitatius i àries, però amb un melodisme propi del país.

Enregistraments[modifica]

  • 1947, Aleksander Melik-Pasheyev (director), Orquestra i Cor del Teatre Bolxoi, Maksim Mikhaylov (Susanin), Nataliya Shpiller (Antonida), Georgiy Nelepp (Sobinin), Yelizaveta Antonova (Vanya), Fyodor Svetlanov (Segimon, rei de Polònia), Sergey Khosson (Soldat rus), Ivan Skobtsov (Missatger polonès)
  • 1955, Oscar Danon (director), Cor de l'exèrcit iugoslau i Orquestra de l'Òpera Nacional, Belgrad; Miroslav Čangalović (Susanin); Maria Glavachevich (Antonida); Militza Miladinovich (Vanya); Drago Startz (Sobinin). Decca LP set, no. LXT5173-6. Data de realització setembre i octubre 1955.[12]
  • 1957, Ígor Markévitx (director), Artistes et Choeurs de l'Opera de Belgrade (Chef des Choeurs: Oscar Danon); Orchestre de l'Association des Concerts Lamoureux; Boris Christoff (Susanin); Teresa Stich-Randall (Antonida); Nicolai Gedda (Sobinin); Mela Bugarinovitch (Vania). Enregistrat a París del 26 de novembre fins al 18 de desembre de 1957.
  • 1986, Ivan Marinov (director), Orquestra i Cor de l'Òpera Nacional de Sofia; Nicola Ghiuselev (Susanin), Elena Stoyanova (Antonida), Cristina Angelakova (Vanya), Roumen Doikov (Sobinin), Dimiter Stanchev, Angel Petkov.
  • 1989, Emil Tchakarov (director), Cor de l'Òpera Nacional de Sofia; Orquestra Festival de Sofia; Boris Martinovich (Susanin); Alexandrina Pendachanska (Antonida); Chris Merritt (Sobinin); Stefania Toczyska (Vanya); Stoil Georgiev (Commander of the Polish detachment); Mincho Popov (Missatger polonès).
  • 1992, Alexander Lazarev (director), Orquestra i Cor del Teatre Bolxoi, Evgeny Nesterenko (Susanin), Marina Mescheriakova (Antonida), Alexander Lomonosov (Sobinin), Elena Zaremba (Vanya), Boris Bezhko (Polish Voivode). Kultur/NVC Arts DVD[13]

Referències[modifica]

  1. Alier, 2001, p. 287.
  2. Matamoro, Blas. «Ressenya del disc» (en castellà). The Cult. [Consulta: 1r agost 2016].
  3. Eddins, Stephen. «Ressenya del disc» (en anglès). Allmusic. [Consulta: 2 agost 2016].
  4. «Catalunya Música transmet l'òpera Una vida pel tsar des de Montpeller». Catalunya Música. [Consulta: 1r agost 2016].
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Guisado, Fermín. «Ressenya». ABC. [Consulta: 1r agost 2016].
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Patmore, David. «Ressenya del disc» (en anglès). Naxos. [Consulta: 1r agost 2016].
  7. 7,0 7,1 7,2 Maes, Francis. A History of Russian Music: From Kamarinskaya to Babi Yar. University of California Press, 2002, p. 19. ISBN 9780520218154. 
  8. Prince D. S. Mirsky. A History of Russian Literature from Its Beginnings to 1900. Northwestern University Press, 1958, p. 146–. ISBN 978-0-8101-1679-5. 
  9. 9,0 9,1 «Ressenya de l'òpera» (en anglès). todiscoverrussia. [Consulta: 2 agost 2016].
  10. Alier, 2001, p. 288.
  11. 11,0 11,1 11,2 Vergara, J. «Argument i anàlisi» (en castellà). Gran Teatre del Liceu. [Consulta: 2 agost 2016].
  12. Philip Stuart. Decca Classical, 1929-2009 (Discografia) [1].
  13. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 2 agost 2016].

Bibliografia[modifica]

Vegeu també[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Una vida pel tsar Modifica l'enllaç a Wikidata