Nicolau I de Rússia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Nicolai Pavlovitx Romanov
Franz Krüger - Portrait of Emperor Nicholas I - WGA12289.jpg
Escut de l'Imperi Rus
Emperador i tsar de totes les Rússies
En el càrrec des de 1 de desembre de 1825 fins a la seva mort el 2 de març de 1856
Coronació 3 de setembre de 1826 (com a tsar)
Dades biogràfiques
Naixement 6 de juliol de 1796
Gàtxina (Imperi Rus)
Mort 2 de març de 1856
Sant Petersburg (Imperi Rus)
Dinastia Romànov
Cònjuge Carlota de Prússia
Pares Pau I
Sofia de Württemberg

Nicolau I de Rússia (Николай I Павлович, Nikolai I Pavlovich) (Gàtxina, Sant Petersburg, 6 de juliol (en l'antic calendari julià, 25 de juny) 1796 - St. Petersburg, 2 de març (antic calendari, 18 de febrer 1855) fou tsar de de l'Imperi Rus i, per la seva condició, Rei de Polònia i Gran Duc de Finlàndia. És més conegut per ser un monarca conservador, el regnat del qual es caracteritza per l'estancament econòmic, el creixement terrritorial, la repressió del dissidents (els desembristes, per exemple), una burocràcia corrupta i guerres freqüents que culminen amb el desastre de la Guerra de Crimea del 1853-1856.

Infància i ascens al poder[modifica | modifica el codi]

Fill del tsar Pau I de Rússia i de la princesa Sofia de Württemberg, era nét per línia paterna de la tsarina Caterina II de Rússia i oficialment del seu marit el tsar Pere III de Rússia tot i que la rumorologia afirma que el seu avi era l'amant de la tsarina, Sergi Saltykov. Per línia materna, era nét del duc sobirà Frederic II de Württemberg i de la princesa Frederica Dorotea de Brandenburg-Schwedt.

Nicolau no va ser educat per ser Emperador en tant que tenia dos germans més grans que ells, Alexandre I, Tsar entre 1801 i 1825, i el Gran Duc Constantí Pàvlovitx de Rússia. Quan Alexandre I mor sobtadament de tifus l'1 de desembre del 1825, es produeix un petit problema successori en tant que Alexandre no havia designat oficialment un successor al Tro i els desembristes esperaven que el nou monarca fou Constantí Pàvlovitx aleshores Governador General de Polònia, tot i que rebutjà l'oferta proclamant-se súbdit del seu germà Nicolau. Confiant en què la sucesssió recauria en Constantí els desembristes se sublevaren el 26 de desembre (el 14 d'acord a l'antic calendari) en el que es coneix com a Revolta decabrista tot i que serà immediatament sufocada per Nicolau qui s'havia proclamat nou Emperador un dia abans.

Política interior[modifica | modifica el codi]

Nicolau no tenia la capacitat intel.lectual dels seus germans i a més concebia la seva funció com un simple monarca autòcrata i paternalista. Arran de la Revolta decabrista de finals del 1825, Nicolau I opta per governar el vast Imperi Rus de manera repressora i autoritària. Governarà l'Imperi a través de comitès especials, una forta censura educativa restringitnt la traducció d'obres estrangeres, una policia secreta acollida la Tercera Secció de la Cancilleria Privada de l'Emperador i un tipus d'educació basada en els principis de "Ortodòxia, Autocràcia i Nacionalisme" (proclamats pel seu Ministrre d'Educació Serguei Uvarov el 1833). D'acord a aquesta política educativa, la població havia de demostrar fidelitat a l'autoritat il.limitada del Tsar, les tradicions de l'Església Ortodoxa Russa i a la nació russa.

Econòmicament inicià tímidament la industrialització de Rússia creant el primer ferrocarril i diverses iniciatives empresarials. També intentà millorar la situació de la servitud a Rússia. Dos fets que l'allunyen i desmitifiquen la imatge de revolucionari extrem que se'n té.

Política exterior[modifica | modifica el codi]

En política exterior, Nicolau I va actuar com un ferm defensor del legitimisme reial i com a vigilant contra la revolució i el liberalisme seguint d'aquesta manera els principis conrarevolucionaris del Congrés de Viena del 1815. Aquesta actitud li valé rebre el sobrenom de "el gendarme d'Europa". Així, com ja hem dit abans, reforça els principis autorcràtics del règim tasirista arran dde la sufopcació de la revolta decabrista de desembre del 1825. Va limitar les llibertats vigents que estaven protegides per la monarquia constitucional de la Polònia del Congrés o Tsarat de Polònia, la qual cosa va provocar la revolta polonesa del 1830 començada el novembre d'aquell any. Durant la sublevació polonesa fins i tot el Parlament polonès deposà Nicolau com a Rei del país. En tot cas, el Tsar rus reaccionà enviant l'exèrcit i reprimí ferotgement la revolta acabant finalment el 1831 a la que li seguí una forta repressió: es derogava la Constitució polonesa, es perseguia el catòlics i Polònia es convertí en una província més de l'Imperi Rus amb el nom de Terra del Vístula, en rus Privislinsky krai (Привислинский край).

Durant l'onada reolucionària del 1848, Nicolau I va estar a la vanguarda de la reacció per tal de defensar els valors i règims imperants de l'Absolutismed. Així va socórrer militarment l'Emperador Francesc Josep I d'Àustria a reprimir la Revolució hongaresa de 1848. També pressionà per tal que Prússia no adoptés una Constitució liberal oferint fins i tot la seva ajuda. Havent ajudat els monarques abolutistes europeus a reprimir les revolucions del 1848, Nicolau I no deixava de dominar Europa gràcies a la seva influència política.

La política exterior del Tsar no només es limitava a defensar els principis absolutistes de l'Antic Règim sinó que també es dirigí a expansionar territorialment l'Imperi Rus principalment cap els imperis del sud,en aquest cas l'Imperi Otomà i Pèrsia. Nicolau I va continuar la tradicional política russa d'inytervenir en l'anomenada Qüestió d'Orient buscant la partició de l'Imperi Otomà i l'establiment d'un protectorat sobre la població de religió ortodoxa dels Balcans, en aquell moment tots ells sota el domini turc. Aquesta política va comportar que Rússia entrés en una sèrie de guerres que, a la llarga, li foren del tot contraproduents. Així arran de la invasió persa dels territoris del Caucas Nicolau I declara la guerra a l'Imperi Persa donant lloc a la guerra russo-persa del 1826-1828. El conflicte acabà amb el Tractat de Turkmantxai pel qual Pèrsia cedia els seus territoris al sud del Caucas, que en l'actualitat incorpora els estats d'Armènia, Azerbaidjan, Geòrgia i l'actual província turca d'Iğdır. Poc després es produeix la guerra russo-turca del 1828-1829 produïda arran de la guerra d'Independència de Grècia (1821-1829). La guerra va acabar amb el Tractat d'Adrianòpolis el que va comportar una important victòria política russa i un pas més en la llarga decadència de l'Imperi Otomà. Rúsia obtingué la major part de la costa oriental de la Mar Negra i la desembocadura del Danubi. Turquia a més reconeixia la sobirania russa al sud del Caucas, les actuals Geòrgia i part d'Armènia. A més, Rússia podia ocupar les regions romaneses de Moldàvia i Valàquia fins que Turquia pagués una forta indemnització. Pocs anys després, el 1833, Rússia negocià amb l'Imperi Otomà el Tractat d'Unkiar Skelessi. Tanmateix, les potències europees, principalment la Gran Bretanya i França creieren erròniament que en el Tractat figurava un article secret que permetia a Rússia tancar els estrets del Bòsfor i dels Dardanels amb l'enviament d'una flota de guerra. El 1841 en un conveni a Londres es reafermava el control otomà sobre els estrets i es prohia a qualsevol potència estrangera, inclosa Rússia, l'enviament de vaixells de guerra.

Guerra de Crimea [modifica el codi | modifica][modifica | modifica el codi]

D'acord a tractats negociats durant el segle XVIII, França era la guardiana dels catòlics de ritus romà dins l'Imperi Otomà, mentre que Rússia era la protectora dels fidels de ritus ortodox. Durant molt de temps monjos catòlics i ortodoxes es disputaren la possessió de la Basílica de la Nativitat de Betlem i l'Església del Sant Sepulcre, aquesta sutuada a la Jerusalem, en aquell moment ambdues ciutats sota el domini turc.  El 1852, el govern rus, considerant que el clergat ortodox està injustament tractat pels otomans, decideix intercedir diplomàticament el que dóna lloc a un ball de negociuacions en els quals ingtervene a més de diplomàtics russos, els ambaixadors de França i de la Gran Bretanya. Arran del fracàs diplomàtic rus, aleshores el Tsar Nicolau animat per les seves victòries durant les revolucions del 1848 i calculant malament la reacció britànica, el juliol del 1853 decideix ocupar militarment els principats de Moldàvia i Valàquia sota l'excusa de protegir els cristians ortodoxes. Pocs mesos després, l'octubre del mateix any, el Soldà turc Abdülmecit I declarava la guerra a Rússia. Després d'un cert temps de negociacions diplomàtiques a totes bandes, França i la Gran Bretanya, temorosos del desequilibri que es produiria al continent europeu si Rússia s'expansionava pels Balcans i l'Imperi Otomà entrés en un procés de descomposició, decideixen el 1854 intervenir en la guerra a favor de l'Imperi Otomà. Una guerra que havia començat essent un conflicte local entre dues potències es convertia ara en un conflicte que enfrontava Rússia amb gairebé la meitat d'Europa. Només Àustria i Prússia, entre les altres potències europees de l'època, romangueren neutrals. La guerra acabaria finalment amb la caiguda de Sebastòpol el 28 d'agost en el calendari julià (9 de setembre en el gregorià) en favor dels franco-britànics després d'onze mesos de setge. Mesos abans, el març del 1855, Nicolau moria sobtadament. Serà el seu successor, Alexandre II qui haurà d'acceptar el Tractat de París del 1856 que posava fi oficialmement a la guerra.

Matrimoni i descendència[modifica | modifica el codi]

Es casà amb la princesa Carlota de Prússia, nascuda l'any 1798 a Berlín i morta l'any 1860 a Tsàrskoie Seló. Era filla del rei Frederic Guillem III de Prússia i de la mítica princesa Lluïsa de Mecklenburg-Strelitz. Essent néta del rei Frederic Guillem II de Prússia i de Frederica Lluïsa de Hessen-Darmstadt per part de pare, mentre per part de mare ho era del príncep Carles II de Mecklenburg-Strelitz i de la princesa Frederica de Hessen-Darmstadt. La parella que s'instal·là a Rússia tingué set fills:


Precedit per:
Alexandre I
Escut de l'Imperi Rus
Emperador de Rússia

18251855
Succeït per:
Alexandre II


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Nicolau I de Rússia Modifica l'enllaç a Wikidata