Tristan und Isolde

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquest article o secció necessita millorar una traducció deficient.
Podeu col·laborar-hi si coneixeu prou la llengua d'origen. Comproveu en la pàgina de discussió si ja s'ha comentat aquest problema. En cas contrari podeu iniciar un fil de discussió per consultar com es pot millorar. Elimineu aquest avís si creieu que està solucionat sense objeccions en la discussió.
S'ha proposat fusionar aquesta pàgina amb «Tristany i Isolda». (vegeu la discussió, pendent de concretar). Data: 2023

Tristan und Isolde (Tristany i Isolda), WWV 90, és una òpera en tres actes, composta per Richard Wagner sobre un llibret del propi compositor, basat en gran part en el poema èpic en alemany, Tristan, escrit el segle XII per Jofré d'Estrasburg. Va ser composta entre 1857 i 1859, i es va estrenar al Teatre Nacional de Múnic el 10 juny de 1865 sota la direcció musical de Hans von Bülow. Wagner es va referir a l'obra no com a òpera, sinó que la va anomenar "eine Handlung" (literalment: una faula, un argument, una trama).

En la composició de Tristany und Isolde, Wagner es va inspirar en la filosofia d'Arthur Schopenhauer (particularment en l'obra El món com a voluntat i representació), així com en la seva relació amorosa amb Mathilde Wesendonck. En el moment de la seva estrena, l'òpera va representar una innovació sense precedents per l'ús del cromatisme, l'ambigüitat tonal, el color orquestral i la suspensió harmònica. Actualment es reconeguda com un dels cims del repertori operístic.

L'òpera va exercir una poderosa influència entre els compositors de música clàssica occidentals i va inspirar directament alguns d'ells com Gustav Mahler, Richard Strauss, Alban Berg, Arnold Schoenberg i Benjamin Britten. Altres compositors com Claude Debussy, Maurice Ravel i Igor Stravinsky van desenvolupar els seus estils en contrast amb el llegat musical de Wagner. Molts autors veuen Tristan und Isolde com l'obra que enceta un trencament amb els principis de l'harmonia i la tonalitat tradicionals tot establint les bases que han sustentat l'evolució de la música clàssica durant el segle XX.[1] Tant l'estil del llibret com la música de Wagner també han influït poderosament en els poetes simbolistes de finals del segle xix i principis del segle xx.[2]

Història de la composició[modifica]

El 1849 Wagner es va veure obligat a deixar el seu càrrec com a director de l'Òpera de Dresden a conseqüència de la seva participació en la fallida Revolució de Maig a Dresden. Va deixar la seva dona, Minna, a Dresden i va fugir a Zuric. Allà, el 1852, va conèixer el ric negociant en sedes Otto Wesendonck. Wesendonck es va convertir en un devot seguidor de Wagner de qui va cobrir els seus nombrosos deutes durant diversos anys. Wagner i l'esposa de Wesendonck, Mathilde, van establir una apassionada relació amorosa.[3] Tot i que Wagner estava treballant en el cicle èpic Der Ring des Nibelungen, la naturalesa de la seva relació amb Matilde el va portar a interessar-se per el poema de Tristan.

El redescobriment de la poesia germànica medieval, entre ells el Tristan de Jofré d'Estrasburg, el Cant dels Nibelungs i el Parzival de Wolfram von Eschenbach, van produir una forta empremta en el moviment romàntic alemany durant la segona meitat del segle XIX. La història de Tristany i Isolda és un romanç per excel·lència de l'Edat Mitjana i el Renaixement. Existeixen diverses versions de la història, la més antiga data de mitjans del segle XII. La versió de Jofré d'Estrasburg, que adapta la llegenda a les convencions literàries de l'amor cortès, va tenir una gran influència en la literatura alemanya posterior.[4]

Segons la seva autobiografia, Mein Leben, Wagner va decidir dramatitzar la llegenda de Tristany després que el seu amic, Karl Ritter, intentés fer-ho:

De fet, (Ritter) volia donar relleu als aspectes més lleugers del romanç, mentre que a mi era la tragèdia omnipresent la que m'impressionava profundament, convencent-me que havia de destacar-la donant-li un relleu prominent, negligint els detalls menors.[5]

La lectura del romanç i el descobriment de la filosofia d'Arthur Schopenhauer, l'octubre de 1854, va portar Wagner a un "estat d'ànim obsessiu, que intentava trobar una expressió extàtica. Va ser un tal estat d'ànim el que va inspirar la concepció de Tristan und Isolde ."[6] En una carta adreçada a Franz Liszt (16 de setembre de 1854), Wagner va escriure sobre les seves preocupacions al voltant de Schopenhauer i Tristan:

No havent gaudit mai en la meva vida de la veritable felicitat de l'amor, erigiré un memorial al més bell de tots els somnis en el qual, des del principi a la fi, l'amor trobarà, per una vegada, la plenitud més completa. La meva ment ha creat un Tristan und Isolde, la més simple i alhora la més plena concepció musical que hom pugui imaginar, i amb la "bandera negra" que hi oneja al final, m'hi cobriré, per morir. [7]

Cap a finals de 1854 Wagner ja havia esbossat els tres actes d'una òpera sobre el tema de Tristany basant-se en el poema de Jofré d'Estrasburg. Tot i que els primers esbossos existents daten de desembre de 1856, no va ser fins a l'agost de 1857 que Wagner va dedicar-se plenament a l'òpera, deixant de banda la composició de Siegfried. El 20 d'agost va començar l'esbós del llibret (o poema, com Wagner preferia anomenar-lo) que va acabar el 18 de setembre.[8] Wagner, en aquesta època, s'havia traslladat a viure en una casa annexa a la vil·la dels Wesendonck, situada prop de Zuric, on, mentre va durar la composició de Tristan und Isolde, va mantenir un idil·li apassionat amb Mathilde. No se sap del cert si aquesta relació va ser purament platònica o no. Un vespre del setembre d'aquell any, Wagner va llegir el poema acabat de "Tristan" a un públic que incloïa la seva dona, Minna, la musa d'aquell moment, Mathilde, i la seva futura amant (i més tard esposa), Cosima von Bülow.

L'octubre de 1857 Wagner havia començat a compondre el primer acte de l'òpera. Durant el novembre, però, el va interrompre per a musicar cinc poemes escrits per Mathilde Wesendonk, coneguts actualment com els Wesendonck Lieder . Aquest va ser un fet inusual en Wagner, que gairebé mai no va musicar textos poètics que no fossin seus. Wagner va descriure dues de les cançons -"Im Treibhaus" i "Träume"- com a "Estudis per al Tristan und Isolde": "Träume" utilitza el motiu que després repetirà en el duet amorós de l'acte II de Tristan, mentre que "Im Treibhaus" introdueix un tema que després esdevindrà el preludi de l'acte III.[9] Després d'aquest parèntesi, Wagner va continuar amb la composició del primer acte del Tristan. Havent aconseguit un acord de publicació amb la firma de Leipzig, Breitkopf & Härtel, el gener de 1858, Wagner va enviar a gravar cada acte abans de començar la composició del següent, un fet remarcable atesa la llargada i complexitat sense precedents de la partitura.[10]

L'abril de 1858, la dona de Wagner, Minna, va interceptar una nota de Wagner a Mathilde i, malgrat que Wagner es defensà atribuint a Minna una "interpretació esbiaixada" de la nota, aquesta va acusar primer Wagner i després Mathilde d'infidelitat.[11] Després de molt insistir, Wagner va persuadir Minna, que patia del cor, que anés a descansar en un balneari mentre que Otto Wesendonck va marxar amb Mathilde cap a Itàlia. Va ser durant l'absència de les dues dones que Wagner va començar la composició del segon acte de Tristan. En retornar Minna, el juliol de 1858, la situació no havia millorat i, el 17 d'agost, Wagner va decidir deixar Minna i Mathilde i traslladar-se a Venècia.

Més tard, Wagner descriuria els seus últims dies a Zuric com "un autèntic infern". Minna va escriure a Mathilde abans de tornar-se'n a Dresden:

He de dir-vos amb el cor sagnant que heu aconseguit separar el meu marit de mi després de gairebé vint-i-dos anys de matrimoni. Tant de bo que aquesta noble acció contribueixi a la vostra tranquil·litat, a la vostra felicitat.[12]

Wagner va acabar el segon acte de Tristany durant el seu exili de vuit mesos a Venècia, on va viure al Palazzo Giustinian . El març de 1859, tement l'extradició a Saxònia, on encara era considerat un pròfug, Wagner va traslladar-se a Lucerna, on va compondre l'últim acte, que completà l'agost de 1859.

Estrena[modifica]

Tristan und Isolde va resultar una òpera difícil d'escenificar, i Wagner va considerar diverses possibilitats com a llocs per a l'estrena. El 1857 va ser convidat per un representant de Pedro II, emperador del Brasil, per posar en escena les seves òperes a Rio de Janeiro (en italià, la llengua de l'Òpera Imperial). Arran d'aquest oferiment Wagner va dir a Liszt que estava considerant d'instal·lar-se a Rio i que aquella ciutat tindria l'honor d'estrenar Tristan und Isolde. Wagner va enviar a l'emperador còpies enquadernades de les seves òperes anteriors per tal de testimoniar el seu interès en el projecte, però res no en va sortir.[13] A continuació, va proposar que l'estrena tingués lloc a Estrasburg, després de l'interés mostrat per la Grand Duchesse de Baden. Un cop més, el projecte no va reeixir.[13] Aleshores, els seus afanys es van orientar cap a París, el centre del món operístic a mitjans del segle XIX. Tanmateix, després d'una desastrosa posada en escena de Tannhäuser a l'Òpera de París, Wagner va oferir l'obra a l'òpera de Karlsruhe el 1861.

Quan Wagner va visitar l'Òpera de la Cort de Viena per fer proves amb diversos cantants candidats a cantar-ne l'estrena, la direcció de l'Òpera li va suggerir que l'estrenés al mateix teatre. Originalment, el tenor Alois Ander havia estat triat per a cantar la part de Tristany, però més tard es va mostrar incapaç d'aprendre's el paper. Els intents paral·lels d'escenificar l'òpera a Dresden, Weimar i Praga van fracassar. Malgrat els més de 70 assajos duts a terme entre 1862 i 1864, Tristan und Isolde no es va acabar estrenant a Viena després d'haver-se guanyat la fama d'òpera irrepresentable.

Només després que el rei Lluís II de Baviera es convertís en mecenes de Wagner (va donar un generós suport personal i econòmic als afanys artístics de Wagner) es van poder aplegar prou recursos per poder estrenar Tristan und Isolde. Hans von Bülow va ser escollit per dirigir-la al Teatre Nacional de Múnic, malgrat que Wagner, en l'entretemps, havia iniciat una relació amorosa amb la seva dona, Cosima von Bülow. A l'últim moment, l'estrena prevista el 15 de maig de 1865 va haver d'ajornar-se fins que l'Isolda que l'havia de cantar, Malvina Schnorr von Carolsfeld, s'hagués recuperat d'una sobtada afecció a la gola. L'obra finalment es va estrenar el 10 de juny de 1865, amb el marit de Malvina, Ludwig Schnorr von Carosfeld, en el paper de Tristany.

El 21 de juliol de 1865, després d'haver cantat el paper només quatre vegades, Ludwig va morir sobtadament, fet que es va atribuir a l'esforç d'interpretar un rol que és un del més exigents de tot el repertori operístic. Malvina va caure en una profunda depressió i no va tornar a cantar mai més, tot i que li va sobreviure 38 anys. La direcció musical de Tristan und Isolde també es va cobrar la vida dels directors d'orquestra Felix Mottl, el 1911, i Joseph Keilberth, el 1968: tots dos van morir mentre dirigien el segon acte de l'òpera.

Durant força anys els únics intèrprets dels papers van ser un altre parella, Heinrich Vogl i Therese Vogl.[14]

Historial de les representacions[modifica]

La següent producció de Tristan und Isolde va ser a Weimar, el 1874. Wagner va supervisar una altra producció, a Berlín, el març de 1876, però només va ser representada al seu propi teatre, a Bayreuth, després de la seva mort. Cosima Wagner, la seva vídua, va supervisar-ne la producció, que fou unanimament aclamada, el 1886. La direcció va anar a càrrec de Felix Mottl. Aquell mateix any va ser presentada al Metropolitan Opera de Nova York sota la direcció d'Anton Seidl i amb Albert Niemann i Lilli Lehmann en els rols protagonistes. Però la primera representació fora d'Alemanya va fer-se al Teatre Drury Lane, de Londres, el 1882.

El 8 de novembre de 1899 s’estrenà al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, cantada en italià, interpretada en els papers principals per Ada Adini i Franco Cardinali, sota la direcció del mestre Édouard Colonne i amb escenografia original de Francesc Soler i Rovirosa1.

Segons les crítiques, el públic de l’estrena “aplaudí, ovacionà, resta emocionat, fascinat”2. L’obra tingué dotze funcions3. D’aleshores ençà l’òpera ha estat representada en quaranta sis ocasions sota distingidíssimes batutes com les de Franz Beidler (1909, 1913), Otto Klemperer (1921), Felix Weingartner (1924), Georges Sebastian (1930, 1933, 1949, 1950, 1959), Hans Knappertsbusch (1933), Franz Konwitschny (1941, 1958), Karl Elmendorff (1942, 1952), Rudolf Kempe (1954), Eugen Jochum (1955), Peter Schneider (1989, 2012) o Valeri Guérguiev (2015) i ha estat interpretada per eminents cantants com Francesc Viñas (1909, 1911, 1913, 1915), Lauritz Melchior (1929), Anny Konetzni (1941, 1942, 1949), Kirsten Flagstad (1950), Hans Hotter (1950, 1955), Max Lorenz (1950, 1952), Gertrud Grob-Prandl (1950, 1952, 1954, 1959, 1960, 1965), Wolfgang Windgassen (1955,1958, 1959), Ramón Vinay (1955), Christel Goltz (1955), Martha Mödl (1955), Astrid Varnay (1956), Birgit Nilsson (1958), Berit Lindholm (1972, 1978), Matti Salminen (1989), Montserrat Caballé (1989), Brigitte Fassbaender (1989) o Irene Theorin (2012, 2017).

Les representacions de l’any 1955 van ser en el marc del Festival Wagner a Barcelona, en una producció del Festival de Bayreuth, amb l’orquestra de Bamberg i els cors del Festival de Bayreuth, sota la direcció escénica de Wieland Wagner4. La representació del 2012 va tenir lloc en el marc del Festival Bayreuth al Liceu i va comptar amb la participació de l’orquestra i el cor del Festival de Bayreuth5.

Les representacions de l’òpera des de l’any 1955 fins al 1978 van dur-se a terme amb una notable escenografia de Josep Mestres Cabanes6.


Importància en el desenvolupament de la música romàntica[modifica]

La partitura de Tristan und Isolde ha estat sovint citada com una fita en el desenvolupament de la música occidental.[15] Al llarg de l'òpera Wagner utilitza una àmplia paleta de colors, harmonies i polifonies orquestrals, amb una llibertat que poques vegades té precedents en les seves òperes anteriors. El primer acord de la peça, l'acord de Tristany, té una gran importància pel que representa d'allunyament de l'harmonia tonal tradicional, ja que es resol en un acord dissonant:[16]

{ \new PianoStaff << \new Staff << \new Voice \relative c'' { \clef treble \key a \minor \time 6/8 \voiceOne \partial8 b8\rest R2. \once \override NoteHead.color = #red gis4.->(~ gis4 a8 ais8-> b4~ b8) \oneVoice r r } \new Voice \relative c' { \override DynamicLineSpanner.staff-padding = #4.5 \once \override DynamicText.X-offset = #-5 \voiceTwo \partial8 a\pp(f'4.~\< f4 e8 \once \override NoteHead.color = #red dis2.)(\> d!4.)~\p d8 } >> \new Staff << \relative c { \clef bass \key a \minor \time 6/8 \partial8 r8 R2. \once \override NoteHead.color = #red <f b>2.(<e gis>4.)~ <e gis>8 r r } >> >> }

L'òpera destaca per les seves nombroses desviacions de l'harmònia tradicional; per exemple, una innovació significativa és l'ús freqüent de dos acords consecutius que contenen tritons (quinta disminuïda o quarta augmentada), cap dels quals és un acord de setena disminuïda (fa–si, compàs 2; mi–la#, compàs 3). Tristan und Isolde també destaca pel seu ús de la suspensió harmònica: un recurs utilitzat per un compositor per crear una tensió musical gràcies a exposar l'oient a una sèrie de cadències inacabades que li susciten l'expectativa d'una resolució contínuament demorada.[17] Tot i que la suspensió és un recurs compositiu comú (en ús des d'abans del Renaixement), Wagner va ser un dels primers compositors a emprar la suspensió harmònica al llarg d'una obra sencera. Les cadències introduïdes per primera vegada en el preludi no es resolen fins al final de l'acte III i, en diverses ocasions al llarg de l'òpera, Wagner prepara el públic per a un clímax musical amb una sèrie d'acords que van incrementat progressivament la tensió, tot ajornant deliberadament la resolució. Un exemple particular d'aquesta tècnica es perceptible al final del duet d'amor a l'acte II ("Wie sie fassen, wie sie lassen...") on Tristany i Isolda creen gradualment una expectativa de clímax musical, que sobtadament es destruït per la irrupció dissonant de Kurwenal ("Rette Dich, Tristan!"). Sovint s'interpreta que la resolució retardada simbolitza tant l'orgasme com l'alliberament espiritual a través del suïcidi: la tan esperada culminació d'aquestes cadències només arriba amb la "Liebestod" final ("Amor-mort"), quan la resolució musical (a "In des Welt-Atems wehendem All") coincideix amb el moment de la mort d'Isolda.[18]

La tonalitat de Tristan und Isolde ha influït de manera decisiva en l'evolució de la música clàssica occidental. Encara que no tots els compositors que han succeït Wagner hi han reaccionat de manera unanimament favorable: la peça per a piano de Claude Debussy, "Golliwog's Cakewalk", cita burlonament l'obertura de l'òpera en una forma distorsionada, indicant que passatge s'ha d'interpretar "avec une grande emotion"; no obstant això, Debussy apreciava particularment la partitura deTristan und Isolde i algunes de les seves primeres composicions mostren passatges de tonalitat que clarament s'hi inspiren.

Però també l'ús del color musical ha influït poderosament en el desenvolupament de la música de cinema. La partitura de Bernard Herrmann per al clàssic d'Alfred Hitchcock, Vertigo, recorda molt la Liebestod, especialment en l'escena de la resurrecció. La Liebestod va ser incorporada com a música de fons en una seqüència de la pel·lícula de Luis Buñuel, L'Age d'Or.

Rols[modifica]

 
Repartiment Registre vocal Repartiment de l'estrena, 10 de juny de 1865

Director: Hans von Bülow
Tristan, noble bretó, hereu adoptiu del rei Marke tenor Ludwig Schnorr von Carolsfeld
Isolde, princesa irlandesa, promesa del rei Marke soprano Malvina Schnorr von Carolsfeld
Brangäne, serventa d'Isolde soprano Anna Deinet
Kurwenal, servent de Tristan bariton Anton Mitterwurzer
Marke, rei de Cornualla baix Ludwig Zottmayr
Melot, cortesà, amic de Tristan tenor (o bariton)[19] Karl Samuel Heinrich
Un pastor tenor Karl Simons
Un timoner bariton Peter Hartmann
Un jove mariner tenor
Mariners, cavallers i escuders

Instrumentació[modifica]

La partitura de Tristan und Isolde va ser escrita per als instruments següents:

A l'escenari

Sinopsi[modifica]
Prelude

Problemes de reproducció? Vegeu l'ajuda

Acte I[modifica]

Isolda, promesa del rei Marke, i la seva serventa, Brangäne, estan embarcades en el vaixell de Tristany que les porta al regne de Cornualla. L'òpera s'inicia amb la cançó d'un jove mariner que al·ludeix a una "donzella irlandesa feréstega" ("Westwärts schweift der Blick"), que Isolda interpreta com una referència injuriosa. En un esclat d'ira, advoca perquè la mar s'arbori i enfonsi el vaixell i mati tots els que són a bord ("Erwache mir wieder, kühne Gewalt"). El seu menyspreu i ràbia es dirigeixen especialment contra Tristany, el cavaller encarregat de dur-la al rei Marke, i fa anar a Brangäne perquè ordeni a Tristany que comparegui davant d'ella ("Befehlen liess' dem Eigenholde"). Tristan, però, rebutja la petició de Brangäne, al·legant que no pot abandonar el comandament de la nau. El seu servent, Kurwenal, respon més bruscament, dient-li que Isolda no està en condicions de donar ordres a Tristany i li recorda que l'anterior promès d'Isolda, Morold, va ser mort per Tristany ("Herr Morold zog zu Meere her").

Brangäne explica els fets a Isolda que, irada i venjativa, explica com, després de la mort de Morold, es va trobar amb un desconegut que es feia dir Tantris. Aquest jeia mortalment ferit en una barca ("von einem Kahn, der klein und arm") i ella va guarir-lo. Tanmateix, mentre delirava, l'home va revelar que havia mort el seu promès. Isolda va intentar matar-lo amb la seva pròpia espasa mentre jeia impotent davant d'ella. Però Tristany no va mirar-se l'espasa que l'havia de matar ni la mà que empunyava, sinó el ulls d'Isolda ("Er sah' mir in die Augen"). La mirada li va travessar el cor i no va poder matar-lo. Va permetre a Tristany de marxar sota la promesa de no tornar mai més, promesa que havia trencat en venir a endur-se-la per casar-la amb el seu oncle, el rei Marke. Isolda, trasbalsada per la traïció d'en Tristany, demana a Brangäne que l'ajudi a preparar un beuratge mortal.

Kurwenal apareix a l'estança de les dones ("Auf auf! Ihr Frauen!") i anuncia que el viatge està arribant a la seva fi. Isolda adverteix a Kurwenal que no es presentarà davant el rei si Tristany abans no accepta de compartir amb ella una copa de reconciliació. Quan arriba Tristany, Isolda li retreu la seva conducta i li diu que li deu la vida i com les seves accions han tacat el seu honor, ja que en haver beneït les armes de Morold abans de la batalla, ella estava obligada a dur-li venjança. Tristany ofereix primer la seva espasa però Isolda no l'accepta; han de beure la copa de la reconciliació. Brangäne porta la poció que segellarà el perdó; Tristany sap que bevent-ne pot morir-se, perquè coneix els poders màgics d'Isolda ("Wohl kenn' ich Irlands Königin"). El viatge és gairebé a punt d'acabar-se quan Tristany beu la meitat de la copa i Isolda en pren l'altra meitat. La poció fa efecte, però en comptes de la mort, suscita en ambdós un amor súbit i irrefrenable ("Tristan!" "Isolde!"). Kurwenal, que anuncia la imminent arribada a bord del rei Marke, interromp el seu arrabatament. Isolda pregunta a Brangäne quina poció ha preparat i Brangäne respon, mentre els mariners aclamen l'arribada del rei, que ha canviat el verí per un filtre amorós per tal evitar-li la mort.

Acte II[modifica]

El rei Marke s'en va de cacera nocturna, deixant a Isolda i Brangäne soles al castell, dretes al costat d'una torxa encesa. Isolda, sentint el so dels corns de caça, creu que el grup està prou allunyat com per apagar la torxa, el senyal preestablert perquè Tristany hi acudeixi ("Nicht Hörnerschall tönt so hold"). Brangäne adverteix a Isolda que Melot, un dels cavallers del rei Marke, s'ha adonat de les mirades amoroses intercanviades entre Tristany i Isolda i sospita de la seva passió ("Ein Einz'ger war's, ich achtet' es wohl"). Isolda, però, es refia de Melot, l'amic més lleial de Tristany, i, enduta pel desig, apaga la torxa. Brangäne s'acosta a la muralla del castell per vigilar l'arribada de Tristany.

Els amants, per fi sols i alliberats de les limitacions de la vida cortesana, declaren la seva passió recíproca. Tristany blasma el regne de la llum del dia perquè és fals, irreal i els manté separats. Només a la nit, afirma, poden estar realment junts i només en la llarga nit de la mort podran estar eternament units ("O sink' hernieder, Nacht der Liebe"). Durant la llarga trobada, Brangäne adverteix diverses vegades que la nit s'està acabant ("Einsam wachend in der Nacht"), però les seves admonicions són desoïdes. Clareja, quan Melot, el rei Marke i els seus homes irrompen en l'estança on Tristany i Isolda jeuen abraçats. A Marke se li trenca el cor, no només per les traïcions del nebot i Isolda, sinó també perquè Melot ha traït el seu amic Tristany ("Mir - dies? Dies, Tristan - mir?").

Quan se'l pregunta, Tristany diu que no pot explicar al rei el motiu de la seva traïció perquè no l'entendria. Es gira cap a Isolda, que accepta seguir-lo de nou al regne de la nit. Tristany anuncia que Melot també s'ha enamorat d'Isolda. Melot i Tristany es barallen, però, en el moment crucial, Tristany llença l'espasa a terra i permet que en Melot el fereixi amb la seva.

Acte III[modifica]

Kurwenal ha portat Tristany al seu castell de Kareol, a la Bretanya. Un pastor toca amb la flauta una melodia trista i pregunta si Tristany està despert. Kurwenal respon que només l'arribada d'Isolda pot salvar Tristany, i el pastor s'ofereix a vigilar i afirma que tocarà una melodia alegre per assenyalar l'arribada de qualsevol vaixell. Tristany es desperta ("Die alte Weise - was weckt sie mich?") i es lamenta del seu destí: trobar-se de nou en el fals regne de la llum del dia, una vegada més impulsat per un anhel incessant i inextinguible ("Wo ich erwacht' weilt ich nicht"). El dolor de Tristany cesa quan Kurwenal li diu que Isolda és de camí. Tristany, exultant, pregunta si el vaixell és a la vista, però només se sent una melodia trista que arriba de la flauta del pastor.

Tristany recau en l'estat de prostració i recorda que la melodia malenconiosa del pastor és la mateixa que va sentir quan s'assabentà de la mort dels seus pares ("Muss ich dich so versteh'n, du alte, ernst Weise"). De nou clama contra els seus desitjos i contra la fatídica poció amorosa ("verflucht sei, furchtbarer Trank!") fins que, esgotat, s'enfonsa en el deliri. Quan encara desvarieja, se sent la flauta del pastor que anuncia l'arribada del vaixell d'Isolda i, mentre Kurwenal s'afanya a cercar-la, Tristany, endut per l'emoció, s'arrenca les benes de les ferides ("Hahei! Mein Blut, lustig nun fliesse!"). Quan Isolda arriba al seu costat, Tristany mor tot pronunciant el seu nom.

Isolda s'ensorra al costat del seu amant mort just quan s'anuncia l'arribada d'un altre vaixell. Kurwenal veu l'arribada de Melot, Marke i Brangäne ("Tod und Hölle! Alles zur Hand!"). Creu que han vingut a matar Tristany i, en un intent de venjar-lo, s'abraona sobre Melot. Marke intenta aturar la lluita sense èxit. Tant Melot com Kurwenal moren a la baralla. Marke i Brangäne finalment s'acosten on jeuen Tristany i Isolda. Marke, afligit davant el cadaver del seu "amic més veritable" ("Tot denn alles!"), explica que Brangäne li havia revelat el secret de la poció d'amor i que no havia vingut a separar els amants, sinó a unir-los ("Warum Isolde"., warum mir das?"). Isolda sembla revifar en sentir-lo i en una ària final que descriu la seva visió de Tristany ressuscitat (el " Liebestod ", "amor de la mort"), mor ("Mild und leise wie er lächelt").

Influència de Schopenhauer en Tristan und Isolde[modifica]

L'amic de Wagner, el poeta Georg Herwegh, el va iniciar a finals de 1854 en l'obra del filòsof Arthur Schopenhauer.[20] El compositor va quedar immediatament impressionat per les idees filosòfiques presents el El món com a voluntat i representació (Die Welt als Wille und Vorstellung), que li revelaven una visió del món molt similar a la seva.

L'home, segons Schopenhauer, és endut per desitjos continuats i inabastables, i l'abisme entre els nostres desitjos i la possibilitat d'aconseguir-los porta a la permanent frustració en un món que no és altre cosa que la representació d'una realitat incognoscible. La nostra representació del món és Phenomenon, mentre que la realitat incognoscible és Noumenon: conceptes plantejats originàriament per Kant. La influència de Schopenhauer en Tristany i Isolda és fa evident, especialment, en el segon i el tercer acte. El segon acte, en el qual es troben els amants, i el tercer acte, durant el qual Tristany anhela alliberar-se de les passions que el turmenten, sovint resulten desconcertants per als espectadors de l'òpera desconeixedors de l'obra de Schopenhauer.

Wagner utilitza la metàfora del Dia i la Nit en el segon acte per designar els regnes habitats per Tristany i Isolda. [21] El món del Dia és aquell en què els amants estan condicionats per les convencions de la cort del rei Marke i veuen obligats a reprimir el seu amor mutu i aparentar una indiferència recíproca: és el regne de la falsedat i de la irrealitat. Sota els dictats del regne del Dia, Tristany es veu obligat a endur-se Isolda d'Irlanda per casar-la amb el seu oncle Marke, accions que van contra els desitjos secrets de Tristany. El regne de la Nit, en canvi, és la representació de la realitat intrínseca, en la qual els amants poden estar junts i els desitjos poden expressar-se obertament i assolir-ne la realització: és el regne de la unitat, la veritat i la realitat que només pot assolir-se plenament amb la mort dels amants. El regne de la Nit, per tant, esdevé també el regne de la mort: l'únic món en què Tristany i Isolda poden esdevenir 'un' per sempre, i és d'aquest regne que parla Tristany al final de l'acte II ("Dem Land das Tristan meint, der Sonne Licht nicht scheint"). [22] A l'acte III, Tristany s'exclama contra la llum del dia i sovint clama per alliberar-se dels seus desitjos (Sehnen). Implícitament, Wagner equipara el Dia i la Nit, respectivament, amb les nocions de Phenomenon i Noumenon pròpies de la filosofia de Schopenhauer[23], tot i que res no s'indiqui explícitament en el llibret. D'altra banda les al·lusions musicals a Tristany a Die Meistersinger von Nürnberg i a Parsifal acaben de reblar les afinitats de Wagner amb l'ideari del filòsof.

La visió del món de Schopenhauer dicta que l'única manera per a l'home d'aconseguir la pau interior és renunciar als seus desitjos: un tema que Wagner va explorar a fons en la seva darrera òpera, Parsifal . De fet, Wagner fins i tot va considerar que el personatge de Parsifal es trobés amb Tristany durant els seus sofriments a l'acte III, però més tard va rebutjar la idea. [24]

Recepció de Tristan und Isolde[modifica]

Tot i que actualment Tristany und Isolde forma part del repertori habitual de qualsevol dels grans teatres d'òpera d'arreu del món, en el moment de la seva estrena l'opinió de gran part de la crítica especialitzada va ser desfavorable. Així, en l'edició de 5 de juliol de 1865 l'Allgemeine musikalische Zeitung comentava l'estrena:

Dit sense eufemismes, es tracta de la glorificació del plaer sensual, presentat amb tota mena de recursos excitants; no és altre cosa que materialisme sense límit segons el qual els ésser humans no poden aspirar a cap altre destí que no sigui viure com una parella de tórtores per acabar "esvaint-se en una alenada dolçament flairosa". Al servei d'aquest fi la música ha estat subordinada a la paraula; la més ideal de les Muses ha estat encarregada de preparar els pigments per a aquestes pintures indecents... (Wagner) fa de la sensualitat el veritable subjecte d'aquest drama... Pensem que la presentació escènica del poema Tristan und Isolde no pot equiparar-se a res més que a un acte indecent. Wagner no ens mostra la vida dels herois de les sagues nòrdiques que haurien d'edificar i enrobustir l'esperit de l'audiència germànica. El que ens presenta és la decadència de la vida del herois a conseqüència del seu abandonar-se a la sensualitat.

La reacció d'Eduard Hanslick l'any 1868 al preludi de Tristany va ser que "recorda a una de l'antiga pintura italiana d'un màrtir els intestins del qual es desenrotllen lentament del seu cos en un rodet".[25][26] La primera actuació al Drury Lane Theatre de Londres va obtenir la següent resposta de The Era el 1882:

« No podem abstenir-nos de protestar contra el culte a la passió animal, que és un tret més que evident en les darreres obres de Wagner. Tot i admetre que no resulta tan respulsiu Tristan com Die Walküre, la intenció, però, és la mateixa. La passió és de natural profana i la seva representació és inevitablement impura. Per aquests motius ens agradaria de creure que aquesta mena d'obres no s'arribaran mai a popularitzar. Si ho fessin, estem segurs que els seus efectes serien malsans i, per tant, hi ha motius per felicitar-se pel fet que la música de Wagner, malgrat tota la seva meravellosa habilitat i poder de sugestió, repel·leix un nombre més gran d'espectadors d'aquells a qui fascina.[27] »

Mark Twain, en una visita a Alemanya, va assistir a una representació de Tristan a Bayreuth i va comentar: "Conec alguns, i n'he sentit a parlar de molts, que no van poder dormir i es van passar tota la nit plorant després d'haver assistit a la funció. Em sento ben desplaçat en aquest lloc i arribo a pensar que soc l'única persona sensata entre aquesta comunitat de bojos; altres vegades em sento com l'únic cec entre una congregació de vidents; el salvatge que va les palpentes entre l'assemblea dels erudits, i sempre, mentre dura la celebració, com un heretge extraviat en el cel." [28]

Clara Schumann va escriure que Tristan und Isolde era "la cosa més repugnant que he vist o sentit en tota la meva vida".[29]

Amb el pas del temps Tristan va anar essent considerada de manera progressivament més favorable. En una entrevista poc abans de la seva mort, Giuseppe Verdi va declarar que el Tristan de Wagner "el maravellava i l'intimidava alhora". [30] A The Perfect Wagnerite, l'escriptor satíric anglès George Bernard Shaw va escriure que Tristan era "una translació musical sorprenentment intensa i fidel de les emocions que acompanyen la unió d'una parella d'amants" i el va descriure com "un poema de destrucció i mort". Richard Strauss, inicialment menyspreà Tristan, tot afirmant que la música de Wagner seria capaç de "matar un gat i de convertir les roques en uns ous remenats a causa de les seves horribles dissonàncies". Més tard, però, Strauss va passar a formar part de la colla de fidels de Bayreuth i en una carta a Cosima Wagner el 1892 declarava: "He dirigit el meu primer Tristan. Ha estat el dia més meravellós de la meva vida". El 1935 va escriure a Joseph Gregor, un dels seus llibretistes, que Tristan und Isolde era "la coronació del romanticisme, perquè sintetitzava l'anhel de tot el segle XIX".[31]

El director d'orquestra Bruno Walter va escoltar el seu primer Tristan und Isolde el 1889 com a estudiant:

« Així que em vaig asseure al pis més alt de l'Òpera de Berlín i, des de les primeres frases dels violoncels, el cor va encongir-se'm... Mai abans havia sentit la meva ànima tan amarada de so i de passió, mai el meu cor havia experimentat tan sublim felicitat... Havia començat una nova època: Wagner era el meu déu, i jo volia ser el seu profeta.[32] »

Tot parlant de la tècnica wagneriana dels acords fluctuants a Tristan und Isolde, Arnold Schoenberg els va definir com a "aparicions apàtrides, que vagaregen pels territoris de les diverses tonalitats, d'una ductilitat i adaptabilitat increïbles; espies que sotgen el punt febles i se n'aprofiten per a crear confusió; desertors l'objecte dels quals és renunciar a la pròpia personalitat; agents pertorbadors, sobretot i, abans que res, els companys més divertits".[cal citació]

Friedrich Nietzsche, que en la seva joventut va ser un dels aliats més decidits de Wagner, va escriure que, per a ell, " Tristan und Isolde són l'autèntic opus metaphysicum de qualsevol art". ... desig dolç i insadollable dels secrets de la nit i la mort ... és aclaparador en la seva simple grandesa". En una carta al seu amic Erwin Rohde, l'octubre de 1868, Nietzsche va descriure la seva reacció al preludi de Tristan : "No em puc permetre de restar críticament distant d'aquesta música; tot jo em sento fascinat, fa molt de temps que no tenia una sensació d'èxtasi tan duradora com després d'haver sentit aquesta obertura". Fins i tot després de la seva ruptura amb Wagner, Nietzsche va continuar considerant Tristan und Isolde una obra mestra: "Encara estic buscant una obra que exerceixi una fascinació tan perillosa, una tal sensació d'infinita felicitat; l'he buscada debades, en cada manifestació artística". [33]

Marcel Proust, molt influenciat per Wagner, es refereix a Tristan und Isolde i les seves "repeticions inesgotables" al llarg de la seva novel·la A la recerca del temps perdut . Descriu el tema del preludi com "vinculat al futur, a la realitat de l'ànima humana, de la qual era un dels ornaments més especials i distintius".[34]

Enregistraments[modifica]

Foto d'una representació del 1917

Tristan und Isolde ha estat enregistrada per la majoria dels grans directors wagnerians des del final de la Primera Guerra Mundial fins a l'actualitat. Les limitacions de la tecnologia d'enregistrament fonogràfic van impedir de poder-les enregistrar íntegrament fins a la dècada de 1930, però existeixen enregistraments d'extractes o actes únics que es remunten a 1901, quan es van fer captures de fragments de Tristan de les representacions en el Metropolitan Opera. [35]

En els anys anteriors a la Segona Guerra Mundial, Kirsten Flagstad i Lauritz Melchior eren considerats els principals intèrprets dels rols wagnerians, i existeixen enregistraments monoaurals d'aquesta parella d'artistes capturades en directe de versions dirigides per directors com Thomas Beecham, Fritz Reiner, Artur Bodanzky i Erich Leinsdorf . Flagstad, només cap al final de la seva carrera, l'any 1952, va enregistrar-la sota la direcció de Wilhelm Furtwängler per a EMI, en una versió considerada de referència.

Després de la guerra, l'any 1952, durant el Festival de Bayreuth, Martha Mödl i Ramón Vinay, dirigits per Herbert von Karajan, van enregistrar una versió en directe que es caracteritza per la força i vivacitat de les interpretacions d'ambdós. A la dècada de 1960, la soprano Birgit Nilsson va ser considerada la interpret ideal d'Isolda, a qui donava la replica pertinent el Tristany de Wolfgang Windgassen. La seva actuació a Bayreuth el 1966 sota la batuta de Karl Böhm va ser enregistrada per Deutsche Grammophon, una actuació sovint aclamada com una de les millors de Tristan und Isolde. [36]

Karajan no va enregistrar en estudi l'òpera fins al 1971–72. La tria d'una veu de soprano més lleugera (Helga Dernesch) com Isolde, combinada amb un Jon Vickers extremadament intens i l'equilibri inusual entre l'orquestra i els cantants decidida per Karajan va ser controvertida. A la dècada de 1980, els enregistraments de directors com Carlos Kleiber, Reginald Goodall i Leonard Bernstein van ser més apreciats per la labor de direcció que per les interpretacions vocals. El cas de Kleiber és notable, ja que Isolda va ser cantada per la famosa soprano mozartiana Margaret Price, que mai va cantar el paper d'Isolda a l'escenari. Cas semblant al de Plácido Domingo que va cantar el paper de Tristan -aclamat per la crítica- en la versió EMI del 2005 sota la batuta d' Antonio Pappano tot i no haver cantat mai el paper sobre l'escenari. En els darrers deu anys han rebut el plàcet de la crítica enregistraments en estudi amb la Filharmònica de Berlín dirigida per Daniel Barenboim i un en directe a l'Ópera de l'Estat de Viena dirigit per Christian Thielemann.

Hi ha diverses produccions en DVD de l'òpera, inclosa la dirigida per Götz Friedrich a la Deutsche Oper de Berlín amb els experimentats wagnerians René Kollo i Gwyneth Jones en els papers principals. Deutsche Grammophon va llançar un DVD d'una representació al Metropolitan Opera amb Jane Eaglen i Ben Heppner, dirigida per James Levine[37] i un DVD de la producció del Festival de Bayreuth de 1993 sota la direcció de Daniel Barenboim i amb Waltraud Meier com a Isolde i Siegfried Jerusalem com a Tristan, i direcció escènica de Heiner Müller. Més recentment, també s'ha publicat en DVD la representació dirigida per Daniel Barenboim a La Scala de Milà, en una producció de Patrice Chéreau. També hi ha un enregistrament en vídeo, tècnicament deficient però històricament important, amb Birgit Nilsson i Jon Vickers d'una actuació en directe, el 1973, al Teatre romà d'Aurenja, dirigida per Karl Böhm.

Extractes i arranjaments orquestrals[modifica]

El Prelude und Liebestod és una versió de concert de l'obertura i l'ària de l'acte III d'Isolda, "Mild und leise". L'arranjament va ser fet pel mateix Wagner i es va interpretar per primera vegada el 1862, uns quants anys abans de l'estrena de l'òpera completa el 1865. El Liebestod es pot interpretar en versió estrictament orquestral, o amb una soprano cantant la visió d'Isolda de Tristany ressuscitat.

Wagner va anomenar el preludi "Liebestod" (amor-mort), mentre que l'ària final d'Isolda "Mild und leise" la va anomenar "Verklärung" (Transfiguració). El 1867 el seu sogre Franz Liszt va fer una transcripció per a piano de "Mild und leise", que va anomenar "Liebestod" (S.447). La transcripció de Liszt va ser coneguda a tot Europa molt abans que l'òpera de Wagner arribés a la majoria de llocs, i és el títol de Liszt per a l'escena final el que ha persistit. La transcripció va ser revisada el 1875.[38]

Wagner va transcriure el duet amorós de l'acte segon com a peça de concert que no va ser mai interpretada fins que el 1950, després d'haver passat la partitura per diverses mans privades, va arribar a coneixement de Daniel Barenboim, que la va passar a Antonio Pappano. El primer enregistrament del duet d'amor com a peça de concert es va fer l'any 2000, amb Plácido Domingo, Deborah Voigt i l'Orquestra de la Royal Opera House dirigida pel mateix Pappano.[39]

Un altre compositor que va reelaborar material de Tristan und Isolde va ser Emmanuel Chabrier en el seu humorístic Souvenirs de Munich. Quadrille sur un thème de "Tristan und Isolde" pour piano quatre mains (1885-86).[40] Leopold Stokowski va fer una sèrie de "Síntesis simfòniques" purament orquestrals de les òperes de Wagner durant la seva etapa com a director de l'Orquestra de Filadèlfia, introduint per a les audiències americanes dels anys vint i trenta música que altrament no hauria escoltat. Entre d'altres, va fer una "versió llarga" de la música de Tristan und Isolde que consistia principalment en el preludi de l'acte I, la Liebesnacht de l'Acte II i el Liebestod de l'acte III. Una versió més curta de la música dels actes 2n i 3r la va anomenar "Love Music from Tristan and Isolde".

Obres basades en l'òpera
  • Dins de la dilatadíssima obra pictòrica de Salvador Dalí hom hi pot trobar referències directes a la personalitat i l’obra de Richard Wagner i, singularment, al drama amorós de Tristany i Isolda. Ja en el film Un chien andalou, rodat a París el 1928 conjuntament amb Luís Buñuel, hi apareixen seqüències de l’òpera, a la qual va dedicar també un cicle d’il·lustracions dins el conjunt tardà de la seva obra (1970). Durant el periode en què Dalí va mantenir una mes intensa relació amb la psicologia del drama wagnerià (1937-1944) i restà més fascinat per les possibilitats artístiques del teatre, va escriure els llibrets i va crear les escenografies, coreografiades per Leonide Massine, dels ballets Venusberg (1939) i Bacchanal (1939), basats en l’òpera Tannhäuser, i dues versions de Mad Tristan (1937, 1944) basades en Tristan und Isolde, la última de les quals fou estrenada a l’International Theater, a Nova York, sense gaire exit7.
  • Isoldina i Wagneria, improvisacions per a piano de Clament Doucet
  • Tristan: Préludes für Klavier, Tonbänder und Orchester (1973), de Hans Werner Henze
  • Tristan und Isolde: an orquestral passion (1994), de Henk de Vlieger
  • Der Minuten-Tristan (1996), composició per a 12 pianistes i 6 pianos, d' Enjott Schneider
  • Prelude und Liebestod, arranjament per a quartet de corda i acordió, escrit per al Dudok Quartet Amsterdam (2021) per Max Knigge [41]
  • Nachtstück (1980–83) per a viola i orquestra de cambra, de Volker David Kirchner [42]
  • Tristan and Isolde Fantasy (1946), per a violí, piano i orquestra, de Franz Waxman

L'òpera en la cultura popular[modifica]

Isolde, dibuix d'Aubrey Beardsley. A baix, The Wagnerites, dibuix a ploma del mateix autor.

El dibuix a ploma d'Aubrey Beardsley The Wagnerites mostra homes i dones molt empolainats assistint a una representació de Tristany und Isolde . El dibuix es va publicar per primera vegada al Yelllow Book, vol III [octubre de 1894]. Segons Stephen Calloway, "Beardsley tenia un interès obsessiu per Wagner, i assistia amb avidesa a les representacions de les seves obres a Londres". Aquesta representació del públic wagnerià escoltant l'òpera, identificada pel programa ajagut a terra, és una de les grans obres mestres de la manière noire de Beardsley. El dibuix es troba a la col·lecció del Victoria and Albert Museum.[43]

L'any següent, Beardsley va dibuixar una dona, dempeus davant d'una cortina groga a mitja alçada, lluint un barret de flors, mentre beu d'una gran copa. A l'extrem inferior dret hi figura la paraula ISOLDE. Isolda va ser reprouïda per primera vegada en litografia acolorida (vermell, verd, gris i negre) com a suplement a The Studio, l'octubre de 1895. El dibuix original (en groc, blanc i negre) es troba a la col·lecció del Victoria and Albert Museum.[44]

L'argument de l'òpera és el rerefons de la història d'amor perdut d'Horacio Quiroga, La muerte de Isolda, un dels contes de la col·lecció Cuentos de amor, de locura y de muerte (1917).[45][46]

A la pel·lícula de 1963 d'Alfred Hitchcock Els ocells, un fragment de Tristan emfasitza de manera destacada l'escena en què Annie (Suzanne Pleshette) revela resignadament a Melanie (Tippi Hedren) el seu amor no correspost per Mitch.

El concert per a piano i orquestra de Dalit Warshaw, Conjuring Tristan (2015) es basa en els leitmotivs de l'òpera per reformular els esdeveniments narratius i dramàtics del Tristany de Thomas Mann a través de la música de Wagner.[47]

La pel·lícula de Lars von Trier, Melancholia (2011), inclou fragments del preludi de l'òpera de manera destacada.[48]

El famós Liebestod és utilitzat com a banda sonora en el tercer episodi de la primera temporada de la sèrie televisiva The Crown.

Referències[modifica]

  1. ↑ Millington, 1992, p. 301.
  2. ↑ The Richard Wagner Cult, Degeneration (1892), translated by G.l. Mosse, New York, 1968, pp. 171–213.
  3. ↑ For a nuanced view of the connection between the Wesendonck affair and Tristan und Isolde see Andreas Dorschel, "Reflex, Vision, Gegenbild. Konstellationen zwischen Kunst und Leben", in: Weimarer Beiträge 64 (2018), no. 2, p. 286–298; idem, "Life′s Work. Wagner′s Tristan and the Critique of Biographism", in: Life as an Aesthetic Idea of Music, ed. Manos Perrakis, Vienna/London/New York: Universal Edition 2019, p. 63–78.
  4. ↑ Classen, 2003.
  5. ↑ Wagner, 1911, vol. 2, p. 617a.
  6. ↑ Wagner, 1911, vol. 2, p. 617b.
  7. ↑ Gutman, 1990, p. 163.
  8. ↑ Millington, 1992, p. 300.
  9. ↑ Millington, 1992, p. 318.
  10. ↑ Deathridge, 2008, ch. "Public and Private Life", pp. 117–132.
  11. ↑ Gutman, 1990, p. 180–182.
  12. ↑ Gutman, 1990, p. 182.
  13. ↑ 13,0 13,1 Peter Bassett, "Richard Wagner's Tristan und Isolde". Retrieved 25 September 2016 [Cal citació completa]
  14. ↑ Grove's Dictionary of Music and Musicians, 5th ed., Vol. IX, p. 37
  15. ↑ Rose, John Luke. "A Landmark in Musical History" in Wagner 1981
  16. ↑ Magee, 2001, p. 208.
  17. ↑ Magee, 1983, p. 356.
  18. ↑ Millington, 1992, p. 252.
  19. ↑ The score calls for a tenor in the role of Melot; however, the part is frequently assigned to a baritone (examples: Joachim Sattler (Elmendorff, 1928), Bernd Weikl (1972, von Karajan), Brian Davis (1999, Levine), Stephen Gaertner (2008, Barenboim), and others) [cal citació]
  20. ↑ Gregor-Dellin, 1983, p. 256.
  21. ↑ Magee, 2001, p. 217–221.
  22. ↑ Magee, 2001, p. 221.
  23. ↑ Magee, 2001, p. 218.
  24. ↑ Gregor-Dellin, 1983, p. 258.
  25. ↑ «Sunday Morning – The Critics Part 3: Eduard Hanslick −06/11/2005». www.abc.net.au. [Consulta: 31 octubre 2020].
  26. ↑ «San Francisco Symphony – Wagner: Prelude and Liebestod from Tristan und Isolde». San Francisco Symphony. [Consulta: 31 octubre 2020].
  27. ↑ Mander R. & Mitchenson J. (W.H. Allen, Londres, 1977), The Wagner Companion, p. 120.
  28. ↑ Twain, Mark (6 December 1891). "Mark Twain at Bayreuth". Chicago Daily Tribune. See «At the Shrine of St. Wagner». twainquotes.com. [Consulta: 18 novembre 2010].
  29. ↑ Letter from Clara Schumann to Johannes Brahms, 23 October 1875; via Schumann-Brief-Datenbank / Neue Robert-Schumann-Gesamtausgabe (en alemany)
  30. ↑ Millington, 1992, p. 382.
  31. ↑ Kennedy, Michael (Cambridge University Press, 2006), Richard Strauss: Man, Musician, Enigma, p. 67. Google Books
  32. ↑ Goulding, Phil G. Classical Music: The 50 Greatest Composers and Their 1,000 Greatest Works (en anglès). Random House Publishing Group, 16 març 2011, p. 148. ISBN 978-0-307-76046-3. 
  33. ↑ Nietzsche, 1979, p. 61.
  34. ↑ Marcel Proust, In Search of Lost Time[Pàgina?]
  35. ↑ Brown, Principal Selections.
  36. ↑ Blyth, 1992, p. 65.
  37. ↑ «On-line catalogue entry Tristan und Isolde DVD conducted by James Levine». Deutsche Grammophon. [Consulta: 1r desembre 2010].
  38. ↑ Charles Suttoni, Introduction, Franz Liszt: Complete Piano Transcriptions from Wagner's Operas, Dover Publications
  39. ↑ ABC Radio 24 Hours, February 2001, p. 113
  40. ↑ Payne, Anthony «Greatest of late starters: Anthony Payne feasts on Chabrier». , 12-02-1994 [Consulta: 19 novembre 2010].
  41. ↑ live registrationKnigge, Max. Vorspiel & Liebestod from Tristan und Isolde arranged for string quartet & accordion. 
  42. ↑ Schott Aktuell Arxivat 14 May 2016 at the Portuguese Web Archive. January/February 2012, pp. 10–12, accessed 3 March 2012
  43. ↑ «The Wagnerites». Victoria and Albert Museum. [Consulta: 4 maig 2020].
  44. ↑ «Isolde». Victoria and Albert Museum. [Consulta: 4 maig 2020].
  45. ↑ Quiroga, Horacio. Cuentos de amor de locura y de muerte, 2021. ISBN 979-12-208-5606-5. OCLC 1282638004. 
  46. ↑ Horacio Quiroga; Internet Archive. Cuentos de amor, de locura y de muerte. Penguin Books, 1997. ISBN 978-0-14-026631-3. 
  47. ↑ Kaczmarczyk, Jeffrey. «Many lovely moments in Grand Rapids Symphony's evening of music by Wagner» (en anglès). mlive, 31-01-2015. [Consulta: 6 març 2023].
  48. ↑ Wilker, Ulrich. «Liebestod ohne Erlösung. Richard Wagners Tristan-Vorspiel in Lars von Triers Film Melancholia». A: Börnchen, Stefan. Jenseits von Bayreuth. Richard Wagner Heute: Neue Kulturwissenschaftliche Lektüren. Paderborn: Wilhelm Fink, 2014, p. 263–273. ISBN 978-3-7705-5686-1. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Tristan_und_Isolde&oldid=32526784»