Die Walküre

La valquíria

La vigília de la valquíria, d'Edward Robert Hughes
Títol original	Die Walküre (de)
Forma musical	òpera
Compositor	Richard Wagner
Llibretista	Richard Wagner
Llengua	alemany
Basat en	Saga de Volsunga
Data de publicació	segle XIX
Gènere	Musikdrama (en) i òpera
Parts	3 actes
Catalogació	WWV 86B
Dedicat a	Lluís II de Baviera
Personatges	Wotan, pare dels déus (baríton) Fricka, la seua esposa (mezzo) Siegmund, fill de Wotan i una mortal (tenor heròic) Sieglinde, la seua germana bessona (soprano) Hunding, el seu espòs (baix) Brünnhilde, valquíria, filla predilecta de Wotan (soprano dramàtica) Gerhilde, valquíria (soprano) Ortlinde, valquíria (soprano) Waltraute, valquíria (mezzo) Siegrune, valquíria (mezzo) Schwertleite, valquíria (contralt) Grimgerde, valquíria (contralt) Helmwige, valquíria (soprano) Rossweiße, valquíria (mezzo)
Cronologia
← L'or del Rin Sigfrid →
Estrena
Estrena	26 juny 1870
Escenari	Teatre Nacional de Múnic
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu	25 de gener de 1899 (estrena a Catalunya)

Die Walküre (pronunciació alemanya: [diː valˈkyːʁə] ; La Valquíria), WWV 86B, és el segon dels quatre drames musicals èpics que constitueixen el cicle Der Ring des Nibelungen (en català: L'anell dels nibelungs) de Richard Wagner. Es va representar, com a òpera única, al Teatre de la Cort de Múnic el 26 de juny de 1870, amb August Kindermann com a Wotan, Heinrich Vogl com a Siegmund, Therese Vogl en el paper de Sieglinde i Sophie Stehle com a Brünnhilde; i es va estrenar com a part de L'anell al Festspielhaus de Bayreuth el 14 d'agost de 1876.

Com que el cicle de l'Anell va ser concebut per Wagner en ordre invers d'interpretació, La Valquíria va ser el tercer dels quatre textos que es van escriure, tot i que Wagner va compondre la música en seqüència d'interpretació. El text es va completar el juliol de 1852 i la música el març de 1856.

Wagner va seguir en gran manera els principis relacionats amb la forma del drama musical, que havia establert en el seu assaig de 1851 "Òpera i drama", segons els quals la música interpretaria el text emocionalment, reflectint els sentiments i els estats d'ànim que hi ha darrere de l'obra, utilitzant un sistema de leitmotivs recurrents per representar persones, idees i situacions en lloc de les unitats operístiques convencionals d'àries, conjunts i cors. Wagner va mostrar flexibilitat en l'aplicació d'aquests principis aquí, particularment a l'acte III, quan les valquíries participen en cants de conjunt freqüents.

Igual que amb Das Rheingold, Wagner volia ajornar qualsevol representació de la nova obra fins que es pogués mostrar en el context del cicle complet, però l'estrena de Munic el 1870 es va organitzar per insistència del seu mecenes, el rei Lluís II de Baviera. Die Walküre ha aconseguit certa popularitat com a obra independent i continua representant-se independentment del seu paper en la tetralogia.

La història de Die Walküre es basa en la mitologia nòrdica narrada a la saga Völsunga i l'Edda poètica. Wagner es va inspirar en la mitologia nòrdica i alemanya per escriure aquesta obra, específicament en la Saga dels descendents del rei Vǫlsungr.
El grup de les valquíries wagnerianes és un grup de nou germanastres, totes elles filles del déu Wotan i diferents amants, mortals i deesses. Quant a llurs noms, en Wàgner en uns casos va adoptar, adaptant-los a l'alemany, els noms d'algunes valquíries de la mitologia norrena medieval, en d'altres, emperò, els noms de les valquíries no remunten a cap model norrè medieval sinó que són encunyacions del propi Wagner. Aquestes valquíries, doncs, són valquíries creades pel Wagner mateix.

En aquesta versió, els bessons Völsung Sieglinde i Siegmund, separats durant la infància, es coneixen i s'enamoren. Aquesta unió enfurisma els déus, que exigeixen que Siegmund mori. Sieglinde i el fill no nascut de la parella són salvats per les accions desafiadores de la filla de Wotan, la personatge principal, la Valquíria Brünnhilde, que com a resultat s'enfronta al càstig dels déus.

La famosa peça titulada La cavalcada de les valquíries forma part de La valquíria.

Antecedents i context

Vegeu també: L'anell dels Nibelungs

Estructura del cicle de l'anell

1. Das Rheingold
2. Die Walküre
3. Siegfried
4. Götterdämmerung

Wagner va començar a treballar en el que es convertiria en el seu projecte L'Anell a l'octubre de 1848, quan va preparar un esquema en prosa per a La mort de Siegfried, basat en el llegendari heroi del mite germànic. Durant els mesos següents, va desenvolupar l'esquema en un "poema" o llibret complet.

Després dels seus viatges a Suïssa el maig de 1849, Wagner va continuar ampliant el seu projecte, havent decidit que una sola obra no seria suficient per als seus propòsits. Per tant, crearia una sèrie de drames musicals, cadascun dels quals explicava una etapa de la història, basant la narrativa en una combinació de mite i imaginació; La mort de Siegfried en proporcionaria la culminació. El 1851, va esbossar els seus propòsits en el seu assaig "Una comunicació als meus amics": "Proposo produir el meu mite en tres drames complets, precedits d'un llarg preludi (Vorspiel)". Cadascun d'aquests drames, va dir, constituiria un tot independent, però no es representaria per separat. "En un Festival especialment designat, proposo, en algun moment futur, produir aquests tres drames amb el seu preludi, en el transcurs de tres dies i una nit abans".

D'acord amb aquest esquema, Wagner va precedir la Mort de Siegfried (més tard Götterdämmerung (El Crepuscle dels Déus) amb la història de la joventut de Siegfried, El Jove Siegfried, més tard rebatejat com a Siegfried. Aquesta, al seu torn, va ser precedida per Die Walküre (La Valquíria), que tracta dels orígens de Siegfried, i tota la tetralogia està encapçalada per un pròleg, Das Rheingold (L'or del Rin). Com que Wagner va preparar els seus textos en seqüència cronològica inversa, Die Walküre va ser el tercer dels drames que es va concebre i escriure, però apareix el segon de la tetralogia.

Personatges

Rol	Descripció	Tipus de veu	Repartiment de l'estrena a Munic el 26 de juny de 1870 (Director: Franz Wüllner)	Repartiment a l'estrena del cicle complet el 14 d'agost de 1876 ( Director: Hans Richter)	Primera representació al Liceu de Barcelona, 25 de gener de 1899 (Director:Joseph Mertens)
Humans
Siegmund	Völsung, fill de Wotan, germà bessó de Sieglinde	tenor	Heinrich Vogl	Albert Niemann	Emmanuel Lafarge
Sieglinde	Völsung, filla de Wotan i germana bessona de Siegmund	soprano	Therese Vogl	Josephine Schefsky	Emilia Corsi
Hunding	De la raça Neiding; marit de Sieglinde	baix	Kaspar Bausewein	Josef Niering	Giovanni Scarneo
Deus
Wotan	Déu de la batalla i dels contractes, governant dels déus	baix-baríton	August Kindermann	Franz Betz	Agostini Gnaccarini
Fricka	Deessa del matrimoni (inclòs el matrimoni forçat); esposa de Wotan	mezzosoprano dramàtica	Anna Kaufmann	Friederike Grün	Giannina Lucacewska
Valquíries
Brünnhilde	Filla de Wotan via Erda	soprano dramàtica	Sophie Stehle	Amalie Materna	Ada Adini
Gerhilde	Filla de Wotan	soprano	Karoline Lenoff	Marie Haupt	Annetta Italiano
Ortlinde	Filla de Wotan	soprano	Henriette Müller-Marion	Marie Lehmann	Giannina Lucacewska
Waltraute	Filla de Wotan	mezzo-soprano dramàtica	Hemauer	Luise Jaide	Antonietta Orcesi
Schwertleite	Filla de Wotan	contralt	Emma Seehofer	Johanna Jachmann-Wagner	Maria Ballier
Helmwige	Filla de Wotan	soprano	Anna Possart-Deinet	Lilli Lehmann	Maria Chivers
Siegrune	Filla de Wotan	mezzo-soprano	Anna Eichheim	Antonie Amann
Grimgerde	Filla de Wotan	mezzo-soprano	Wilhelmine Ritter	Hedwig Reicher-Kindermann	Angelina Rachelle
Roßweiße	Filla de Wotan	mezzo-soprano	Juliane Tyroler	Minna Lammert	Isabella Semelly

Argument

Història prèvia

Durant el llarg temps que ha passat des que els déus van entrar al Valhalla al final de Das Rheingold, Fafner ha utilitzat el Tarnhelm per assumir la forma d'un drac, i guarda l'or i l'anell a les profunditats del bosc. Wotan ha visitat Erda buscant saviesa, i amb ella ha engendrat una filla, Brünnhilde; ha engendrat vuit filles més, possiblement també amb Erda. Aquestes, juntament amb Brünnhilde, són les Valquíries, la tasca de les quals és recuperar els herois caiguts en batalla i portar-los al Valhalla, on protegiran la fortalesa de l'assalt d'Alberich si el nan recupera l'anell. Wotan també ha vagat per la terra, i amb una dona de la raça Völsung ha engendrat els bessons Siegmund i Sieglinde, que han crescut separats i sense conèixer-se l'un a l'altre. Dels Völsungs, Wotan espera un heroi que, lliure dels tractats dels déus, obtingui l'anell de Fafner.

Acte I

Siegmund arrenca l'espasa. Il·lustració d'Arthur Rackham

És important entendre que durant aquest acte, Wagner juga amb els noms i identitats dels personatges. La identitat de Wotan, Siegmund (nom que significa protector de la victòria o escut) i Sieglinde (el nom significa victòria plàcida) no es revela fins ben avançada l'òpera.

Durant una tempesta molt violenta, Siegmund busca refugi en la casa del guerrer Hunding. Hunding no es troba en la casa per la qual cosa Sieglinde, la malaurada esposa de Hunding, rep Siegmund. Siegmund conta a Sieglinde que està fugint d'uns enemics. Després beuen hidromel i Siegmund es prepara per a anar-se'n, revelant a Sieglinde que la mala fortuna el percaça. Sieglinde li prega que s'hi quede, dient-li que no pot portar mala fortuna a la casa on la mala sort ja hi habita. Quan Hunding torna a casa s'ho pensa dues vegades abans d'oferir-li posada a Siegmund encara que per tradició es veu obligat a donar-la-hi. Sieglinde se sent cada vegada més fascinada per l'hoste i li demana que li conte la història de la seua vida. Siegmund comença a narrar que en un viatge a casa junt amb son pare va trobar sa mare morta i que la seua germana havia sigut segrestada. Després va viatjar amb son pare fins que ambdós van prendre diferents camins. Un dia Siegmund es va trobar amb una xiqueta que estava sent obligada a casar-se i va lluitar contra els parents de la xiqueta. Les armes de Siegmund van ser danyades i creient que la xiqueta havia mort va fugir, fins que ha trobat refugi en la casa de Hunding. Al principi, Siegmund no revela el seu nom i es fa anomenar Wehwalt (que pot ser traduït com ple d'afliccions). Una vegada Siegmund acaba el seu relat, Hunding revela que ell és una de les persones que estava perseguint el guerrer. Hunding permet no obstant que encara que enemic seu, en siga hoste per una nit, però a l'alba caldrà que lluiten l'un contra l'altre. Hunding es retira, ignorant les preocupacions de Sieglinde. Siegmund lamenta la seua mala fortuna i recorda la promesa que son pare li havia fet: que trobaria una espasa quan més la necessitara. Sieglinde torna i revela que va posar una substància en la beguda de Hunding perquè s'adormira profundament i després revela que ella s'havia vist obligada a casar-se amb Hunding. Durant el banquet de bodes un home d'edat avançada havia aparegut i havia clavat una espasa en el tronc del fleix al voltant del qual està construïda la casa; ni Hunding ni els seus companys havien pogut traure l'espasa de l'arbre. Sieglinde revela la seua atracció per aquell heroi que poguera traure l'espasa i alliberar-la. Siegmund expressa el seu amor per Sieglinde i ella hi correspon i mentre ambdós comencen a revelar els seus sentiments, Sieglinde descobreix per què la veu i el físic de Siegmund li resulten tan pareguts. Siegmund revela que el nom de son pare era Wälse, Sieglinde li diu que el seu nom és Siegmund, no Wehwalt, i que l'ancià havia deixat una espasa per a ell. Siegmund allibera l'espasa amb gran força i Sieglinde revela el seu propi nom a més del fet que ella és la seua germana (bessona). Siegmund anomena l'espasa Nothung que significa "Necessitat" i després ell i Sieglinde fugen de la casa de Hunding.

Acte II

Hunding acaba amb Siegmund

Wotan es troba en una muntanya amb Brünnhilde (Brunilda), la seua filla valquíria. Wotan ordena que Brünnhilde protegisca Siegmund quan haja de lluitar contra Hunding. Fricka, esposa de Wotan i deessa del matrimoni, apareix i exigeix que Siegmund i Sieglinde siguen castigats per cometre adulteri i incest. Fricka sap que Wotan, disfressat com un mortal anomenat Wälse, és el pare de Siegmund i Sieglinde. Wotan argumenta que necessita un heroi que no tinga cap relació amb ell per a dur a terme els seus plans, però Fricka el contradiu dient que Siegmund no és més que un peó per a Wotan. Wotan es veu acorralat i promet que Siegmund morirà.

Fricka es retira i Brünnhilde es queda amb son pare, ara notablement desesperat. Wotan narra els seus problemes: Erda, la deessa de la terra, li havia fet una advertència al final de Das Rheingold i aquest l'havia seduïda per a poder esbrinar més sobre l'esmentada profecia. Brünhnhilde va nàixer d'aquesta unió. Wotan va criar Brünnhilde i altres vuit filles com les valquíries, guerreres encarregades de recollir les ànimes dels herois caiguts per a poder formar un exèrcit per a lluitar contra Alberich. L'exèrcit del Valhalla no reeixiria si Alberich arribara a apoderar-se novament de l'anell, el qual es troba en mans de Fafner. El gegant Fafner s'ha metamorfosat en un drac utilitzant el Tarnhelm i s'ha amagat dins d'una caverna al bosc, amb el tresor dels nibelungs. Wotan no pot robar-li l'anell a Fafner perquè li'l va donar sota promesa. Per tant, necessita un heroi que derrote Fafner en nom seu. No obstant això, just com va dir Fricka, Wotan està creant esclaus que puguen assolir els seus propis desitjos. A mala gana, Wotan ordena a Brünnhilde que ajudi Hunding en el combat per tal que mori el seu amat fill, Siegmund.

Siegmund i Sieglinde es troben en un camí que passa entre una muntanya quan Sieglinde es desmaia per cansament i remordiment. Brünnhilde s'apareix a Siegmund i li revela el destí que li espera. Siegmund refusa de seguir la valquíria al Valhalla si Sieglinde no podrà anar amb ell. Brünnhilde queda impressionada pel valor de Siegmund i decideix protegir-lo, desobeint les ordres de Wotan.

Hunding apareix i ataca Siegmund. La protecció de Brünnhilde dona un poder extraordinari a Siegmund, la qual cosa li permet dominar Hunding, però Wotan s'hi presenta i destrueix l'espasa Nothung amb la seua llança. Siegmund es troba desarmat i Hunding acaba amb la vida del guerrer. Brünnhilde fuig, però emportant-se Sieglinde i aplegant els fragments de Nothung. Wotan veu amb gran tristesa el cos del seu fill i després mata Hunding d'un llamp per a, finalment, perseguir Brünnhilde.

Acte III

Brünnhilde demana a les seves germanes que l'ajudin a protegir Sieglinde. Il·lustració d'Arthur Rackham

Les altres valquíries es reuneixen en la base de la muntanya, transportant herois morts cap al Walhalla. Les valquíries se sorprenen quan Brünnhilde apareix amb una dona que encara és viva. Brünnhilde demana ajuda, però les seues germanes no gosen desafiar les ordres de Wotan. Brünnhilde decideix distreure Wotan mentre Sieglinde fuig, també revela que Sieglinde ha quedat embarassada de Siegmund i anomena el seu fill Siegfried (que significa alegria en la victòria o pau en la victòria).

Wotan apareix furiós amb intenció de castigar la desobediència de Brünnhilde: la seua filla deixarà de ser una valquíria i es veurà desposseïda de la seua immortalitat. A més a més, la condemna que dorma prop de la muntanya i siga presa fàcil per a qualsevol home que passe per allà. Les altres valquíries temen pels llurs propis destins i fugen. Brünnhilde demana misericòrdia i li recorda el valor de Siegmund i la seua decisió de protegir-lo i que això era el que Wotan realment desitjava. Wotan li concedeix d'ésser rodejada d'un foc màgic que la protegirà de tots menys del guerrer més valent (que, segons se li revela al públic, ambdós saben serà Siegfried). Wotan col·loca Brünnhilde sobre una roca i la sotmet a un estat profund de son. Wotan invoca Loge, déu del foc, perquè encenga la flama que protegirà Brünnhilde. Desposseït de dos dels seus fills, Wotan es retira amb una gran tristesa.

Història de l'escriptura

Text, fonts, personatges

El títol original de Wagner per a l'obra era Siegfried und Sieglind: der Walküre Bestrafung ("Siegfried i Sieglinde: La valquíria castigada"), però ràpidament el va simplificar a Die Walküre. Els esbossos en prosa per als dos primers actes es van preparar el novembre de 1851, i per al tercer acte a principis de l'any següent. Aquests esbossos es van ampliar a un pla de prosa més detallat el maig de 1852, i el llibret complet es va escriure el juny de 1852. Es va imprimir privadament, juntament amb els altres llibrets de l'Anell, el febrer de 1853.

Brünnhilde a les Eddas – "força sobrehumana"

Wagner va construir el llibret de Die Walküre a partir d'una sèrie de fonts nòrdiques i germàniques antigues, principalment la saga Völsunga, l'Edda poètica, l'Edda en prosa, el Cant dels Nibelungs i altres fragments de literatura teutònica . D'aquesta gran quantitat de material, va seleccionar elements particulars i els va transformar per crear la seva pròpia narrativa mitjançant la compressió dels esdeveniments, la reorganització de la cronologia i la fusió de personatges. Per exemple, a la saga Völsunga, Siegmund no és fill de Wotan, tot i que organitza la concepció d'aquest últim per part d'una dona Völsung. Sigurd (Siegfried) no és fill del matrimoni incestuós de Siegmund amb la seva germana, sinó d'una esposa posterior que conserva els fragments de l'espasa. De la mateixa manera, a les sagues, Sieglinde és un personatge una mica diferent, Signy; és la germana bessona de Siegmund, però el fill que li dona no és Siegfried, i la manera de la seva mort és força diferent de la descrita per Wagner. Hunding és una barreja de diversos personatges de les sagues, en particular Siggeir, que està casat amb Signy, i el malvat rei Hunding, que és l'enemic mortal de Siegmund a l'Edda poètica.

Wotan (Odin) apareix a les sagues del nord com el déu de tota la vida, així com de les batalles, tot i que no és de cap manera omnipotent. Fricka (Frigg) té la majoria dels trets distintius de la seva contrapart a les Eddas poètiques i en prosa, com a esposa de Wotan i deessa dels valors familiars. Brünnhilde és una figura menys central a les sagues que al cicle de l'Anell. En un dels primers contes, Gunther la busca com a esposa, i busca l'ajuda de Siegfried per superar la seva força sobrehumana. Certs aspectes del seu caràcter de l'Anell apareixen a les Eddas i al Cant dels Nibelungs, com ara el seu encerclament per Wotan en un anell de foc i el seu rescat per un heroi sense por.

Les valquíries tenen una base en fets històrics, dins del culte a la guerra teutònic primitiu. Segons Cooke, originalment eren "dones velles macabres que oficiaven els ritus sacrificials quan els presoners eren executats." Es van entrellaçar en la llegenda: a l'Edda poètica emergeixen com a donzelles guerreres sobrenaturals que compleixen les ordres d'Odin sobre qui havia de morir. A l'Edda poètica, les valquíries reben noms: Skuld, Skogul, Gunn, Hild, Gondul i Geirskogul. Alguns d'aquests noms difereixen en altres fonts. Els noms que Wagner va donar a les seves valquíries van ser invenció seva, a part de Brünnhilde i Siegrune.

Wagner va efectuar diversos canvis entre el seu esborrany original i el text final. Per exemple, al primer esbós, Wotan apareixia en persona al primer acte per clavar l'espasa a l'arbre. Siegmund retirava l'espasa molt abans a l'acte, i al segon acte Hunding no era assassinat per Wotan, sinó que va ser deixat viu per seguir les instruccions de Wotan: "Vés-te'n d'aquí, esclau! Inclina't davant de Fricka."

Composició

A part d'alguns esbossos, incloent-hi una versió primerenca del que es va convertir en la "Cançó de primavera" de Siegmund a l'acte I de Die Walküre, Wagner va compondre la música de l'Anell en la seva seqüència correcta. Després d'haver completat la música de Das Rheingold el maig de 1854, va començar a compondre Die Walküre al juny i va acabar la partitura orquestral completa gairebé dos anys després, el març de 1856. Aquest període prolongat s'explica per diversos esdeveniments i distraccions concurrents, incloent-hi la creixent amistat de Wagner amb Mathilde Wesendonck i una llarga gira de concerts a Londres per invitació de la Royal Philharmonic Society, on va dirigir una temporada completa enmig d'alguna controvèrsia, tot i que la seva pròpia obertura Tannhäuser va ser ben rebuda.

El sistema de leitmotivs , integral als principis d'"Òpera i Drama", s'utilitza plenament a Die Walküre; Holman enumera 36 motius d'aquest tipus que s'introdueixen a l'obra. El conegut motiu de la "valquíria", utilitzat per introduir Brünnhilde a l'acte II, forma la base de la famosa Cavalcada de les valquíries que obre l'acte III. Wagner va escriure la versió de concert de la Cavalcada el 1862, per a la seva interpretació en concerts a Viena i Leipzig.

Representacions

Estrena, Munic, 26 de juny de 1870

El Hofoper de Múnich (dreta), fotografiat el 1860

Igual que amb Das Rheingold, van passar molts anys entre la finalització de la partitura de Die Walküre i la seva primera representació. Veient poques possibilitats que el projecte de l'Anell es fes realitat immediatament, i necessitant diners, a l'agost de 1857 Wagner va abandonar-hi el treball i es va concentrar en Tristan und Isolde i Die Meistersinger von Nürnberg, i en una versió revisada de Tannhäuser. Tanmateix, el rei Lluís de Baviera, a qui Wagner havia venut els drets d'autor de les obres de l'Anell, va insistir que les dues òperes ja completes es representessin, i, malgrat les dures protestes de Wagner, va organitzar que es representessin a la Hofoper de Munic, Das Rheingold el 22 de setembre de 1869 i Die Walküre el 26 de juny de 1870. El nucli de l'objecció de Wagner a una representació a Munic era la seva relació amb la casada Cosima von Bülow, amb qui convivia a Suïssa; no podia tornar a Munic sense provocar un escàndol i, per tant, no podia controlar directament les actuacions.

A mesura que s'acostava la data de l'estrena de Die Walküre, Wagner es va anar angoixant i enfadat; una carta del crític Franz Müller informant que tot anava bé no va servir per consolar-lo. Cosima va escriure al seu diari que la seva angoixa "em traspassa el cor com una daga, i em pregunto si aquest acte vergonyós realment quedarà sense venjança?" . A l'estrena van assistir figures destacades del món musical, com ara Liszt, Brahms, Camille Saint-Saëns i el violinista Joseph Joachim. L'acollida del públic i la crítica va ser molt més positiva que la que havia estat el cas un any abans amb Rheingold, tot i que Osborne cita una veu discrepant, del crític de la Süddeutsche Presse. Després d'haver descrit el primer acte com "en la seva major part, tristament prolix", aquest crític va pensar que el segon acte es va allargar i va cobrar vida només ocasionalment. Va continuar: "El tercer acte comença de manera tan eixordadora que l'estupor total estaria assegurat fins i tot si la resta fos menys prolixa... L'efecte general de la música no és agradable...". Cosima va mantenir totes les comunicacions de Munic lluny de Wagner i va esquinçar les crítiques periodístiques més crítiques.

Després d'una segona representació, Die Walküre es va representar a la Hofoper tres vegades més, alternant-se amb Das Rheingold en un semicicle de l'Anell. El rei Lluís, que no va ser present a l'estrena, va assistir a una de les representacions posteriors. El festival de Munic havia tingut lloc enmig d'una creixent febre bèl·lica, ja que les relacions entre França i els estats alemanys es deterioraven ràpidament; la Guerra Francoprussiana va esclatar el 19 de juliol.

Estrena a Bayreuth, 14 d'agost de 1876

El maig de 1872, Wagner va posar la primera pedra del Festspielhaus de Bayreuth, al nord de Baviera. Originalment havia previst celebrar-hi el primer Festival de Bayreuth el 1873, però els retards en les obres de construcció i en la finalització de la música de l'Anell van provocar múltiples ajornaments. Finalment, el festival es va programar per a l'agost de 1876; Die Walküre es representaria el 14 d'agost, el segon dia del festival.

Acte I a l'estrena de Bayreuth, agost de 1876: Sieglinde i Siegmund

Wagner va participar en totes les etapes dels preparatius; segons la biografia d'Ernest Newman, era "un director d'orquestra molt millor que qualsevol dels seus directors, un actor molt millor que qualsevol dels seus actors, un cantant molt millor que qualsevol dels seus cantants en tot menys en el to". Heinrich Porges, un cronista contemporani, descriu Wagner demostrant a Amalie Materna, com a Brünnhilde, com cantar l'escena en què ella explica a Sieglinde el naixement imminent de Siegfried: "Va cantar [les últimes paraules] amb una força realment emocionant". La cantant Lilli Lehmann (Helmwige), a les seves memòries de 1913, recordava Wagner interpretant el paper de Sieglinde als assajos: "Mai encara una Sieglinde no ha sabut com apropar-s'hi, ni tan sols aproximadament".

La representació de La Valquíria el 14 d'agost no va tenir els problemes mecànics que havien afectat Das Rheingold el dia anterior, i va ser generalment ben rebuda pel públic distingit, que incloïa el kàiser Guillem I, l'emperador Pere II del Brasil, representants de diverses cases reials europees i molts dels principals compositors d'Europa. Wagner, però, no estava gens content. Estava nerviós per un incident relacionat amb el kàiser, quan Guillem, de 79 anys, va ensopegar i gairebé va caure sobre un llindar, i va ser molt crític amb dos dels seus principals cantants, Niemann i Betz, a qui considerava "paràsits del teatre" i va dir que no tornaria a contractar mai més, una opinió que va revisar més tard. Entre les escenes que va sentir que no havien sortit bé hi havia les del cim de la muntanya: "Ho canviaré algun dia quan produeixi La Valquíria al cel, a la dreta de Déu, i el vell i jo la mirem junts".

Al primer Festival de Bayreuth es van representar tres cicles de l'Anell. Els dissenys escenogràfics utilitzats a Die Walküre i a les altres òperes es basaven en esbossos de Josef Hoffman que van ser convertits en decorats pels germans Brückner de l'Òpera Estatal de Coburg. Aquests dissenys, i el vestuari de Carl Döpler, van influir en les produccions fins ben entrat el segle xx.

Altres produccions

Barthold Schweback com a Siegmund amb l'espasa "Nothung" a la Reial Òpera Sueca, 1914

Johanna Gadski com Brünnhilde

Hermann Wilhelm Weil com Wotan

Després del festival de 1876, Die Walküre no es va tornar a veure a Bayreuth durant 20 anys, fins que Cosima va recuperar el cicle L'Anell per al festival de 1896. Ràpidament va ser represa per altres teatres d'òpera: Viena i Nova York el 1877, Rotterdam el 1878 i Londres el 1882. La representació a Nova York, el 2 d'abril de 1877, va ser dirigida per Adolf Neuendorff com a part d'un festival de Wagner organitzat per l'Academy of Music; va precedir l'estrena de la Metropolitan Opera en gairebé vuit anys.

La representació londinenca, al Her Majesty's Theatre el 6 de maig de 1882, va ser el primer cicle de l'Anell que es va representar enlloc, després de l'estrena de Bayreuth el 1876.Va ser dirigida per Anton Seidl, que havia estat assistent de Wagner a Bayreuth, i va tenir Albert Niemann en el seu paper de Siegmund a Bayreuth. The Musical Times, en una llarga crítica, va barrejar aprovació amb crítica: el seu crític va assenyalar diversos seients buits a l'auditori, va pensar que els decorats es comparaven desfavorablement amb els de Bayreuth i va considerar l'orquestra "ineficient". Tanmateix, el crític va elogiar les actuacions individuals i va jutjar que la música i el drama havien captat l'atenció d'un públic l'entusiasme del qual va superar amb escreix el mostrat a Das Rheingold el dia anterior. El corresponsal del diari The Era es va mostrar angoixat per la naturalesa incestuosa de la història, que va qualificar de "brutal i degradant", malgrat la qualitat de la música: "Un compositor ha d'haver perdut tot sentit de la decència i tot respecte per la dignitat de la naturalesa humana que pot emprar així el seu geni i la seva habilitat".

La representació del Met de Nova York, el 30 de gener de 1885, va formar part d'un festival de Wagner dirigit per Leopold Damrosch; no es van representar altres òperes de l'Anell. Amalie Materna, la Brünnhilde original de Bayreuth, va repetir el paper aquí. L'escenògraf, Wilhelm Hock, va recrear els dissenys originals de Bayreuth. La representació va ser rebuda amb gran entusiasme pel públic, que va exigir nombroses crides de teló. Damrosch va emmalaltir just abans que acabés el festival i va morir el 15 de febrer de 1885.

Durant les dècades de 1880 i 1890, Die Walküre es va representar en moltes ciutats europees, de vegades com a part d'un cicle de l'Anell , però sovint com a obra independent: Brussel·les, Venècia, Estrasburg i Budapest el 1883, Praga el 1885, Sant Petersburg el 1889, Copenhaguen el 1891, Estocolm el 1895 i Barcelona el 1899. En aquell moment, ja viatjava per tot el món: a Mèxic el 1891, Argentina el 1899, Austràlia el 1907, Sud-àfrica el 1912 i Brasil el 1913. Aquestes produccions sovint seguien la línia de Bayreuth de mantenir-se fidel a la posada en escena i el vestuari que Wagner havia aprovat per al festival original, tot i que hi va haver algunes desviacions, com les produccions d'Adolphe Appia que van substituir el pictorialisme per decorats estilitzats amb colors i llums.

A Bayreuth, no es van produir canvis significatius en la presentació fins després de la Segona Guerra Mundial, quan Wieland Wagner va revelar el seu estil "Nou Bayreuth" d'escenaris en gran part nus i vestuari sense adorns. Tot i que les produccions tradicionals van continuar fora de Bayreuth, moltes actuacions van seguir la nova tendència. A partir de la dècada de 1970 hi va haver una innovació creixent; la Die Walküre de Leipzig va iniciar la tendència de situar l'escena inicial del segon acte dins del Valhalla en lloc de fer-ho al cim d'una muntanya; Harry Kupfer a Bayreuth el 1988 va ambientar tot el cicle en una distopia postnuclear; la producció de Jürgen Flimm a Bayreuth el 2000 tenia Wotan com a un home de negocis corrupte, assegut en una oficina envoltat d'estris del segle xxi, inclosa una trituradora de paper utilitzada per cobrir les seves petjades. Algunes produccions destacades es van adherir a la posada en escena tradicional, inclosa la d'Otto Schenk al New York Met el 1989, que va ser descrita pel New York Times com a "encantadorament antiquada" i com "un alleujament per a molts wagnerians assetjats".

Segons Charles Osborne, Die Walküre és prou independent per ser representada amb força freqüència per si sola. El Festival de Bayreuth del 2018 va obrir nous camins quan va programar per primera vegada Die Walküre com a obra independent, fora del context del cicle Anell.

Die Walküre al Gran Teatre del Liceu

Al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, Die Walküre s'ha representat en 46 temporades diferents (fins la 2025-26): 1898/99, 1899/00, 1900/01, 1902/03, 1906/07, 1907/08, 1909/10, 1910/11, 1911/12, 1912/13, 1913/14, 1916/17, 1919/20, 1978/79, 1923/24, 1924/25, 1926/27, 1927/28, 1929/30, 1934/35, 1935/36, 1939/40, 1940/41, 1941/42, 1942/43, 1943/44, 1946/47, 1949/50, 1951/52, 1954/55, 1956/57, 1958/59, 1959/60, 1962/63, 1968/69, 1973/74, 1978/79, 1982/83, 1984/85, 1990/91, 1997/98, 2002/03, 2007/08 i 2013/14

S'estrenà el 25 de gener de 1899, en una traducció a l'italià d'Angelo Zanardini i es realitzaren 11 funcions; i a partir de la tercera representació s'anuncia a la cartellera com a “Éxito colosal”. Va ser anunciada indistintament com “La Walkyria”, “La Walkiria” o “La Valkiria” i com a “drama lírico de espectáculo”. No es representà sencera, sinó que es realitzaren grans talls als actes II i III.

Música

Brünnhilde a la muntanya; portada de la partitura vocal de Schott de 1899

Osborne escriu que, com Das Rheingold, Die Walküre és principalment una obra per a veus solistes, però amb una millor integració de les parts vocals en l'estructura musical general. Igual que amb la seva predecessora, Wagner va compondre Die Walküre sota els principis que havia definit en el seu assaig de 1851 "Òpera i Drama", evitant les normes operístiques tradicionals del cor, les àries i els "números" vocals Hi ha, però, certa divisió d'opinions sobre la mesura en què aquests principis es van observar plenament. El crític Barry Millington opina que, de totes les obres de Wagner, Die Walküre és la materialització més completa dels preceptes d'Òpera i drama , aconseguint una síntesi completa de música i poesia. Això, diu, s'aconsegueix sense cap sacrifici notable en l'expressió musical". En el seu assaig analític The Perfect Wagnerite, Bernard Shaw lloa la síntesi de música i drama: "No hi ha... cap nota que tingui cap altre punt que el punt directe únic de donar expressió musical al drama". L'opinió de Gutman, però, és que això només s'aplica als dos primers actes; l'"apogeu" d'aquest estil, diu, es troba a l'òpera posterior Tristan und Isolde. Roger Scruton es refereix a desviacions de Die Walküre com ara la "Cançó de primavera" (Winterstürme), en què Siegmund sosté l'acció per declarar el seu amor per Sieglinde en el que és a tots els efectes una ària, mentre Osborne assenyala els "conjunts impressionants" de l'acte III, mentre les valquíries canten juntes.

Acte I

L'acte comença en la tonalitat de re menor, que emmarca la música fins a la mort de Siegmund a l'acte II. El breu preludi representa una tempesta; un ritme estampidor als baixos s'eleva fins a un clímax en què se sent "La crida de Donner" de Das Rheingold. A mesura que avança l'escena, s'introdueixen diversos motius nous; el que representa Siegmund, derivat del motiu de la "llança" de Das Rheingold; el de Sieglinde, una melodia suau a les cordes, que Holman diu "transmet alhora la bellesa interior i la desgràcia de Sieglinde"; i el motiu que Newman anomena "L'alba de l'amor", que es repetirà en el duet amorós final de l'acte. Aquests tres motius, i les seves variants desenvolupades, són prominents al llarg de l'acte. Entre altres motius, l'agressiu staccato de metall que identifica Hunding és una frase particularment sorprenent, "tan fosc i auster com l'home mateix".

Wagner utilitza altres motius del Rheingold per transmetre informació clau. Així, la filiació de Siegmund i Sieglinde es revela al públic com a Wotan, quan la música del Valhalla sona suaument amb els trombons. El mateix tema torna a fer referència a Wotan, quan Sieglinde relata la visita del vell al seu casament. Una octava descendent repetida en Sol♭, extreta del motiu de "l'Espasa", il·lustra el desig desesperat de Siegmund per l'espasa, i torna a aparèixer al final de l'acte, juntament amb el motiu complet de "l'Espasa" en metall triomfant, mentre treu l'espasa de l'arbre.

Acte II

El segon acte s'obre exuberantment, amb un breu preludi que prefigura el cèlebre motiu de les valquíries que en l'acte següent formarà la base de la "Cavalcada de les valquíries" a l'acte III. Aquest motiu va ser esbossat per primera vegada el 1851, per al seu ús previst a Siegfrieds Tot, abans que es desenvolupés el pla complet del cicle de l'Anell. La primera escena de l'acte introdueix l'enèrgic "Hojotoho!" de Brünnhilde, mentre respon a la convocatòria de Wotan, expressant el que Holman descriu com el seu "entusiasme viril" pel seu paper de donzella guerrera. El diàleg Wotan-Fricka que segueix s'il·lustra amb motius que expressen la desil·lusió agra de Fricka amb el seu matrimoni, i l'amargor i la frustració de Wotan en no poder respondre als arguments contundents de la seva dona.

En els col·loquis entre Wotan i Brünnhilde, s'escolten diverses interpretacions del motiu del "Valor de la Dona". El motiu de l'"Anunciació de la Mort" és el punt crucial, on les dues narracions (Wotan/Brünnhilde i Siegmund/Sieglinde) conflueixen. Wagner va triar la tonalitat de Fa♯ menor per a aquesta escena, modulant finalment a Si menor com a preparació per a l'entrada de les Valquíries a l'acte III.

Acte III

L'acte comença amb la famosa seqüència coneguda com la "Cavalcada de les Valquíries", formada combinant el tema bel·ligerant de les Valquíries amb el crit de guerra de Brünnhilde de l'acte II. La Cavalcada ha aconseguit una popularitat duradora com a peça de concert orquestral fora del marc del cicle de l'Anell; segons Newman, en la versió orquestral i de vegades dins de la mateixa òpera, el fraseig staccato bàsic es corromp ometent la segona i la tercera notes i emfatitzant la quarta en lloc de la primera tal com estava escrit originalment.

A la meitat de l'acte, abans de l'entrada venjativa de Wotan i el llarg desenllaç amb Brünnhilde, sentim el motiu de la "Reconciliació" ("Redempció per amor" segons Newman) en què Sieglinde lloa Brünnhilde pel seu rescat: "Oh, la més elevada de les meravelles! La més noble de les donzelles!". El motiu s'escoltarà al final del cicle de l'Anell, tancant tota la tetralogia amb una nota de reconciliació i optimisme.

Renatus Mészár com Wotan, Weimar 2008

La secció final de l'acte està marcada pel que Millington descriu com "una successió de clímaxs acuradament controlats", dels quals el més commovedor és el del comiat de Wotan a la seva filla errant. La música finalment està dominada per les cinc notes descendents del motiu "Sonni" de Brünnhilde que, quan Wotan ha utilitzat la seva llança per invocar Loge, es transforma en la música del "Foc Màgic" mentre Brünnhilde és envoltada per l'anell de foc i Wotan marxa tristament.

Instrumentació

Die Walküre està composta per les forces instrumentals següents:

• Vent fusta: picolo; 3 flautes (3a doblant el 2n piccolo); 3 oboès; corn anglès; 3 clarinets (3r doblant el clarinet en re); clarinet baix; 3 fagots
• Metall: 8 trompes (5-8 tubes Wagner dobles en Sib i Fa); 3 trompetes; trompeta baixa; 2 trombons tenor; trombó baix; trombó contrabaix (doblant el trombó baix); tuba contrabaix
• Percussió: 2 jocs de timbals; plats; triangle; tam-tam; tambor tenor; glockenspiel
• Corda: 16 primers violins; 16 segons violins; 12 violes; 12 violoncels; 8 contrabaixos; 6 arpes
• Fora d'escenari: corn de vaca, màquina de tronar

Avaluació crítica

Les primeres representacions a Munic de Die Walküre van ser generalment aclamades com a èxits pel públic i la crítica; els principals compositors presents van saludar l'obra amb elogis, reconeixent-hi proves del geni de Wagner. Una veu dissident va ser presentada pel crític de la Süddeutsche Presse, que va ser mordaç sobre la manca de normes morals expressades a la història i, a més, va trobar tota l'experiència tediosa: el primer acte va ser, en la seva major part, "cansantment llarg"; el segon acte només ocasionalment cobrava vida, mentre que al tercer era "amb prou feines possible sentir crits aïllats dels cantants a través del tumult de l'orquestra". L'efecte general va ser "no agradable... impregnat del que només es pot anomenar sensualitat pagana, i... finalment no produeix res més que una monotonia enervant". Aquest judici dur, si bé aïllat, va trobar cert ressò sis anys més tard, quan Die Walküre es va representar per primera vegada a Bayreuth com a part del cicle Anell. Els crítics ara podien formar-se opinions relatives sobre els mèrits de les quatre òperes. Tot i que hi va haver admiració general pel primer acte, Die Walküre va resultar ser la menys estimada de les quatre, en particular a causa del segon acte, considerat "un gran fracàs" i un "abisme d'avorriment".

Molts crítics moderns de Die Walküre han registrat opinions molt més positives. Per a Charles Osborne és "meravellosament rica... Wagner ha trobat una manera d'integrar les seves parts vocals en l'estructura general sense sacrificar la seva independència lírica". És, diu, l'òpera que destaca amb més força fora de la tetralogia, i és prou popular per ser representada sovint per si sola, fins i tot dins dels festivals de Bayreuth.

En un escrit del 2006, Millington pensava que, malgrat l'ús liberal de conjunts en el tercer acte, Die Walküre mostrava la major fidelitat de les quatre òperes als principis teòrics expressats per Wagner a Òpera i Drama: "S'aconsegueix una síntesi completa de poesia i música sense cap sacrifici notable en l'expressió musical". La visió moderna és que, de les òperes de l'Anell, Die Walküre és alhora la més accessible i la que es pot interpretar amb més èxit en extractes.

Vegeu també

• Llista d'òperes més importants

Bibliografia

• Bailey, Robert «The Structure of the "Ring" and Its Evolution». 19th-Century Music, vol. 1, 1, 7-1977, pàg. 48–61. DOI: 10.2307/746769. JSTOR: 746769.
• Cooke, Deryck. I Saw The World End. Oxford: Oxford University Press, 1979. ISBN 978-0-19-315318-9. 
• Griffel, Margaret Ross. Operas in German: A Dictionary. New York and London: Rowman & Littlefield, 2018. ISBN 978-1-44224-797-0. 
• Gutman, Robert W. Richard Wagner: The man, his mind and his music. Harmondsworth: Penguin Books, 1971. ISBN 978-0-14021-168-9. 
• Herbert, James D. «The Debts of Divine Music in Wagner's Ring des Nibelungen». Critical Inquiry. University of Chicago Press, vol. 28, 3, Spring 2002, pàg. 677–708. DOI: 10.1086/343235. JSTOR: 10.1086/343235.
• Holman, J.K.. Wagner's Ring: A Listener's Companion & Concordance. Portland, OR: Amadeus Press, 2001. ISBN 978-1-57467-070-7. 
• Jacobs, Robert L. Wagner (The Master Musicians Series). London: J.M. Dent & Sons, 1980. ISBN 978-0-460-03153-0. 
• Knapp, J. Merrill «The Instrumentation Draft of Wagner's Das Rheingold». Journal of the American Musicological Society. University of California Press, vol. 30, 2, Summer 1977, pàg. 272–295. DOI: 10.2307/831220. JSTOR: 831220.
• Lehmann, Lilli. My Path Through Life. London and New York: G.P. Putnam, 1914. 
• Millington, Barry. «The Music: Operas». A: Barry Millington. The Wagner Compendium. London: Thames and Hudson, 1992. ISBN 978-0-50028-274-8. 
• Millington, Barry. The New Grove Guide to Wagner and his Operas. Oxford: Oxford University Press, 2006. ISBN 978-0-19-530588-3. 
• Newman, Ernest. The Life of Richard Wagner: Vol. IV. 1866–1883. London: Cassell, 1947. 
• Newman, Ernest. Wagner Nights. London: Putnam, 1949. OCLC 3974782. 
• Osborne, Charles. The Complete Operas of Richard Wagner: A Critical Guide. London: Victor Gollancz, 1992. ISBN 978-0-575-05380-9. 
• Scruton, Roger. The Ring of Truth: The Wisdom of Wagner's Ring of the Nibelung. London: Penguin Books, 2017. ISBN 978-0-141-98072-0. 
• Shaw, Bernard. «Preliminary encouragements». A: The Perfect Wagnerite. Dianne Bean and David Widger (ebook via Project Gutenberg), 2008.  (Originally published by G. Richards, London 1898, OCLC 4815545)
• Cosima Wagner's Diaries: an Abridgement. London: Pimlico Books, 1994. ISBN 978-0-71265-952-9. 
• Spotts, Frederic. Bayreuth: A History of the Wagner Festival. New Haven and London: Yale University Press, 1994. ISBN 978-0-300-05777-5. 
• Vernon, David. Disturbing the Universe: Wagner's Musikdrama. Edinburgh: Candle Row Press, 2021. ISBN 978-1527299245. 
• Voss, Egon. Der Ring des Nibelungen. in drei Aufzügen, WWV 86 B (1854-1856 (en alemany). Mainz: Schott, 2013. ISBN 978-3-7957-9873-4. OCLC 854991820. 
• Wagner, Richard. «A Communication to My Friends». The Wagner Library, 1895. Arxivat de l'original el 2012-10-12. [Consulta: 16 juliol 2018].

Enllaços externs

• Richard Wagner - Die Walküre. Una galeria de postals inspirades per les òperes de Wagner. (alemany)
• Die Walküre a International Music Score Library Project (IMSLP).
• Llibret a kareol
• Die Walküre, wagneroperas.com
• La Valkyrie, Publicació de 1880, en francès, digitalitzada per BYU a archive.org