Simfonia núm. 1 (Brahms)
| Forma musical | Simfonia |
|---|---|
| Tonalitat | Do menor |
| Compositor | Johannes Brahms |
| Composició | 1862-1876 |
| Catalogació | Op. 68 |
| Durada | 45' |
| Instrumentació |
2 flautes, 2 oboès, 2 clarinets, 2 fagots, 1 contrafagot, 4 trompes, 2 trompetes, 3 trombons, timbals i corda. |
| Estrena | |
| Data | 4 de novembre de 1876 a Karlsruhe |
| Director | Felix Otto Dessoff |
| Moviments | |
| Més informació | |
| Allmusic | mc0002366601 |
| IMSLP | No.1, Op.68 (Brahms, Johannes) Fitxa |
 | |
La Simfonia núm. 1 en do menor, op. 68, de Johannes Brahms va ser estrenada el 4 de novembre de 1876 a Karlsruhe, llavors pertanyent al Gran Ducat de Baden, sota la direcció de Felix Otto Dessoff, amic del compositor. Brahms va tardar al voltant de catorze anys en completar-la, datant els primers esbossos de 1862.
Origen i context[modifica]
La llarga gestació de la simfonia va poder ser deguda a dos factors: per una banda, l'acusat sentit autocrític de Brahms, que el va portar a destruir la major part de les seues primeres obres; per altra banda, la pressió generada per l'expectativa dels amics del compositor i del públic en general que Brahms continuara l"herència de Beethoven" produint una simfonia d'extrema dignitat i profunditat intel·lectual—una expectativa que Brahms sentia que no era capaç de satisfer tenint en compte la monumental reputació de Beethoven.
El director Hans von Bülow, l'any 1877 va denominar-la la desena de Beethoven, ateses les similituds entre l'obra i diverses obres de Beethoven; sovint s'ha assenyalat l'aire de família entre el tema principal del quart moviment i el principal tema del finale de la Simfonia núm. 9 de Beethoven, la darrera que va compondre, i el fet que Brahms empra el ritme del motiu del destí de l'inici de la Simfonia núm. 5 de Beethoven. Això va amoïnar-lo: entenia que se l'acusava de plagi, mentre que ell considerava l'ús de l'estil de Beethoven com un acte d'homenatge conscient. Brahms va confessar en una carta a Clara Schumann de l'any 1868 que havia sentit el tema a la trompa amb el ritme del destí tocat per unes trompes alpines ([1]). Respecte de les similituds amb Beethoven va declarar, "qualsevol ase pot adonar-se'n." No obstant això, avui dia hom continua designant la simfonia com la "desena de Beethoven".
Fritz Simrock, amic i editor de Brahms, no va rebre la partitura fins que l'obra va ser estrenada a tres ciutats diferents (amb Brahms desitjant encara assajar l'obra en altres tres llocs addicionals.)
El manuscrit del primer moviment no s'ha conservat, però els restants —corresponents a l'Andante, l'Allegretto i el Finale— han estat editats en facsímil per Dover Publications.
Referències[modifica]
- (anglès) Notes a un concert al Kennedy Center, amb informació sobre l'estrena de l'obra
- (anglès) Simrock, Brahms i hàbits de treball de Brahms
- (anglès)Brahms, Johannes. Amb introducció de Margit L. McCorkle.Symphony no. 1 in C minor, op. 68 : the autograph score. New York : Pierpont Morgan Library in association with Dover Publications, c1986. ISBN 0-486-24976-X.
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Simfonia núm. 1 (Brahms) |
- Àudio lliure de l'Orquestra de la Universitat de Colúmbia.
|
