Simfonia núm. 1 (Brahms)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simfonia núm. 1
Forma musical Simfonia
Tonalitat Do menor
Compositor Johannes Brahms
Època composició 1862-1876
Catalogació Op. 68
Durada 45'
Estrena absoluta
Data estrena 4 de novembre de 1876 a Karlsruhe
Director Felix Otto Dessoff
Moviments
  1. Un poco sostenuto – Allegro – meno Allegro
  2. Andante sostenuto
  3. Un poco Allegretto e grazioso
  4. Adagio – Più AndanteAllegro ma con brio – Più Allegro
Instrumentació
2 flautes, 2 oboès,
2 clarinets, 2 fagots,
1 contrafagot, 4 trompes, 2 trompetes,
3 trombons, timbals i corda.
Orchesterwerke Romantik Themen.pdf
Orchesterwerke Romantik Themen.pdf
Orchesterwerke Romantik Themen.pdf
Orchesterwerke Romantik Themen.pdf
Orchesterwerke Romantik Themen.pdf
Orchesterwerke Romantik Themen.pdf

La Simfonia núm. 1 en do menor, op. 68, de Johannes Brahms va ser estrenada el 4 de novembre de 1876 a Karlsruhe, llavors pertanyent al Gran Ducat de Baden, sota la direcció de Felix Otto Dessoff, amic del compositor. Brahms va tardar al voltant de catorze anys en completar-la, datant els primers esbossos de 1862.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

La llarga gestació de la simfonia va poder ser deguda a dos factors: per una banda, l'acusat sentit autocrític de Brahms, que el va portar a destruir la major part de les seues primeres obres; per altra banda, la pressió generada per l'expectativa dels amics del compositor i del públic en general que Brahms continuara l"herència de Beethoven" produint una simfonia d'extrema dignitat i profunditat intel·lectual—una expectativa que Brahms sentia que no era capaç de satisfer tenint en compte la monumental reputació de Beethoven.

El director Hans von Bülow, l'any 1877 va denominar-la la desena de Beethoven, ateses les similituds entre l'obra i diverses obres de Beethoven; sovint s'ha assenyalat l'aire de família entre el tema principal del quart moviment i el principal tema del finale de la Simfonia núm. 9 de Beethoven, la darrera que va compondre, i el fet que Brahms empra el ritme del motiu del destí de l'inici de la Simfonia núm. 5 de Beethoven. Això va amoïnar-lo: entenia que se l'acusava de plagi, mentre que ell considerava l'ús de l'estil de Beethoven com un acte d'homenatge conscient. Brahms va confessar en una carta a Clara Schumann de l'any 1868 que havia sentit el tema a la trompa amb el ritme del destí tocat per unes trompes alpines ([1]). Respecte de les similituds amb Beethoven va declarar, "qualsevol ase pot adonar-se'n." No obstant això, avui dia hom continua designant la simfonia com la "desena de Beethoven".


Tema de la trompa del segon moviment  Play (?·pàg.)
Tema de la trompa del segon moviment


Fritz Simrock, amic i editor de Brahms, no va rebre la partitura fins que l'obra va ser estrenada a tres ciutats diferents (amb Brahms desitjant encara assajar l'obra en altres tres llocs addicionals.)

El manuscrit del primer moviment no s'ha conservat, però els restants —corresponents a l'Andante, l'Allegretto i el Finale— han estat editats en facsímil per Dover Publications.

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Simfonia núm. 1 (Brahms) Modifica l'enllaç a Wikidata