Simfonia núm. 1 (Brahms)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióSimfonia núm. 1
Forma musical Simfonia
Tonalitat Do menor
Compositor Johannes Brahms
Composició 1862-1876
Catalogació Op. 68
Durada 45'
Instrumentació 2 flautes, 2 oboès,
2 clarinets, 2 fagots,
1 contrafagot, 4 trompes, 2 trompetes,
3 trombons, timbals i corda.
Estrena
Data 4 de novembre de 1876 a Karlsruhe
Director Felix Otto Dessoff
Moviments
  1. Un poco sostenuto – Allegro – meno Allegro
  2. Andante sostenuto
  3. Un poco Allegretto e grazioso
  4. Adagio – Più AndanteAllegro ma con brio – Più Allegro
Més informació
Allmusic mc0002366601
IMSLP Fitxa
Modifica les dades a Wikidata

La Simfonia núm. 1 en do menor, op. 68, de Johannes Brahms va ser estrenada el 4 de novembre de 1876 a Karlsruhe, llavors pertanyent al Gran Ducat de Baden, sota la direcció de Felix Otto Dessoff, amic del compositor. Brahms va tardar al voltant de catorze anys en completar-la, datant els primers esbossos de 1862.

Origen i context[modifica]

La llarga gestació de la simfonia va poder ser deguda a dos factors: per una banda, l'acusat sentit autocrític de Brahms, que el va portar a destruir la major part de les seues primeres obres; per altra banda, la pressió generada per l'expectativa dels amics del compositor i del públic en general que Brahms continuara l"herència de Beethoven" produint una simfonia d'extrema dignitat i profunditat intel·lectual—una expectativa que Brahms sentia que no era capaç de satisfer tenint en compte la monumental reputació de Beethoven.

El director Hans von Bülow, l'any 1877 va denominar-la la desena de Beethoven, ateses les similituds entre l'obra i diverses obres de Beethoven; sovint s'ha assenyalat l'aire de família entre el tema principal del quart moviment i el principal tema del finale de la Simfonia núm. 9 de Beethoven, la darrera que va compondre, i el fet que Brahms empra el ritme del motiu del destí de l'inici de la Simfonia núm. 5 de Beethoven. Això va amoïnar-lo: entenia que se l'acusava de plagi, mentre que ell considerava l'ús de l'estil de Beethoven com un acte d'homenatge conscient. Brahms va confessar en una carta a Clara Schumann de l'any 1868 que havia sentit el tema a la trompa amb el ritme del destí tocat per unes trompes alpines. Respecte de les similituds amb Beethoven va declarar, «qualsevol ase pot adonar-se'n». No obstant això, avui dia hom continua designant la simfonia com la «desena de Beethoven».

Fritz Simrock, amic i editor de Brahms, no va rebre la partitura fins que l'obra va ser estrenada a tres ciutats diferents (amb Brahms desitjant encara assajar l'obra en altres tres llocs addicionals.)

El manuscrit del primer moviment no s'ha conservat, però els restants —corresponents a l'Andante, l'Allegretto i el Finale— han estat editats en facsímil per Dover Publications.

Referències[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Simfonia núm. 1 Modifica l'enllaç a Wikidata