Simfonies de Johannes Brahms

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Brahms el 1876, quan va completar la seva Primera simfonia

Johannes Brahms compongué quatre simfonies dins de l'anomenat romanticisme musical tardà.[1]

Simfonia núm. 1[modifica]

En la composició de la Simfonia núm. 1 Brahms va trigar almenys catorze anys en completar-la; els esbossos es remunten al 1854. El mateix Brahms va declarar que la simfonia, des dels esbossos fins als acabats, va desenvolupar-se durant 21 anys, de 1855 a 1876. El valor i la importància de les contribucions de Brahms van ser reconeguts pel crític més poderós de Viena, Eduard Hanslick, que era molt conservador.[2] El director d'orquestra Hans von Bülow va dir el 1877 que la considerava la "Dècima simfonia de Beethoven", per les similituds percebudes entre la simfonia de Brahms i diverses composicions de Beethoven.[3] Té una estructura de quatre moviments:

  1. Un poco sostenuto — Allegro – Meno allegro
  2. Andante sostenuto
  3. Un poco allegretto e grazioso
  4. Adagio — Più andante — Allegro non troppo, ma con brio – Più allegro

Simfonia núm. 2[modifica]

La Simfonia núm. 2, va ser composta l'estiu de 1877, durant una visita a Pörtschach am Wörthersee, una ciutat de la província austríaca de Caríntia. La seva composició va ser breu en comparació amb els 21 anys de la seva Primera Simfonia. L'humor alegre i gairebé pastoral de la simfonia sol convidar a les comparacions amb la Sisena Simfonia de Beethoven. Té una estructura de quatre moviments:

  1. Allegro non troppo
  2. Adagio non troppo
  3. Allegretto grazioso (quasi andantino)
  4. Allegro con spirito

Simfonia núm. 3[modifica]

La Simfonia núm. 3 fou composta l'estiu de 1883 a Wiesbaden, gairebé sis anys després d'haver completat la seva Simfonia núm. 2. En aquest període, Brahms havia escrit algunes de les seves obres més importants, incloent el Concert per a violí, dues obertures (Obertura tràgica i Obertura per a un festival acadèmic ) i el Concert per a piano núm. 2. És la més curta de les quatre simfonies. Té una estructura de quatre moviments:

  1. Allegro con brio
  2. Andante
  3. Poco allegretto
  4. Allegro — Un poco sostenuto

Simfonia núm. 4[modifica]

Brahms va començar a treballar en la Simfonia núm. 4 a Mürzzuschlag (Imperi austrohongarès), el 1884, només un any després de completar la seva Simfonia núm. 3. Es va estrenar el 25 d'octubre de 1885 a Meiningen, Alemanya, dirigida pel mateix Brahms. L'amic i biògraf de Brahms, Max Kalbeck, va dir que el crític Eduard Hanslick va fer comentaris sobre el primer moviment en l'estrena: "Durant aquest moviment vaig tenir la sensació de que rebia una pallissa a càrrec de dues persones increïblement intel·ligents".[4] Hanslick, tanmateix, també va escriure que "[per] el músic, no hi ha una altra peça moderna tan productiva com a subjecte d'estudi. És com un pou fosc; és més brillant que les mateixes estrelles".[5] Té una estructura de quatre moviments:

  1. Allegro non troppo
  2. Andante moderato
  3. Allegro giocoso
  4. Allegro energico e passionato

Esquema de les 4 simfonies[modifica]

A continuació es presenta un esquema amb algunes característiques destacades:

Número Tonalitat Opus Any Íncipit
Núm. 1 Do menor Op. 68 1876 Brahms SY1 Incipit.png
Núm. 2 Re major Op. 73 1877 Brahms SY2 Incipit.png
Núm. 3 Fa major Op. 90 1883 Brahms SY3 Incipit.png
Núm. 4 Mi menor Op. 98 1885 Brahms SY4 Incipit.png

Referències[modifica]

  1. Frisch, Walter. Brahms, the four symphonies (en anglès). New Haven: Yale University Press, 2003. ISBN 9780300185782. 
  2. Leonard Burkat; notes per a l'enregistrament de 1998 (William Steinberg, director; Pittsburgh Symphony Orchestra; MCA Classics)
  3. Schonberg, Harold C. The Lives of the Great Composers. Revised. W. W. Norton & Company, New York, London, 1981, p. 298. ISBN 0-393-01302-2. 
  4. Frisch, 2003, p. 116.
  5. Pleasants, Henry. Music Criticisms 1846-99 Eduard Hanslick. Penguin Books, 1963, p. 243-245. 


Enllaços externs[modifica]