Tres intermezzi per a piano

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióTres intermezzi per a piano
Johannes Brahms (1833–1897) after 1890.jpg
Brahms en la dècada de 1890
Títol original Drei Intermezzi
Forma musical Intermezzo
Compositor J. Brahms
Creació 1887-1888
Nombre de parts d'una obra d'art 3
Catalogació Op. 103-112
Durada

5'10"/3'46"/4'50"

  1. Andante moderato - Più Adagio - Un poco più Andante
  2. Andante non troppo e con molta espressione
  3. Andante con moto
Instrumentació piano
Altres dades
Identificador IMSLP Fitxa
Modifica les dades a Wikidata

El Tres intermezzi per a piano, op. 117, són composicions per a piano sol de Johannes Brahms compostes l'estiu de 1892. Van sortir publicats l'estiu de 1892 i és un dels casos rars de les darreres obres per a pinao en els quals Brahms donava un títol específic per a un conjunt sencer de peces: Tres intermezzi. Dos dels tres intermezzi s'estrenaven molt poc després de la seva creació: el núm. 1, el 18 de febrer de 1893, i el núm. 2, el 30 de gener del mateix any.[1]

Els Tres intermezzi per a piano són:

  • "Núm. 1 en mi bemoll major"
  • "Núm. 2 en si bemoll menor"
  • "Núm. 3 en do sostingut menor"

Els intermezzi de Brahms[modifica]

Un intermezzo és un tipus d'obra destinada a ser interpretada entre els actes d'una obra llarga, a la manera d'un descans i un entreteniment. En el cas de Brahms, usà el nom per un tipus de peça per a piano quan no veia clara una altra denominació; així, solen ser peces ni especialment capritxoses o ni massa intenses.[1] Després de compondre gran variacions (Variacions sobre un tema de Paganini (1863) i Variacions sobre un tema de Haydn (1873) Brahms abandona la composició de grans obres per a piano i tota la seva producció pianística ja serien bàsicament conjunts de peces breus.[2]

Els Tres intermezzi no exigeixen l'habilitat tècnica necessària de molts dels seus anteriors treballs, però la seva musicalitat incisiva és suprema per a una comprensió pròpia d'aquestes miniatures musicals. El fet que tinguin la indicació de tempo Andante també representa un problema per al pianista, el qual ha d'investigar els detalls de cada peça i accentuar els elements que la contrasten.[1] No se sap per què Brahms va deixar de produir obres per a piano a gran escala, però la mida més petita de les obres posteriors en cap cas queda disminuïda la seva complexitat o significació musical.[3] Foren descrites pel crític Eduard Hanslick com a "monòlegs"... Peces de "caràcter exhaustivament personal i subjectiu que" impacta com una "nota pensativa, gràfica, somniadora, resignada i elegíaca."

El primer conjunt de peces curtes foren els Setze valsos (1865) però després vindrien obres com les Vuit peces per a piano (1878) –consta de quatre capricis i quatre intermezzi–, les Op. 116, Set fantasies (1892) –tres capricis i quatre intermezzi–, o aquests Tres intermezzi també de 1892. L'any següent encara compondria les Sis peces per a piano –quatre d'elles són intermezzi– i les Quatre peces per a piano, amb tres intermezzi i una rapsòdia.[2][4]

Així, de les vint peces curtes per a piano que Brahms va publicar en les obres opus 116, 117, 118 i 119, catorze tenen el títol "Intermezzo". Brahms abandona el terme Capriccio a partir de l'opus 116. Si bé una peça introspectiva i suau pot ser considerada un Intermezzo, també ho és l'opus 118 núm. 6, que té una secció mitjana és molt apassionada. Probablement, Brahms va considerar que el terme es prou genèric per satisfer les seves necessitats compositives. En qualsevol cas, els Tres intermezzi per a piano opus 117, el més petit dels quatre conjunts, és l'únic en utilitzar aquest terme exclusivament en el títol col·lectiu.[5] La majoria d'aquest vint intermezzi segueixen la senzilla forma ternària de la cançó de tres parts. Hi ha una voluntat molt pronunciada en la manera de compondre de Brahms que tendeix a la simplicitat i la concentració. Les harmonies són menys complicades, les modulacions més limitades, els ritmes més uniformes i hi ha un estalvi en els recursos utilitzats, fascinant.[2]

Anàlisi musical[modifica]

Són tres intermezzi:

  1. En mi bemoll major
  2. En si bemoll menor
  3. En do sostingut menor

Núm. 1 en mi bemoll major[modifica]

El primer intermezzo està en la tonalitat de mi bemoll major i compàs 6/8. Té una forma ternària (ABA'),[1] amb les indicacions de tempo: Andante moderato - Più Adagio - Un poco più Andante. La seva interpretació dura uns 5'10" minuts.[5][6]

A la partitura té un prefaci amb dues línies de text d'una vella balada escocesa, Lady Anne Bothwell's Lament. El text diu:[7][5]

"Balow, my babe, lie still and sleep!"
It grieves me sore to see thee weep![8]

Realment l'intermezzo núm. 1 és com una cançó popular i ens fa recordar els moviments lents de les sonates per a piano de joventut.[2]

Núm. 2 en si bemoll menor[modifica]

El segon intermezzo està en la tonalitat de mi bemoll major i compàs 3/8. Té una forma ternària amb elements de la forma sonata, i té una única indicació de tempo: Andante non troppo e con molto espressione. La seva interpretació dura uns 3'46" minuts.[5] Per al biògraf de Brahms Walter Niemann, la part central sembla que retrati un "home que s'alça amb el vell i ombrívol vent de la tardor que l'envolta".

Aquest intermezzo proporciona un excel·lent exemple de forma sonata amb una transformació temàtica. Brahms tria el major relatiu, re bemoll, per al segon tema, mentre que la secció de desenvolupament es basa en els arpegis fluids del primer tema. En la recapitulació, el segon tema, transformat, oscil·la modalment entre la tònic major i la menor.[1]

Sorprèn la secció central, en la tonalitat de mi major, amb un ambient vienès, dolç i suau, molt diferent de la primera i tercera seccions, en mi menor, més austeres i fortament contrastades. I totes les seccions estan construïdes sobre un mateix tema senzill, de poques notes.[2]

Núm. 3 en do sostingut menor[modifica]

El tercer intermezzo està en la tonalitat de do sostingut menor i compàs 2/4. Té una forma ternària expandida (A A’ B A”), i té una única indicació de tempo: Andante con moto . La seva interpretació dura uns 4'50" minuts.[5]

El tema principal, una malenconia cançó de bressol, es reprodueix en octaves que cal interpretar suaument. Flueix tranquil·lament, començant amb un cert optimisme però, en general, té un ambient bastant reservat i auster. La frase de contrast també es presenta en octaves.[5] La secció central està en la major. Una breu transició porta a la tornada de la secció A, que apareix reharmonitzada. Brahms es va referir una vegada a aquest Intermezzo com "la cançó de la meva pena".[1]

Notes i referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Palmer, John. Tres intermezzi per a piano a Allmusic. Consulta el 22-08-2018.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Geiringer, Karl. Brahms. Su vida y su obra. Madrid: Altalena, 1984, p. 357. ISBN 8474751667. 
  3. Palmer, John. Tres intermezzi per a piano a Allmusic. Consulta el 22-08-2018.
  4. Vegeu les Obres per a piano sol a la "Llista de composicions de Johannes Brahms per gènere"
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Dean Hansen, Kelly. «Three Intermezzi for Piano, Op. 117». Listening Guides To The Works of Johannes Brahms. kellydeanhansen.com. [Consulta: 22 agost 2018].
  6. Les durades de referència dels Tres intermezzi són de la versió enregistrada del pianista Martin Jones. Brahms: Complete Piano Music. Nimbus Records.
  7. El text en alemany és una traducció de Herder de la cançó escocesa: Schlaf sanft mein Kind, schlaf sanft und schön! Mich dauert’s sehr, dich weinen sehn.
  8. En català: Balow, la meva nena, jeu i dorm! Em fa pena veure-la plorar.
Fonts


Enllaços externs[modifica]