Simfonia núm. 5 (Beethoven)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simfonia núm. 5
Teatre an der Wien, a Viena, on Beethoven va estrenar la seua Cinquena simfonia
Teatre an der Wien, a Viena, on Beethoven va estrenar la seua Cinquena simfonia
Forma musical Simfonia
Tonalitat Do m
Compositor Ludwig van Beethoven
Època composició 1804-1808
Catalogació Op. 67
Estrena absoluta
Data estrena 22 de desembre de 1808, Teatre an der Wien (Viena)
Moviments
  1. Allegro con brio
  2. Andante con moto — Più moto
  3. Scherzo: Allegro
  4. Finale: Alegro — Presto
Instrumentació
flautí (només quart moviment)
2 flautes
2 oboès
2 clarinets en Si bemoll i Do
2 fagots
contrafagot (només quart moviment)
2 trompes en Mi bemoll i Do
2 trompetes
3 trombons (contralt, tenor i baix, només quart moviment)
timbales (enSol-Do)
Corda
Modifica dades a Wikidata

La simfonia núm. 5, en do menor, op. 67 és una simfonia de Beethoven composta entre 1804 i 1808.

Quan Beethoven va compondre aquesta simfonia ja estava arribant als 40 anys d’edat. La seva vida personal estava marcada per l'angoixa que li causava l’augment de la seva sordera i havia entrat ja en un imparable procés de “fúria creativa”. Europa estava marcada decisivament per les guerres napoleòniques, l’agitació política a Àustria i l’ocupació de Viena per part de les tropes de Napoleó l’any 1805.

Entre l'any 1804 i l'any 1808 Beethoven va compondre les simfonies nº 4, 5 i 6. A penes acabada la composició de l'Heroica, Beethoven va emprendre la composició d'una altra simfonia de gran volada. Aquest nou projecte l'interrompé l'any 1806 per crear la Quarta simfonia. Degut a la composició d'aquesta simfonia, en Si bemoll Major i estrenada l'any 1807, la composició de la 5a simfonia va quedar en suspens durant més de 2 anys, entre el 1805 i el 1807.

Els primers esbossos de la 5a simfonia daten de l'any 1803. Beethoven hi pretén plasmar els amargs moments que provocaren el dramàtic "testament de Heiligenstadt", la commoció espiritual que el mogué a lluitar contra el fat advers i la sobirana decisió de sobreposar-se a les desventures i assolir l'anhelat alliberament i triomf en el camí de l'art.

Finalment, la Cinquena simfonia va ser estrenada al Teatre an der Wien el 22 de desembre de 1808, junt amb la Sisena simfonia, el Concert per a piano núm. 4 i altres composicions. Així doncs, es va presentar al públic després d'un període de gestació que se situa entre els més llargs de tota l'obra del compositor alemany.

Moviments[modifica | modifica el codi]

Allegro con brio[modifica | modifica el codi]

El motiu de quatre notes amb el que comença aquesta forma sonata en Do menor assumeix una funció generadora que estimula i genera la resta del moviment i en bona mesura la simfonia sencera. Aquestes quatre notes tradicionalment s'han interpretat com “la trucada a la porta del destí”.

Després de la repetició de l'exposició comença el desenvolupament. El procediment que utilitza Beethoven és el de l'ambigüitat harmònica, que prèviament Joseph Haydn ja havia utilitzat. Així doncs, Beethoven comença la simfonia amb notes interpretades a l'uníson i el desenvolupament amb una caiguda de 4a augmentada que descansa sobre una 5a justa.

A partir d'aquí, el motiu inicial trenca la seva estabilitat en la repetició dels valors curts i apareix de formes molt diverses. La combinació de dissenys descendents i dissenys ascendents i els canvis tímbrics són molt abundants. També hi són presents diverses progressions desenvolupades a partir del motiu principal.

La reexposició trenca novament el patró tradicional de les sonates clàssiques. Destaquen:

  • L'aparició d'un petit interludi monòdic de l'oboè, just després que s'hagi tornat a sentir el principi de la simfonia.

* L'aparició del tema B en una tonalitat diferent de la d'inici. Aquí ho fa en Do Major, tonalitat que es convertirà en la “meta” a aconseguir en tots els moviments i, per tant, en la simfonia.

Per últim, en el compàs 373, quan hauria d'acabar el moviment, comença una secció conclusiva que ens retorna a la tonalitat de Do menor, constatant que encara no ha arribat el moment en què el mode Major s'imposi sobre el menor. Són 129 compassos en què es combina el motiu principal i les negres del tema B creant una textura cada vegada més homofònica que camina cap al contundent final.

Andante con moto[modifica | modifica el codi]

El moviment lent, en 3/8, és un Tema amb variacions, forma sobre la que Beethoven va treballar en moltes ocasions al llarg de la seva vida. El tema està partit en dues frases:

  • La primera, en La bemoll Major, és anacrúsica.

* La segona frase apareix als clarinets i fagots després de la cadència a l'acord de tònica (La bemoll Major).

Allegro[modifica | modifica el codi]

L'Scherzo, en Do menor, es construeix sobre un motiu incisiu que emana directament del generador de tota la simfonia, mitjançant la successió de tres valors curts i un de llarg. Aquest motiu va precedit d'una frase monòdica i la seva semicadència, que ens deixa suspesos en la dominant. La cadència a la tònica vindrà quan faci la seva aparició el motiu de quatre notes sobre l'acord de Do menor.

El trio està compost en Do Major. El seu tema fugat aporta una mica de frescor quan estem immersos en el dramatisme de l'Scherzo. Després de la repetició variada de la secció de Trio, tan característica de Beethoven, hi ha una reaparició abreviada de l'Scherzo, que combina el motiu principal i la seva frase introductòria, repartint les tres notes del motiu entre el vent fusta, les cordes en pizzicato i les trompes, de manera que la música sembla esvair-se fins a arribar a un pedal en les notes La i Do de violoncels i contrabaixos, sobre el que les timbales repeteixen de manera incessant i en ppp les quatre notes del motiu principal. Sobre aquesta massa sonora apareix el tema del quart moviment.

Allegro. Presto[modifica | modifica el codi]

L'Allegro final és una enorme forma sonata amb aire de marxa triomfal. Des de l'entrada del tema A escoltem el piccolo, el contrafagot i els trombons que fins ara no havíem sentit. Després passem a la tonalitat del V grau (Sol Major) per deixar pas al tema B, mitjançant un fragment de transició.

En el tema A i en aquesta transició apareix el ritme amb el que havia començat la simfonia. Aquí no és una variant, sinó el mateix motiu. Novament apareix un motiu en què s'alternen tres valors curts i un de llarg, cosa que relaciona temàticament aquest moviment amb la resta de la simfonia. Després de desenvolupar durant alguns compassos aquest disseny un virtuós enllaç dóna pas a una melodia més cantabile a les violes. El desenvolupament es recolza en dissenys derivats dels tema A i B, a vegades fins i tot combinats.

Formalment, el més destacat d'aquest quart moviment és la tornada a l'Scherzo quan esperem la imminent arribada de la reexposició. Apareix com l'eco d'un so llunyà. Aquesta reaparició abreviada de l'Scherzo acaba amb un espai d'incertesa que, com ja havia succeït abans, ens porta al triomf, ara definitiu, de Do Major. Després de la reexposició comença una llarga coda que, sota la indicació de Presto, repeteix l'acord de Do Major durant 30 compassos.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Simfonia núm. 5 (Beethoven) Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Las mejores simfonias. Edicions Daimon, Manuel Tamayo, pàgs. 18-19.
  • ADORNO, T. W. Beethoven. Filosofia de la música. Akal. Madrid, 2003.
  • BEETHOVEN, L. V. Cuadernos de conversaciones 1, 2 y 3. Ellago. Castellón 2001-2003.
  • BERNSTEIN, L. El maestro invita a un concierto. Siruela. Madrid, 2004.
  • DELGADO, F. Beethoven, el Huérfano que buscó al padre. Real Musical, 2000.
  • DOWNS, Ph. G. La música clásica. Akal Música.
  • IRURZUN, P. Beethoven, el músico sordo. Sabelotodos. Ed. El rompecabezas. Madrid, 2008.
  • ISSERLIS, S. Por qué Beethoven tiró el estofado. Fundación Scherzo, 2008.
  • PLANTINGA, L. La música romántica. Akal. Madrid, 1992.
  • RANDEL, D. Diccionario Harvard de Música. Alianza editorial.
  • ROSEN, Ch. El estilo clásico: Haydn, Mozart, Beethoven. Alianza Música.
  • ROSEN, Ch. Formas de Sonata. Ed. Idea Books. Barcelona, 2004.
  • SIMPSON, R. Beethoven. Las Sinfonías. Ed. Idea Bookds. Cornellà de Llobregat, 2004.
  • STEINITZER, M. Beethoven. Fondo de Cultura Económica. 6a edición. México, 1993.
  • TRANCHEFORT, F. R. Y W.AA. Guia de la Música Sinfónica. Alianza Editorial.