Jean Roger-Ducasse

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaJean Roger-Ducasse
Jean Roger-Ducasse.jpg
Biografia
Naixement 18 abril 1873
Bordeus
Mort 19 juliol 1954 (81 anys)
Lo Talhan de Medòc
Formació Conservatori nacional superior de música i dansa de París
Activitat
Ocupació Compositor, professor d'universitat i pianista
Ocupador Conservatori nacional superior de música i dansa de París
Conservatoire de Paris
Gènere Òpera
Moviment Música clàssica
Alumnes Claude Arrieu
Instrument Piano
Premis

Musicbrainz: 1eba38b8-7056-47ae-9c07-d9e7b85142ee IMSLP: Category:Roger-Ducasse,_Jean
Modifica les dades a Wikidata

Jean Roger-Ducasse (Bordeus, 18 d'abril de 1875Taillan, Gironda, 19 de juliol de 1954) fou un compositor francès.

Cursà els estudis amb Gabriel Fauré al conservatori de París, assolint el 1902 el segon premi de Roma amb la cantata Alcyone. Les seves primeres composicions daten del 1895. una Petite suite, per a piano a quatre mans, més tard orquestrada, fou executada amb gran èxit en la Société Nationale, el 1898. Dos quartets, un per a piano i instruments d'arc i un altre per a corda, aquest últim dedicat a Gabriel Faure, ja mostraren el que en el gènere de cambra podia esperar-se d'aquest compositor. Però no continuà, cultivant-lo, especialitzant-se en la música simfònica i vocal, gènere en el que assolí una merescuda reputació. Llurs dues primeres obres simfòniques foren Au Jardin de Marguerite, poema per a doble cor mixt i orquestra, estrenat el 1913 amb gran èxit, i Orphée, mimo drama executat en la forma de concert el 1914 en els Concerts Siloti, de Sant Petersburg, i en l'Òpera de París, en la seva forma escènica, el 1926. Aquesta última obra és una enginyosa combinació da pantomima, coreografia i música. Oferint la particularitat que els llibrets d'ambdues produccions són del mateix compositor també poeta distingit. Durant aquests anys ensems que componia també donava classes tenien entre d'altres alumnes el suís André-François Marescotti.[1]

Posteriorment va escriure per orquestra sola: Suite française (1909); Prélude d'un ballet (1910); el poema simfònic Epithalame (1923), i Poéme symphonique sur le nom de Fauré (1923. En altre poema simfònic anterior a Sarabande (1911) confiés al cor, interessants participacions en el discurs musical, mentre en les Variations plaisantes sur un théme grave, figura l'arpa com a instrument obbligato. Les composicions corals d'aquest autor inclouen tres motets: els poemes corals Aux premiéres clartés de l'aube; Le joli jeu du furet; Sur quelques vers de Virgile, i Madrigal sur des vers, de Molière, a més d'algunes sèries de melodies per a cant i piano. També compongué música per a piano i violí, i piano i violoncel: una Pastorale, per a orgue, i entre les obres didàctiques una École de dictée, i Piano exercices.

La marcada tendència d'aquest compositor a l'escriptura polifònica i les combinacions contrapuntístiques, entreteixides amb denses formacions harmòniques, troba lliure desenvolupament en llur música pianística, raó per la qual no és aconsellable als qui no dominen la tècnica de l'instrument. L'estil d'aquest autor, basat en la tradició d'en Gabriel Faure, va evolucionar vers modalitats més personals, evidenciant, en general, una fina sensibilitat i un constant desig de superació. La seva obra és la d'un artista sincer, curós de la forma i una fantasia lliure la qual no refusa per sistema les disciplines clàssiques, ni perd mai de vista la inclinació natural, comú en quasi tots els contemporanis, envers les innovacions harmòniques.

Entre les composicions pianístiques a més dels Sis Preludis, composts el 1906: Variations sur un choral; Six Etudes; Esquisses; Rythmes; Sonorités; Dues arabesques, i tres Barcarolles. Altres obres són: Ulisses i les sirenes (1938), un ballet titulat Le petit faune, i un Segon Quartet en re major (1953), que per la profunditat del seu sentiment i per les proporcions i formes de desenvolupament pot considerar-se com l'obra més acabada d'aquest compositor. A més es pot consultar vers la personalitat d'aquest en la música moderna francesa les següents obres: Roger-Ducasse; le musicien, l'ouvre, per Laurent Ceillier (París, 1920); La musique française moderne, per A. Coeurey (París, 1924), i Roger-Ducasse per A. J. Swan.

Va ser professor al Conservatori de París on entre el seus molts alumnes tingué a Jean-Louis Martinet.[2]

Referències[modifica]

  1. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàg. 785. (ISBN 84-7291-226-4)
  2. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàg. 792. (ISBN 84-7291-255-8)
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jean Roger-Ducasse Modifica l'enllaç a Wikidata