Pierre Boulez

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pierre Boulez
Boulez25oct2004.jpg
Pierre Boulez
Naixement 26 de març de 1925
Montbrison
Mort 5 de gener de 2016(2016-01-05) (als 90 anys)
Baden Baden
Nacionalitat França França
Ocupació Compositor, pedagog i director d'orquestra
Obres notables Le marteau sans maître
Moviment música clàssica i Música clàssica del segle XX
IMDB Fitxa personal a IMDb
Modifica dades a Wikidata

Pierre Boulez (Montbrison, 26 de març de 1925 - Baden Baden, 5 de gener de 2016) fou un compositor, pedagog i director d'orquestra francès.

Fou un símbol de la música d'avantguarda del segle XX. Dels compositors de la seva generació, Boulez va ser el més famós, el més escoltat i el més temut. El seu poder i influència va ser molt més gran pel fet que el compositor va ser també un director prominent, teòric i el cap de les institucions i un polemista formidable.[1]

Boulez ha estat considerat una de les veus més influents en la música contemporània des de la dècada de 1950 i, com a director d'orquestra, fou molt sol·licitat en ambdós costats de l'Atlàntic.[2] Va sacsejar el món de la música i va assentar noves bases, en una contínua recerca de la novetat.[3]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va iniciar estudis de matemàtiques al Politècnic de Lió, abans d'ingressar el 1944 en les classes d'harmonia d'Olivier Messiaen al Conservatori Nacional Superior de Música de París. També va estudiar contrapunt amb Andrée Vaurabourg (esposa del compositor suís Arthur Honegger) i la tècnica dodecafònica amb el compositor i director René Leibowitz.

Va començar conreant música atonal dins d'un estil serial post-webernià influït per Olivier Messiaen. Aquest serialisme, a diferència del dodecafonisme, no només aplicava el concepte de sèrie a l'altura de les notes, sinó també a altres variables del so: ritmes, dinàmiques, atacs, etc. Això va originar l'anomenat serialisme integral, corrent estètic del qual va ser un dels principals representants al costat de compositors com ara Karlheinz Stockhausen, Luigi Nono, Luciano Berio, Ernst Krenek o Milton Babbitt. Boulez va publicar molts articles a la revista Tel Quel.

Pierre Boulez (1968)

En el terreny de la direcció, va guanyar experiència com a director del conjunt instrumental de la companyia Renaud-Barrault, amb seu al famós teatre de Marigni de París, de la direcció musical de la qual es va fer càrrec des del 1946. Posteriorment, el 1953 fundà a París el seu propi cicle de concerts, el Domaine Musical, amb un conjunt instrumental autònom. Finançat gairebé només pel mecenatge privat, el Domaine Musical es convertí immediatament en un dels catalitzadors de la modernitat musical francesa.[4] Continuant la tasca de figures com Pierre Schaeffer i Edgar Varèse, va ser un dels precursors de la música clàssica electrònica. Un dels seus treballs més rellevants en aquest camp és Répons (per a sis solistes, orquestra i electrònica). En el decenni de 1950 experimentà amb la música aleatòria, mantenint una notable correspondència amb John Cage.

Boulez sovint reprèn obres del seu repertori per a la seva revisió: l'última de les seves tres sonates per a piano, per exemple, és una obra "oberta" que ha estat en contínua revisió des de la seva estrena el 1957 (només s'han publicat dos dels seus cinc moviments), i ...explosante-fixe..., un concert per a flauta i electrònica, va ser primerament escrit en els anys 70 i completament revisat en els anys 90.

El 1970, el president francès Georges Pompidou va convidar Boulez a crear i dirigir una institució per a l'exploració i desenvolupament de la música moderna, donant lloc a l'IRCAM (Institut de Recherche et Coordination Acoustique/Musique), del qual Boulez va ser director fins a 1992. A part de la seva tasca com a compositor, Boulez fou un reconegut director d'orquestra, especialitzat en obres d'autors de la primera meitat del segle XX com Claude Debussy, Arnold Schönberg, Ígor Stravinski, Béla Bartók, Anton Webern i Edgar Varèse.

Va dirigir òperes, com ara la primera representació completa de Lulu d'Alban Berg, que tingué lloc a París, i obres de Richard Wagner al Festival de Bayreuth el 1975. Va estrenar obres de nombrosos autors contemporanis com Luciano Berio, Karlheinz Stockhausen, Elliott Carter, Olga Neuwirth, York Höller, i del compositor nord-americà Frank Zappa.

Fou director de l'Orquestra Filharmònica de Nova York des de 1971 fins a 1977, càrrec en què va succeir a Leonard Bernstein. Entre 1976 i 1995, Boulez va obtenir la càtedra de Composició, Tècnica i Llenguatge Musical al famós Collège de France. Així mateix, Boulez va treballar com a director de l'Orquestra Simfònica de la BBC des de 1971 fins a 1974. També ha estat principal director convidat en l'Orquestra Sinfònica de Chicago i ha dirigit regularment l'Orquestra Filharmònica de Viena, l'Orquestra Filharmònica de Berlín, l'Orquestra Simfònica de Londres, l'Orquestra de Cleveland i la Lucerne Festival Academy Orchestra, amb les quals ha realitzat diversos enregistraments i cicles complets, com ara la integral de les simfonies de Gustav Mahler per al segell alemany Deutsche Grammophon.

Premis i reconeixements[modifica | modifica el codi]

Catàleg d'obres[modifica | modifica el codi]

Les obres de Pierre Boulez són de vegades difícils de datar, ja que algunes d'elles han estat obres en procés de creació permenent, amb diverses versions i llargs períodes de treball entre elles.

Catàleg d'obres de Pierre Boulez
Any Obra Tipus d'obra Duració
1945 Tres Salmòdies, per a piano [fora de catàleg] Música solista (piano) -
1945 Variations, para piano main gauche [fora de catàleg] Música solista (piano) -
1945-46 Quatuor pour quatre ondes Martenot [fora de catàleg] Música solista -
1946 Sonatina per a flauta travessera y piano Música instrumental (dúo) -
1946 Douze Notations per a piano (hi ha versió orquestral de 1980) Música solista (piano) -
1946 Sonata per a piano nº 1 Música solista (piano) 10:15
1946-47 Le Visage nuptial (rev. 1951-52, 1957, 1985-89), para soprano, contralt, cor de veus femenines i gran orquestra. Música vocal -
1947 Symphonie concertante, per a piano i orquestra [perduda] Música orquestral -
1947-48 Sonata per a piano nº 2 Música solista (piano) 27:00
1948 Le Soleil des eaux, per a soprano, cor mixt i orquestra, segons dos poemes de René Char Música vocal 10:00
1948 Sonate pour deux pianos [revisió del «Quatuor pour quatre ondes Martenot I»; fora de catàleg] Música solista (dos pianos) -
1948-49 Livre pour quatuor Música de cambra -
1950-51 Poliphonie X, per a 18 instruments solistes [fora de catàleg] Música instrumental -
1951 Oubli signal lapidé, per a dotze veus [inèdita] Música vocal -
1951-52 Structures pour deux pianos. Primer llibre. Música solista (dos pianos) -
1952 Estudis I y II (música concreta), per a cinta magnetofònica Música electrònica -
1953-55 Le marteau sans maître (El martell sense amo), contralt, flauta en sol, alto, guitarra, vibràfon, xilorimba i percussió Música vocal (orquestra) 32:00
1955 Música per la pel·lícula La Symphonie mecanique (Jean Mitry) Música de pel·lícula -
1956 Structures pour deux pianos. Segon llibre (Structures) Música solista (dos pianos) -
1956 Música d'escena per a lOrestiada, en el Festival de Burdeus Música teatral -
1957 Improvisation II sur Mallarmé, "Une dentelle s'abolit", per a soprano i nou instruments Música vocal-instrumrntal -
1957 Le Visage nuptial (1946, rev. 1957), soprano, contralt, cor femení i orquestra Música orquestral 30:00
1957 Le Crépuscule de Yang Koué-Fei, música per la peça radiofònica de Louise Fauré [inèdita] Música radiofònica -
1957 Strophes, per a flauta travessera [inèdita] Música solista (flauta) -
1957 Don, per a soprano i orquestra (posteriorment incorporada a «Pli selon Pli») Música vocal-orquestral) -
1957-58 Figures-Doubles-Prismes, per a gran orquestra (rev. 1968) Música orquestral 22:00
1957-58 Sonata per a piano nº 3 (sense finalitzar: d'han publicat dos dels cinc moviments) Música solista (piano) 26:00
1957-62 Pli selon pli "Portrait de Mallarmé", soprano, arpa, vibràfon, celesta, piano, percussió i orquestra (rev. 1989) Música orquestral 68:00
1958 Poésie pour pouvoir, solista, 3 orquestras i 4 cintes magnetofòniques Música electrònica -
1958 Le soleil des eaux (1948, ver. 1958), soprano, tenor, baix, cor i orquestra Música coral (orquestra) 08:00
1958 Improvisation I sur Mallarmé, "Le vierge, le vivace et le bel aujourd'hui", per a soprano i orquestra (posteriorment incorporat a «Pli selon pli»)" Música vocal (orquestra) -
1959 Improvisation III sur Mallarmé, "A la nue accablante tu", per a soprano i orquestra (posteriorment incorporat a «Pli selon pli»)" Música vocal (orquestra) -
1959-60 Tombeau (posteriorment incorporat a «Pli selon pli») Música vocal (orquestra) -
1964 Éclat, per a quinze instruments (9 instruments de tecla o percussió, 2 instruments de corda, 2 de metall i 2 de vent-fusta) Música instrumental 9:00
1965 Le soleil des eaux (1948, ver. 1965) Música orquestral 10:00
1968-69 Domaines, per a clarinete (i per a clarinete baix i sis grups instrumentals). Música instrumental 30:20
1968 Livre pour cordes, versió per a orquestra de cordes de les seccions Ia y Ib del «Livre pour quatuor» Música orquestral -
1969 Pour le Dr. Kalmus, per a conjunt instrumental Música instrumental -
1967-70 Éclat-Multiples (1964, ver. 1970), per a gran orquestra Música orquestral -
1970 cummings ist der Dichter (rev. 1986), per a cor i orquestra Música coral 12:40
1972-74 ...explosante-fixe..., "in memoriam Stravinski", para conjunt i electrònica en viu Música electrònica -
1972 Domaines encore (1968 vers. 1972) Música instrumental -
1974-75 Rituel in memoriam Maderna, per a orquestra en vuit grups Música orquestral 25:30
1976-77 Messagesquisse, per a violoncel solista y sis violoncels Música orquestral 08:30
1978-80 Notations, per a orquestra (hi ha versió per a piano, de 1946) Música orquestral -
1981-84 Répons, per a dos pianos, xilòfon, glockenspiel, arpa, vibràfon, sintetizador, orquestra i electrónica en viu Música instrumental 42:00
1984 Dérive, per a sis instruments (revisada el 1990, Derive 2) Música instrumental 6:00
1984 Notations I-IV, per a gran orquestra Música orquestral -
1985 Dialogue de l'ombre double, versió original per a clarinete i cinta magnetofònica Música electróòica 18:00
1985 Memoriale (...Explosante-Fixe... Originel), per a flauta travessera i vuit instruments Música orquestral 5:00
1985-95 Dialogue de l'ombre double, versió para fagot y electrònica Música electrònica -
1987 Initiale, per a septet de metalls Música instrumental 3:00
1991 Transitoire VII, de "...explosante-fixe...", per a flauta amb electróòica en viu, dues flautes i orquestra Música electrònica -
1991-92 Anthèmes, per a violí (derivada de l'obre «...explosante/fixe...») Música solista (violí) 11:00
1991-93 ...exploxante-fixe... (versió de 1993), para flauta Midi, dues flautes solistes, orquestra i electrònica. Música electrònica 36:00
1992 Dérive 2 per a onze instrumentos (rev. 2002-06) Música instrumental 45:00
1993 Transitoire V, de «...explosante-fixe...», per a flauta amb electrònica en viu, 2 flautes i conjunt instrumental Música electrónica -
1994 Incises, per a piano (rev. 2001) Música solista (piano) 3:20
1996-98 Sur incises, per a tres pianos, tres arpes, tres percussionistes-teclistes Música orquestral 37:00
1997 Anthèmes II, per a violí y dispositiu electrònic Música orquestral 20:00
1999 Notations VII, per a gran orquestra Música orquestral 7:00
2005 Une page d’éphéméride, per a piano Música solista (piano) 4:00


Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Machart, Renaud. «Mort de Pierre Boulez, symbole d’un XXe siècle musical avant-gardiste En savoir plus sur http://www.lemonde.fr/disparitions/article/2016/01/06/mort-du-compositeur-et-chef-d-orchestre-pierre-boulez_4842501_3382.html#8HJ2EJYbHLt6YqyG.99» (en francès). Le Monde. [Consulta: 6 gener 2016].
  2. «Composer Pierre Boulez dies at 90» (en anglès). BBC. [Consulta: 6 gener 2016].
  3. «Murió Pierre Boulez, el compositor que quiso "dinamitar" las óperas pero terminó cambiando la música» (en castellà). La Nación. [Consulta: 6 gener 2016].
  4. MINGUET, Vicent «Pierre Boulez: del temps de les utopies». BOULEZ, Pierre, Per voluntat i per atzar. Entrevistes amb Célestin Deliège, Barcelona, Riurau Editors, 2014. Barcelona, pàg. 10.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pierre Boulez Modifica l'enllaç a Wikidata