Luigi Nono

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaLuigi Nono
Luigi Nono (1979).jpg
Biografia
Naixement 29 gener 1924
Venècia (Itàlia)
Mort 8 maig 1990 (66 anys)
Venècia (Itàlia)
Lloc d'enterrament Cementiri de San Michele
Formació Conservatorio di Musica Benedetto Marcello di Venezia Tradueix
Activitat
Ocupació Compositor i director d'orquestra
Gènere Òpera
Moviment Música clàssica del segle XX
Professors Gian Francesco Malipiero
Alumnes Helmut Lachenmann i Mauricio Sotelo
Discogràfica Deutsche Grammophon
Obra
Obres destacables
Família
Cònjuge Nuria Nono-Schönberg (1955–)
Fills Silvia Nono
Parents Pietro Moretti Tradueix (net)
Premis

IMDB: nm0634655 Allmovie: p104614
Musicbrainz: 5ccdf2f8-3f68-4fa3-a084-767216dec444 Songkick: 455946 Discogs: 219565 Allmusic: mn0001196376 Find a Grave: 41032108
Modifica les dades a Wikidata

Luigi Nono (Venècia, 29 de gener de 1924 - Venècia, 8 de maig de 1990) fou un compositor italià, una de les grans personalitats del moviment postwebernià.

Inicià els seus estudis de música simultàniament amb els de dret en la Universitat de Pàdua on es doctorà.Nono va conèixer Gian Francesco Malipiero el 1941 i va començar a seguir els seus cursos de composició al Conservatori de Venècia, on es va familiaritzar amb el serialisme dodecafònic, especialment de la manera com va ser elaborat per Anton Webern. Al mateix temps, va començar estudis de Dret a la universitat de Pàdua. El 1946, acabats els seus estudis, Nono va conèixer a Roma a Luigi Dallapiccola i Bruno Maderna. Aquest últim es va fer ràpidament el seu amic. El 1948 va assistir, amb Maderna, als cursos de direcció d'orquestra impartits a Venècia per Hermann Scherchen.

El març de 1954, va conèixer Núria Schönberg, filla del compositor Arnold Schönberg, a Hamburg, on va assistir a l'estrena mundial, en versió de concert, de l'òpera Moisès i Aaron del compositor desaparegut tres anys abans. Nono es va casar amb Núria el 1955. La parella va tenir dues filles, Silva, el 1959, i Serena Bastiana el 1964. Nono i la seva família es van instal·lar a l'illa de La Giudecca (Venècia) el 1956.

El 1959/60 desenvolupà una intensa activitat com a professor en els cursos d'estiu de Darmstadt, i, més tard, impartí classes i donà nombroses conferencies a Darlington (1959/62), Hèlsinki (1961), la URSS (1962) i Amèrica Llatina (1967/68). El recorregut artístic de Nono s'inicia el 1950, amb la composició Variazione canoniche sulla sèrie dell'op. 41 di Schönberg, per a orquestra de cambra. Per tant, el principi de la seva activitat creativa ja va unit a la seva adhesió a l'experiència dodecafònica de l'escola vienesa, comú, a tants d'altres músics de la generació de la immediata post-guerra. En la seva següent obra, Polifonica-Monodia-Ritmica, per a flauta, clarinet, clarinet baix, saxofon, trompa, piano i percussió (1951), Nono profunditza, mitjan emprà una formació instrumental limitada, en les possibilitats expressives d'uns quants instruments, a fi d'assolir la major claredat instrumental possible. El 1951 Nono va compondre el seu Epitafi per a Federico García Lorca, tres estudis per a soprano, baix, petit cor i instruments de percussió, en el que experimentava per primera vegada una temàtica política i civil, i, enfront a la construcció creativa racional, accentua la expressió emocional de sentiments molt concrets, com eren els del antifeixisme espanyol reflectits en el text d'aquesta obra.

Obres posteriors[modifica]

En les obres següents, Dues expressions per a orquestra (1953) i Trobades per a 24 instruments (1955), Nono s'orienta progressivament vers un desenvolupament cada volta més influït per la tècnica puntillista de Webern: en la fluctuació continua del teixit sonor d'aquestes dues obres, els instruments i les veus realitzen intervencions de poques notes aïllades, que, tanmateix, s'inscriuen en una densa estructura global que impedeix l'excessiva fragmentació. A partir del 1955, Nono utilitza cada vegada més la veu humana, i utilitza texts representatius de situacions existencials concretes, en una constant recerca d'una temàtica política i civil, expressió d'un art compromès obertament amb la ideologia marxista. Des del punt de vista musical, el compositor tendeix vers dos àmbits emotius precisos, que s'identifiquen clarament a través de les obres del període central de la seva activitat artística: per una banda, la recuperació de la expressivitat de l'àmbit melòdic dels intervals, que constitueixen la base d'un vocalisme tens i ple d'un incisiu lirisme; per altra banda la tensió d'un colpidor dramatisme sonor, solcat d'una violenta agitació fònica.

L'obra més significativa d'aquest període, i profundament significativa de la poètica de Nono, és Il canto sospeso per a solistes, cor i orquestra (1956), els texts de la qual són cartes de condemnats a mort de la Resistència europea. Tota l'obra s'articula en nou parts, en les que se succeeixen els solistes, el cor i l'orquestra, que assoleixen alts nivells de dramatisme, cohesió i continuïtat líriques i emocionals i presenten un profund contingut expressiu humà i polític. La tècnica compositiva emprada afavoreix emprà flaixos sonors corals i instrumentals que es condensen i dilueixen entre si. La forma d'emprar el text ja preveu la segmentació de frases i paraules en les diferents veus, el que, per una banda, impedeix la seva intel·ligibilitat literal, i per altra banda, permet subratllar el fet expressiu i comunicatiu global. El cim d'aquesta complexa obra resta constituïda per l'episodi sisè, per a cor i orquestra, el dramàtic text del qual apareix marcat per la progressiva lamentació del cor, sobre l'obsessiva repetició de quatre notes separades per semitons, així com l'episodi setè, per a soprano solista, cor femení i orquestra, una espècie d'ària en la que la soprano transmet un missatge de gran emotivitat humana.

Dos anys més tard, el 1958, Luigi Nono s'interessà per la expressió de sentiments més individuals, a La terra e la compagna, per a solistes, cor i instruments, i en els Cors de Dido, per a cor i instruments. En ambdues obres, el compositor opta per un dens cromatisme que aglomera els sons, separats per semitons, i continua emprant la tècnica de la segmentació sil·làbica del text, el que dóna origen a singularísmes superposicions vocàliques. En emprar texts de Cesare Pavese (La terra e la compagna) i la d'Ungaretti (Cors de Dido) mostra el seu interès per enllaçar amb texts que testifiquin realitats existencials concretes. També del 1958 és la seva Composizione n.º 2 (Diario polonès), per a orquestra, en la que, per expressar els sentiments d'horror produït pel record dels camps d'extermini nazis, empra quatre grups orquestrals, que subratllen l'extrema cruesa del dens contingut instrumental.

L'any 1960 marca el principi de les seves experiències en el camp de la música electrònica, mitjan la utilització de gravacions de sons electrònics i de sons concrets. L'obra més significativa d'aquesta tendència és La fabbrica illuminata, per a soprano i gravació sonora (1963), amb text de Giuliano Scabia i un fragment de Pavese. En aquesta obra recorre a emprar sons electrònics, així com el d'una gravació del sons dAlts Forns. La primera obra teatral de Nono data del 1960: Intolerància 1960, acció escènica en dues parts, amb text d'Angelo Maria Ripellino, que representa el calvari de l'Emigrant, de la Dona i de la Companya, i en la que el compositor tracta de donar testimoni d'una determinada situació, ensems que fa una aportació personal al coneixement de la realitat, a través d'una acció que utilitza tot l'espai escènic.

Evolució[modifica]

La evolució de Nono continua a través d'una de les obres més originals i assolides, A floresta è jovem e cheia de vida (1966), per a eu, clarinet, planxa de bronze i gravació sonora, amb texts de Giovanni Pirelli, escrits a partir de testimonis, cartes, discursos, declaracions de judicis, i documents de treball referents a la lluita obrera en els països capitalistes i a la lluita d'alliberament dels països del Tercer Món. Aquest material pre-literari és mesclat en una continua alternança, de manera que el fet sonor doni vida a assoliments molt peculiars, en els que s'anul·la tota distinció entre el so i el soroll.

Entre les obres de Luigi Nono cal citar igualment:

  • Per Bastiana Tai-Yang Cheng, per a cinta sonora i orquestra (1967);
  • Contrappunto dialettico allà mente, per a gravació sonora (1968), en la que es remet al cèlebre Contrappunto bestiale allamente d'Adriano Panchieri, i utilitza el mateix esquema formal en quatre episodis;
  • Com una ona de força i llum (1972), per a soprano, piano, gravació sonora i orquestra;
  • Al gran sole carico d'amore (1975), obra de teatre musical, amb text elaborat a partir de cites de Marx, Gorki, Gramci i Pavese, en la que Nono aconsegueix resultats eficaços mercès a la precisió del sentit del cor i a la exaltació del vocalisme, que s'expressa en un lirisme melangiós i pensatiu.
  • Das atmende Klarsein (1980-81) per a flauta i cor;
  • Quando stanno morendo, Diario polacco 2 (1982), per a veus, flauta i violoncel.

L'autoritzada presencia de Luigi Nono en la vida musical del segle XX s'ha precisat posteriorment a través d'una abundant producció d'articles i assaigs per a revistes i publicacions nacionals i internacionals.

Per a saber més[modifica]

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Luigi Nono Modifica l'enllaç a Wikidata