Helmut Lachenmann

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaHelmut Lachenmann
Lachenmann.jpg
Biografia
Naixement 27 novembre 1935 (83 anys)
Stuttgart
Formació State University of Music and Performing Arts Stuttgart Tradueix
Activitat
Ocupació Compositor, professor d'universitat i músic
Ocupador Universitat Harvard
Hanover University of Music, Drama and Media Tradueix
Conservatori nacional superior de música i dansa de París
State University of Music and Performing Arts Stuttgart Tradueix
Gènere Òpera
Professors Luigi Nono, Johann Nepomuk David i Jürgen Uhde
Alumnes Arturo Gervasoni
Discogràfica ECM Records Tradueix
Obra
Obres destacables
Família
Cònjuge Yukiko Sugawara Tradueix

IMDB: nm1899679 Musicbrainz: 998664b0-a642-4c40-be89-6f91a09a2a94 Songkick: 531032 Discogs: 449204
Modifica les dades a Wikidata

Helmut Friedrich Lachenmann (Stuttgart, 27 de novembre de 1935) és un compositor alemany associat amb el corrent de "música concreta instrumental".

Vida i obra[modifica]

Lachenmann nasqué Stuttgart el 1935. Després del final de la Segona Guerra Mundial (quan ell tenia 11 anys) va començar cantar al cor de l'església local. Mostrant una aptitud primerenca per música, començà a compondre en la seva adolescència. Va estudiar piano amb Jürgen Uhde i composició i teoria amb Johann Nepomuk David al Musikhochschule Stuttgart de 1955 a 1958. També fou el primer estudiant privat del compositor italià Luigi Nono dins la Venècia de 1958 a 1960. Lachenman també treballa breument a l'estudi d'electroacústica a la Universitat de Ghent dins 1965, component l'única peça publicada: "Szenario". Després, s'enfocar gairebé exclusivament a la música instrumental.  Francisco Estévez compara la brutalitat de la seva música amb les pintures de Francis Bacon.

Lachenmann s'ha referit a les seves composicions com a musique concrète instrumentale, implicant una llengua musical que abraça el so sencer, fet accessible a través de recerca de tècniques poc convencionals. Segons el compositor, això és música:

"Dins que els esdeveniments de so són escollits i organitzat de manera que la manera dins que són generats és com a mínim tan important com les qualitats acústiques resultants d'ells. Conseqüentment, aquelles qualitats, com timbre, volum, etc., no produeix sons pel seu propi sake, però descriure o denotar la situació concreta: escoltant, sents les condicions sota quin un so- o soroll-l'acció és duta a terme, sents el que els materials i les energies són implicats i quina resistència és trobada."[1]

La seva música és per això principalment derivat del més bàsic de sons, el qual a través dels processos d'amplificació serveixen com la base per va estendre feines. Les seves partitures exigeixen enormement als intèrprets, on han de fer recerca del propi instrument i les seves possibilitats.

Les seves feines més importants inclouen la seva òpera Das Mädchen mit den Schwefelhölzern  (1990–96, després que Hans cristià AndersenLeonardo da Vinci i Gudrun Ensslin), les peces orquestrals Schwankungen sóc Rand (1974–75, per vuit metalls, dues guitarres elèctriques, dos pianos, quatre trons -instrument de percussió-, i 34 cordes), Accanto (1975–76, per clarinet, cinta i orquestra gran) i NUN (1997–99, per flauta, trombó, cor masculí i orquestra gran), les obres d'ensemble com Mouvement (- vor der Erstarrung) (1982–84, per tres músics ad hoc i 14 músics) i "...zwei Gefühle..."Musik mit Leonardo (1992, (més tard incorporat dins òpera Das Mädchen mit den Schwefelhölzern), després que Leonardo da Vinci, per altaveus i 22 músics) i tres quartets de corda (Gran Torso, 1971, revised 1976, 1988; Reigen seliger Geister, 1989; Grido, 2001).

Va assistir regularment als cursos de Darmstadt de llavors ençà 1978. De 1976 a 1981 va ensenyar composició al Musikhochschule Hannover, de 1981 a 1999 el Musikhochschule Stuttgart. 

És també rellevant pels seus articles, assajos i conferències, molts del qual apareix en Musik als existentielle Erfahrung (Música com Experiència Existencial) (Breitkopf & Härtel, Wiesbaden, 1996).

Lachenmann ha rebut molts premis prestigiosos com el Bach-prize d'Hamburg (Bach-Preis der Freien und Hansestadt Hamburg) dins 1972, l'Ernst von Siemens Premi de Música dins 1997 i la 2010 Fundació de BBVA Foundation Frontiers of Knowledge Awarden la Categoria de Música Contemporània.

Catàleg d'obres[modifica]

A partir dels editors Breitkopf i Hartel:[2]

  • Fünf Variationen über ein Thema von Franz Schubert (Walzer cis-moll, D643) per piano (1956)
  • Rondó per dos pianos (1957)
  • Souvenir Per 41 instruments (1959)
  • Previst Giri, dos estudis per orquestra (1960)
  • Tripelsextett Per 18 instruments (1960–61, perdut)
  • Fünf Strophen Per 9 instruments (1961, retirat)
  • Eco Andante per piano (1961–62)
  • Angelion Per 16 instruments (1962–63, retirat)
  • Wiegenmusik Per piano (1963)
  • Introversion jo per 18 instruments (1963, retirat)
  • Introversion II per 8 instruments (1964. Retirat)
  • Scenario  obra electroacústica (1965)
  • Streichtrio Jo per violí, viola i cello (1965)
  • Intérieur Jo per un percussionista (1966)
  • Notturno Per solo i orquestra petita cello (1966/67)
  • Trio fluido per clarinet, viola i percussió (1966/68)
  • Consolations I per 12 veus i percussió (1967)
  • temA per flauta, veu i cello (1968)
  • II de consols per 16 veus (1968)
  • Aire, música per orquestra gran amb solo de percussió (1968–69)
  • Pression Per cello (1969–70, revised 2010)
  • Dal niente (Interieur III) per clarinet (1970)
  • Guero, estudi de piano (1970)
  • Kontrakadenz Per orquestra gran (1970–71)
  • Montage Per clarinet, cello i piano (1971)
  • Klangschatten - mein Saitenspiel Per tres Konzertflügel (pianoforte) i corda ensemble (1972)
  • Gran Torso, música per quartet de corda (1972)
  • Fassade Per orquestra gran (1973)
  • Schwankungen Sóc Rand, per metall de full i cordes (1974–75)
  • Zwei Studien Per violí (1974)
  • Accanto, música per clarinet de solo i orquestra (1975–76)
  • Les Consolations per cor i orquestra (1976–78)
  • Salut für Caudwell, música per dos guitarristes (1977)
  • Tanzsuite mit Deutschlandlied, música per orquestra i quartet de corda (1979–80)
  • Ein Kinderspiel, set peces petites per piano (1980)
  • Harmònica, música per solo i orquestra gran tuba (1981–83)
  • Mouvement (- vor der Erstarrung) Per ensemble (1982/84)
  • Ausklang Per piano i orquestra (1984–85)
  • Dritte Stimme zu J.S. Bachs zweistimmiger Invenció d-moll BWV775 per tres instruments (1985)
  • Staub Per orquestra (1985–87)
  • Toccatina, estudi de violí (1986)
  • Allegro sostenuto, música per clarinet, cello i piano (1986–88)
  • Tableau Per orquestra (1988)
  • 2. Streichquartett "Reigen seliger Geister", quartet de corda (1989)
  • "...zwei Gefühle...", Musik mit Leonardo per parlant i ensemble (1992)
  • Das Mädchen mit den Schwefelhölzern Musik mit Bildern (Musiktheater), música amb imatges - música de teatre per orquestra molt gran i solistes (1988–96)
  • Serynade Per piano (1998)
  • MONJA per flauta, trombó, orquestra i cor mascle (1999)
  • Sakura-Variationen Per saxofon, percussió i piano (2000)
  • 3. Streichquartett "Grido", quartet de corda (2001)
  • Schreiben Per orquestra (2003)
  • Double (Grido II) per orquestra de corda (2004)
  • Concertini per gran ensemble (2005)
  • ...got lost..., música per soprano i piano (2008)
  • Sakura II "Berliner Kirschblüten" per saxofon, piano i percussió (2008)

Referències[modifica]

  1. Slought Foundation Online Content (7 April 2008), musique concrète instrumentale: Helmut Lachenmann, in conversation with Gene Coleman, retrieved 30 March 2009.
  2. "Helmut Lachenmann". Breitkopf und Hartel. Consultat 31 desembre 2014..

Bibliografia[modifica]

  • An interview with Lachenmann appeared in issue 228 (February 2003) of The Wire 
  • Feller, Ross (2002). "Resistant Strains of Postmodernism: The Music of Helmut Lachenmann and Brian Ferneyhough". In Lochhead, Judy; Auner, Joseph. Postmodern Music/Postmodern Thought. Studies in Contemporary Music and Culture. 4. New York and London: Routledge. pp. 249–262. 
  • Hockings, Elke (1995). "Helmut Lachenmann's Concept of Rejection". Tempo. 193: 4–14. 
  • Lachenmann, Helmut (1996). "Struktur und Musikantik". In Häusler, Josef. Musik als existentielle Erfahrung. Schriften 1966-1995 (in German). Wiesbaden: Breitkkopf & Härtel. pp. 155–161. 
  • Lachenmann, Helmut (1970). "Klangtypen der neuen Musik". Zeitschrift für Musiktheorie (in German). I (1): 20–30. 
  • Lachenmann, Helmut (1998). "Was heißt Fortschritt?". In Metzger, Heinz-Klaus; Riehn, Rainer. "Musik-Konzepte". Die Reihe über Komponisten (in German). 100. München: edition text + kritik. ISBN 978-3-88377-579-1
  • Lachenmann, Helmut (1978). "Bedingungen des Materials. Stichworte zur Praxis der Theoriebildung". Ferienkurse '78, Darmstädter Beitr. zur Neuen Musik (in German). XVII. Mainz: Schott. pp. 93–110. 
  • Lachenmann, Helmut (1994). "Dialektischer Strukturalismus". In Borio, Gianmario; Mosch, Ulrich. Ästhetik und Komposition: Zur Aktualität der Darmstädter Ferienkursarbeit (in German). Mainz: B. Schott’s Söhne. pp. 23–32. 
  • Nonnenmann, Rainer (2000). "Angebot durch Verweigerung: Die Ästhetik instrumentalkonkreten Klangkomponierens in Helmut Lachenmanns frühen Orchesterwerken". Kölner Schriften zur Neuen Musik (in German). 8. Mainz & New York: Schott. ISBN 3-7957-1897-X
  • Shaked, Yuval (1985). "Helmut Lachenmann's SALUT FÜR CAUDWELL – An Analysis". nova giulianiad / Freiburger Saitenblätter. 2 (6): 97–109. 
  • Steenhuisen, Paul (2009). "Interview with Helmut Lachenmann". Sonic Mosaics: Conversations with Composers. Edmonton: University of Alberta Press. ISBN 978-0-88864-474-9
  • Weeks, James. "Liberating Perception and Entering Lion Cages: An Interview with Helmut Lachenmann". New Notes (novembre 2006).