Arcturus
.png)
Arcturus (Alfa del Bover / α Boötis) és el quart estel més brillant del cel nocturn, amb una magnitud visual de -0,04, després de Sírius (α Canis Majoris), Canopus (α Carinae) i Alpha Centauri (α Centauri). És l'estel més brillant de l'hemisferi celeste nord. Es troba a la constel·lació del Bover, al Núvol Interestel·lar Local. Juntament amb Spica i Denebola (o Regulus, segons la font), forma part de l'asterisme del Triangle de Primavera i, per extensió, del Gran diamant juntament amb Cor Caroli. És un estel relativament proper, situat a 36,7 anys-llum del Sol.
Etimologia i història[modifica]
El nom d'Arcturus prové del grec antic Ἀρκτοῦρος (Arktouros), «el guardià de l'ossa», relacionat amb la seva proximitat a les constel·lacions de l'Ossa Major i l'Ossa Menor. En àrab rep el nom d'As-Simak ar-Ramih (السماك الرامح), traduït com «la cama del que duu la llança» o «el noble que duu la llança»; aquest nom, romanitzat en el passat, ha donat lloc als noms d'Aramec i Azimech, avui en dia obsolets. Un altre nom àrab és Al-Harith as-Sama (الحارس السماء), «aquell qui guarda els cels».[9][10]
A l'antic Egipte sembla que era conegut com a Smat, «aquell que regna» o «aquell que governa», i també com a Bau, «aquell que ve».[11] Un calendari astronòmic egipci del segle xv aC associa Arcturus amb Antares (α Scorpii) en una immensa figura celestial anomenada Menat. Per alguns autors era un dels astres de culte en els temples del Nil i en el temple de Venus d'Ancona (Itàlia).[12]
En astronomia hindú correspon a la nakshatra —una de les mansions en les quals es divideix el cel— de Svātī; allà també se l'anomenava Nishṭya, «fora», possiblement per la seva localització boreal lluny del zodíac. Finalment, a la Xina era coneguda com a Ta Kiō, «la gran banya», mentre que els quatre petits estels propers eren Kang Che, «el llac de la sequera».[12]
Característiques físiques[modifica]
Arcturus és un gegant taronja de tipus espectral K1.5III. Es troba a una distància de 36,7 anys llum del sistema solar; es tracta de la segona estrella gegant més pròxima a aquest després de Pòl·lux (β Geminorum). Amb una temperatura superficial de 4.290 K, és visualment 113 vegades més lluminós que el Sol; tanmateix, si es considera la radiació que emet a l'infraroig, la seva lluminositat és gairebé el doble: 215 vegades més gran que la solar. El seu radi, obtingut a partir de la mesura del seu diàmetre angular (0,0210 segons d'arc), és 25,7 vegades més gran que el radi solar. La massa és aproximadament un 50% més gran que la del Sol i es creu que el seu nucli intern ja ha començat la fusió nuclear d'heli a carboni. Emet raigs X dèbils, cosa que suggereix que posseeix activitat magnètica (podria tenir una «corona oculta»), cosa inusual en un estel d'aquestes característiques.[13] Se sospita que pot tractar-se d'un estel variable; ha rebut la denominació de NSV 6603.[14]
La velocitat relativa d'Arcturus respecte el Sol, més gran que la d'altres estels brillants, així com la seva baixa metal·licitat –aproximadament un 28% de la solar–, suggereixen que podria ser un estel vell de Població II i un membre del disc gruixut galàctic.[15][16] Forma part d'un grup de 53 estels que es mouen conjuntament a través de la Via Làctia i que rep el nom de «Grupo d'Arcturus».[17] Una teoria interessant defensa que Arcturus, així com la resta d'estels que formen el seu grup, s'han format més enllà dels confins de la Via Làctia; l'edat d'alguns dels membres podria ser de fins a 10.000 - 12.000 milions d'anys, cosa que implicaria que provindrien d'una galàxia satèl·lit absorbida en el passat per la Via Làctia.[18]
En la cultura popular[modifica]
A l'antiga Roma, se suposava que l'activitat celestial de l'estrella presagiava un temps tempestuós, i una personificació de l'estrella actua com a narradora del pròleg de la comèdia Rudens de Plaute (vers l'any 211 aC).[19][20]
El sutra Karandavyuha, compilat a finals del segle IV o principis del segle V, anomena una de les absorcions meditatives d'Avalokiteśvara com "La cara d'Arcturus".[21]
Una de les possibles etimologies que s'ofereixen per al nom " Artús " suposa que es deriva d'"Arcturus" i que la figura de finals del segle V a principis del segle VI en què es basa el mite del rei Artús va rebre el nom originalment de l'estrella.[20][22][23][24][25][26]
A l'Edat Mitjana, Arcturus era considerat una estrella fixa beheniana i s'atribuïa a la pedra Jaspi i a l'herba del gènere plantago. Cornelius Agrippa va enumerar el seu signe cabalístic 
sota el nom alternatiu Alchameth.[27]
La llum d'Arcturus es va utilitzar en el mecanisme utilitzat per obrir l'Exposició Universal de Chicago de 1933. L'estrella va ser escollida perquè es pensava que la llum d'Arcturus havia començat el seu viatge aproximadament en el moment de l'anterior Exposició Universal de Chicago el 1893 (a 36,7 anys llum de distància, la llum va començar el 1896).[28]
En el punt àlgid de la Guerra Civil Americana, el president Abraham Lincoln va observar Arcturus a través d'un telescopi refractor de 9,6 polzades quan va visitar l'Observatori Naval de Washington, DC, l'agost de 1863.[29]
Referències[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Arcturus |
- ↑ Olin J. Eggen «Space-velocity vectors for 3483 stars with proper motion and radial velocity». Royal Observatory Bulletin, 1962, pàg. 79.
- ↑ Caroline Soubiran «Vertical distribution of Galactic disk stars. IV. AMR and AVR from clump giants» (en anglès). Astronomy and Astrophysics, 1, març 2008, pàg. 91–101. DOI: 10.1051/0004-6361:20078788.
- ↑ Afirmat a: Catalogue of Stellar Photometry in Johnson's 11-color system. Llengua del terme, de l'obra o del nom: anglès. Data de publicació: 2002.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Henrik Jönsson «Abundances of disk and bulge giants from high-resolution optical spectra. I. O, Mg, Ca, and Ti in the solar neighborhood and Kepler field samples» (en anglès). Astronomy and Astrophysics, 08-02-2017. DOI: 10.1051/0004-6361/201629128.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 «Astrometric Studies of Aldebaran, Arcturus, Vega, the Hyades, and Other Regions» (en anglès). Astronomical Journal, 1, 13-06-2008, pàg. 452–460. DOI: 10.1088/0004-6256/136/1/452.
- ↑ David W. Latham «Rotational and radial velocities for a sample of 761 Hipparcos giants and the role of binarity» (en anglès). Astronomical Journal, 1, 07-12-2007, pàg. 209–231. DOI: 10.1088/0004-6256/135/1/209.
- ↑ 7,0 7,1 Floor van Leeuwen «Validation of the new Hipparcos reduction» (en anglès). Astronomy and Astrophysics, 2, 2007, pàg. 653–664. DOI: 10.1051/0004-6361:20078357.
- ↑ Richard J. Patterson «Identifying contributions to the stellar halo from accreted, kicked-out, and in situ populations» (en anglès). Astrophysical Journal, 2, 05-12-2012, pàg. 161. DOI: 10.1088/0004-637X/761/2/161.
- ↑ List of the 25 brightest stars, Jordanian Astronomical Society, 28 de març de 2007
- ↑ Hans Wehr (J.M. Cowan ed.), A dictionary of modern written Arabic (1994)
- ↑ Arcturus (The Fixed Stars)
- ↑ 12,0 12,1 Allen, Richard Hinckley. «Boötes». A: Courier Dover Publications. Star Names — Their Lore and Meaning (en anglès), 1889, p. 563. ISBN 0-486-21079-0 [Consulta: 27 setembre 2010].
- ↑ Arcturus (Stars, Jim Kaler)
- ↑ HD 124897 - Variable Star (SIMBAD)
- ↑ Soubiran, C.; Bienaymé, O.; Mishenina, T. V.; Kovtyukh, V. V. «Vertical distribution of Galactic disk stars. IV. AMR and AVR from clump giants». Astronomy and Astrophysics, 480, 1, 2008. pp. 91-101 (Tabla consultada en CDS).
- ↑ Arcturus (Solstation)
- ↑ Arcturus Arxivat 2016-03-04 a Wayback Machine. (The Bright Star Catalogue)
- ↑ Plautus «Rudens». , p. prol. 71.
- ↑ 20,0 20,1 Lewis, Charlton T.; Short, Charles. arctūrus. Clarendon Press, 1879. Available on the Perseus Digital Library.
- ↑ Alan Roberts, Peter; Yeshi, Tulku. «Karandavyuha Sutra Page 45». Pacificbuddha. 84000, 2013.
- ↑ Zimmer, Stefan. Die keltischen Wurzeln der Artussage: mit einer vollständigen Übersetzung der ältesten Artuserzählung Culhwch und Olwen (en german). Universitätsverlag, February 1, 2006, p. 37. ISBN 978-3825351076.
- ↑ Zimmer, Stefan «The Name of Arthur – A New Etymology». Journal of Celtic Linguistics. University of Wales Press, vol. 13, 1, March 2009, pàg. 131–136.
- ↑ Walter, Philippe. Artù. L'orso e il re (en italian). Edizioni Arkeios, 2005, p. 74. ISBN 978-8886495806.
- ↑ Johnson, Flint. The British sources of the abduction and Grail romances. University Press of America, 2002, p. 38–39. ISBN 978-0761822189.
- ↑ Chambers, Edmund Kerchever. Arthur of Britain. Speculum Historiale, 1964, p. 170.
- ↑ Tyson, Donald; Freake, James. Three Books of Occult Philosophy. Llewellyn Worldwide, 1993. ISBN 978-0-87542-832-1.
- ↑ «The opening ceremony of A Century of Progress.». Century of Progress World's Fair, 1933-1934. University of Illinois-Chicago, January 2008. [Consulta: 28 agost 2022].
- ↑ Talcott, Rich. «Lincoln and the cosmos». Astronomy Magazine, July 14, 2014. [Consulta: 28 agost 2022].
