Mitologia còrnica

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

La mitologia còrnica és el conjunt de tradicions populars i la mitologia del poble còrnic. Consisteix en part de les tradicions populars desenvolupades a Cornualla (Gran Bretanya), i en part de les tradicions desenvolupades pels britànics en altres llocs abans del final del primer mil·lenni, sovint compartides amb les dels pobles bretó i gal·lés. Algunes d'aquests tradicions contenen restes de la mitologia de la Gran Bretanya precristiana.

Hi ha molta cultura popular tradicional a Cornualla, sovint en forma de contes de gegants, de sirenes, de la Bucca, i dels piskies o «pobel vean» (petites persones). Actualment, aquests contes segueixen sent populars, amb molts esdeveniments que acull un «droll teller»[1] que explica aquestes històries; aquests mites i històries han tingut molt èxit entre el públic, especialment en llibres infantils. El conte de fades Jack, el Gegant assassí té lloc a Cornualla. Moltes de les primeres llegendes britàniques associen el rei Artús amb Cornualla, establint el seu lloc de naixement a Tintagel, la cort del seu oncle el rei Marc de Cornualla, pare de Tristany.

Visió general[modifica]

Cornualles comparteix el seu antic patrimoni cultural amb els seus «cosins celtes» bretons i gal·lesos, i també amb Irlanda i parts d'Anglaterra, com el veí Devon. Molts contes antics dels bards, ja sigui del Cicle artúric, de Tristany i Isolda o del Mabinogion tenen lloc a l'antic regne de Cerniw, rodejat pel «mar britànic» (Mor Brettanek / Mor Breizh).

Part de la mitologia còrnica es deriva de contes de pirates marins i contrabandistes que van prosperar a Cornualla des de l'edat moderna fins al segle xix. Els pirates de Cornualles van aprofitar tant el seu coneixement de la costa de Cornualles com els seus rierols protegits i ancoratges amagats. Per a molts pobles pesquers, el botí i el contraban proporcionats pels pirates van recolzar una forta i secreta economia submergida a Cornualla.[2]

Celebrant el Gool Peran en Penzance

Les criatures llegendàries que apareixen en la cultura popular còrnica inclouen la bucca, els knockers, els gegants i els piskies.[3] Es considera que els contes d'aquestes criatures es van desenvolupar com a explicacions sobrenaturals dels freqüents accidents mortals produïts pels fontis de les mines que es van produir durant la mineria de l'estany de Cornualla del segle xviii, o bé van ser una creació de les esgotades ments poc oxigenades dels minaires.

El knocker (o bucca en còrnic) és l'equivalent gal·lès i còrnic del leprechaun irlandès i del brownie anglès i escocès. Al voltant d'uns 60 cm d'alçada i vergonyosos, però no deformes, viuen sota el terra. Vesteixen amb minúscules versions de la roba típica dels minaires i realitzen atacs aleatoris, com robar les eines i els aliments descuidats d'un minaire. Sovint els minaires fan una petita ofrena d'aliments, en general un tros d'un pastís, per tranquil·litzar-los.

Moltes de les característiques del paisatge, com les formes característiques del granit de Bodmin Moor, el paisatge espectacular dels penya-segats, o la forma mística de la muntanya de Sant Miquel (Karrek Loos yn Koos) s'expliquen com l'obra de gegants i en contes anglesos, com el de Jack, el gegant assassí del començament del segle xviii. Moltes tradicions populars britàniques més antigues que van quedar escrites en manuscrits en llengua gal·lesa medieval estan estretament relacionades amb les tradicions populars de Dartmoor, al veí Devon.

L'antic Michaelmas (festa dels arcàngels) es celebrava l'11 d'octubre (10 d'octubre segons algunes fonts). Segons una antiga llegenda, no s'havien de recollir móres després d'aquesta data. Això és perquè, segons la tradició popular britànica, Satanàs va ser desterrat del cel en aquest dia, va caure sobre un esbarzer i el va maleir. A Cornualla, preval una llegenda similar, segons la qual el diable va orinar sobre l'esbarzer.[4]

Els signes del temps
« (anglès) Mist from the hill,

Brings water for the mill.
Mist from the sea,
Brings fine weather for me.
Lundy plain,
Sign of rain.''

(català) Boira del turó,

porta aigua per al molí;
Boira de la mar,
porta bon temps per a mi.
Plana llunyana,
signe de pluja.[5]

»

Enys Tregarthen[modifica]

Article principal: Enys Tregarthen

Nellie Sloggett, de Padstow, va dedicar gran part de la seva atenció a la tradició popular i a les llegendes de Cornualla. Va recollir i enregistrar moltes històries sobre els piskies i les fades del mite i la llegenda còrnica. Va publicar la major part de les seves obres en aquesta categoria amb el seu pseudònim, Enys Tregarthen.[6]

Llibres publicats

El nord de Cornualla[modifica]

Dozmary Pool és identificat per algunes persones amb el llac en què, segons la llegenda artúrica, Sir Bedivere va llançar l'espasa Excàlibur a la Dama del Llac.[7] Una altra llegenda relacionada amb Dozmary Pool és la de Jan Tregeagle.

S'ha informat varies vegades de l'albirament de la Bèstia de Bodmin, però mai s'ha identificat amb certesa.

Doom Bar
Il·lustració de Tristam Bird i la sirena de Padstow abans de disparar-la. La seva maledicció moribunda va formar el Doom Bar. Presa del llibre North Cornwall fairies and legends (1906)
« [La llegenda de la sirena] és, sens dubte, un mite, però és un fet que, de vegades, s'escolta un crit lamentable a Doom Bar després d'un temut temporal i una pèrdua de vida en aquell banc de sorra fatídic, com una dona que es troba amb els morts. »
— Notes d'Enys Tregarthen sobre la llegenda de Doom Bar

Segons la llegenda, la sirena de Padstow va crear el Doom Bar com una maledicció moribunda, després de ser disparada per un mariner. No obstant això, hi ha moltes versions diferents de la història i els detalls precisos no estan clars.

Algunes versions comencen afirmant que ella guiava els vaixells fins a la ria, altres versions expliquen que visitava i espiava els vaixells al port, però normalment solia seure's sobre una roca a Hawkers Cove. Allí es va trobar amb un home i es va enamorar d'ell.

Una versió explica que va intentar atraure'l cap a ella amb les onades, però l'home va escapar disparant-la.[8] Una altra versió descriu que un home, Tristram Bird, es va enamorar d'ella i li va demanar que es casés amb ell, però ella es va negar. En la seva ràbia li va disparar. Una altra versió explica que un pescador, Tom Yeo, li va disparar creient que era una foca.

El final de la llegenda generalment és similar. Amb el seu alè moribund, va enviar una maledicció a Padstow, o al port mateix, afirmant que el port seria desolat o insegur. Amb això, va arribar una gran tempesta que va destruir molts vaixells i va crear el gran banc de sorra conegut actualment amb el nom de Doom Bar.[9]

Penwith[modifica]

La cadira de la sirena de Zennor (segle XVI)

Dins dels límits de la parròquia de Gulval es troben les mines de Ding Dong, actualment en desús, reputades com unes de les més antigues de Cornualla. La llegenda local popular afirma que Josep d'Arimatea, comerciant d'estany, va visitar la mina acompanyat d'un jove Jesús que es va dirigir als miners, encara que no hi ha proves per recolzar aquest fet.[10]

A Zennor hi ha una llegenda de la sirena de Zennor.

A Mousehole existeix la llegenda de Tom Bawcock, un pescador del poble que segons la llegenda va arriscar la seva vida per sortir i pescar i va aconseguir tornar amb prou peix per alimentar a tot el poble fins que va acabar la tempesta. Tots els peixos es van posar dins d'un gran pastís, conegut actualment com el «Stargazy pie».

Segons el mite local, el cercle de pedres de Merry Maidens a St Buryan es va crear quan dinou donzelles es van convertir en pedra com a càstig per ballar un diumenge (Dans Maen es tradueix com a dansa de pedra). Els «gaiters» (en anglès, piper), dos megàlits que es troben a una distància al nord-est del cercle, es consideren les restes petrificades dels músics que van tocar per a les ballarines. Una història més detallada explica per què els «gaiters» estan tan lluny de les donzelles; aparentment, els dos músics van escoltar com les campanes de l'església de St Buryan tocaven la mitjanit i es van adonar que ja no era dissabte, i van començar a córrer pel turó lluny de les donzelles que van continuar ballant sense acompanyament.

Aquestes llegendes de petrificació solen associar-se als cercles de pedra, i es reflecteixen en els noms populars d'alguns dels llocs propers, com per exemple les Tregeseal Dancing Stones, les Nine Maidens de Boskednan, i els distants Hurlers and Pipers de Bodmin Moor .

Referències[modifica]

  1. O'Connor, Mike. Cornish Folk Tales. Stroud: The History Press, 2010. ISBN 978-0-7524-5066-7. OCLC 865081421. 
  2. Andrews, Robert; Brown, Jules; Humphreys, Rob; Lee, Phil. The Rough Guide to Britain. Rough Guides, 2006. ISBN 978-1-84353-686-4. 
  3. Steves, Rick. Rick Steves' England 2008. Avalon Travel, 2007, p. 253. ISBN 978-1-59880-097-5. 
  4. Taylor, Rob «Michaelmas Traditions». Black Country Bugle. Local World, 07-10-2010.
  5. The Oxford Book of Local Verses. Oxford: Oxford University Press, 1987, p. 104. ISBN 0-19-214149-X. OCLC 463975437. 
  6. «Introduction to Cornish Fairy Folk Tales». William Rowe.
  7. Tilley, Christopher «Rock as resources: landscapes and power» (Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF). Cornish Archaeology, 34, 1995, pàg. 5-57.
  8. «Padstow: Information about Padstow». [Consulta: 4 febrer 2009].
  9. «About Piran Pewter». [Consulta: 4 febrer 2009].
  10. A Glastonbury Reader: Selections From the Myths, Legends and Stories of Ancient Avalon. London: Aquarian Press, 1991. ISBN 0-85030-999-9. OCLC 917210115. 

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]