Llengües cèltiques continentals

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
En colors clars, pobles celtes continentals

Les llengües cèltiques continentals, avui extingides, són les llengües de la branca cèltica que es van parlar en tot el continent europeu, per tal de distingir-les de les llengües cèltiques insulars de les illes de Gran Bretanya i Irlanda. Les llengües cèltiques continentals eren les pròpies dels pobles que els escriptors i filòsofs grecs i romans anomenaven Keltoi, Celtae, Galli i Galatae. Aquestes llengües es repartien en un arc que s’estenia des d’Ibèria al sud-oest, fins als Balcans i Àsia Menor a l’est.

Lingüísticament, les llengües cèltiques continentals es divideixen en el celtibèric i el gal. El gal, a més, es pot subdividir en gal transalpí, gal cisalpí, gàlata, lepòntic i nòric, essent desconeguda encara la relació entre aquests subgrups.

Llengües documentades[modifica | modifica el codi]

Encara que sembli que els celtes parlaven desenes de llengües diferents i dialectes per tot Europa en època preromana, només hi ha cinc llengües amb suficient documentació i testimoni escrit.

  • El lepòntic (segles VIIaC - IVaC)[1] es parlava a la part meridional dels Alps. Generalment es considera un dialecte primerenc del gal, i el gàlata podria tractar-se d’un dialecte posterior. Hi ha proves en diverses inscripcions i topònims.
  • El gal o gàl·lic (segles IIIaC – IIaC?)[2] era la llengua que es parlava a la Gàl·lia. Sovint es considera una llengua dividida en dos dialectes principals: cisalpí (en territori actualment italià) i transalpí (en territori actualment francès). S’han trobat testimonis de la seva presència en un gran nombre d’inscripcions, en topònims i en noms tribals en alguns escrits dels autors clàssics. D’altra banda, aquesta llengua podria tractar-se del substrat del bretó.
  • El gàlata era la llengua que es parlava a la zona al voltant d’Ankara, capital actual de Turquia. Els autors clàssica esmenten que aquesta llengua era molt similar a la que es parlava a la Gàl·lia. A més, hi ha proves d’invasió i assentament en aquesta zona de tribus celtes provinents del continent Europeu.
  • El nòric, que és el nom donat molts cops als dialectes celtes parlats a l’Europa central i oriental, era la llengua parlada a Àustria i Eslovènia; només s’han conservat dos fragments de textos, plens de noms propis i de topònims.
  • Dues llengües més que es podrien agrupar en el grup hispano-celta:
    • El celtibèric o hispano-celta nord-oriental (segles IIIaC – IaC)[2] és el nom donat a la llengua que es parlava al nord-est d’Ibèria, entre el naixement dels rius Duero, Tajo, Xúquer i Túria, i el del riu Ebre. Està documentat en prop de dues-centes inscripcions i topònims. Cal, però, no confondre aquesta llengua amb la llengua ibèrica. D’altra banda, els pobles tartessis, al sud-oest d’Ibèria podrien haver parlat una altra llengua cèltica.[3] El tartessi està documentat en unes noranta-cinc inscripcions amb vuitanta-dos signes llegibles en la inscripció més llarga.[4] Aquestes dues llengües s’han agrupat en el grup hispano-celta.[5][6]
    • El galaic (del llatí Gallaecii) o hispano-celta nord-occidental és una llengua coneguda a partir del corpus llatí d’inscripcions que contenen algunes característiques lingüístiques que el fan inscriure sense dubtes a la branca cèltica, formant part del continuum cèltic lingüístic, mentre que d’altres trets lingüístics arcaics l’apropen al lusità.[5]
  • Llengües possiblement celtes:
    • El lusità es parlava en l’àrea situada entre els rius Duero i Tajo, en els territoris que actualment són Portugal i part de l’Estat espanyol. Només està documentat en cinc inscripcions, juntament amb diversos topònims.[7][8][9] Si bé és una llengua clarament indoeuropea, alguns acadèmics han proposat que, atès el seu caràcter arcaic, s’hauria de considerar com una forma primerenca de la branca cèltica.[10] D’altres discrepen amb la designació com a llengua primerenca o protocèltic i hi veuen certs contactes amb les llengües itàliques i europees més arcaiques.[11][12]
    • El tartessi.

Ús de la designació cèltic continental[modifica | modifica el codi]

La designació moderna cèltic continental s’utilitza per contrastar amb el cèltic insular. Mentre molts acadèmics es posen d’acord que el cèltic insular és una branca diferent de la cèltica (Cowgill 1975; McCone 1991, 1992; Schrijver 1995), després de sotmetre les primeres a les innovacions lingüístiques més comunes, no hi ha proves suficients per demostrar que aquest conjunt de llengües es puguin agrupar d’una forma tan simple. A raó d’això, la designació cèltic continental és un polifilètic i es refereix simplement a les llengües cèltiques no insulars. A causa del fet que s’han preservat relativament poques proves en qualsevol de les llengües continentals, és difícil de realitzar una anàlisi de la lingüística diacrònica basada en el mètode comparatiu. Tanmateix, d'altres acadèmics veuen en les llengües britòniques i el gal un subgrup de les llengües cèltiques conegut com a cèltic-P. Totes les llengües continentals són del grup cèltic-P, excepte el celtibèric, que és cèltic-Q, i tenen una influència clara i definida en totes les llengües romàniques.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Lambert, Pierre-Yves (1994). La langue gauloise. Editions Errance, p. 14.
  2. 2,0 2,1 Lambert (1994), p. 14.
  3. Koch, John T (2010). Celtic from the West. "Chapter 9: Paradigm Shift? Interpreting Tartessian as Celtic". Oxbow Books, Oxford, UK. pp. 292–293.
  4. Koch, John T (2011). Tartessian 2: The Inscription of Mesas do Castelinho ro and the Verbal Complex. Preliminaries to Historical Phonology. Oxbow Books, Oxford, UK. pp. 1–198.
  5. 5,0 5,1 Cólera, Carlos Jordán (2007). "The Celts in the Iberian Peninsula: Celtiberian". e-Keltoi 6: 749–750.
  6. Cunliffe, Barry (2003). The Celts – A Very Short Introduction. Oxford University Press. pp. 51–52.
  7. Wodtko, Dagmar S (2010), pp. 360–361.
  8. Cunliffe, Barry (2003), pp. 51–52.
  9. Wodtko, Dagmar S (2010). Celtic from the West. "Chapter 11: The Problem of Lusitanian". Oxbow Books, Oxford, UK. pp. 360–361.
  10. Ballester, X. (2004). "'Paramo' o del problema del la /p/ en celtoide". Studi Celtici 3, pp. 45–56
  11. Indoeuropeos y no Indoeuropeos en la Hispania Prerromana, Salamanca: Universidad, 2000
  12. "The inscription of Cabeço das Fráguas revisited. Lusitanian and Alteuropäisch populations in the West of the Iberian Peninsula". Transactions of the Philological Society, vol. 97 (2003)