Vés al contingut

Gal·lècia

Plantilla:Infotaula geografia políticaGal·lècia
Gallaecia (la) Modifica el valor a Wikidata

Localització
Map
 42° 45′ 18″ N, 7° 51′ 58″ O / 42.755°N,7.8661°O / 42.755; -7.8661
Regió històricaHispània Modifica el valor a Wikidata
Dades històriques
Creació15 aC Modifica el valor a Wikidata
Dissolució409 Modifica el valor a Wikidata
SegüentRegne dels sueus Modifica el valor a Wikidata

La Gal·lècia (en llatí Gallaecia) fou una regió, i més tard província romana, situada al nord-oest de la península Ibèrica, abraçava bàsicament l'actual Galícia i el nord de Portugal. Estava poblada per les tribus dels galaics bràcars (gallaeci bracarii) o callaics bràcars (callaici bracarii); i dels galaics lucenses (callaici o gallaeci lucenses); els àrtabres també hi vivien però eren considerats un poble diferenciat. Astúries i part de Lleó són atribuïdes a aquesta província (el convent jurídic d'Asturiga, avui Astorga). [1]

La província tenia dos convents jurídics: Bracara Augusta (Braga), a la part sud; i Lucus Augusti (Lugo), a la part al nord del riu Miño. Lucus Augusti comprenia 16 ciutats dels celtes, a més de la ciutat dels àrtabres (considerats no celtes o, si més no, un poble diferenciat) i la dels lebuns, amb una població entre 150 i 200 mil habitants. El convent de Bracara Augusta tenia 24 ciutats de població celta i una població similar a l'altre convent.

Romanització[modifica]

Cap al segle iii aC aparegué per primer cop el topònim Callaecia o Gallaecia, que feia referència al territori que comprenia tot l'extrem nord-oest de la península Ibèrica entre Noega (a la costa Cantàbrica) i Portucale (avui Porto). Es consideren com a dues fases de conquesta i colonització romana a Gal·lècia:

Límits de la Gallaecia després de la divisió provincial de Dioclecià de l'any 298 dC

Un cop conquerida Gal·lècia, d'antuvi formarà part de la província d'Hispània Citerior, i després de la Lusitània. Posteriorment formarà una província pròpia, la Callaecia, juntament amb el nord de Portugal i bona part d'Astúries, com a part d'Hispània, però el 216 se'n separà i instal·là la nova capital a Bracara Augusta (avui Braga, Portugal). Els principals nuclis de població creats foren les capitals dels tres conventus: Bracara Augusta (Braga), Lucus Augusti (Lugo), i Asturica Augusta (Astorga). També destacaren altres centres com Farum Brigantium (la Corunya), Aquae Urentes (Ourense), Duo Pontes (Pontevedra) i Vicus Spacorum (Vigo). Les principals restes romanes de l'època són la muralla romana de Lugo i el far de Brigantius.

Cap a l'any 70 s'establí a Asturica Augusta la Legió VII Gèmina, a l'actual Lleó, i s'intensificà la romanització amb la creació de villae, viles i calçades. S'abandonaren a poc a poc els castros, i la gent baixà dels turons a les planes i valls fluvials. Malgrat la romanització, no s'abandonaren els antics costums d'origen celta. Es parcel·laren les terres i s'entregaren a serfs pobres, qui amb els anys es barrejaren amb la població local. També s'hi introduïren els cereals mediterranis.

Cap al segle iii s'hi va difondre la villae romana com a forma d'explotació agrària, i es fortificaren les ciutats. Cap al 250, endemés, es va estendre definitivament el cristianisme. Fou creada la província el 294 en temps de Dioclecià, separada de la Tarraconense, de la qual era un convent jurídic.

Per a la seva història posterior, vegeu el regne dels sueus i Galícia.

El 325 apareixerien a Termes (Carballido, Lugo) els primers sarcòfags paleocristians, els mosaics del Crismó de Quiroga o el monument a Santa Eulalia de Bóveda (Lugo). Alhora, el gal·leci Priscil·lià (mort el 385) va cristianitzar el camp, encara que les seves doctrines foren condemnades per les jerarquies com a herètiques, i ell mateix fou executat; tingué com a deixebles destacats el bisbe d'Ourense, Simfosi, i el d'Astorga, Dictini (fl. 379-417).

El regne Sueu[modifica]

L'any 406 els sueus es van unir als vàndals i alans i van penetrar en l'imperi. Els sueus van donar el seu nom a la regió alemanya de Suàbia. El 31 de desembre de 406 es van aprofitar de la congelació del Rin i la retirada de les tropes romanes per lluitar a Itàlia[3] a fi de travessar el riu en massa: vàndals, sueus, alans i burgundis es van estendre creuant el riu i van trobar poca resistència en el saqueig de Moguntiacum i el saqueig de Treviris,[4] envaint completament la Gàl·lia i en 409 van passar a Hispània[5] i es van assentar en un territori que comprèn les actuals Galícia, nord de Portugal, província de Lleó i Astúries. L'Imperi Romà va tolerar aquesta invasió a canvi de tributs i aviat els sueus van formar un regne independent, amb les seves lleis i fins i tot la seva moneda.

Aspectes culturals[modifica]

Culturalment, destacarien personatges com Pau Orosi (390-?), autor de De ormestu mundi (420), la monja Etèria, autora d'un Itinerarium a Terra Santa del 393, i Hidaci (395-470), bisbe d'Aquae Flaviae (avui Chaves, Portugal), i autor d'un Chronicon o història del món del 379 al 468. Fou martiritzat pels visigots.

Rius[modifica]

A part del Minus (Miño), Ptolemeu[6] dona una llista de sud a nord dels rius següents:

Ciutats[modifica]

A part de les dues capitals regionals, cal esmentar:

Ciutats del districte dels gallaeci bracarii[modifica]

Ciutats del districte dels gallaeci lucenses[modifica]

Altres accidents geogràfics[modifica]

El golf més anomenat era el Sinus Artabrorum (ria de Ferrol), i el cap o promontori més destacat el Nerium (Fisterra).

Referències[modifica]

  1. Smith, William. «GALLAE´CIA» (en anglès). Dictionary of Greek and Roman Geography, 1854. [Consulta: 9 juliol 2009]. «Obra transcrita a Perseus Digital Library. Segons Smith bona part de la informació procedeix de Naturalis Historia de Plini
  2. Vicetto, Benito. Historia de Galicia (en castellà). Nicasio Taxonera, 1866, p. vol.2, p.76. 
  3. Heather, 2010, p. 205.
  4. Grant, The History of Rome, pàg. 324
  5. Arce, Javier «Los Vandalos in Hispania (409-429 a.D.)» (en castellà). Antiquité Tardive, gener 2003 [Consulta: 4 octubre 2023].
  6. Smith, William. Dictionary of Greek and Roman Geography (en anglès). Walton and Maberly, 1856, p. vol.1, p.933. 

Bibliografia[modifica]